Reagrupament
Blocs Territorials

El dia 1 d’abril de 2012, es va presentar al registre del Parlament Europeu una Iniciativa Ciutadana Europea per tal que es reconegui com a membre de la UE qualsevol nou estat sorgit de la secessió democràtica d’un estat membre de la Unió Europea (més informació a http://www.euinternalenlargement.org/ca).

Les ICE son un instrument jurídic d’àmbit europeu similar a les ILP (Iniciatives Legislatives Populars) que permeten que els ciutadans de la UE proposin noves lleis. Aquesta eina, prevista en el reglament 211/2011 de 16 de febrer entrava en vigor el mateix dia 1 d’abril de 2012 un cop exhaurit el termini de transposició legislativa a les legislacions nacionals.

La proposta la presenta un Comitè Ciutadà format per ciutadans de Luxemburg, França, Espanya, Regne Unit, Finlàndia, Alemanya i els Països Baixos, el representant dels quals és en Joan Carretero.

Aquesta ICE suposa un avanç estratègic molt important en el procés de l’assoliment de la independència de Catalunya perquè en el cas que fos aprovada significaria, un cop culminat el procés democràtic d’independència, el reconeixement immediat del nou estat català com a membre de ple dret de la Unió Europea. Fins avui no existia cap llei que preveiés el que podria passar en el cas que, com pot passar al nostre país i també a Escòcia, es donés la situació que hi hagués la secessió de part del territori d’un estat membre de la UE.

La presentació de la ICE és només el primer pas d’un llarg camí fins a poder presentar la proposta a debat al Parlament Europeu. Un cop acceptada la ICE caldrà iniciar un procés de recollida d’un milió de signatures de ciutadans de la UE de com a mínim 7 països diferents dins d’un termini de 12 mesos. Posteriorment cada estat emetre haurà de validar i certificar les signatures en un màxim de 3 mesos.

Donat que aquesta ICE qüestiona l’Europa dels Estats és d’esperar que hi hagi una resistència i oposició d’alguns dels estats membres de més baixa qualitat democràtica i major jacobinisme, per això i per tal d’obtenir el major nombre de suports possibles de les institucions Reagrupament Independentista ha presentat una moció a l’Ajuntament d’Olot perquè hi doni suport com recentment va fer l’Ajuntament de Vic.

Amb aquesta ICE, Reagrupament reforça el seu full de ruta cap a la independència de Catalunya: a la Declaració Unilateral d’Independència per part del Parlament s’hi afegeix la legislació que farà possible el reconeixement del nou estat català com a estat membre de la Unió Europea. D’aquesta forma, les reticències d’aquells catalans que desitgen la independència però que encara tenen dubtes sobre el que podria passar, sobre un més que improbable ostracisme o aïllament internacional quan Catalunya proclami la seva independència quedaran resoltes de forma legal i transparent i aquells que enarboren la bandera de la por caldrà que busquin un altre argument. Cada vegada els en queden menys, però són tossuts.

Amb aquesta ICE, decidim girar l’esquena a Espanya definitivament i ens obrim a Europa; comencem la lluita per la nostra llibertat i obrim la porta a altres nacions que, com la nostra, decideixin separar-se de l’Estat del qual formen part i independitzar-se sense deixar de ser membres de la UE. Una pertinença que reivindiquem i a la qual no volem, ni podem renunciar.

Segueix a continuació el text complet de la moció.

Moció de suport a la Iniciativa Ciutadana Europea perquè la UE garanteixi el manteniment de la ciutadania europea als ciutadans d’un nou estat sorgit d’un procés de secessió d’un territori d’un estat membre

Exposició de motius:

El dia 1 d’abril es va presentar una Iniciativa Ciutadana Europea (ICE) perquè la Unió Europea garanteixi el manteniment de la ciutadania europea als ciutadans d’un nou estat sorgit per un procés de secessió d’un territori d’un estat membre de la UE.
En les Iniciatives Ciutadanes Europees no es pot demanar una modificació dels Tractats de la Unió Europea sinó generar nova legislació.
Els objectius d’aquesta iniciativa ciutadana són:
• garantir el manteniment de la ciutadania europea als ciutadans d’un estat sorgit per un procés de secessió d’una regió d’un estat membre de la Unió Europea;
• garantir la sobirania dels ciutadans en els processos de secessió a l’interior dels territoris dels estats de la Unió Europea i
• garantir el respecte als principis, valors i objectius de la Unió Europea establerts en els Tractats, entre els quals l’article 2 que diu: “La Unió es fonamenta en els valors de respecte de la dignitat humana, llibertat, democràcia, igualtat, estat de dret i respecte als drets humans, inclosos els drets de les persones que pertanyen a minories. Aquests valors són comuns als estats membres en una societat caracteritzada pel pluralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre homes i dones.”
La proposta la presenta un Comitè Ciutadà format per ciutadans de Luxemburg, França, Espanya, Regne Unit, Finlàndia, Alemanya i els Països Baixos.

En el termini de dos mesos des de la seva presentació, la Comissió Europea té temps per acceptar o rebutjar el registre de la ICE. En el cas que s’accepti caldrà el suport d’un milió de ciutadans europeus amb dret a vot que s’han d’aconseguir en un termini màxim de 12 mesos. Les signatures han de provenir, com a mínim, de set estats de la UE amb un nombre mínim de signatures de cadascun d’aquests estats.

Una vegada obtingut el milió de signatures i validades per cada estat, la Comissió permet presentar-la en audiència pública al Parlament Europeu.

Atès que alguns polítics espanyols han amenaçat amb la possibilitat d’un vet d’Espanya a la continuïtat d’un futur Estat català dins la UE.
Atès que com a demòcrates sempre defensarem que el manteniment de Catalunya dins la Unió Europea només pot dependre de la lliure voluntat de les catalanes i els catalans, i que cap estat pot tenir dret de vet sobre aquesta decisió sobirana del poble català.

Es proposen al ple de l’Ajuntament d’Olot els següents punts d’acord:

1. Donar suport a la Iniciativa Ciutadana Europea perquè la UE garanteixi el manteniment de la ciutadania europea als ciutadans d’un nou estat sorgit per un procés de secessió d’un territori d’un estat membre.

2. En el cas que la Comissió Europea accepti aquesta ICE, des del municipi es donarà tot el suport que estigui a les nostres mans, per tal que els organitzadors puguin recollir el màxim de signatures.
3. Comunicar aquest acord al Comitè Ciutadà impulsor d’aquesta Iniciativa Ciutadana Europea, i a www.euinternalenlargement.org perquè l’Ajuntament de d’ Olot hi consti com una de les institucions col•laborades en aquesta ICE.

Olot, 17 de maig del 2012
Reagrupament Independentista a La Garrotxa

És aquest un terme que podríem traduir per risc moral. L’altre dia l’emprava en Xavier Sala Martin i ho explicava: Si la banca quan té guanys són per a ells, mentre que quan te pèrdues, perquè ha arriscat, ve un tercer a solucionar-ho, res impedirà que torni a arriscar i que pugui tornar a tenir pèrdues. Fins aquí un raonament molt lògic, quan algú fa quelcom malament ha d’assumir les seves responsabilitats, el que nosaltres diríem, ha d’escarmentar!
Ara bé, el que diu el Sala Martin, des d’una visió excessivament liberal, curiosament també es diu des de els moviments més antisistema, és que s’hauria de deixar caure els bancs que tenen dificultats. Uns ho diuen des d’una visió darwinista de l’economia i els altres pensant que els diners que es gasten en rescats estarien més ben emprats en ajuts, o fins i tot acabar amb la gana al tercer món! Aquests segons no s’adonen que l’Estat no és la bota de St.Ferriol, que sempre raja, i que si el sistema es col·lapsa no hi haurà diners per a ningú. Però les coincidències entre ambdues visions del món, són, sino més, curioses.
Els darwinistes també juguen amb les cartes marcades, ja que en aquest joc els papers estan predeterminats, els dels predadors i els dels voltors, mentre que les preses sempre acaben essent les mateixes.
Podríem parlar amb justicia de “moral hazard” quan algú de la seva butxaca ha arriscat i ha perdut i això, bàsicament, implica al subjecte de l’acció. Aquest n’hauria d’aprendre del seu error i se’n hauria de fer càrrec ell, això és el que es pretén, tal com dèiem amb “l’aplicació aquest concepte” de risc moral.
Però la realitat, en aquest nostre entorn nostre “tant mediterrani”, és un altra. Molts dels que han arriscat no ho han fet amb el seus diners, no han arriscat el seu capital. Ni tampoc han hagut de respondre davant dels que els han confiat els seus estalvis, en tot cas - en la majoria els casos - , aquests últims no tenien consciència d’arriscar res, ni que ningú arrisques res per ells.
El cas de les caixes, ara convertides en bancs, que són les que en aquest moment tenen més dificultats, es paradigmàtic. Les caixes no tenien amos i eren entitats sense ànim de lucre. En teoria la seva finalitat era social. Finalment, amb el decurs del anys, varen actuar com a bancs havent aconseguit, durant els darrers, controlar la meitat del mercat financer a l’Estat espanyol. A Catalunya quelcom més!
Les caixes no tenien amos, no tenien accionistes. Als seus consells d’administració, en diferents proporcions, segons l’origen fundacional – n’havia de fundació privada i pública - s’hi asseien representants dels impositors, de les entitats socials, dels ens públics – partits - i també de manera minoritària els empleats. Sobre el paper res més obert i més transparent! A la pràctica, amb el temps, en molts casos, es varen convertir en els feus de les seves direccions que feien i desfeien a discreció. Ningú, amb l’excepció dels representants els empleats, alçava la veu i quant aquests ho feien semblaven, als ulls dels altres, una colla de tocacampanes.
Com que la gent que estava als consells no s’hi jugaven els seus quartos ja els estaven bé les explicacions dulcificades de les direccions.
Tot això s’acabava d’amanir amb què eren entitats sota “la tutela del estado”, en el cas de Catalunya de la Generalitat. Entitats, al seu torn, supervisades per l’organisme oficial regulador, el Banc d’Espanya.
Ningú no va saber o no va voler veure el que s’estava coent. Malgrat les múltiples inspeccions per Part del Banc d’Espanya, de la Generalitat, també d’Hisenda. Inclús les pròpies auditories a que estaven obligades les entitats. “Ningú no va detectar” els riscos que s’estaven assumint.
Des del món polític, des de les administracions no es va entendre el risc que s’assumia amb la bombolla immobiliària, en gran part finançada per les caixes. “Tothom en treia el seu tros”. Els ajuntaments es finançaven i “acondicionaven” les ciutats i els pobles, els dotaven de serveis molts cops innecessaris gràcies al que, en tributs i llicències, deixava la construcció, també gràcies a préstecs. Això els permetia presentar-se davant l’electorat com a eficients gestors i tornar guanyar les eleccions. “Aquest alcalde si que es bo, mira tot el que ha fet pel poble”, segur que ho heu sentit dir!
Com a curiositat el món del futbol també floria gràcies al mecenatge d’industrials i constructors, algun cop amb l’aval o préstec corresponent d’una caixa, que usaven els clubs per prestigiar-se socialment, mentre per altra banda evadien tots els impostos evadibles i més mentre movien capitals a paradisos fiscals.
Per totes aquestes raons des de les administracions no s’havia d’incordiar a les entitats. Entitats a les que en molts casos també els partits devien préstecs. El finançament dels partits polítics! Una altre gran assignatura pendent. Mentre el país en general ho apostava tot a una mateixa carta o el que és el mateix, posava tots els ous al mateix cistell, el negoci immobiliari.
Ara el veritable risc moral no és salvar determinades entitats, que de no fer-ho comprometrien el sistema financer a més dels estalvis de tots aquells que els hi varen confiar.
Ara el veritable risc moral és no passar comptes! El risc moral és que qualsevol d’aquests directius que han fet rodar les seves entitats per la pendent, quan no les han fotut daltabaix d’un precipici no paguin pel que han fet, que ni tant sols se’ls demani explicacions. Ja no parlem de jutjar-los o inhabilitar-los. El risc moral és que ens els trobem d’aquí un temps dirigint altres empreses públiques o no, fins que les enfonsin! El veritable risc moral és la no regeneració política. Que les mateixes castes i que les mateixes lleis que els permeten accedir al poder continuïn vigents. Que els mateixos polítics, que no varen veure o voler veure, continuïn al poder o que al senyor governador el Banc d’Espanya ningú no li digui res de res.
El risc moral es veure a algun d’aquests directius, responsables del desgavell actual, pontificant als mitjans i que aquests li donin “canxa” , que els anomenin experts!
L’Estat és responsable subsidiari del que ha passat, el risc moral es que no faci front a les seves responsabilitats, que per desgracia són les de tots els ciutadans, ciutadans que per acció u omissió, en un règim democràtic hem fet ulls clucs durant massa anys a tot el que ha passat sense aixecar la veu fins que han anat mal dades.
Al senyor Sala Martin li diria que el concepte de risc moral està molt bé, que potser funciona en societats amb un tremp moral més elevat. Però nosaltres vivim a la mediterrània, amb tot el que comporta, amb aquest deix de fatalitat de la tragèdia clàssica que sempre ens acompanya. El Risc moral és que les classes populars – incloc a la cada cop més efímera classe mitja, aquella que encara paga tots els seus impostos - que tots aquells que no varen participar de la festa, siguin ara els “paganos” i que els responsables se’n vagin “de rositas” . Que els beneficiats continuïn gaudint i evadint el pagament d’impostos i capitals, però això darrer ja és tema per un altre dia.

Arribar a l’actual situació ha estat mèrit de tots. Uns més, altres menys. A l’independentisme uns van néixer (políticament) sent-ho i ho van tenir clar des del principi; altres hi han arribat per eliminació, per anar-se quedant sense arguments: ni Espanya ens acceptarà mai amb la nostra personalitat nacional ni pertànyer a aquest estat ens beneficia en res; per tant, el federalisme, confederalisme, autonomisme asimètric, etc. és tant o més utòpic que la independència.

Ara ja no és moment ni de “ja ho dèiem”, ni dels “abans veu fer, veu pactar, etc”, ara és el moment de tancar files i dir prou a tanta submissió. S’ha acabat el temps de pensar en encaixos forçats ni de discutir si el primer govern català independent ha de ser de dretes o d’esquerres. Tots hem de tenir clar que cal fixar-nos en allò que ens uneix: la voluntat de mantenir la personalitat del nostre poble en un món globalitzat i que l’única manera viable, a la pràctica, és tenir un Estat propi. En la teoria hi ha moltes, però que ens les accepti l’estat español cap.

Portem un temps parlant de xoc de trens: plantar-nos davant d’Espanya. Com en totes les coses ens caldrà entrenament. Abans d’aquest xoc, m’agradaria veure plantar-se molts independentistes enfront dels seus aparells de partit, de les seves direccions. Si davant d’aquestes petites “crostes” no són capaços, difícilment tindran força per fer-ho davant España. També l’electorat ha de ser capaç de votar prioritzant la independència a la gestió de les engrunes.

Cal sortir, doncs, de l’armari. A aquells que durant anys i panys m’han jurat que eren tant independentistes com jo, però militaven a UDC per una qüestió d’ordre i perquè era més eficient per la independència gestionar el govern, ara els hi pregunto: davant la situació del país quin acte de dignitat patriòtica penseu fer? Prioritzar la confortabilitat del càrrec? Enteneu, doncs, que no sereu de fiar quan toqui plantar-se davant l’Estat?

Hem de tancar files independentistes. No cal tenir una gran coalició independentista, però sí un “pacte patriòtic” pre-electoral. Un pacte que deixi clar que amb una escala de comandament proporcional als resultat obtinguts, s’encetarà un camí al Parlament de Catalunya d’aliances per acabar recuperant el nostre orgull i la nostra dignitat. Que estarem junts fins al final, no com va passar durant l’Estatut darrer (tots). Volem declarar-nos Estat.

Això no serà possible, mentre els sobiranistes de CiU no surtin de l’armari i aclareixin cap a on anem: ells tenen l’actual lideratge i l’han d’exercir, per això són interpel·lats.

El primer estatut (transició) mai va ser desenvolupat ni completat per part de l’Estat que després de pactar la transició mai va complir el que havia signat. Vam fer un altre que no el van acceptar. Ens van dir quin havia de ser i tampoc l’han complert. Pensar que tenim cap possibilitat de ser “confederats” amb ells només pot ser producte de la demència o de la mala fe. I aquesta és la sensació que em queda del congrés de UDC.

Ara toca fer un front comú per encetar una plantada davant l’estat centralista, si ens en sortim la nostra nació tindrà la possibilitat de ser confortable, si no, haurem encetat el camí cap a la nostra desaparició: serem València o serem Occitània o Perpinyà, un record en els llibres d’història.

El president de la Generalitat, Artur Mas, ha anunciat personalment la 3a. tongada de retallades per tal d'estalviar 1.500 milions d'euros, que ell considera imposades, però, curiosament, ho ha fet sense esmentar el fet que Catalunya genera prou recursos per a no patir cap retallada i, fins i tot, tenir superàvit, amb un espoli fiscal xifrat en 16.000 o 22.000 milions segons les fonts.

El tercer pla d'ajustos en un any i mig conté la supressió d'un 5% dels complements salarials dels treballadors públics, la reducció de plantilles en empreses públiques, la venda de patrimoni, l'eliminació de subvencions, la reprogramació d'algunes inversions en marxa i l'aplicació de les mesures del govern espanyol en salut, educació i universitats.

"Cal que el govern de la Generalitat faci un nou paquet d'ajustaments", ha dit Mas al principi de la seva compareixença al palau de la Generalitat. Aquest nou ajust, que el president ha dit que han hagut d'aplicar "imposat pels errors dels altres", es concretarà en una sèrie de mesures destinades a estalviar els 1.500 milions d'euros  que exigeix el govern espanyol.
 
 En primer lloc, tal com estava previst, Mas ha anunciat una reducció d'un 5% dels complements salarials  dels treballadors públics, que també s'estendrà als cossos que depenen de l'estat central però que reben complements autonòmics. En aquest mateix àmbit, el govern durà a terme una reducció significativa de les transferències a empreses públiques, la qual cosa comportarà un ajustament, "en alguns casos significatiu", en les plantilles  d'aquestes empreses.
 
 El president de la Generalitat també ha anunciat que es disminuiran substancialment les subvencions  que donen els diferents departaments, "especialment en aquelles convocatòries que encara no s'han publicat al DOGC", i que s'alentiran o es reprogramaran inversions en infraestructures  que ja estan en marxa. L'administració, com ja es preveia en el pressupost d'aquest 2012, també vendrà una part de patrimoni públic  i privatitzarà la gestió d'Aigües Ter-Llobregat.
 
 Mas també ha revelat que el govern català aplicarà les retallades de l'executiu espanyol en sanitat, educació i universitats , de manera que augmentaran els alumnes per classe i s'apujaran les taxes universitàries. Sobre aquesta qüestió, ha matisat que aquest augment de taxes anirà acompanyat d'un increment del nombre de beques. Pel que fa a la Formació Professional , el govern català hi posarà una matrícula que fins ara no existia.
 
 El conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell , sol·licitarà en les properes hores c omparèixer davant del Parlament per presentar les mesures  anunciades pel president de la Generalitat.
 
  "L'austeritat no és un càstig, és un valor"
 
 Abans de concretar els aspectes en què estalviarà els 1.500 milions, Mas ha fet una defensa de la política del govern català a favor de la recuperació econòmica. Ha explicat que, en arribar a la Generalitat, el seu govern es va trobar amb un dèficit de 8.600 milions d'euros  i que ha fet un "esforç gegantí, gairebé titànic, per intentar controlar la despesa desbocada que hi havia a Catalunya".
 
 El president català ha defensat l'austeritat com "un valor" en comptes d'"un càstig", tot i que ha apuntat que la "línia vermella" que no s'ha de trepitjar és la que "afecta el nucli bàsic de l'estat del benestar". Per Mas, cal "una certa corresponsabilització"  per part de la ciutadania.
 
  Tres missatges finals
 
 Mas ha acabat la seva intervenció amb tres missatges. El primer, de cara als líders europeus, als quals ha demanat que l'austeritat no es converteixi en "una obsessió malaltissa ". El segon missatge, Mas l'ha enviat al govern espanyol: "Menys renyar els altres i més fer els deures públics" .
 
 El missatge final i més llarg ha anat dirigit a la ciutadania catalana, a qui ha admès que "el que estem fent pot crear incomoditats en determinats àmbits" de la població, però ha assegurat que aquestes mesures "en cap cas signifiquen una pèrdua de drets essencials ni serveis bàsics" . Aquests dos punts són el que el president ha qualificat com "les línies vermelles" que per "evitar de trepitjar, com dissortadament s'han vist obligats a fer alguns governs europeus", és necessari aplicar aquests ajustos.
 
 Mas ha advertit els catalans que "ningú ens ajudarà ni gaire ni gens a sortir de la situació en què estem" i, en aquest sentit, ha posat com a exemple els deutes de l'administració estatal amb Catalunya: "Si el govern central pagués aquest aquest any els deutes que té només per infraestructures de l'any passat, la meitat d'aquest pla d'ajustament no s'hauria de fer" .
 
 És per això que Mas ha insistit en la seva aposta pel pacte fiscal , que segons ell faria que "molts d'aquests problemes quedessin resolts". El president de la Generalitat, que està convençut que "si tenim el pacte fiscal, aquest és l'últim ajust" que haurà de fer l'executiu, convocarà abans que acabi el mes els partits catalans amb representació parlamentària per fer una cimera sobre aquesta qüestió.

Aquest migdia representants de Reagrupament Independentista (Ignasi Planas), Esquerra Republicana de Catalunya (Patrícia Gomà) i SI (Santiago Espot), han ofert uns parlaments en suport a la iniciativa ciutadana per impulsar el canvi de nom de la Plaça de Joan Carles I a l’efecte que prengui la denominació de Plaça de la República Catalana.

Aquesta iniciativa va néixer el passat 14 d’abril d’un grup de ciutadans i veïns de Barcelona que, impulsats per l’editor i activista Josep Maria Vall, varen signar una carta oberta a l’alcalde Xavier Trias demanant la restitució de l’estàtua de la República i instant també el canvi de nom de la plaça Joan Carles I per una denominació més encertada com és plaça de la República Catalana.

Com que fins a dia d’avui ni l’alcalde ni cap membre del govern municipal s’han pronunciat al respecte, s’ha cregut oportú reiterar-la just un mes després i aprofitar l’avinentesa per demanar a les forces polítiques democràtiques i republicanes que traslladin aquesta petició als òrgans de govern de l’Ajuntament de Barcelona.

En aquest sentit, la coalició d’ERC-Reagrupament-DC a l’Ajuntament de Barcelona presentarà davant del Ple de l’Ajuntament una petició a l’efecte que el canvi de nom sol·licitat es dugui a terme, una proposta que ja ha rebut el suport del ple del Districte de Gràcia i el vot contrari del ple del Districte de l’Eixample, gràcies als vots contradictoris dels representants convergents.

En la seva intervenció Ignasi Planas ha destacat que propostes com aquestes es important que es fonamentin no en la reacció o en l’actitud de resistència sinó en la consciència de poble amb voluntat de ser lliure i que per tant observa de forma natural com a pròpies les seves institucions i com a estranyes aquelles que no formen part de la pròpia història ni de la pròpia cultura, com ara la monarquia espanyola.

Després d'unes setmanes de preparació i treball en equip, recentment s'ha penjat a la xarxa el web de Reagrupament International, elaborada pels membres del Grup de Treball d'Internacional de Reagrupament (GTIR). Bàsicament, el nou web pretén fer arribar al món no catalanolector, els principals articles i notícies que es publiquen en el web nacional, però traduïts a la llengua anglesa. Es tracta d'un pas necessari, atès que sempre el moviment independentista català ha patit una certa manca de voluntat de fer-se conèixer arreu del món amb la llengua franca per excel·lència, que actualment és l'anglès. Això no obstant, també se'n poden publicar en altres llengües mundials.

Tot i que l'element bàsic del web són les traduccions fetes per diversos reagrupats que s'han ofert voluntàriament, el web també compta amb un enllaç amb notícies sobre Catalunya que han aparegut en diversos mitjans de comunicació internacionals. Igualment s'han afegit seccions adreçades a aquelles persones que s'aproximen per primera vegada a la realitat catalana. També es recullen textos i entrevistes o documents que han marcat l'encara curta història de la nostra entitat (l'article de Joan Carretero, Patriotisme i Dignitat, o bé La Constitució Catalana ).

Si voleu col·laborar en algunes de les tasques que es portaran a terme poseu-vos en contacte amb l'adreça electrònica: international@reagrupament.cat

Bona lectura i difoneu-la!

Visca Catalunya Lliure!

Des de que va prendre possessió del ministeri , el senyor José-Antonio Garcia-Margallo, sense accent final, probablement per amagar la seva ascendència catalana, està obsessionat en eliminar la presència exterior de Catalunya. Una obsessió que va acompanyada d'una voluntat de potenciar quelcom infumable com és la “Marca España”. Una marca que es troba en un declivi tan evident que, cada cop s'assimila més a deficiència, corrupció, fracàs... Fins i tot, darrerament, aquesta marca ha inspirat a diversos estats llatinoamericans per tal de procedir a les seves aspiracions nacionalitzadores. Senyal evident d'una feblesa total. Tothom s'atreveix amb els espanyols, i tothom s'atreveix amb la marqueta aquesta, de tan ridícula i patxanguera que és.

Perquè cal dir-ho amb la veu ben alta  i forta: avui, el Regne d'Espanya, amb el seu cap d'estat ben a l'avantguarda, per descomptat, és el súmmum dels despropòsits. Només cal llegir cada dia la premsa internacional i en quedarem ben convençuts. “Spain is Pain”, en paraules mediàtiques ben difoses des del New York Times , fent un més que divertit joc que atrauria a qualsevol aprenent de Màrius Serra.
 
Per això, penso que és el moment  de convèncer a aquells exportadors catalans, que en gran mesura constitueixen l'avantguarda de l'empresariat a casa nostra, i que són els que encara estan proporcionant l'oxigen que ens permet respirar com a país i com a economia, que és una ruïna fer servir, si la fan, aquesta marca. Contràriament, la Marca Catalunya, associada a referents exitosos com poden ser el nostre patrimoni artístic, cultural, i el màxim desvinculat del pària espanyol, pot donar molt més joc.
 
És cert que els espanyols utilitzen  i utilitzaran encara més tots els recursos al seu abast per enfonsar aquesta proposta, sobretot en les fires internacionals, on la pressió que suporten els expositors catalans per passar per la cleda de la “Marca España”, és immensa. Però ha arribat l´hora de constatar que vincular-s´hi, no només és nociu, sinó que constitueix un mal negoci.
 
Només amb empresaris i empresàries valents  que apostin sense complexos per una Marca Catalunya que jugui a tot el món, i que per descomptat sigui exemple de qualitat, seriositat i eficiència ens en sortirem.
 
I naturalment, amb el suport d'una administració  catalana que no faci seguidisme de Madrid, ni accepti els dictats del ministre actual. Però aquesta és una altra història de la qual ja ens en ocuparem en un proper article. Que hi ha teca i molta.

El passat dijous dia 10 de maig, la sala del Col·legi de Periodistes de Girona es va omplir per escoltar com Joan Carretero, president de Reagrupament, feia la presentació a la ciutat de la Iniciativa Ciutadana Europea que set ciutadans de set estats diferents de la Unió Europea han impulsat, a títol individual i amb el suport de RCat, amb la intenció que, el dia que la nació catalana proclami la seva independència, els catalans i les catalanes no perdem la ciutadania europea.

El president de RCat va explicar que aquesta iniciativa, que al voltant del 31 de maig se sabrà si ha estat acceptada o no, es presenta amb la intenció de donar resposta a les llacunes que ara existeixen sobre un procés d’aquestes característiques. És a dir, tenint en compte els tractats i convenis aprovats per la UE, difícilment unes persones que avui ja tenen la condició de ciutadans europeus podrien perdre-la pel fet que la seva nació culminés amb èxit un procés de secessió d’un estat membre de la Unió Europea; no obstant això, és important que la UE deixi clar quin ha de ser el procés, ja que en un futur immediat a Europa es poden viure diversos casos de nacions sense estat propi, entre aquestes la catalana, que accedeixin a la independència i se separin d’un estat que ja forma part de la UE.

Davant les preguntes d’alguns dels assistents, Joan Carretero va tornar a insistir en el fet que, “tot i que aquesta ICE fos acceptada i tirés endavant, tot i que es poguessin recollir el milió de signatures que es necessiten, tot i que el Parlament Europeu discutís i aprovés la proposta… la qual cosa ja és un camí prou llarg i difícil i que pot durar entre dos i tres anys, la part fonamental continua sent la mateixa de sempre: la proclamació de la independència continua depenent només dels catalans”. És a dir, va dir Carretero, “Europa pot legislar sobre el procés d’adhesió, però els qui hem de decidir si volem ser independents o no som nosaltres, el poble català. I mentre  molts ciutadans continuïn votant formacions autonomistes no ens en sortirem, mentre una majoria de catalans votin partits als quals formar part d’Espanya ja els està bé, això no tindrà solució i anirem de mal en pitjor, ja que els europeus no vindran pas aquí a solucionar els nostres problemes”.

A continuació va parlar el regidor de Reagrupament a l’Ajuntament de Girona, Carles Bonaventura, que va destacar que la ICE és molt oportuna, perquè pretén rebatre el nou discurs que alts dirigents del PP fan darrerament. “Si us hi fixeu –va dir Bonaventura– l’espanyolisme ja no diu tant que l’independentisme és minoritari, ja no intenta menysprear-lo afirmant que és una cosa de quatre eixelebrats que no toquen de peus a terra i als quals ningú no fa cas. Ara s’imposa el discurs de la por i afirmen sense vergonya que, si mai Catalunya és independent, Espanya vetarà el seu ingrés a la UE i que l’Estat català serà un dels estats més miserables d’Europa. Per tant, és necessari que l’independentisme deixi clar que això no passarà i que serem les catalanes i els catalans els que lliurement decidirem quan arribi el moment si volem pertànyer a la Unió Europea o no, no pas cap estat aliè com l’espanyol.” La part positiva d’aquest nou discurs espanyolista, va dir Bonaventura, “és que deixa clar que els espanyols cada vegada tenen més clar que la nació catalana serà independent”.

Finalment, el també coordinador de RCat a la regió de Girona va explicar que en l’àmbit municipal també es treballa per impulsar la iniciativa ciutadana europea. Va recordar que feia pocs dies l’Ajuntament de Vic, a proposta de l’equip de govern que lidera Vila d’Abadal, va aprovar per unanimitat donar suport a la ICE. En aquest sentit, Reagrupament ha preparat una moció que farà arribar a tots els seus càrrecs electes locals perquè la presentin a tots els municipis on tenen representació i perquè també s’intenti entrar en altres consistoris”.

Pel que fa a l’Ajuntament de Girona, Bonaventura va explicar que s’ha arribat a un acord amb els grups de CiU, la CUP+RCat i ICV-EUiA per presentar conjuntament en aquest ple una moció de suport a la ICE. També s’hi demana que es faci arribar la moció a l’Associació de Municipis per la Independència perquè tots els ajuntaments que hi estan adherits puguin portar als plens aquesta moció.