La dignitat, l’orgull i la maduresa de Catalunya


La dignitat, l’orgull i la maduresa de Catalunya

La dignitat d’un país només s’assoleix des del respecte mutu, la unitat política en temes de país, el coratge i la valentia. No s’hi val amagar el cap sota l’ala, no s’hi val el dubte i la por del vençut, no si val el doble llenguatge per quedar bé amb l’adversari. Les pors dels vençuts només eren justificables en els nostres avis, han passat 70 anys i més de tres generacions. Espanya sempre ens considerarà un poble vençut fins que nosaltres demostrem el contrari.

Com?

Amb l’orgull de sentir-nos catalans, no ens ha de fer cap vergonya dir que som patriotes, encara que alguns ens diguin que és antiquat, totes les nacions del món proclamen el seu patriotisme amb alegria i convicció. Per què nosaltres no?

L’estima a Catalunya, estic convençut, la tenim la gran majoria de catalans. Fem que a més ens sentim orgullosos de ser-ne.

Com?

Demostrant unitat en temes de país, que les diferencies ideològiques normals en qualsevol comunitat no ens facin perdre l’objectiu final: tots volem una Catalunya millor i més lliure.

El “divide y vencerás” ha sigut durant molts anys la tàctica espanyola a Catalunya. Varen creure que amb la immigració massiva d’espanyols a Catalunya aconseguirien l’èxit de la assimilació total. I no ha estat així. Els nouvinguts dels anys seixanta van trobar el que buscaven, un treball que dignifiqués la seva vida, i malgrat totes les dificultats, una societat d’acollida oberta i integradora. La riquesa de la cultura catalana es deguda a què ha estat capaç d’assimilar tot el millor de les diferents cultures que han arribat a casa nostra. Desitjo que amb la nova immigració siguem capaços de fer el mateix i millor.

Sempre tinc present, quan parlem d’immigració, una dita que em va dir la senyora Teodora, andalusa immigrada dels anys seixanta: “LA GENTE NO ÉS DE DONDE NACE SINÓ DE DONDE PACE”. Gran veritat, per tant, la divisió no serà ni molt menys en aquest tema, malgrat els esforços de molta gent de Madrid perquè així sigui.

La gran divisió que més em preocupa és la miopia de la majoria dels nostres politics quan tracten temes de país. La mesquinesa dels seus postulats, la poca ambició política pel seu país, la incompetència dels dirigents. Tot plegat porta a picabaralles surrealistes sobre temes que la gran majoria de la població no entén, provocant divisions irreals en un marc competencial esquifit, com és el del nostre Estatut vigent. No podem fer creure a la gent que el nostre govern pot fer politiques de dretes o d’esquerres, no tenim cap dels instruments de poder per realment aplicar-les, som simples gestors d’uns pressupostos minvats dels recursos generats del nostre treball (Espanya ens expropia un 20% cada any) i la majoria arriben amb partides finalistes des de Madrid. Les grans lleis (sanitat, educació, justícia, infraestructures, comerç, indústria comunicacions, treball, interior…….) ens vénen donades des del Parlament d’Espanya, només legislem sobre algunes aplicacions, mai la llei marc. Sense els quatre poders reals, legislatiu, executiu, judicial i econòmic, no hi ha política de veritat per resoldre els problemes de la nostre societat catalana.

La maduresa de Catalunya i els catalans on es mesura?

Primer en ser capaços de definir un horitzó clar per la nostra nació. El temps ens demostra que sense estructures d’Estat no hi ha un futur assegurat. Europa, marc on ens hem de moure per força i convicció, només reconeix els estats, per molt que fem sempre serem subsidiaris. Per tant, si decidim ser un estat com totes les nacions lliures del món, tinguem-ho clar, no hem de demanar permís a ningú, només val la voluntat majoritària del poble català.

Reclamar el dret a decidir pot semblar una postura adolescent. Quan un és adult, ha de decidir.

Per tant, tenim dos reptes importants i urgents si volem un país d’excel·lència. L’un, una Catalunya lliure, rica i plena només es possible si som capaços de proclamar la nostre independència i crear un Estat modern, reconegut dins la comunitat europea. I l’altre, la societat civil ha de forçar una regeneració política en profunditat del nostre sistema de partits i els seus valors democràtics, ètics, socials, i morals que comporta ser en una societat moderna i avançada.

Pere Rodrigo i Montserrat, associat de Reagrupament Anoia.

Els Comentaris estan tancats