Reagrupament
Blocs Territorials

L’11 de setembre de 2014 farà tres-cents anys que es va iniciar el conflicte de les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya. El 1714 Catalunya va perdre la batalla de les seves lleis i institucions legítimes, vençuts per les armes de l’exèrcit borbònic i els seus aliats. Des d’aquell 11 de setembre de 1714, Catalunya ha estat sotmesa políticament a la voluntat dels espanyols. I tanmateix, no hem estat doblegats ni vençuts moralment ni intel·lectualment ni, sobretot, nacionalment. Si ens haguessin vençut, no estaria avui més viu que mai el conflicte que es va iniciar aquell mateix 11 de setembre de 1714.

Sovint els catalans ens autoflagelem dient que la nostra festa nacional no hauria de ser l’11 de setembre, perquè va significar una derrota. I jo sempre dic que si hagués estat una derrota els vencedors, és a dir, les diverses formes de govern que Espanya ha tingut al llarg d’aquests tres segles, ens haurien obligat a celebrar- la o l’haurien celebrat ells. I no ha estat així. Durant anys, hem tingut prohibit rememorar l’inici del conflicte Catalunya-Espanya.

La Generalitat de Catalunya, amb molt d’encert al meu parer, ha decidit celebrar de manera solemne l’esdeveniment del Tricentenari de la caiguda militar del nostre poble. Han passat tres-cent anys i l’escenari és el mateix: una Catalunya que té un rol de protagonista dins d’Europa i que ha de lluitar sola per la seva llibertat, i uns borbons al centre d’un regne absolutista, que seran capaços d’utilitzar totes les eines al seu abast per mantenir-nos sota el seu jou legal i institucional. Totes les eines que pugui utilitzar. Totes.

Després de tres-cents anys, Catalunya és i es consolidarà com a protagonista arreu d’Europa i el món, quan assolim l’Estat de dret per la via pacífica i democràtica. Al llarg d’aquests tres segles, generacions de catalans han deixat clar que no hem renunciat a la restitució de la nostra llibertat, perquè duem encara a la sang la dignitat sobirana. Tres segles és molt de temps per seguir mantenint la voluntat de la plenitud sobirana.

També trobo un encert que la celebració del Tricentenari s’iniciï amb la inauguració de la nova museïtzació del Born de Barcelona. El passat històric només es pot conèixer a través de les restes que ens ha deixat o a través dels relats que aquest mateix passat ens ha aportat. Els textos que ens resten ens expliquen la història, i les “pedres” no són mudes: transmeten missatges. Solament cal interpretar-les, descodificar- les o “traduir-les” per entendre- les. I el Born és part del que fou destruït el 1714 per l’’exèrcit borbònic en prendre’ns per les armes la nostra organització política legítima. Les pedres, els objectes trobats a aquesta zona arqueològica seran el km 0 del relat de la nostra llibertat, i és que la narració de la nostra resistència, del nostre anhel de sobirania, de la nostra llibertat, com la de tots els pobles, també necessita patrimoni cultural material que la reconstrueixi històricament. Ens cal un monument a l’origen de la nostra capacitat de lluitar en el conflicte més gran que ha tingut el nostre poble, que no ha deixat mai de treballar per no perdre la identitat. I cal que el món el conegui. Espero que, a la inauguració de la museïtzació del Born, es convidi a les persones de més rang polític europeu perquè comprovin que la nostra sobirania és en el centre de la nostra identitat. Deia Albert Camus que “La història del món és la història de la llibertat”. I ho demostren aquests tres-cents anys en què ni monarquies borbòniques, ni repúbliques, ni dictadures militars han aconseguit esborrar Catalunya del mapamundi, tot i els esforços dels espanyols.

I hem d’arribar al 2014 posant tots els esforços personals, col·lectius i institucionals per tal de tancar el conflicte iniciat aquell 11 de setembre de 1714. Com deien les Reials Guàrdies Catalanes: “Donec perficiam”, és a dir “Fins a aconseguir-ho!

Sóc independentista perquè sí. El meu país és Catalunya i vull que Catalunya sigui un país normal, és a dir, lliure. Era independentista abans de saber que era l’única forma d’assegurar la viabilitat econòmica i cultural de Catalunya, i ho continuaria sent si aquesta viabilitat estigués garantida dins l’estat espanyol.

Aquesta manca de viabilitat d’una Catalunya espanyola és el que ha portat molts catalans a defensar l’estat propi i és l’argument que molts utilitzem per fer pedagogia. Expliquem el dèficit fiscal i d’infraestructures, els atacs a la llengua i a l’autogovern... i ho contraposem al que seria i tindríem si fóssim independents. I no hi ha color.

Però no hem d’oblidar que la independència és condició necessària però no suficient. Que sense independència no hi ha Catalunya, però que amb la independència no n'hi ha prou. Que quan siguem independents hi ha moltes coses a fer per ser un país just i pròsper i que, de fet, ja avui, no tots els problemes vénen de Madrid. És a dir, que avui tenim poques eines i no totes les utilitzem bé, i que ho hem de començar a fer per construir el país que somiem des d’avui i per “entrenar-nos” a construir l’estat que somiem demà.

Un exemple de com no utilitzem correctament les eines que tenim avui al nostre país és la incapacitat de tenir una llei electoral pròpia. I trobaríem molts altres exemples, també en l’àmbit econòmic, un àmbit especialment rellevant per causa de la greu crisi econòmica que patim actualment. Sens dubte, el dèficit fiscal i d’infraestructures són una rèmora molt greu per al desenvolupament de l’economia catalana, però això no eximeix utilitzar bé totes les eines al nostre abast.

El David Boronat i jo en parlem d’algunes d’aquestes eines en el llibre “Catalunya Last Call: Propostes per tornar a fer enlairar el país”. Entenent que la greu crisi econòmica actual és un imperatiu per aconseguir la independència, fem igualment propostes en diferents àmbits que avui ja es poden implantar a Catalunya. Són propostes a l’entorn la internacionalització de l’economia catalana, la nostra marca país, l’accés al capital, la nostra potència logística, el marc institucional, i la reforma de l’educació i la recerca. Les pots trobar també a la web www.propostesdepais.cat i afegir també les propostes que tu tinguis.

Fer aquestes propostes avui lliga, crec, amb una necessitat de l’independentisme: transmetre un grau d’exigència màxima en utilitzar de forma curosa i excel·lent les eines que les nostres institucions tenen al seu abast, i també dibuixar el país que tindrem quan siguem independents. Perquè molta gent, legítimament, pregunta per què farem bé demà el que no fem del tot bé avui, i també quina mena de país volem construir quan siguem un estat. És a dir, molts accepten que l’estat propi és la millor forma de poder disposar dels nostres recursos, però també ens pregunten com utilitzarem aquests recursos i quina mena de país tindrem.

Per això, ja avui, hem de començar a construir aquest estat de qualitat que volem i somiem, incloure en el nostre discurs independentista els màxims nivells d’exigència, excel·lència i honestedat, i definir i explicar l’estat que volem construir. Perquè el país somiat l’hem de construir des d’avui.

http://salvallibertat. blogspot.com

Gibraltar s'afegeix a Malta, les Illes Feroe o Andorra com a nació futbolística reconeguda després que la UEFA hagi aprovat aquest divendres incloure el penyal com a membre de ple dret, el número 54, durant el congrés que celebra aquest organisme esportiu internacional a Londres.

La UEFA ja va admetre Gibraltar com a membre provisional el passat 1 d'octubre al Comitè Executiu que va celebrar a Sant Petersburg (Rússia), i s'ha sotmès ara a Londres la seva inclusió definitiva al vot de les 53 federacions associades a l'organisme. Les dues úniques federacions que hi han votat en contra són les d'Espanya i Bielorússia.

El Govern espanyol havia anunciat que s'oposaria amb tots els mitjans jurídics possibles a aquesta mesura. De fet, el diari 'The New York Times' assegura que una de les mesures de pressió serà retirar el Barça i el Reial Madrid de la Lliga de Campions.

Amical de Mauthausen, l'associació que agrupa exdeportats als camps de concentració nazis així com familiars i amics de supervivents i assassinats, s'ha sumat a l'onada de peticions de dimissió de la delegada del Govern espanyol a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna, per l'entrega d'un diploma a un membre de l'Hermandad de Excombatientes de la División Azul que va fer en un homenatge a la Guàrdia Civil.

L'associació ha qualificat de “molt greu” l'acte de Llanos de Luna i assegura que seria “un fet incomprensible a la resta d'Europa”, més encara quan l'homenatge es va produir en les mateixes dates en què es commemorava la derrota del nacionalsocialisme i l'homenatge als milers de víctimes assassinades pel nazisme. Amical de Mauthausen exigeix la dimissió davant “la ignonímia d'un acte com aquest” i titlla la delegada d'“indigna” per “humiliar i menysprear els milions de víctimes del nazisme”.

L'associació també demana la dimissió de l'alcalde de Sant Andreu de la Barca, del PSC, a qui demana assumeixi “responsabilitat exemplaritzant” per no actuar durant l'entrega del diploma. Així mateix, arremet contra la “banalització” que els polítics estan fent darrerament del nazisme i la insensibilitat del govern espanyol i de les comunitats autònomes ja que, asseguren, cap dels seus membres ha estat presents als actes d'homenatge de la commemoració de l'alliberament del camp de Mauthausen.

Amical de Mauthausen se suma amb aquest comunicat a la majoria de l'arc parlamentari català, així com adiputats espanyols i eurodiputats que han demanat la dimissió de Llanos de Luna. En declaracions a la Directa, també ho han fet col·lectius LGTBI i del poble gitano que, com els republicans espanyols, també van patir l'extermini nazi, així com plataformes antifeixistes com UCFR.

La líder del Partit Popular Català, Alícia Sánchez-Camacho, es planteja demanar a la Generalitat que pagui l'escolarització del seu fill en un centre privat en castellà, tal com preveu el projecte de llei del "ministre Wert" aprovat pel Consell de Ministres. La dirigent popular ja va utilitzar el seu fill per fer política, ja que en el seu moment ja va demanar formalment l'"escolarització bilingüe" per al seu fill, i que com a resposta el govern li va oferir l'atenció individualitzada, una opció, ha assegurat, que "segrega i separa".

Aquest punt de la reforma educativa, que estableix que la Generalitat s'hauria de fer càrrec dels costos d'una escola privada per a l'alumne que sol·licita rebre les classes en castellà en un centre on no hi ha aquesta opció, és un dels que han aixecat més polseguera a Catalunya, i fins i tot el Consell d'Estat, en el seu dictamen sobre la llei, l'ha rebutjat.

Encara sobre la polèmica reforma del ministre d'Educació espanyol, Sánchez-Camacho ha reclamat participar en la cimera que el president Mas ha convocat per dimarts amb la comunitat educativa i els partits que defensen la immersió lingüística. "Jo represento mig milió de catalans", ha assegurat la líder del PPC, i s'ha preguntat si "el senyor Mas no vol escoltar els arguments d'aquest mig milió de catalans".

En la mateixa entrevista, la líder popular també s'ha referit al cobrament de sobresous en el seu partit. Sánchez-Camacho ha defensat que no té res d'anormal. "No sé per què en diuen sobresous, són sous".

O consulta o Declaració d’Independència. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) també considera que la declaració unilateral d'independència es configura com l'opció més viable que permeti que Catalunya pugui exercir el dret a decidir, si la consulta democràtica a la ciutadania queda bloquejada i no es pot dur a terme. Dit en altres termes, la declaració d'independència per part del Parlament que representa el poble pot esdevenir el desllorigador del procés encetat a Catalunya.

L’ANC ha presentat aquest dimecres la iniciativa ‘Signa un “Vot” per la Independència’ amb la qual pretén que els catalans demanin per escrit i de forma individual, utilitzant el Dret Fonamental de Petició, que el Parlament de Catalunya actuï decididament per convocar la consulta vinculant sobre la independència i que, en cas que aquesta no es pugui celebrar, declari la independència del nostre país d’acord al Dret Internacional. La presidenta de l’ANC, Carme Forcadell, i els membres de la sectorial de juristes i d’economistes, Agustí Carles i Roger Fatjó, han estat els encarregats de presentar la iniciativa.

"Si no fos possible la consulta, demanem als representants electes que facin un pas més i declarin la independència de Catalunya", ha explicat Forcadell, que ha destacat la coincidència del tret de sortida de la iniciativa amb la tramitació de la llei de consultes al Parlament. Forcadell ha recordat que l’ANC pot tirar endavant aquesta campanya perquè no depèn de ningú i té les mans lliures per empènyer en el procés cap a la independència.

Carles ha explicat al detall el funcionament del Dret de Petició com a mecanisme de “democràcia directa” entre la població i el poder polític. A la butlleta de ‘votació’ es demana al Parlament “que dugui a terme totes les iniciatives polítiques per tal que es pugui celebrar, no més tard del 31 de maig de 2014, una consulta democràtica i políticament vinculant per tal que els catalans podem exercir el dret a decidir”. “En cas que això no sigui possible” es demana als representants electes del Poble de Catalunya que declarin la independència de Catalunya “com a molt tard l’11 de setembre de 2014”.

A més del projecte ‘Signa un “Vot” per la Independència’, la campanya ‘Eines per l’Estat’ engloba també la iniciativa ‘De Catalunya al món’, que té per objectiu difondre internacionalment els arguments pels quals els catalans volen que Catalunya esdevingui un estat independent.

La roda de premsa de presentació de la campanya s’ha conclòs amb les primeres ‘votacions’ exercint el Dret de Petició.

Aquest dies qui més qui menys -més a Catalunya, menys a Espanya, per no dir quasi ningú- hem posat el crit al cel pel lliurament d’un diploma a la Germandat de combatents de la “División Azul” per part de la delegada del Govern Central a Catalunya, la senyora de los Llanos de Luna.

En les fotografies es veu una somrient delegada del govern, no sabem si és un riure protocol·lari, forçat o inevitable. No distingim bé el receptor, veiem que porta camisa blava i boina vermella. Ens perdem amb la imatge, en el fet, i obviem els detalls. Potser a algú no li xoqui, però hi ha una artificiositat en la indumentària, la boina vermella juntament amb la camisa blava són una imposició de la dictadura franquista.

El 1937 Franco va prohibir els partits dins el bàndol rebel, els va unificar a tots en la “F.E.T y de las J.O.N.S ” –Falange Española Tradicionalista de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalistas . Falange Española y els carlins –Tradicionalistes– tenien orígens diferents i indumentària diferent, però, ambdós grups polítics, tots dos principals del bàndol sollevat, varen perviure forçosament plegats sota el règim de Franco. Varen perviure entre els seus membres aquells que es varen avenir a admetre l’ordre imposat. Els altres, els més idealistes o obtusos, varen ser foragitats o enviats a primera línia de front a veure si queien.

Dels falangistes, en va quedar la camisa blava i dels tradicionalistes carlins la boina vermella. De la resta de grups l’epítet J.O.N.S., que amb el temps va caure en desús. El líder de la Falange José Antonio havia mort i també havien mort Ramiro Ledesma i Onésimo Redondo artífexs de les JONS. Als carlins de la Comunió Tradicionalista no hi havia un lideratge tan clar o com a mínim tan conegut que a hores d’ara ens permetí identificar-lo amb un personatge concret.

Acabada la guerra civil Franco va fer equilibris, malgrat tot no va poder evitar durant un temps la pervivència de les rivalitats entre tradicionalistes i falangistes, el punt culminant de les quals va ser l’atemptat de Begoña al 1942 perpetrat per falangistes contra tradicionalistes. Fet que va costar el càrrec de ministre a Serrano Suñer, “el cuñadísimo” representant de la Falange i al general Varela pel que fa als tradicionalistes.

A partir de llavors els capitostos de la FET varen anar fent la viu-viu com a mascarons de proa ideològics del règim, sense massa poder, però perfectament adaptats a l’autoritarisme franquista recolzat en l’exèrcit i en les classes dominants de sempre; tals varen ser el casos de Raimundo Fernandez Cuesta, Pilar Primo de Rivera, Girón de Velasco..., durant anys varen anar repetint la cançoneta de “la revolución pendiente”, aquella que havia de crear un estat corporatiu allunyat dels plantejaments burgesos i més proper als interessos dels obrers; productors en deien llavors. Mentre, en realitat, es desenvolupava un estat bàsicament de tall conservador i autoritari que ideològicament coneixem com a franquista i que subjacent en algunes formes encara perviu avui en dia.

L’actual Partit Popular és l’hereu sociològic d’aquell franquisme de tall conservador i autoritari afavoridor d'una minoria de privilegiats que entronquen amb les classes aristocràtiques que han tingut el poder a Espanya durant els darrers segles i que han procurat sempre que no canviés res que podés alterar els seus privilegis seculars.

A la pràctica, la Falange i les JONS varen quedar diluïdes dins del règim franquista, els seus capitostos s’hi varen adaptar i varen rebre a canvi prebendes i privilegis, els que no varen acceptar-ho fins i tot varen patir persecució, desterrament o presó. Però, malgrat tot, no oblidem que l’aixecament rebel al 36 no hauria estat possible sense el concurs ideològic de la Falange sumat a una gran part de l’exèrcit i als sectors socials que defensaven els seus privilegis de classe.

En comú, tots plegats, tenien una idea d’Espanya, una idea d’un estat uniforme que els va unir en el moment de l’aixecament. Després, Franco, “fusionant-los” els va desactivar i sotmetre als seus designis, la majoria, com hem dit, s’hi varen avenir, obtenint parcel·les de poder o privilegis incontestables.

La història no es repeteix sempre de la mateixa manera però s’imita, avui tots tenim clara l’herència sociològica del franquisme i la veiem ben clara en el Partit Popular. La seva gent, malgrat els seus intents de homologació democràtica , traspuen autoritarisme, soberbia i classisme, a l’hora que defensen els interessos dels de sempre, tenyint el manteniment dels seus privilegis amb vergonyants situacions de corrupció. Però en aquesta historia la pregunta que ens podem fer és on estan els hereus sociològics de la Falange y de les JONS? Aquells que diuen defensar la justícia social i combatre la corrupció, però que en el fons combreguen pel que fa a la forma de l’Estat espanyol amb el PP, quan no són els que exigeixen més mà dura amb Catalunya.

No els hem sentit, ni els sentirem exclamar-se pel que va passar a la caserna de la guàrdia civil de Sant Andreu de la Barca, perquè malgrat no dur la boina vermella, tenen la camisa ben enganxada al cos. Tampoc no els sentirem dir res contra el projecte de llei d’en Wert, a part de “leitmotivs” aparentment raonables, com la defensa d’una educació no bilingüe, sinó trilingüe. Però no ens deixem enganyar! Arribat el cas, si convé, es tornaran a unificar o els unificaran sota el mateix bàndol, sempre contra Catalunya i a favor dels de sempre.

El conseller d'Economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, ha presentat aquest dimarts la balança fiscal de Catalunya respecte a l'administració central. Segons les dades de Mas-Colell, el dèficit de Catalunya l'any 2010 va ser de 16.543 milions d'euros, el 8.5% del seu Producte Interior Brut. Es tracta d'un percentatge similar al d'anys anteriors, durant els quals el dèficit es va situar en una mitjana del 8%.

Seguint el mètode del flux monetari, que segons el conseller és el que millor reflecteix aquest efecte redistributiu, Catalunya aporta el 19,4% del total d'ingressos de l'administració central, mentre que rep el 14,2% de la despesa total. Per tant, Catalunya contribueix amb una proporció superior al seu pes en el PIB estatal (18,6%), però rep una despesa que no arriba al pes de la seva població sobre el conjunt de l'estat (16%). El titular d'Economia ha qualificat aquest desequilibri d'"altament insatisfactori", perquè obliga el govern català a "tirar endavant el país amb menys recursos".

Mas-Colell ha assegurat que el dèficit fiscal de 16.543 milions d'euros és l'equivalent al pressupost dels departaments de Salut, Benestar Social i Ensenyament i ha assenyalat que, si es reduís en una fracció aquest dèficit fiscal, el govern no hauria de "fer retallades".

El dèficit, canviant de metodologia

Com ja va fer l'any passat, la Generalitat ha calculat també el dèficit fiscal seguint un altre mètode, el del flux de benefici, que és més difícil de computar perquè mesura l'impacte de l'actuació de l'Estat sobre el benestar dels residents en un territori. Seguint aquesta altra metodologia, el dèficit fiscal català de l'any 2010 va ser d'11.258 milions d'euros, que representa un 5,8% del PIB.

En aquest cas, les dades de la Generalitat indiquen que els catalans van aportar el 18,9% dels ingressos de l'Estat, mentre que la despesa de l'Administració central a Catalunya va ascendir al 15.4%.

Sempre al voltant del 8% del PIB

Entre 1986 i 2010, la mitjana del dèficit fiscal de Catalunya va ser del 8,1% del seu PIB, una situació d'estabilitat que Mas-Colell ha qualificat de "sorprenent". El 2007, el dèficit es va situar en el 8,1% del PIB català, mentre que el 2008 va ser del 8,6% i el 2009 del 8,5%, el mateix percentatge que el 2010.

La balança fiscal mesura l'efecte redistributiu entre territoris de la política fiscal de l'Administració central, és a dir, la diferència entre el que van aportar els catalans al conjunt d'Espanya en forma d'impostos i el que van rebre de l'Estat a través dels serveis públics i les inversions.

Informació relacionada:

• L’espoli fiscal als mitjans de comunicació públics (5-05-2013)

En l’últim ple de l’Ajuntament de Girona, quan es debatia la moció presentada pel grup de la CUP+RCat perquè es deixés de reconèixer el títol de príncep de Girona a Felip de Borbó i perquè es reconvertís la fundació que porta aquest nom, el portaveu de CiU ens va dir que en el text es feien acusacions molt greus i que, si teníem constància de la seva certesa, que acudíssim als tribunals. El portaveu del grup convergent es referia a la coincidència que denunciàvem entre un bon nombre dels patrons de la FPdGi i les empreses que van fer generoses donacions a l’Instituto Nóos d’Iñaki Urdangarin. No ens ho van dir directament, però els membres dels grups de CiU, el PSC i el PP, que van votar en contra de la moció, ens miraven amb cert menyspreu i escepticisme, com si tot el que denunciàvem a la moció fos fals i ens ho haguéssim inventat per a l’ocasió.

Doncs bé, fa pocs dies, els diputats de la CUP al Parlament David Fernàndez i Quim Arrufat denunciaven públicament que en el sumari que està ara en mans dels tribunals sobre el cas de la trama corrupta de l’Instituto Nóos es confirmava que concretament un 33% dels patrons de la Fundació Príncep de Girona coincidien amb els donants de l’Instituto Nóos. Per tant, quan ho vam dir en el ple del mes d’abril no ens ho havíem tret de la butxaca, ni tampoc cal que portem el tema al jutjat, com ens va etzibar el portaveu de CiU, perquè en el cas contra Iñaki Urdangarin aquest “tema” ja hi surt. El que sí que és greu és la inhibició de l’Ajuntament de Girona en aquesta qüestió i que mantingui les seves excel·lents relacions amb una fundació que, com vam denunciar, està sota sospita.

No és un tema nou, ja que en el ple de juliol de l’any passat ja vam portar aquesta mateixa denúncia al ple. Hi vam dir, concretament, les quantitats que havien aportat alguns dels patrons de la FPdGi a l’Instituto Nóos, per exemple: Telefónica, 703.852 euros a través del seu president, César Alierta; Abertis, 116.000 euros en la persona de Salvador Alemany; Repsol, 237.800 euros via Antoni Brufau; Gas Natural, 41.760, euros amb Salvador Gabarró; el BBVA, 502.021 euros a través del seu president, Francisco González; Bodegas Torres, amb 41.760 euros via Miguel A. Torres, o Freixenet, 20.880 euros en la persona de Josep Ferrer.

Ara sabem que en el sumari també apareixen empreses i grups catalans que, per quedar bé amb la monarquia, van fer substancioses donacions a l’Instituto Nóos, tal com publica el digital Directe. cat: Mútua Intercomarcal (232.000 euros), Fundació Esade (122.528), Fundació Abertis (116.000), Ajuntament de Mataró (86.351), Generalitat de Catalunya, en l’època del tripartit (75.425), Consell de Col·legis d’Infermeria de Catalunya (75.400), Joieria Tous (69.020) o Valero Rivera Asesoramiento Deportivo SL (53.360).

Però la llista és encara més llarga: Fundació Privada Bioregió de Catalunya (48.180), Abacus Sociedad Cooperativa Catalana Limitada (28.679), Johan Cruyff Academics International SL (23.336), Fundació Privada Joventut, de la Penya (17.400), Agency Sports & Entertainment SA, una empresa presidida per Gabriel Masforroll, exdirectiu del FC Barcelona (17.383). I la rúbrica final: l’Ajuntament de Barcelona (11.999 euros), la Diputació de Barcelona (11.600); és a dir, diners públics; Digec SA, l’Enciclopèdia Catalana, (10.457); la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (6.960), o Tallers per a persones amb discapacitat psíquica de Catalunya (5.900).

Segurament en un futur encara tindrem més sorpreses. Ara, però, tan sols vull aprofitar per dir que des dels ajuntaments es pot fer molta feina per denunciar els tractes de favor de què es beneficia la monarquia i també felicitar els ajuntaments de Montblanc i Balaguer, que han aprovat en ple demanar a Felip de Borbó que renunciï als títols que duen el nom dels seus municipis i, així mateix, lamentar profundament que el de Girona no hagi fet el mateix. Per cert, el 26 i 27 de juny, en aquesta ciutat es tornarà a celebrar una nova edició del Fòrum Impulsa per a més lluïment de l’hereu de la corona espanyola a les nostres terres, que estarà segurament ben acomboiat per totes les autoritats i llepaculs de la zona. A nosaltres, als regidors de la CUP i RCat de la ciutat, l’any passat no ens hi van deixar entrar, una simple anècdota, segons alguns; un atemptat a la democràcia, segons nosaltres.

En l’últim ple de l’Ajuntament de Girona, quan es debatia la moció presentada pel grup de la CUP+RCat perquè es deixés de reconèixer el títol de príncep de Girona a Felip de Borbó i perquè es reconvertís la fundació que porta aquest nom, el portaveu de CiU ens va dir que en el text es feien acusacions molt greus i que, si teníem constància de la seva certesa, que acudíssim als tribunals. El portaveu del grup convergent es referia a la coincidència que denunciàvem entre un bon nombre dels patrons de la FPdGi i les empreses que van fer generoses donacions a l’Instituto Nóos d’Iñaki Urdangarin. No ens ho van dir directament, però els membres dels grups de CiU, el PSC i el PP, que van votar en contra de la moció, ens miraven amb cert menyspreu i escepticisme, com si tot el que denunciàvem a la moció fos fals i ens ho haguéssim inventat per a l’ocasió.

Doncs bé, fa pocs dies, els diputats de la CUP al Parlament David Fernàndez i Quim Arrufat denunciaven públicament que en el sumari que està ara en mans dels tribunals sobre el cas de la trama corrupta de l’Instituto Nóos es confirmava que concretament un 33% dels patrons de la Fundació Príncep de Girona coincidien amb els donants de l’Instituto Nóos. Per tant, quan ho vam dir en el ple del mes d’abril no ens ho havíem tret de la butxaca, ni tampoc cal que portem el tema al jutjat, com ens va etzibar el portaveu de CiU, perquè en el cas contra Iñaki Urdangarin aquest “tema” ja hi surt. El que sí que és greu és la inhibició de l’Ajuntament de Girona en aquesta qüestió i que mantingui les seves excel·lents relacions amb una fundació que, com vam denunciar, està sota sospita.

No és un tema nou, ja que en el ple de juliol de l’any passat ja vam portar aquesta mateixa denúncia al ple. Hi vam dir, concretament, les quantitats que havien aportat alguns dels patrons de la FPdGi a l’Instituto Nóos, per exemple: Telefónica, 703.852 euros a través del seu president, César Alierta; Abertis, 116.000 euros en la persona de Salvador Alemany; Repsol, 237.800 euros via Antoni Brufau; Gas Natural, 41.760, euros amb Salvador Gabarró; el BBVA, 502.021 euros a través del seu president, Francisco González; Bodegas Torres, amb 41.760 euros via Miguel A. Torres, o Freixenet, 20.880 euros en la persona de Josep Ferrer.

Ara sabem que en el sumari també apareixen empreses i grups catalans que, per quedar bé amb la monarquia, van fer substancioses donacions a l’Instituto Nóos, tal com publica el digital Directe. cat: Mútua Intercomarcal (232.000 euros), Fundació Esade (122.528), Fundació Abertis (116.000), Ajuntament de Mataró (86.351), Generalitat de Catalunya, en l’època del tripartit (75.425), Consell de Col·legis d’Infermeria de Catalunya (75.400), Joieria Tous (69.020) o Valero Rivera Asesoramiento Deportivo SL (53.360).

Però la llista és encara més llarga: Fundació Privada Bioregió de Catalunya (48.180), Abacus Sociedad Cooperativa Catalana Limitada (28.679), Johan Cruyff Academics International SL (23.336), Fundació Privada Joventut, de la Penya (17.400), Agency Sports & Entertainment SA, una empresa presidida per Gabriel Masforroll, exdirectiu del FC Barcelona (17.383). I la rúbrica final: l’Ajuntament de Barcelona (11.999 euros), la Diputació de Barcelona (11.600); és a dir, diners públics; Digec SA, l’Enciclopèdia Catalana, (10.457); la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (6.960), o Tallers per a persones amb discapacitat psíquica de Catalunya (5.900).

Segurament en un futur encara tindrem més sorpreses. Ara, però, tan sols vull aprofitar per dir que des dels ajuntaments es pot fer molta feina per denunciar els tractes de favor de què es beneficia la monarquia i també felicitar els ajuntaments de Montblanc i Balaguer, que han aprovat en ple demanar a Felip de Borbó que renunciï als títols que duen el nom dels seus municipis i, així mateix, lamentar profundament que el de Girona no hagi fet el mateix. Per cert, el 26 i 27 de juny, en aquesta ciutat es tornarà a celebrar una nova edició del Fòrum Impulsa per a més lluïment de l’hereu de la corona espanyola a les nostres terres, que estarà segurament ben acomboiat per totes les autoritats i llepaculs de la zona. A nosaltres, als regidors de la CUP i RCat de la ciutat, l’any passat no ens hi van deixar entrar, una simple anècdota, segons alguns; un atemptat a la democràcia, segons nosaltres.