Reagrupament
Blocs Territorials

Avui en dia, fer una comparativa entre la política internacional desenvolupada per dues nacions sense Estat, com són els casos d’Escòcia i de Catalunya, és un exercici de masoquisme extrem..., sobretot si es fa des de la perspectiva catalana. Bàsicament representen dos models antitètics de com fer front a la crisi global. I també a les pressions exercides pels estats, als quals encara avui en dia es troben sotmeses -i lluitem per escurçar aquesta submissió al mínim possible, és clar.

El model escocès, liderat per Alex Salmond, primer ministre i cap del Partit Nacional Escocès, és un model clarament proactiu, desacomplexat, ambiciós, i fins i tot amb un puntet de fatxenderia, en el seu sentit més noble. Parteix, naturalment, de l’enorme contribució que el Poble Escocès ha fet al món: Adam Smith (economia), James Watt (enginyeria), Alexander Fleming (medicina), però bàsicament consisteix a desenvolupar una intensa activitat internacional, tant des del punt de vista polític i econòmic com cultural. Salmond, des que és primer ministre, l’any 2007, ja ha visitat en tres ocasions la Xina, i fins i tot ha gosat parlar de Panda Diplomacy, emulant la política nord-americana que, en el seu moment, va consistir a incrementar les relacions de tot tipus amb el gran gegant asiàtic. Simultàniament, els independentistes escocesos juguen un paper destacat a Brussel·les, conscients com són, que a cap persona mínimament estable mentalment li pot passar pel cap que una Escòcia independent fos exclosa de la Unió Europea. Fins i tot han teoritzat sobre l’anomenada ampliació interior, amb referència a la incorporació de nous estats membres sorgits com a conseqüència de processos de secessió respecte d’altres estats que ja formen part de la Unió Europea.

Per contra, el model català, liderat per Josep Antoni Duran i Lleida, és a dir, un diputat del Congreso de los Diputados espanyol, que ni tan sols és membre del govern català, tot i que presideix la part catalana de les quatres comissions bilaterals, és clarament reactiu, acomplexat i submís als dictats de la política exterior del Partit Popular. Com es recordarà, una de les condicions imposades pels espanyols per investir President (nominal), Artur Mas, va ser el tancament de les delegacions del govern català a l’exterior. L’excusa, naturalment, era la crisi, però l’objectiu real és evitar que Catalunya tingui una presència directa al món. I no s ́hi han posat per poc. En els dotze mesos que porten governant, han aplicat, manu militari, una castració premeditada de la política exterior catalana dels darrers anys: eliminació de corresponsalies de l’Agència Catalana de Notícies i, darrerament, de TV3 (Amèrica i Àfrica), congelació (Mèxic, Xina) i tancament (Argentina) de delegacions, retallada (sí, també aquí) de Lectorats de Català a les universitats, i dels ajuts als Casals Catalans, supressió del canal TVCi. Per acabar-ho d’adobar, nomenament de responsables de l’Acció Exterior, la major part dels quals havien treballat abans pel govern espanyol, incloent-hi un antic ambaixador de l’etapa Aznar. Cal continuar? Penso que no, i mira que podríem.

En definitiva, dos models que, naturalment, deriven de dues maneres de plantar cara a la conjuntura actual: una agosarada i valenta, i l’altra poruga i submissa. Jo, clarament, ja sé per qui apostaré un pèsol quin serà el més reeixit.

Ah, i malgrat tot, Bon Any 2012 (de fet no serà difícil, ja que el 2011 ha estat nefast).

“There is a certain relief in change, even though it be from bad to worse! As I have found in traveling in a stagecoach, it is often a comfort to shift one's position and be bruised in a new place”.
 “Hi ha un cert alleujament en el canvi, malgrat que sigui de dolent a pitjor! Com he observat viatjant en diligència, és sovint un consol canviar de posició i ser masegat en un nou lloc”.
 
Washington Irivng (1824), Tales of a Traveller

El 1824, Washington Irving va descriure una visió crítica de l’esplendorós concepte de “canvi”. Dues dècades després, Irving conegué bé les “dues Espanyes” del període isabelí, ja que fou el delegat dels EUA al Regne espanyol a mitjan segle XIX. Cent seixanta-cinc anys després, el tomb de poder entre socialistes i populars –hereus de la, aparentment, sempiterna divisió política espanyola– m’ha fet recordar els mots de l’escriptor americà.
 
La recent transició de poder espanyola entre la dreta reaccionària i l’esquerra jacobina servirà, clarament, per prosseguir contusionant els catalans en zones encara incòlumes. Continuarem pagant un passatge a preu d’or per anar, contra la nostra voluntat, en una tartana atrotinada que baixa sense control pel pedregar de la crisi. No obstant això, altres observadors podrien afirmar –amb molta raó– que els catalans mai no ens hem assegut al carruatge, sinó que, malauradament, hem tingut reservat el paper de cavall de tir.
 
Mariano Rajoy, massa pendent de les eleccions andaluses, ha decidit postposar les necessàries mesures d’ajustament que caldria haver implementat amb rapidesa. Encara m’haig de pessigar per creure’m l’augment de l’IRPF quan, per incrementar els ingressos, hauria estat molt més eficient apujar l’IVA .
 
Certament, l’augment de l’IRPF pot ser percebut com una mesura més progressiva, però mentre la taxa d’IVA a l’Estat espanyol roman substancialment inferior a la mitjana europea, l’IRPF arribarà a nivells nòrdics i, per acabar-ho d’adobar l’augment dels impostos sobre les rendes del capital i l’estalvi no ha de comportar, necessàriament, un increment de la recaptació. Així doncs, caldria revocar l’anunciat increment de l’IRPF amb celeritat ja que, indefectiblement, comportarà com a greuge addicional un substancial increment de l’espoli fiscal català.
 
A més de la reducció en, aproximadament, un 30% del funcionariat de l’administració central en els propers 10 anys, altres mesures urgents podrien ser:
 
1) Introduir el sistema d’Eurovinyeta per a les autovies espanyoles, una possibilitat facilitada per una directiva europea de 1999. Potencialment, l’Estat espanyol podria recaptar fins a 3 miliards d’Euros (3.000 milions) anuals amb aquest concepte. Per cert, els catalans ja fa dècades que coneixem el concepte de pagament per ús viari;
 
2) Dins del Ministeri d’Afers Exteriors i Cooperació, s’haurien de retallar els quasi bé 2 miliards d’Euros (2.000 milions) destinats a “cooperació per al desenvolupament”. No té cap sentit donar diners a països del tercer món quan aquest import s’ha de demanar en préstec i l’Estat espanyol roman una entitat política pobre del sud d’Europa;
 
3) Desaparició del subsidi d’atur pels eventuals del Règim Especial Agrari, una partida valorada en 750 milions d’Euros dins del Ministeri de Treball;
 
4) Eliminació de la contribució en infraestructures en comarques mineres del carbó (289 milions), explotació minera (657 milions), desenvolupament alternatiu de les comarques mineres del carbó (145 milions) i transferències a l’Institut per a la Reestructuració de la Mineria i el Carbó (688 milions), aconseguint un estalvi total de 1.779 milions d’Euros anuals;
 
5) La privatització d’empreses estatals com ara l’Agència EFE o les Loteries. En el cas concret d’AENA, les excuses donades recentment per paralitzar-ne la venda són un insult a la intel·ligència;
 
6) La venda a països de l’OTAN de l’inassequible equipament militar encarregat pels governs d’Aznar i Zapatero i la reducció al 50% de les forces armades espanyoles. Un Ministeri que deu quasi bé 40 miliards (40.000 milions) d’euros d’equipament innecessari  ha de ser el candidat preferent per efectuar retallades. Si Londres i Washington han decidit retallar substancialment les seves capacitats militars, un Estat miserable de l’europerifèria hauria de seguir-ne l’exemple amb molts més motius.
 
Les mesures proposades, dins un ventall de retallades i privatitzacions encara més ampli, són doblement necessàries ja que, d’una banda poden ajudar a evitar la caiguda de l’Estat espanyol de la zona Euro en cas que Grècia faci una fallida desordenada i, en segon lloc, permetria a l’Estat central situar-se en nivells de despesa assumibles quan Catalunya segueixi el camí d’emancipació nacional iniciat per Escòcia.

La consellera de Justícia, Pilar Fernández Bozal, ha trencat el seu silenci aquest divendres sobre el rebuig al català del ministre de Justícia , Alberto Ruiz-Gallardón. Segons Bozal, Gallardón "d'entrada no ens ha tancat la porta" a l'ús del català en l'àmbit judicial. "Espero que no el veti", s'ha limitat a dir, en una entrevista a El món a Rac1 . La consellera, en cap moment, no ha esmentat el fet que aquests drets lingüístics que Gallardón ja ha rebutjat aplicar  estan reconeguts en la Carta Europea de Llengües Regionals subscrita per Espanya, l'Estatut i altra legislació espanyola.

Segons la consellera el ministre de Justícia “estava més preocupat pel que costaria fer servir el català als tribunals que pel seu reconeixement”. “Sí que vam parlar del reconeixement dels drets lingüístics dels catalans davant dels tribunals de fora del territori català, i a ell el preocupava, més que el reconeixement, els costos.” “Gallardón no ens ha tancat la porta a l’ús del català a la justícia. És una vella reivindicació que ja vaig presentar al ministre Caamaño, i no me’n vaig sortir.”

Aquesta setmana s'ha sabut que Espanya  tem que el procés d'independència d'Escòcia faci créixer l'independentisme a Catalunya i el País Basc, segons la informació del diari britànic The Independent  d'aquest dilluns que publicava que Espanya vetaria l'ingrés d'una Escòcia independent a la UE per l'impacte a Catalunya i Euskadi . Així mateix, el líder de CiU a Madrid, Josep A. Duran i Lleida, s'ha sumat a aquest temor i ha negat que, en realitat, l'SNP d'Alex Salmond vulgui la independència. Us demanem si creieu que el procés d'independència d'Escòcia pot tenir efectes sobre Catalunya.

El proper 4 de febrer  se celebrarà la Diada de commemoració dels Fets de la Gleva de 1714  organitzada per Òmnium Cultural . La celebració de la primera commemoració, el passat 6 de febrer del 2011, va estar envoltada de polèmica degut a la prohibició, per part de la delegació del govern espanyol, de realitzar salves d'honor en memòria dels assassinats per les tropes borbòniques .

Enguany, com a resposta a la prohibició de l'any passat, es durà a terme un rècord mundial de salves amb armes d’avantcàrrega , amb el suport de diferents grups de recreació històrica i de colles de trabucaires. Es tracta d’una commemoració important per a la població de Sant Hipòlit de Voltregà però també per a la comarca d’Osona i per a tot el país. És per això que Reagrupament  hi dóna suport i us convidem a tots a assistir-hi. La mateixa Junta Directiva nacional celebrarà la seva reunió mensual  a Sant Hipòlit per tal de poder assistir a tots els actes programats durant la jornada. El President de Reagrupament, Joan Carretero ,  formarà part del jurat del rècord mundial de salves que es farà a la tarda.
Programa d’actes:

• 10h. Mercat de productes etiquetats en català i entitats. A Sant Hipòlit de Voltregà
• 10h. a 17h. Exposició del Fossar de les Moreres sobre els herois de 1714. A l’Ateneu de Sant Hipòlit de Voltregà.
• 15h.30 Concentració de les columnes, els miquelets a la plaça de Catalunya de Sant Hipòlit de Voltregà
• 16h.30 a 17h. Desfilada de les columnes, els miquelets i els trabucaires fins a l’església de Sant Hipòlit, acompanyada de cercavila.
• 17h. a 17h.45 Representació del canvi d’estendard i ball dels bastoners a la Plaça de l’església de Sant Hipòlit.
• 17h.45 a 18h.30 Marxa de torxes fins a la Gleva (punt d’arribada al camp de futbol)
• 18h.30 a 19h. Rècord mundial oficial de salve s amb armes d’avantcàrrega disparant seqüencialment. Avalat per la World Records Academy. Acte presentat per l’actor Quim Masferrer, de Teatre de Guerrilla.
• 19h.45 Entrada al Santuari de la Gleva, ofrena floral i parlaments
• 20h.30 Botifarrada popular a la Pèrgola de la Gleva

Us hi esperem! 

Reagrupament

Mé s informació:

 http://ca.wikipedia.org/wiki/Fets_de_la_Gleva

http://www.omnium.cat/ca/noticia/commemoracio-dels-fets-de-la-gleva-de-1714-4-de-febrer-de-2012-5563.html 

http://www.youtube.com/watch?v=TCuv18DNl0A

http://www.youtube.com/watch?v=GK0KbNrV6BA&feature=related  

Aquesta va ser la resposta de Carles Puigdemont a la pregunta que li va fer Carles Bonaventura, del grup de la CUP+RCat, en l’últim ple sobre la relació del consistori amb aquesta fundació

El regidor de RCat va insisitir a dir que les donacions que han fet alguns dels patrons d’aquesta fundació a l’Institut Nóos d’Urdangarin la posen sota sospita i demana que les institucions i entitats gironines no hi col·laborin

En l’apartat de precs i preguntes de l’últim ple, Carles Bonaventura, en representació del grup de la CUP+RCat, va preguntar a l’alcalde quina era la relació que tenia l’Ajuntament amb la Fundació Príncep de Girona.

El regidor de Reagrupament va dir que, arran de les informacions aparegudes en algun mitjà de comunicació que impliquen diferents membres i empreses del Patronat de la Fundació Príncep de Girona en la trama de negocis tèrbols del cas Urdangarin, a través de diverses i generoses donacions encara no aclarides, el grup de la CUP+RCat volia demanar a l’Ajuntament que s’abstingués de col·laborar amb aquesta fundació i d’establir-hi acords.

Així mateix, Bonaventura va dir a l’alcalde que “si ja des de sempre hem estat contraris a l’existència d’aquesta fundació a la nostra ciutat, que sota l’excusa d’unes intencions lloables no ha tingut cap altre objectiu que rentar la cara a la monarquia borbònica a Girona, amb la col·laboració de diferents poders econòmics, ara més que mai, quan sembla que alguns dels membres i empreses del seu patronat han fet substancioses donacions als negocis del senyor Urdangarin, volem la seva desaparició”.

Finalment, el regidor independentista va dir que el seu grup es reservava el dret de portar en els pròxims plens alguna moció en relació a aquest tema.

La resposta de l’alcalde va ser prou clara: “Aquest Ajuntament no té cap representant a la Fundació Príncep de Girona ni n’hi tindrà cap.” Des de Reagrupament celebrem la contundència de la seva resposta i esperem que en un futur no hi hagi marxa enrere en aquesta qüestió. No obstant això, continuem estant preocupats per la relació i els acords que té aquesta fundació amb alguns ens gironins i encara més ara, quan surten informacions als mitjans que relacionen econòmicament alguns dels seus patrons amb la trama del senyor Urdangarin. En aquest sentit, voldríem que l’Ajuntament estigués al cas del curs de les investigacions i que, en el cas que fos necessari, no es limités a ser un simple espectador del desenvolupament dels fets.

La consellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Pilar Fernández Bozal no ha tingut cap reacció davant l'anunci del nou ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, que aquest dimecres s'ha carregat el dret de fer servir la llengua catalana en òrgans estatals de la Justícia, malgrat que l'article 33.5 de l'Estatut de Catalunya així ho preveu.

Fernández Bozal ja no defensa ni l'Estatut i Gallardón parla del privilegi del castellà

L'Estatut d'Autonomia de Catalunya, retallat en diverses ocasions des de la seva redacció aprovada pel Parlament i parcialment anul·lat per la Sentència del TC, encara conté preceptes que el ministre del PP no pensa respectar. Així, el text de l'article 33.5 de l'Estatut estableix el següent:

"33.5. Els ciutadans de Catalunya tenen el dret de relacionar-se per escrit en català amb els òrgans constitucionals i amb els òrgans jurisdiccionals d'àmbit estatal,  d'acord amb el procediment establert per la legislació corresponent. Aquestes institucions han d'atendre i han de tramitar els escrits presentats en català, que tenen, en tot cas, plena eficàcia jurídica."

Segons Gallardón, aquest dret ja no existeix perquè -segons ell- resultaria massa car per les despeses de traducció. Tot plegat, ha dit, té una “difícil solució” i per tant el millor és que es faci ús del “privilegi” de tenir una “llengua comuna” que “és oficial a tot l'Estat” i a la qual cal recórrer en aquest tipus de casos. El ministre sembla ignorar que els drets els ciutadans -establerts en aquest cas per l'Estatut- comporten una obligació de manera que els òrgans jurisdiccionals estatals "han d'atendre i han de tramitar els escrits presentats en català, que tenen, en tot cas, plena eficàcia jurídica.", cosa que no s'ha de repercutir sobre els ciutadans que accedeixien a la justícia. El que resulta sorprenent i, fins i tot, ofensiu és que la consellera de Justícia a Catalunya no defensi amb fermesa un dret tan elemental que està reconegut a l'ordenament jurídic i opti pel silenci, especialment quan fa 15 dies Fernández Bozal es va entrevistar amb el ministre i, entre altres qüestions, li va plantejar la qüestió dels drets lingüístics.

Més informació:

• Gallardón tanca la porta al català als òrgans judicials de l'Estat (El Punt AVUI, 25-01-2012))

Em meravella comprovar com en ple any 2012 encara queden catalans, i no pas pocs, que s'estiren els cabells i es donen trucs al pit encesos d'indignació perquè el govern espanyol ha decidit que l'aeroport del Prat continuarà sent de Madrid. Tots aquests conciutadans que no se'n saben avenir que al regne del sogre d'Urdangarin ens hagin tornat a donar garsa per perdiu, a treure el caramel de la boca, que s'hagin llevat la pell de xai que ja fa temps que, en realitat, no és de xai sinó de brau desacomplexat, tots aquests càndids compatriotes, què es pensaven? Que d'Espanya en podíem treure res de bo, els catalans, més enllà de pactar uns pressupostos ordinaris per poder treure una mica el ventre de pena a curt termini?

Contemplant amb una barreja de perplexitat i desolació tota aquesta corrua de ploramiques impenitents no em puc pas estar de pensar que visc envoltat de personal que, en el fons, es mor de ganes de ser espanyol, de ser tractat com un ciutadà o ciutadana de Còrdova, Sigüenza o Calatayud, ciutats respectabilíssimes però espanyoles sense ombra de dubte. Hi ha gent al meu país que es queixen no pas com a catalans maltractats sinó perquè se senten discriminats com a espanyols.

Quant temps haurem de continuar picant ferro fred per veure que a Espanya no hi fem res, ni res hi tenim a guanyar? No dic pas que vagin errats els que pensen que l'estratègia de voler marxar ens pot acabar conduint a la frustració. Ara bé, potser val més frustrar-se sabent que has lluitat per alguna cosa que paga la pena que no pas quedar-te assegut mentre, una i una altra vegada, et van aixecant la camisa.

El Govern de la Generalitat continua instal·lat en l'etern "sí però no"  en assegurar el seu portaveu, Francesc Homs, que "entén" que hi hagi ciutadans de Catalunya que decideixin fer insubmissió fiscal, però no ho pot secundar, després de preguntar-li sobre la decisió que aquest dimarts han fet pública dos ciutadans de Catalunya de deixar de pagar impostos a l'Estat.

D'aquesta manera, el Govern deixa tirats els ciutadans que han emprès aquesta iniciativa perquè, segons ha assegurat el portaveu, la insubmissió fiscal no la pot secundar el Govern des del punt de vista legal, però políticament sí que pot dir que l'"entén".

Segons Homs, aquesta situació respon "al creixent malestar creixent" que hi ha a la societat catalana vinculat davant del model d'Estat. "El dèficit fiscal i el maltractament" de la resta d'Espanya cap a Catalunya expliquen que hi hagi aquest tipus de reaccions per part de la ciutadania, ha assenyalat Homs.