Arxiu categoria Opinió

Alguns volen fer demagògia amb els llibres de text

Les ajudes per comprar els llibres de text que cada any es donen a la nostra ciutat han fet sobresaltar, i de quina manera, al Partit Popular.  El seu enuig es deu al canvi de barem a l’hora d’atorgar-les.

En els anys anteriors es donaven 45€ a totes les famílies per cada nen en etapa escolar obligatòria (primària o secundària) per ajudar a comprar els llibres. La universalitat de l’ajuda era, com a mínim, paradoxal. Es donava el cas que una família amb el pare i la mare a l’atur rebia d’ajuda exactament el mateix (45€) que un diputat que cobra 75.497,85€ (ser membre de la mesa) més 20.060,45€ (dietes per distància al parlament), més 32.445€ (per ser portaveu del seu grup a tres comissions i secretari a dues comissions del parlament), o sigui, que un igualadí que cobra 128.000€ a l’any (bruts eh?!) més el seu sou de regidor (que no l’he comptat) més les futures comissions de les que pot ser membre.

Aquest any, però, les coses s’han fet diferents: S’ha obert un període per sol·licitar aquesta ajuda (que per cert, gairebé s’ha doblat i serà de 75€), i es prioritzarà la seva adjudicació a les famílies amb més dificultats econòmiques, com per exemple que els pares siguin a l’atur, o que les seves rendes no hagin superat un topall prou alt com per no necessitar aquests diners.

I, sincerament, no entenc per què el PP es mostra tant contrari a aquest nou mètode. Primer diu que és per tapar ‘les vergonyes’ del govern de la Generalitat, però després diu que ha estat ERC-RCat Igualada els que han fet cedir al govern de Marc Castells en aquest aspecte. La falta de coherència conflueix en perfecte harmonia amb l’esquizofrènia del PP, que a Igualada diu que es deixa gent fora d’aquesta ajuda però que a Madrít retalla l’educació, incrementa taxes universitàries (que per cert, les –poques- beques que ells donen també segueixen un criteri de ‘requisits’), apuja l’IVA de la majoria del material escolar (un 17%!!!) i, en definitiva, es posa un antifaç de botxí per guillotinar el futur dels seus ciutadans.

@DavidPrat

No hi ha Comentaris

Setmana jove, l’exemple a seguir

El primer any de la ‘Setmana Jove’ ens deixa, a tots plegats, un bon regust de boca. No només per la reeixida participació juvenil a totes les activitats que es van dur a terme, sinó perquè ara més que mai aquest és el model a seguir. En uns moments on la crisi –continua- galopant sense treves, l’austeritat ha de ser –més que mai- l’eix vertebrador de les polítiques municipals. I la setmana jove ho va ser: Un projecte nou, allunyat de les embafadores activitats d’esmes i on el protagonisme el van prendre els joves. En definitiva, un canvi del ‘modus operandi’ al que estàvem acostumats, una glopada d’aire fresc.

I aquesta experiència ens va fer veure que no calen grans partides pressupostàries, que no calen espectacles magnes ni malbarataments superflus. Ans al contrari. Es va apostar per la participació, per la implicació del teixit associatiu i juvenil igualadí, perquè fossin els joves qui decidissin com volien la setmana jove, una setmana a la seva mida, una assegurança d’èxit.

I aquest èxit es feia palpable després de cada activitat, on la complaença dels organitzadors es solapava amb la sorpresa de veure’s totes i cadascuna de les activitats desbordades per la gran afluència de gent i la superació evident de les expectatives creades.

I tot això acompanyat per tècnics i polítics que hi creien, que hi van apostar fort i que s’ho van creure, i òbviament per unes entitats i uns joves que s’hi van bolcar, com ja ens tenen acostumats a fer. Aquest cop ningú va fallar, ni tan sols els polítics. Així sí.

David Prat.

No hi ha Comentaris

Retallades sanitàries: la circumcisió espanyola

Fa uns dies a Igualada hi va haver una manifestació molt reeixida -va col·lapsar la Plaça de l’Ajuntament- a raó de les retallades en sanitat aplicades per la Generalitat que, òbviament, també afecten als serveis sanitaris de la capital de l’Anoia. Una de les queixes més punyents era el fet que només hi hagi a partir d’ara una única ambulància durant tota la nit a Igualada (35mil habitants).

Però com aquest cas, un pèl anecdòtic, en podem trobar milers arreu del nostre país: Llistes d’esperes interminables, ancians que no viuran prou per ser operats, infermers que hauran de cobrir els companys de baixa i continuar la seva feina, menys serveis mòbils, atenció menys exhaustiva, plantes d’hospital tancades, eliminació de llits, etcètera.

Les retallades a nivell sanitari són sagnants. Com passa en situacions d’aquestes, tothom es queixa, reivindicant uns drets que creu fonamentals i inapel·lables (sanitat, educació, serveis socials…) i que efectivament ho són. Però m’agradaria saber què aporten per resoldre aquest problema. Un problema que, en aquestes ratlles, no pretenc negar ja que seria absurd, ni tampoc frivolitzar o desmerèixer. Sens dubte, és un tema cabdal i importantíssim que esquitxa a tots els ciutadans del país. Però, repeteixo, què proposa la gent que surt a manifestar-se? Què proposen els que, tot i no sortir al carrer a queixar-se, estan en desacord amb aquestes retallades? És innegable que Catalunya passa per un temps de penúries econòmiques flagrants i que no hi ha ni cinc de calaix. Tenim un dèficit (a més a més del fiscal amb Espanya) de més de 10mil milions d’euros. És evident que s’ha d’aturar el forat que tenim a la butxaca. Però la pregunta és com. Com es pot fer sinó retallant?

Els 1000 milions d’euros que s’han estalviat en tema de sanitat equivalen a una ridícula part del dèficit fiscal català, que oscil·la els 22mil milions d’euros. Per 1000 milions d’euros s’ha hagut de prescindir d’un munt de serveis sanitaris importantíssims i milers de persones surten al carrer a reivindicar-los. Estem tocant temes tant bàsics d’un país com la sanitat, estem jugant amb la salut de totes i tots els catalans (que no tenen mútua privada clar) perquè aquí no ens queda ni un ral, és clar, hem de ser solidaris i regalar cada any 22mil milions d’euros a Espanya. Quina és, doncs, la solució? Sortir al carrer i enfadar-se molt, o aconseguir retenir aquests 22mil milions d’euros que marxen cap a les espanyes i no tornen? No vaig veure a ningú reclamant això l’altre dia a la plaça de l’Ajuntament…

David Prat.
Associat de Reagrupament.

http://www.lletresferides.cat/davidprat
http://www.twitter.com/DavidPrat

No hi ha Comentaris

MatriculCA’T Homs!

Fa uns dies vam llegir com el portaveu del Govern, Francesc Homs, reivindicava l’ús del CAT a la matrícula del cotxe. Al·legava que dur-ho no és il·legal i donava suport a la seva ‘crida’ comentant que ell ho portava -ergo la resta de mortals també ho podien fer-. Això és, si se’m permet un pèl de frivolitat, el resum de l’actual direcció de CiU. Volen però, alhora, dolen. Sempre parlen de ‘país’ i gasten paraules com ‘independència’ i ‘sobirania’, ‘autodeterminació’, i molts d’ells s’afanyen a explicar-nos que, indubtablement, són independentistes, però darrere d’aquestes fintes folklòriques s’hi amaga un peixalcovisme que perdura des dels temps ancestrals d’en Pujol i sembla enquistar-se en segons quins sectors.

Celebrem que CiU faci el pas, que surti d’un armari al que -crec- no sabia ni que hi era. Trobo fantàstic que el portaveu del govern surti i digui, en veu alta, que hem de portar el CAT a la matrícula. Però alhora recordo el fart de multes que associacions catalanes han abonat a conductors que circulaven amb aquest simpàtic distintiu i que han estat multats de manera flagrant. Segur que molts d’ells al sentir a l’Homs se’ls hi han engreixat les venes del coll i els hi ha aflorat un impetuós instint assassí que recordava els 200 euros de multa que els hi havien clavat per la ‘broma’.

Senyors (i senyores) de CiU,  avortin ja la cerca d’Ítaca, deixem tots plegats de buscar l’ambigüitat legal espanyola per intentar fer una passeta endavant que no ens porta enlloc més que a una ‘palla mental’ en la que ens autocomplaem nosaltres mateixos (que és molt de burros), intentant ser allò que no som, intentant pretendre allò que només aconseguirem sent un Estat, normal i corrent. Amb les nostres matrícules pròpies, eludint pegats xarons amb enganxines que hem de treure cada vegada que volem anar a Andorra a comprar tabac i formatge; amb la gestió fiscal que ens doni la gana, obviant tota aquesta farsa del pacte fiscal/concert econòmic i un llarg i interminable etcètera. Deixem ja de perdre el temps lluitant per aconseguir misèries que, esdevenint un estat, tindríem de manera inherent i sobrada. Lluitem, doncs, per ser un Estat.

David Prat.
Associat de Reagrupament.

http://www.lletresferides.cat/davidprat
http://www.twitter.com/DavidPrat

No hi ha Comentaris

La dignitat, l’orgull i la maduresa de Catalunya

La dignitat, l’orgull i la maduresa de Catalunya

La dignitat d’un país només s’assoleix des del respecte mutu, la unitat política en temes de país, el coratge i la valentia. No s’hi val amagar el cap sota l’ala, no s’hi val el dubte i la por del vençut, no si val el doble llenguatge per quedar bé amb l’adversari. Les pors dels vençuts només eren justificables en els nostres avis, han passat 70 anys i més de tres generacions. Espanya sempre ens considerarà un poble vençut fins que nosaltres demostrem el contrari.

Com?

Amb l’orgull de sentir-nos catalans, no ens ha de fer cap vergonya dir que som patriotes, encara que alguns ens diguin que és antiquat, totes les nacions del món proclamen el seu patriotisme amb alegria i convicció. Per què nosaltres no?

L’estima a Catalunya, estic convençut, la tenim la gran majoria de catalans. Fem que a més ens sentim orgullosos de ser-ne.

Com?

Demostrant unitat en temes de país, que les diferencies ideològiques normals en qualsevol comunitat no ens facin perdre l’objectiu final: tots volem una Catalunya millor i més lliure.

El “divide y vencerás” ha sigut durant molts anys la tàctica espanyola a Catalunya. Varen creure que amb la immigració massiva d’espanyols a Catalunya aconseguirien l’èxit de la assimilació total. I no ha estat així. Els nouvinguts dels anys seixanta van trobar el que buscaven, un treball que dignifiqués la seva vida, i malgrat totes les dificultats, una societat d’acollida oberta i integradora. La riquesa de la cultura catalana es deguda a què ha estat capaç d’assimilar tot el millor de les diferents cultures que han arribat a casa nostra. Desitjo que amb la nova immigració siguem capaços de fer el mateix i millor.

Sempre tinc present, quan parlem d’immigració, una dita que em va dir la senyora Teodora, andalusa immigrada dels anys seixanta: “LA GENTE NO ÉS DE DONDE NACE SINÓ DE DONDE PACE”. Gran veritat, per tant, la divisió no serà ni molt menys en aquest tema, malgrat els esforços de molta gent de Madrid perquè així sigui.

La gran divisió que més em preocupa és la miopia de la majoria dels nostres politics quan tracten temes de país. La mesquinesa dels seus postulats, la poca ambició política pel seu país, la incompetència dels dirigents. Tot plegat porta a picabaralles surrealistes sobre temes que la gran majoria de la població no entén, provocant divisions irreals en un marc competencial esquifit, com és el del nostre Estatut vigent. No podem fer creure a la gent que el nostre govern pot fer politiques de dretes o d’esquerres, no tenim cap dels instruments de poder per realment aplicar-les, som simples gestors d’uns pressupostos minvats dels recursos generats del nostre treball (Espanya ens expropia un 20% cada any) i la majoria arriben amb partides finalistes des de Madrid. Les grans lleis (sanitat, educació, justícia, infraestructures, comerç, indústria comunicacions, treball, interior…….) ens vénen donades des del Parlament d’Espanya, només legislem sobre algunes aplicacions, mai la llei marc. Sense els quatre poders reals, legislatiu, executiu, judicial i econòmic, no hi ha política de veritat per resoldre els problemes de la nostre societat catalana.

La maduresa de Catalunya i els catalans on es mesura?

Primer en ser capaços de definir un horitzó clar per la nostra nació. El temps ens demostra que sense estructures d’Estat no hi ha un futur assegurat. Europa, marc on ens hem de moure per força i convicció, només reconeix els estats, per molt que fem sempre serem subsidiaris. Per tant, si decidim ser un estat com totes les nacions lliures del món, tinguem-ho clar, no hem de demanar permís a ningú, només val la voluntat majoritària del poble català.

Reclamar el dret a decidir pot semblar una postura adolescent. Quan un és adult, ha de decidir.

Per tant, tenim dos reptes importants i urgents si volem un país d’excel·lència. L’un, una Catalunya lliure, rica i plena només es possible si som capaços de proclamar la nostre independència i crear un Estat modern, reconegut dins la comunitat europea. I l’altre, la societat civil ha de forçar una regeneració política en profunditat del nostre sistema de partits i els seus valors democràtics, ètics, socials, i morals que comporta ser en una societat moderna i avançada.

Pere Rodrigo i Montserrat, associat de Reagrupament Anoia.

No hi ha Comentaris

Consulta a Igualada

fotocarnetpepVull donar les gràcies a la plataforma IGDecidim, el meu poble podrà viure una consulta sobre el dret a la independència tot gràcies a la gent civil compromesa.

Realment pensava que Igualada no gosaria a encapçalar cap consulta, no per res en concret sinó simplement perquè sempre ens veuen adormits en aquests projectes i pensen que cap moviment voldria agafar el relleu que ens ha deixat Arenys de Munt.

En tota la meva senzillesa em sembla extraordinari la consulta de la meva ciutat, Igualada, reconec que estava equivocat i que hi ha gent que ha agafat el relleu de la consulta.

La paraula es orgullós de tota la gent que a constituït la plataforma IGDecidim, sé que feina n’hi ha i moltíssima però a la gent com vosaltres no us espanta res, ja que l’única raó per tirar endavant, és que la gent tingui la llibertat de votar la consulta SI o NO, només per això val la pena.

Per això i per molt més, jo seré voluntari a la consulta, crec que el nostre compromís de país ens porta a tibar tots del carro. No podem està al sofà i passar de tot, aquest cop no, voldré estar ajudant a la plataforma i aconseguir la realització de la consulta lliure i democràtica i que un tant per cent molt elevat digui el seu parer sobre la independència del nostre país.

Faig una crida a molts que passen de tot i més, i només es queixen contínuament: a tots aquests els hi dic que es posin les piles d’una vegada perquè sinó els nostres fills tindran un país esclavitzat per l’estat espanyol i sent només una comunitat autonòmica de règim comú, cosa que jo no vull. I vosaltres?

1 Comentari

Una mestra d’institut viola la Llei d’educació

davidpratcarnet2Uns companys han començat 1r de batxillerat a l’Institut Pere Vives d’Igualada. El canvi i pas d’ESO a educació postobligatòria els ha comportat molts canvis, però me n’han destacat un en què tots han coincidit: entre un sentiment d’estupefacció i indignació m’han explicat que la seva professora de matemàtiques imparteix les classes totalment en castellà. La mestra, fins i tot quan és preguntada en català, respon en la llengua de Cervantes.

Obviant les qüestions legals, per si no fossin prou determinants, des de la lògica i moral educativa la postura d’aquesta professora no té ni cap ni peus: Els alumnes reben al llarg de la seva vida escolar l’educació en català. Les matemàtiques de batxillerat són una continuació de les d’ESO, apreses en llengua catalana, la qual cosa vol dir que aquest canvi d’idioma que s’inventa l’E.R. (les seves inicials) suposa un canvi brutal per tots els alumnes. Ara tot és en castellà: Apunts, explicacions, preguntes, respostes, absolutament tot. Aquest trasbals preocupa a tothom menys a la professora, que durant anys ha fet cas omís de les reclamacions i queixes que ha anat rebent i que ha ignorat, una rere l’altra.

Ignorades de la mateixa manera que ho fa amb la llei: segons la Llei d’educació de Catalunya, article 11.B: “Les activitats educatives [...] han d’ésser normalment en català, excepte en el cas de les matèries de llengua i literatura castellanes i de llengua estrangera [...].” Més clar, l’aigua.

Ras i curt: la professora de matemàtiques d’aquest institut (que és públic, per acabar-ho d’adobar) incompleix la llei, a més a més de dificultar les tasques d’aprenentatge de tots els que han de suportar les seves classes en una llengua que no és la seva, i que són ignorats quan demanen ésser ensenyats en català. I no només això, sinó que també m’han demanat un total anonimat per no rebre represàlies de cap tipus.

Després hem de llegir a segons quins diaris que el “castellà està perseguit a Catalunya”, que als alumnes que demanen “anar al lavabo” en castellà se’ls ha d’ignorar i que “el Govern obliga a fer-ho” (obligar a parlar en català, no anar al lavabo), que els mestres que parlen en castellà són “marginats i maltractats psicològicament”, paraules textuals de Telemadrít, i un llarg etcètera de mentides, difamacions i atacs constants. Tot això ho hem de sentir mentre la professora de matemàtiques E.R. explica que “el seno, el coseno y la tangente son las tres funciones más importantes de la trigonometría’’, i que quan és preguntada en català, ella respon en la llengua de La Patria.

I el pitjor de tot és que no és l’única… Avui encara hi ha gent que es pregunta per què cal la independència del nostre país. Potser és que no hi ha prou raons? A més a més d’econòmiques, també en trobem de socials i culturals. La nostra llengua no serà tal fins que no tingui al seu costat un estat independent que l’ajudi.
David Prat, Reagrupat de l’Anoia.

http://www.escoltamaca.blogspot.com

I el pitjor de tot és que no és l’única… Avui encara hi ha gent que es pregunta per què cal la independència del nostre país. Potser és que no hi ha prou raons? A més a més d’econòmiques, també en trobem de socials i culturals. La nostra llengua no serà tal fins que no tingui al seu costat un estat independent que l’ajudi.

11 Comentaris

Dos collons arenys

fotocarnetpepArenys de Munt, aquest poble està donant una lliçó a la classe política actual. Demostren que quan es vol aconseguir un objectiu, tot és possible, i no cal anar de branca en branca, com ho fan els nostres polítics sobiranistes, de caire nacional.

Tot i ser una entitat privada, que és qui promou la consulta, a aquesta li donen suport la majoria dels partits del consistori, felicitats.

Ha estat un poble del Maresme i no el parlament qui ha tingut dos collons de tirar endavant la consulta. Recordem que el mateix parlament va rebutjar la iniciativa legitima popular, no fa pas gaire, i la va titllar de anticonstitucional i antiestatutària .

I ara què senyors del parlament?! Sí! vosaltres els polítics que us dieu independentistes o sobiranistes, ara doneu suport al poble d’Arenys de Munt… la feina que havíeu de fer vosaltres, la fa el poble d’Arenys sense complexos. Ells han pensat com poder fer aquesta consultar i ho han aconseguit, cosa que el parlament n’hi s’han mogut.

Felicitats el poble d’Arenys, per posar sobre la taula el tema cabdal del nostre país, el dret a decidir. I també la gran mostra de suport per part del partits del poble, repeteixo del poble, ells estan demostrant que no es una utopia la independència sinó la gran oportunitat perquè el nostre país tiri endavant i formar un estat propi .

Faig una crida a tots els polítics del parlament, a aquells que són independentistes i als altres que diuen ser sobiranistes. A veure quan vosaltres treballeu per proclamar la independència del nostre país, colla de poltronaires.

Felicitats el poble Arenys de Munt!!! ENDAVANT!!!

Pep Bayà, Reagrupat Anoia

2 Comentaris

Fem un pas endavant

sergi_de_la_fuenteHi ha dos tipus de societats: les que se senten vives i les que estan en procés de deixar de ser-ho. També n’hi ha un tercer  tipus, que són les societats mortes, però com que ja són mortes no s’hi pot fer res per revifar-les, i per tant no cal perdre el temps en aquesta tipologia. Les societats vives són les que viuen amb il·lusió el present amb el màxim progrés social possible i amb l’esperança del millor benestar per a les generacions futures.

No cal dir que aquest sentiment de societat viva es fonamenta en una identitat forta, una cultura pròpia i una llengua comuna, en autoestima social i en dignitat nacional.

A l’altra banda tenim les societats en procés de morir-se, seguint una lenta agonia que té el seriós risc de ser irreversible. Són aquelles societats que no són respectades per les altres, que no tenen identitat pròpia o bé la van perdent progressivament, diluint-se con el sucre en un “café para todos”. Són aquelles societats conformistes amb tot allò que els donen, que viuen en l’autocomplaença i en la comoditat d’un mínim benestar, submises i resignades, amb manca d’esperit crític, i que finalment acabaran morint.

I jo et pregunto, on classificaries la nostra societat catalana? Consideres sincerament que Catalunya és una societat que viu amb plenitud tota la seva potencialitat, o bé consideres que Catalunya és una societat adormida, acomodada, resignada i immobilista on és molt difícil canviar res i per aquest motiu hem d’acceptar-nos tal com som i anar fent?

Jo, personalment, no veig una il·lusió col·lectiva, no veig que el nostre país sigui respectat com es mereix, no veig que la nostra societat tingui prou autoestima i vagi amb el cap ben alt. Bona part dels responsables d’aquesta desafecció nacional han estat els nostres responsables polítics, que en són còmplices, ja que han mantingut i perpetuat la dependència de Catalunya vers Espanya, i en les seves prioritats no està la defensa dels interessos nacionals sinó els propis interessos partidaris, ni tampoc que Catalunya sigui una societat viva, realment viva. Als actuals polítics els falta coratge, valentia i un real sentit de país.

El fracàs del finançament aconseguit és un bon exemple d’aquesta ineptitud. Ens han dit que és un acord històric, el millor acord possible en les circumstàncies actuals, però el que és segur és que aquest pacte de finançament no és el que Catalunya es mereix. I ja veureu com queda l’Estatut després de la resolució del Tribunal Constitucional…Només de pensar que un òrgan espanyol judicial totalment polititzat, pugui decidir el destí del nostre país al seu criteri… Per ser honest, espero que sigui declarat inconstitucional, i quan més punts afectats millor… així tothom podrà veure que Catalunya no hi té cabuda en l’actual sistema autonomista. I si no reaccionem degudament, Catalunya estarà en un seriós risc de deixar de ser, de diluir-se com a societat viva i passar a ser una societat resignada i morta.

Algú, una vegada em va dir que viure amb por és no viure. I doncs, que hem de fer per viure? Què hem de fer perquè la nostra societat catalana se senti realment viva? Molt fàcil, no viure amb por. Però de què no hem de tenir por? El nostre màxim enemic som nosaltres mateixos. Hem de fer un pas endavant i comprometre’ns amb un nou projecte social i nacional regenerador, que torni l’esperança i la il·lusió al nostre país.

Precisament aquest és el propòsit de Reagrupament, associació promoguda per Joan Carretero, que defensa la independència de Catalunya i la regeneració política i democràtica del nostre país. L’objectiu és sumar i reagrupar totes les sensibilitats nacionals que defensin que Catalunya és una nació i que tenim a dret a  ser un Estat propi lliure amb la finalitat de promoure una candidatura transversal i unitària a les eleccions al Parlament. La independència és possible i necessària, i només depèn de la voluntat dels catalans.

Estic plenament convençut que el moviment de REAGRUPAMENT genera la il·lusió, la rauxa i l’esperança que Catalunya necessita per tornar a sentir-se un país lliure i una societat viva. T’hi apuntes? Fas un pas endavant?

Sergi de la Fuente, Reagrupat de l’Anoia.

1 Comentari

Catalunya oprimida

altarribaA la plaça de Santa Maria de Cubelles hi ha una escultura de ferro erigida en motiu de la diada nacional de Catalunya. A la placa commemorativa hi apareix el títol; “El geni i la força bruta”, a sota una frase; “El sentiment del poble català no es pot oprimir”.

A principis del mes d’agost, sobre el gran pedestal que aguanta l’escultura hi havia també dos anuncis de paper que utilitzaven aquesta obra d’art com a suport publicitari, el primer deia; “Transportes y mudanzas, tf, adreça….”, el segon; “Alquilo apartamento en la playa, zona paseo marítim, tf, adreça…”.

Sense voler vaig comparar aquesta curiosa composició amb la situació actual de Catalunya, concretament amb el tarannà de la seva classe política i de la gran decepció que està provocant al poble. Les gran proclames fetes per part dels dirigents dels partits en favor de la Catalunya nacional, s’han quedat en no res, precisament per les accions del mal govern i de la mala oposició d’aquells que van generar aquestes proclames.

Això ha provocat una pèrdua de credibilitat, de manca de sintonia amb els catalans i d’absència de coherència per part dels partits nacionalistes.

Que el sentiment del poble català és oprimit no és cap novetat, al cap i a la fi fa segles que això està passant, el que sí és nou, és l’oblit per part dels qui tenen el deure a nivell institucional de defensar aquest sentiment. El catalans de bona fe, senzills, treballadors, orgullosos de forma part d’una comunitat diferent i única veuen astorats com el gran projecte nacional s’esvaeix.

A Cubelles vaig ser jo qui va treure els dos anuncis i d’aquesta manera restablir la dignitat d’una escultura que per mi simbolitzava moltes coses més.

Catalunya necessita més que mai gent disposada a lluitar contra els atacs que la posen en perill com a nació, necessita gent insubornable, amb capacitat de sacrifici, necessita gent que treballi cada dia per aconseguir la seva llibertat.

Fa 78 anys que el President Macià va dir des del balcó de la Generalitat; “Catalans sapigueu fer-vos dignes de Catalunya”.

A Reagrupament he trobat persones dignes que creuen veritablement que el sentiment del poble català no es pot oprimir.

Jordi Altarriba, reagrupat de l’Anoia.

4 Comentaris