Arxiu categoria Opinió

Es posa en marxa l’assemblea de Reagrupament de l’Alta Segarra

Dins l’actual marc sociopolític català, ens trobem davant un moment de renovació: ha nascut un nou moviment associatiu sota el nom de Reagrupament, degut a la desafecció de la societat catalana vers els seus polítics i a la mala gestió d’aquests.

Reagrupament és un moviment transversal, d’ampli espectre ideològic, que prioritza l’eix nacional. Creiem que la nostra supervivència com a nació, el progrés de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans només es poden aconseguir amb la independència. El projecte, encapçalat per Joan Carretero, també té la voluntat de “desmarcar-se de les pràctiques tradicionals per regenerar la política i superar la desafecció d’una part cada cop més important de la ciutadania”. Reagrupament aposta, entre altres mesures, per “l’austeritat, la meritocràcia, l’excel·lència, la limitació de mandats, la transparència efectiva i la fi del clientelisme”.

En aquest sentit s’ha volgut crear l’assemblea de Reagrupament de l’Alta Segarra. L’assemblea, ja constituïda, s’ha reunit vàries vegades per escollir la gestora provisional i per fixar els objectius i l’estratègia a seguir, establint un pla de treball on es marquen les prioritats. El principal objectiu d’aquesta és donar a conèixer els dos eixos bàsics que configuren l’oferta de Reagrupament: l’articulació d’una majoria que permeti proclamar la independència unilateralment al Parlament, i la regeneració política. És necessari situar l’ independentisme a l’eix del debat polític català i crear un marc per afavorir el creixement de la base social de l’ independentisme, fomentant-ne el debat i la conscienciació social per a la independència dels Països Catalans. Com el seu nom indica, tenim l’objectiu de reagrupar tota la gent que cregui en el poble català i que vegi, com a únic camí de supervivència, la nostra independència.

Dins l’important creixement que Reagrupament està tenint per totes les terres catalanes, creiem que la nostre comarca, l’Alta Segarra, s’ha de sumar a una possibilitat històrica per aglutinar a totes aquelles forces que creuen en la llibertat del nostre poble, aconseguint d’aquesta manera que l’Alta Segarra ocupi el lloc que es mereix dins el mapa polític i social de Catalunya. És per això que animem a tots aquells altsegarrencs que comparteixen els mateixos objectius que nosaltres a sumar-se a Reagrupament i a col·laborar-hi activament.

Si voleu més informació podeu visitar la pàgina web www.reagrupament.cat.

Assemblea de Reagrupament de l’Alta Segarra

No hi ha Comentaris

La resposta a Jordi Basté

sergi_de_la_fuenteJordi Basté, es convertirà  en l’involuntari protagonista d’aquesta nota. El conegut periodista – a qui s’ha de felicitar per l’éxit del seu programa El món a RAC1 – ara farà uns tres o quatre mesos, estava fent uns comentaris sobre la situació actual de la política catalana i sobre la defensa dels interessos nacionals de Catalunya, incidint en el fet de que els catalans som pocs i mal avinguts. Va fer la següent reflexió, que tinc gravada a la memòria, que venia a dir : “ Amb lo fàcil que seria tenir quatre idees bàsiques, només quatre i  anar tots a una. Si això s’aconseguís … endavant les atxes!”

Ara deixarem tranquil al Sr. Jordi Basté, però no la seva simple però profunda reflexió, que estic convençut que compartim la majoria de la nostra societat. Amb lo fàcil que seria tenir quatre idees bàsiques i anar tots units defensant els interessos nacionals de Catalunya com a prioritat, per sobre dels interessos partidaris?

Sincerament, penso que aquesta pregunta ens la fem tots ja que tothom som els afectats. Som tota la nostra societat catalana, que veiem com està el pati, i pensem que així no anem bé. Som tots aquells catalans i catalanes que pensen que alguna cosa s’ha de fer per promoure un canvi de generi esperança i il·lusió en el nostre país. Som tots aquells que creiem que s’ha d’impulsar una regeneració de la política per tal que sigui molt més propera a la societat. Som tots aquells que hem vist que per defensar els interessos nacionals de Catalunya, la independència és la nostra eina per assolir un país normal i sobirà, generant un major benestar i riquesa social.

El projecte de Reagrupament dona resposta a la pregunta. Com ja sabeu hi ha dues idees bàsiques, la lluita per la independència i la regeneració democràtica i política. A més és un moviment obert i  d’ampli espectre, a on tota la societat catalana hi té cabuda, on totes les sensibilitats nacionals hi poden treballar per un objectiu comú. Reagrupament és ben bé la resposta a la necessitat de la nostra ciutadania i a les seves aspiracions d’autogovern. És precisament l’aire fresc que necessita la nostra societat. És exactament l’arma més potent que podem utilitzar, ja que ningú podrà aturar les aspiracions d’un canvi polític basat en la il·lusió i en l’esperança d’un futur millor per Catalunya i per la seva gent.

Necessitem unificar les forces, sumar els esforços de tothom, que la gent s’hi vagi implicant en un projecte engrescador, ple de rauxa i esperança, que desperti la consciència adormida de un país, que malgrat tot, té voluntat de ser i que lluiti de forma pacifica i democràtica pels drets nacionals de Catalunya, convertint la nostra patria en un país sobirà. Aquest és l’objectiu de Reagrupament, aquest és el repte de tots.

Com diria el Sr. Jordi Basté: “ Endavant les atxes!!!”

Sergi de la Fuente, reagrupa’t de l’Anoia.

3 Comentaris

Sense finançament no hi ha paradís

davidpratcarnet2Al consultori del metge…

Doctor, tinc un problema: Veurà, jo sóc polític i acabo de tancar un tracte d’allò més important, no sé si sap del que parlo. Bé, sigui com sigui la qüestió és que la gent no m’entén. Vaig pensar que jo tenia un problema, perquè en són molts els que dubten de mi i que em recriminen els meus actes, però de seguida vaig desestimar aquesta opció. El problema el tenen ells, clarament! Li explico la situació: fa poc temps, vaig votar en contra de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya perquè em semblava molt poca cosa. Aquesta negativa vers la llei orgànica catalana em va fer abandonar el tripartit -que havia consolidat pocs anys abans-. Es van celebrar eleccions anticipades i, tot i la meva davallada de vots -segur que per culpa d’irregularitats a les urnes que devia maquinar un tal Carretero, no sé si el coneix- vaig tornar a formar el tripartit que mesos abans havia desfet per estar-hi en desacord. Ara, acabo de firmar un finançament que, i que quedi entre nosaltres, en el millor dels casos només incompleix els 3 punts base de l’Estatut, un model de finançament basat en aquell estatut que vaig votar-hi en contra i que em semblava massa poc pels catalans i per Catalunya però que ara, lògicament, doctor, com podrà entendre, hi he firmat a favor perquè dóna molt per Catalunya tot i estar en un marc estatutari pobre i descafeïnat tal com vaig dir en el seu moment. Vostè m’entén, oi?

Moments després, entra un altre pacient al consultori mèdic..

Doctor, tinc un problema, i no, no és el 3%: Veurà jo sóc polític i acabo de votar en contra d’un tracte molt important, no sé si sap del que parlo. Bé, sigui com sigui la qüestió és que la gent no m’entén. Vaig pensar que jo tenia un problema, perquè en són molts els que dubten de mi i que em recriminen els meus actes, però de seguida vaig desestimar aquesta opció. El problema el tenen ells, clarament! Li explico la situació: fa poc temps, vaig votar a favor de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya que jo mateix vaig anar a pactar a Madrít amb el ZP. El tripartit va fer figa i es van celebrar eleccions anticipades i, tot i la meva creixença de vots -que no va ser pas gràcies al que té un cognom d’una ciutat catalana que comença per Llei i acaba per -da, és clar- vaig tornar a menjar-me els torrons a la oposició. Ara, acabo de rebutjar un finançament que, i que quedi entre nosaltres, ni hem mirat si incompleix o no l’Estatut, un model de finançament basat en aquell estatut que vaig pactar a la Moncloa. Ara, lògicament, doctor, com podrà entendre hi he firmat en contra perquè dóna molt poc per Catalunya i tota la pesca, no pas perquè estant a la oposició haig de desmarcar-me de tot allò que fa el Govern i aconseguir vots com sigui per intentar recuperar la presidència, eh? Que quedi clar… Vostè m’entén, oi?


David Prat, reagrupat de l’Anoia.
http://www.escoltamaca.blogspot.com

Font original de l’escrit: www.escoltamaca.blogspot.com/2009/07/sense-financament-no-hi-ha-paradis.html

3 Comentaris

Qüestió de prioritats

sergi_de_la_fuenteA la política, com a la vida, tot és qüestió de prioritats. La meva prioritat és ajudar a que  Catalunya sigui un país normal. Tant difícil és demanar això? No busco un impossible ni una utopia, només demano que el meu país sigui un país normal. I què és, al meu entendre, un país normal? Com a primera part hi ha d’haver una consciència de nació. Som un poble amb una mateixa cultura, fruit d’anys d’història, que tenim una llengua pròpia, el català, uns costums i unes tradicions comunes. I sobretot tenim la voluntat d’ésser catalans, aquell sentiment col·lectiu que ens identifica com a nació. Cal dir, que en gran part, aquesta consciència de nació la tenim i és la base del nostre país.

En un segon terme, per tal de sentir-nos reconeguts nosaltres mateixos, com a país, necessitem ser els responsables de les nostres accions, decisions i gestions en tot allò que ens pugui afectar. Cal assumir la responsabilitat i cal poder respondre madurament pels nostres actes. I aquesta responsabilitat només la dóna la llibertat.

Som un país amb seny, madur, autònom, amb majoria d’edat i necessitem sentir-nos realitzats com a tal, allunyat d’actituds paternalistes i de tuteles exteriors que ens suposen un fre al nostre desenvolupament cultural, social i polític. Que ens respectin, com a un país normal!!! És de justícia el que demanem!!! Només volem sentir-nos lliures per fer del nostre país allò que vulguem ser. Això no és una petició gratuïta, és el clam d’un poble que té voluntat d’ésser.

Per aquest motiu, la via independentista és aquella que recull aquest sentiment. Volem ser un país lliure que decideixi lliurement. La independència, no és un objectiu en sí mateix, més aviat és un mitjà per assolir la plena normalitat política com a país.

Queda clar, per tant, que la independència ha d’ésser la nostra prioritat com a país.

Vist l’actual panorama polític del nostre país, necessitem mobilitzar-nos nacionalment per promoure i recollir aquest sentiment arreu del territori. Cal implicar a tota la societat, sumant totes les sensibilitats existents, per canalitzar aquesta il·lusió col·lectiva que ha d’ésser l’esperança del nostre país.

Reagrupament.Cat ha prés clarament la iniciativa i cal agrair al Sr. Carretero que sigui el portaveu d’aquesta plataforma ciutadana. Ara toca que tots els catalans i catalanes treballin en aquesta direcció, afegint el seu gra de sorra per tal que puguem construir el nostre país.

Sergi de la Fuente, reagrupat de l’Anoia.

3 Comentaris

Vull una moto nova!

fotocarnetpepEns volen vendre una moto que ja fa temps que no funciona i encara ens volen fer creure que és nova.

Uns mesos enrere pensava que aquesta moto es podria canviar: creia que ERC s’esforçaria per comprar-ne una de nova, amb potència i un nou motor, una moto que fes goig! Esquerra era l’únic partit que podia aconseguir aquesta fantàstica moto.

Fins aleshores tothom portava la mateixa, vella, atrofiada, amb més de 23 anys, un ciclomotor que ja no funcionava, que havia fet figa. Aquesta moto ens la volien vendre com a nova, tan sols canviant el seu pilot, re més que un dels molts enganys que hem d’observar incrèduls.

Però va arribar el dia en què tres botigues es van fusionar per la fabricació d’una nova moto, una que havia de ser el remei a tots els mals: havia de ser ràpida, potent, segura, compromesa amb el seu tripulant i que durés, havia de durar molts i molts anys immaculada. O… això ens pensàvem.
Aquesta nova moto, que semblava anar com una seda, mica en mica li començava a fallar el manillar. Els dos socis van confiar amb l’altre, i aquest la va dur a un col·lega seu de Madrid, en una fàbrica que suposadament arreglaria els problemes.

En tornar de Madrid, un dels socis veia molt diferent la moto, el manillar l’havien canviat radicalment i unes quantes peces havien trontollat a la fàbrica madrilenya. Aquella moto espanyolitzada ja no era la que tantes esperances havia despertat, en absolut, n’era una de molt diferent.
PSOE davant de la queixa d’ERC per la nova moto, els va expulsar sense cap mirament.
Sense els socis d’Esquerra, la moto anava per allà on volia el partit socialista. De l’altre botiguer, no se’n sabia res, hi era, però mai havia dit ni mitja paraula.

Un temps després…

ERC enyorava la moto que havia deixat de copilotar, el seu enyor era tant que els va fer esvair el rebuig que abans havien mostrat, en part, la moto -tot i que tarada- també era seva.
Llavors, els tres socis es van tornar a unir envoltats de joia i felicitat, s’havien tornat a trobar per conduir tots tres aquesta mateixa moto que van intentar maquillar com a nova. ERC, de cop i volta, havia oblidat el poc respecte que li havia tingut l’altre soci, el PSOE.
L’altre botiguer català, sense gosar obrir la boca per por al PSOE i content per aconseguir uns guanys econòmics sense dir res, continuava amb el seu sepulcral silenci: Al cap i a la fi, valia més allò que no pas tornar a la botiga vella i bruta que tenien abans.

El negoci funcionà…

La cosa començava a rutllar i els tres van voler treure una moto cadascú. La primera, la van batejar com ”Estatut”, un ciclomotor perfecte, preparada per fer llargs trajectes sense cap tipus de problema.
Aquesta moto que tant ens volien vendre, encara avui està en fase de proves: El PSOE fa passar la seva peculiar ITV en un taller anomenat TC. Aquest li canviarà fins i tot la ”closca”, però ens volen vendre que -si fa no fa- serà el mateix, una moto genial, ens la vendran com a nova de trinca… perquè de bons botiguers ho són, i molt!

L’altra moto que ens volen malvendre es diu Finançament, acaba de sortir de fàbrica -de la de Madrid, esclar- i ja han pactat amb els socis catalans vendre-la al nostre país, sense cap mena escrúpol. La publicitat és flagrant, inunda tots els mitjans de comunicació. El preu, és clar, el posa altra vegada la fàbrica madrilenya.

Els tres botiguers contents per vendre-la a la societat civil no han parat d’elogiar el bon preu d’una moto que en definitiva porta la marca, no catalana sinó de la fàbrica de Madrid i que la sensació de conduir-la no és de llibertat sinó de ridícul: tots els altres tenen motos més potents, més boniques i amb més cavalls. A Catalunya la gent paga més que a la resta però la moto és molt més deficient, alguna cosa falla.

Però la moto senyores i senyors, diran que és nova.

I certament n’hi ha una de nova, ja fa mesos que en el mercat hi ha una moto perfecte per tots aquells que en volem una de nova, i aquesta és Reagrupament.Cat.

És perfecte, sabeu perquè?

Porta les peces noves de trinca, s’han col·locat meticulosament perquè res falli, està perfectament definida i l’han fabricada a casa nostra, a Catalunya. S’ha treballat en una moto que ens condueixi cap a la llibertat, s’ha fet una moto a mida de les necessitats catalanes. Ens hem resignat a seguir amb un vehicle que ens venien com a miraculós però que era totalment inútil.
Aquesta nova moto està a l’abast de tothom, tothom que vulgui atrapar la llibertat podrà conduir aquesta nova moto, direcció cap a l’Estat Català.

Pep Bayà, Reagrupat de l’Anoia.

No hi ha Comentaris

Cruïlles de camins

sergi_de_la_fuenteSóc un nouvingut a la política i estic convençut de formar part d’un nou projecte engrescador fruit d’una il·lusió col·lectiva sense aturador. Mai no havia militat a cap partit i tenia un sentiment de creixent desafecció. Sincerament, no hi tenia cap interès vist l’actual panorama del nostre país. Decepció, desmotivació i resignació definia el meu estat ànim vers la política del nostre país i els pobres resultats obtinguts.

Actualment estem en un punt crucial per la història del nostre país. Estem en una cruïlla de dos camins que van en direccions oposades. Per una banda tenim l’actual camí, el camí que ens porta a una autonomia limitada dintre d’una Espanta centralista, un camí que portem caminant des dels últims anys i que hem vist que s’ha fet carregós i feixuc. L’altre camí, és el camí de l’esperança i de la il·lusió, és el camí de l’autorealització del nostre poble com a un país lliure. Aquest és el camí de la independència.

Resulta molt fàcil seguir l’actual camí, deixant-se emportar per la inèrcia, l’immobilisme i l’autocomplaença, sense tenir necessitat de canviar res. Resulta molt fàcil continuant creient que encara és possible l’encaix de Catalunya en una Espanya plural i federal, on el catalanisme serà respectat i tindrà el tracte que es mereix.  Però ja hem vist que aquest camí no ens porta enlloc! Malgrat els continus esforços realitzats, els resultats obtinguts són decebedors. I si continuem per aquest camí sense retorn, el nostre poble corre el risc de diluir-se com a nació.

Per l’altra banda tenim el camí de la independència. No deixa de ser un camí pedregós, ple d’obstacles amb molts desnivells, però no ens queda cap altra sortida com a poble que lluitar amb esperança i il·lusió per superar tots els entrebancs que ens trobem i ens posin pel camí, per tal de poder arribar a ser un petit país independent en una gran Europa.

Per poder arribar-hi, necessitem sumar les forces nacionals, aconseguint una majoria social i política unida en un front comú que obri pas pel camí  de la independència.

Estem en un punt d’inflexió! D’emergència nacional! Ha arribat l’hora dels valents!. Ara és el moment de fugir dels personalismes i de fer els sacrificis necessaris per tal de reagrupar totes les diferents sensibilitats que tenen uns mateixos fonaments. En el nostre projecte comú no hi sobra ningú i tothom ha d’aportar el seu gra de sorra per construir el nostre país. Altrament, cal estendre de manera constructiva i positiva les nostres idees per tota la societat, evitant radicalismes i sumant-hi totes les forces socials.

És l’hora de que la nostra societat recuperi l’autoestima, la dignitat, l’orgull de ser català, que puguem caminar sense por i al cap ben alt pel camí de la independència, que ens portarà a un país millor, més just i més solidari, amb més benestar social i gestionant més recursos per tothom a través des de la nostra pròpia sobirania.

Jo, ja he triat el meu camí. I tu?

Sergi de la Fuente, Reagrupat de l’Anoia.

3 Comentaris