CONVERSES AMB GUST DE CAFÈ

La Rut i la Montse, la Montse i la Rut. Dues dones joves, mares de família, compromeses, atractives i intel·ligents. Les atapeïdes agendes els hi deixa poc marge d’entreteniment.

L’atzar les farà coincidir davant d’una tassa de cafè en un recés que s’han regalat del seu propi temps. Amb el cafè com a testimoni, reflexions des d’una pensa diferent: “Catalunya avui i demà”.

Pancarta al passeig

No hi ha Comentaris

Dita del dia

No hi ha Comentaris

El local de R.B. ja està a punt per la inaguració

L’Àngels i l’Andreu (Sant Vicenç de Castellet), col.laboradors directes de l’executiva de Reagrupament Bages, han estat els artífexs d’aquesta magnífica feina.
Aquestes són tres de les fotografies que demostren la tasca de restauració que ha sofert la Seu Social de Reagrupament Independentista al Bages (Manresa).

No hi ha Comentaris

SI VAIG ERRAT, QUE M’HO DEMOSTRIN

Ramon Payàs Reagrupament Bages

Mai no he vist amb bon ull el catalanisme/independentisme d’en Joan Laporta. Aquest  passat, el d’independentisme, ben poc llìga amb la defensa sense embuts d’un cunyat, Alejandro Echevarría, que, essent dirigent blaugrana, també era membre de la Fundación Francisco Franco. La tardor del 2005 Laporta ho negà ; erra; ¿ingenu?

Catalunya també té les seves pròpies cavernes. Ésser cavernari no és pas només “privilegi” dels espanyols. El passat 17 de febrer , Tribuna Catalana publica un article titulat: Objectiu: persuadir o destruir Laporta, que es fa ressò d’un naixent nerviosisme entre les files de CiU i també d’ERC; la causa, el festeig de Laporta amb Reagrupament. Aquest possible casori neguiteja CiU i ERC tampoc no ho troba bé i espera que un altre li faci la feina.

Els poders fàctics tenen poques manies. A la recerca del remei, els mecanismes de pressió es posen en marxa. Objectiu: que Laporta no es presenti i el seu suport ha de ser per a Artur Mas. Des d’ara la pressió sobre Laporta serà desaforada:… aquests dies ha estat pressionat molt fortament pels poders polítics, econòmics i financers de l’entorn de CiU, arribant a l’amenaça de foragitar la clientela del seu despatx d’advocats. (Tribuna Catalana, 17 de febrer de 2010) No és important qui ho escriu, sinó què s’escriu. Ningú no ha badat boca, vol dir que això no és mentida.

Alfons López Tena. Currículum lloable, cal dir-ho. En el seu sarró personal hi duu un ampli llistat de vincles diferents i amb diferent entitats. Arriba a CiU l’any 1989 com a militant. A proposta del partit és escollit Vocal del Consell General del Poder Judicial.

El seus coneixements professionals no li haurien hagut d’impedir saber que la IP presentada al Parlament català seria rebutjada de ras pels partits parlamentaris. També hauria de ser coneixedor, i n’és, que la llei de referèndums aprovada pel Parlament català és una farsa. Cap contracte és vàlid si no duu la signatura que li correspon. L’autorització per a fer  referèndums la signa Espanya. El Sr. López Tena ho hauria de saber i ho sap. ¿Per què doncs fa gabiejar a la gent ben intencionada? El Sr. López Tena fa trampa.

Set d’octubre de 2009. En declaracions a Canal Taronja, dins del programa “L’Altra Cara” que presenta el periodista David de Dios, López Tena manifesta obertament que Reagrupament vol dinamitar els referèndums des de dins. L’afirmació de López Tena és falsa. Moltíssims adherits a Reagrupament no solament varen participar com a voluntaris en les consultes populars, sinó que fins i tot varen formar part de les juntes permanents en les diferents poblacions on s’han fet consultes. Mai s’ha disculpat per aquesta afirmació.

Un segon tripartit veu la llum. Ben aviat és manifesta malestar dins d’Esquerra. Com a conseqüència és gesta un corrent crític que amb el nom de Reagrupament.Cat farà fortuna. El nombre d’adhesions creix ràpidament, a bon ritme. Reagrupament.Cat pren cos i és consolida. Joan Carretero, metge… ja el coneixeu, ho lidera.

L’alarma s’ha encès dins la cúpula d’Esquerra. Urgeix prendre mesures. Curiós: neix Esquerra Independentista. Uriel Bertran n’és l’impulsor. Divideix i guanyaràs. Ara ja són dos els corrents crítics dintre d’Esquerra, però un el controla el poder, ho així ho teníem tots molt clar fins que en el congrés d’Esquerra celebrat a l’auditori del Fòrum de les Cultures Bertran manifesta obertament que Esquerra Independentista no és el submarí de ningú. No me’l vaig creure. Anys desprès, encara no me’l crec.

Joan Carretero treballa per la unificació dels dos corrents crítics. Hi ha un festeig però a la fi tot és se’n va en orris. Amb la sortida de Reagrupament.Cat d’Esquerra, Esquerra Independentista entra en via morta, ja ha fet la seva feina. Els seus seguidors, això si, quedaran decebuts i sense saber cap on mirar.

Algú els anomena els tres tenors. La diferència entre els que foren de veritat i aquestos és molt gran: un dels tres mou la boca, però no canta. No sap cantar.

Aquesta és la raó per què Joan Carretero no ha aconseguit mai reunir-se, sols, amb Joan Laporta,  líder de Solidaritat Catalana. López i Bertran no li treuen la vista del damunt. Saben que Carretero se’l cruspiria en un tres i no res.

Ho heu endevinat, Joan Laporta és el que mou la boca, el que no sap cantar.

Reagrupament és l’únic moviment polític independentista completament estructurat, garant de l’acompliment d’un ideari polític compromès: l’independència i la regeneració de la vida política del nostre país.

Els poders fàctics saben que Reagrupament treballa i treballarà per acomplir amb la paraula compromesa i això a ells els genera esquizofrènia. Saben que Reagrupament no és cap objectiu en si mateix. Saben que cap dels seus membres necessita els diners d’un sou parlamentari. Saben que tots som professionals en el nostre àmbit de treball diari, i saben també que amb la feina feta i el deure acomplert, retornarem tranquil·lament al nostre dia a dia d’on hem vingut. Reagrupament es dissoldrà.

La va encertar l’amic Jaume Fernández en deixar anar que “Solidaritat Catalana és el torpede més gran que ens han enviat fins ara”.

L’origen del torpede: el poders polítics, econòmics i financers  ja esmentats.

L’objectiu, Reagrupament.

L’artefacte: Solidaritat Catalana. És l’eina adient. Dividirà i així, tot seguirà igual.

Laporta es presentarà, però l’han persuadit, no cal destruir-lo. Han resolt bé el problema, però mentrestant Catalunya seguirà dessagnant-se.

Plomes ressentides, fins ara silencioses o silenciades , clamant amb vehemència als quatre vents qualsevol eixida d’un membre de Reagrupament. En fan ressò. És el trofeu per a aquell que lluny de construir s’afanya a destruir.

Per a unir voluntats cal ser almenys dos, Carretero ho vol però Laporta no pot, no pot ni ho vol… ni el deixen que ho vulgui . A dreta i esquerra hi ha qui el controla.

Si vaig errat, que m’ho demostrin.

Ramon Payàs Capell

Reagrupament Bages

Coodinador

No hi ha Comentaris

Joan Carretero:«L’hi he ofert tot i més a Laporta i m’ha dit que no»

Carretero–Fa un mes que més d’un milió de catalans van sortir al carrer en una exhibició d’unitat en resposta a la sentència sobre l’Estatut. Unitat que, de moment, no sembla que s’hagi de traslladar a les urnes en forma de candidatura independentista unitària. ¿Què falla?

–Ara la paraula mítica i màgica de l’independentisme és unitat . És bo sumar i l’ideal seria anar junts, però no és fàcil. Hi ha propostes tan esotèriques com anar junts a les eleccions i després al Parlament que cadascú vagi per separat. Si la unitat només serveix per fer una llista, faríem un flac favor al país i a l’independentisme.

–Llavors, ¿el principal obstacle és la llista o el programa?

–Nosaltres no hem posat gaires pegues per fer la llista. De fet, Reagrupament ha ofert el número u a una persona bastant coneguda. Però és més important aconseguir una cohesió i una coherència. Com que la candidatura unitària independentista no aconseguiria ara la majoria absoluta s’ha de tenir molt clara la tasca a fer en els pròxims quatre anys.

–Vostè va enviar una carta a Joan Puigcercós i a Joan Laporta per proposar-los una reunió. L’expresident del Barça l’ha citat per aquest dijous, dia 19, a la tarda. ¿Hi anirà?

–Estic disposat a reunir-me amb ell, tot i que el dia 19 serà impossible perquè passo consulta a la tarda. En tot cas, buscarem la manera de quadrar les agendes. Les negociacions s’han de portar amb discreció i tranquil·litat. A través dels mitjans és difícil arribar a acords, però estem disposats a parlar.

–Laporta s’ha ofert a recolzar dos dels seus candidats a canvi que vostès donin suport als dos candidats de Solidaritat Catalana. ¿Ho acceptaria?

–Estic disposat a acceptar això i bastant menys que això, però les propostes no s’han de fer a través de la premsa, sinó en persona.

–L’expresident del Barça diu que l’obstacle amb Reagrupament és que vostès volen una llista tancada proposada per la direcció, i ells, una llista oberta i primàries.

–No sé com faran ells la llista, però nosaltres l’hem elaborat d’acord amb el sistema electoral actual, i no com ens agradaria que fos. En tot cas, el que no es pot dir és que l’organització interna sigui un obstacle, perquè llavors no es podria pactar amb CiU, ERC, PSC…

–Però aquest mecanisme no els diferencia dels partits tradicionals, dels quals es volen distanciar.

–Potser m’equivoco, però no sé de cap partit que convoqui tota la militància per votar la llista.

–Fent una mica de memòria, després de mesos de bona sintonia, ¿en quin moment es trenca el pacte amb Laporta i per què?

–Primer, Laporta no va manifestar la voluntat de crear un partit. Fins fa poc volia aterrar ell sol en una candidatura. Per això li vaig oferir ser el cap de llista. Però després va canviar d’opinió i va decidir crear un partit nou amb les seves pròpies estructures. L’hi he ofert tot i més per anar junts, i m’ha dit que no.

–Si les eleccions són a l’octubre, la coalició haurà d’estar registrada abans de la Diada, fora que finalment s’integrin els candidats d’un partit a la llista de l’altre. ¿Contempla aquest pla B?

–Els temps de Reagrupament i els de Laporta no coincideixen. Nosaltres ja hem triat els nostres candidats i ell encara està creant el seu moviment. No es tracta que desaparegui un dels dos, sinó de trobar el punt de confluència.

–¿Se sent decebut amb l’expresident del Barça?

–No miro les coses des del punt de vista personal. Comprenc que les persones puguin tenir unes preferències en cada moment.

–ERC els va demanar que posessin sobre la taula una oferta concreta.

–La meva oferta és que les forces independentistes pactin alguns aspectes en què hi hauria llibertat de vot, però mantenint la unitat en la majoria dels temes. Si hem d’emular Ciutadans, els catalans es poden avorrir bastant.

–No es paren d’anunciar baixes a Reagrupament de gent que se’n va a Solidaritat Catalana. ¿El preocupa el ganxo Laporta?

–Per sort, tenim més altes que baixes. Entenc que hi hagi gent a qui li agradi més la nova organització, però tenim molt clar qui som i a qui ens dirigim. El que no entenc és que es busqui la unitat a costa de destruir el que ja existeix. Quan tens la percepció que et volen liquidar no t’ho prens gaire bé.

–¿Ho diu per les persones que han denunciat que vostè gestiona Reagrupament amb formes autoritàries? Parlen de falta de democràcia interna, llistes a dit…

–Les llistes de Reagrupament es van votar i a l’assemblea hi va anar qui va voler. El temps posa cadascú al seu lloc. Tinc ganes de veure com confeccionen altres les seves llistes.

–En tot cas, vostè va dir que no volia «enemics» a la seva llista, i fins i tot va forçar la dimissió de quatre dirigents crítics. ¿Això és regeneració democràtica?

–Als crítics els vam dir que si no hi estaven d’acord, assumissin la direcció. Jo prefereixo un projecte cohesionat que un pacte entre corrents que no se suporten, com sol passar en els partits.

–ERC els situa al centredreta. Com que la independència no és ni de dretes ni d’esquerres, faci’m un resum de la resta del seu programa per veure si és cert.

–Tenim liberals i socialdemòcrates. Per exemple, per trencar la crisi econòmica no podem abaixar els sous als funcionaris i dir a la gent que treballi menys. Cal aportar recursos econòmics de forma que l’economia, en lloc d’entrar en un cercle viciós, entri en un cercle virtuós.

–¿Com es podrà desenvolupar aquest programa si Reagrupament diu que es dissoldrà el mateix dia de la independència de Catalunya?

–Quan arribi la independència, Catalunya elaborarà una Constitució i celebrarà unes eleccions constituents per formar un Parlament. En aquest procés hi haurà partits que s’encarregaran de dirigir el país. Nosaltres no som polítics en el sentit tradicional.

Publicat a elperiodico.cat

1 Comentari

Reagrupament Bages ja té local

Doncs sí, Reagrupament Bages ja té un lloc d’aixopluc on treballarem pel nostre país, però que serà a més el lloc on ens podreu venir a visitar. Serà el lloc de trobada de tot aquell “reagrupat i reagrupada que vulgui venir a visitar-nos per qualsevol consulta. L’adreça és: C. Circumval·lació, 9-11, 1r, Manresa. És petitó (poca feina per treure la pols) però acollidor i tremendament útil.


No hi ha Comentaris

Agost decisiu per a la gran coalició

Per Reagrupament BCN-Ciutat vella 03/08/2010

Manifestació

Mentre es van clarificant dia a dia les posicions d’uns i altres i es van destil·lant no ves forces a afegir al projecte, ahir mateix l’Hèctor López Bofill començava a preparar la seva sortida d’Esquerra, es presenta un agost ben mogut i esperem pructífer.

I és que les formacions polítiques independentistes tenim poc més d’un mes per a arribar a un acord. Laporta i Carretero mantindran contactes per mirar de portar Solidaritat Catalana i Reagrupament a entendre’s. La formació de Laporta convoca una assemblea per al dia 4 de setembre perquè els militants elegeixin els candidats. La Conferència Nacional del Sobiranisme també fa una crida a pactar una coalició, i Esquerra, de moment, es manté al marge.

L’oferta que va fer el cap de setmana passat Joan Carretero a Joan Laporta i a Joan Puigcercós d’acordar una coalició electoral no ha tingut de moment cap resposta d’Esquerra, que ara com ara calla. En canvi, sí que hi ha previstos més contactes entre Carretero i Laporta per mirar de fer possible un acord entre Reagrupament i Solidaritat.

Assemblea de Solidaritat, el 4 de setembre

Ara, cadascú fa un plantejament diferent de la negociació, la qual cosa pot dificultar l’entesa: Solidaritat Catalana va constituïnt les comissions de campanya (a Barcelona ho farà el 5 d’agost amb convocatòries obertes a cada districte) vol que els militants de totes les formacions que vulguin participar en la coalició en triïn els membres mitjançant el vot directe en una assemblea el 4 de setembre; i Reagrupament recorda que ells ja fa temps que van fer el procés intern per a la designació dels candidats i proposen que ara cada part faci un ‘gest de generositat’ per pactar la composició de les llistes.

Carretero va anunciar que es volia reunir amb Laporta i amb Puigcercós a mitjans de setembre, però els contactes s’hauran de fer abans, perquè tant uns com altres ja treballen amb la hipòtesi que les eleccions es facin a final d’octubre (possiblement el dia 24) i que es convoquin a final d’agost, en la primera reunió de govern després de les vacances. Si fos així, el termini de presentació de coalicions electorals s’acabaria el 10 de setembre. Rut Caranell ja ha explicat que moure les dates de les possibles reunions no ha de ser pas cap problema, i ha recordat que Carretero pensa parlar durant aquest mes d’agost amb els responsables de Solidaritat Catalana.

Laporta és qui protagonitzarà, per part de Solidaritat, aquests contactes. Per Uriel Bertran, que integra també la formació de l’ex-president del Barça, el temps és molt escàs i cal afanyar-se si es vol pactar una coalició; es mostra ‘convençut que una bona part de Reagrupament es veuria reflectida dins de la candidatura’ que es votés en l’assemblea del 4 de setembre. ‘Obrim a Reagrupament l’assemblea conjunta’, diu Bertran, que recorda que també hi haurà contactes amb els responsables de la Conferència Nacional del Sobiranisme’.

Crida de la Conferència Nacional del Sobiranisme

De fet, els impulsors del Manifest del 12 d’abril per una Conferència Nacional del Sobiranisme, Joan Blanc, Moisès Broggi, Antoni Badia i Margarit i Oriol Domènec, han fet una crida a Reagrupament, Solidaritat Catalana i Esquerra perquè formin coalició amb Sí, Coalició per la Independència. ‘Els partits de la coalició han de saber confeccionar una única llista que es presenti a les properes eleccions catalanes. S’han de comprometre a proclamar la independència al assolir una majoria al Parlament i han de desenvolupar una gran campanya electoral amb l’ajut de les associacions col·laboradores, per explicar el seu programa als ciutadans’, demanen.

Reagrupament BCN-Ciutat vella

2 Comentaris

La Cambra Catalana ha dit prou. Congratulem-nos-en.

Ramon Payàs Reagrupament Bages

No entraré en la polèmica de si Catalunya és pel seu passat històric terra de toros o no. No hi entraré perquè m’és absolutament igual. La tradició no pot ser mai eina d’aval i molt menys justificant que empari i doni validesa a la salvatjada.

Si a aquestes alçades del segle vint-i-u encara hi ha algú que no ha entès que els temps són canviants, que s’ho faci mirar. Si senyores i senyors, el temps és canviant.  Així doncs, això és indicatiu que allò que ahir era tal vegada perfectament assumible i fins i tot necessari i digne d’orgull patriòtic passat, amb el temps pot ser retrògrad, grotesc, estúpid  i fins i tot aberrant.

I això és el que ha passat. L’art fet espectacle i portat fins al patiment, sang i mort a més d’ultratge, mofa i escarni si s’esdevé, doncs si el toro no ha sigut del gust del “respetable”, aquest, el “respetable” te llicencia, i en fa ús, per xiular i escridassar a l’animal.

Culte al patiment, sang i mort. Com espectacle, senzillament aberrant.

Si, si amic, tens raó, l’espectacle dels toros només és el cap del fil. És cert, darrera hi ha metres i mes metres de fil que cal estirar fins arribar desfer l’embolic , el respecte als animals. Bé, és bo començar per algun lloc.

Goya, Picasso, Hemingway….. els pro-taurins s’omplen la boca d’aquest insignes afeccionats a l’art de la tauromàquia, són la referència a la que s’abracen els defensors de les curses de braus per justificar quelcom que no té justificació. Caldria escoltar que en dirien avui, ben entrat el segle XXI. Certament no ho sabrem mai.

No discuteixo la plàstica del toreig, però tampoc és discutible  el trist final d’aquest significat espectacle pels espanyols anomenat: Fiesta Nacional.

Sentiments al marge que no dubto puguin existir per part d’afeccionats a les curses de braus, mereix comentari preeminent les anades i vingudes pels passadissos del parlament de Catalunya de personatges amb el dret a pressionar als nostres representants polítics.  Seria molt gratificat per l’oïda poder conèixer els arguments emprats, els mètodes usats per aquests personatges amb l’únic fi de protegir el seu interès que a la fi és l’interès més interessat.

Com pot ser que es permeti que qui ho cregui convenient pugui campar lliurement pels passadissos del parlament amb l’intenció d’imposar voluntats.

Podria escriure alguns pensaments més, però ho deixaré aquí. Malgrat tot no m’estaré pas de fer memòria al desmemoriat, heus ací: A les illes Canàries ben aviat farà vint anys que varen prohibir les curses de braus.

Aquest espanyols segueixen anclats a l’Espanya aquella on mai és ponia el Sol. Aquella Espanya que sembla no coneixia les vesprades ni havia vist mai pondre les estrelles. Mireu si n’han passat de segles, doncs bé, no n’aprendran mai.

Perdoneu per no me’n puc estar. Llegia ahir dimarts en el diari AVUI com la senyora Sánchez Camacho  deia que Catalunya amb accions com aquesta es convertirà en terra de prohibicions. Ostres, ostres, ostres, té nassos, eh!!. Desprès de la sentència del Tribunal Constitucional en vers els interessos de Catalunya, la senyora Sánchez Camacho diu que aquesta terra, la nostra, va camí de ser terra de prohibicions i sense posar-se gens vermella, ens en vol fer responsables als catalans.

Senyora Sánchez Camacho, senyora Sánchez Camacho, si us plau, vostè és molt poc seriosa i gens rigorosa, no ho creu ????

Avui dimecres, 28 de juliol de 2010, la Cambra Catalana i per majoria parlamentaria ha dit prou. Congratulem-nos-en.

Ramon Payàs Capell

Reagrupament-Bages

1 Comentari

Les dues estabilitats que defensen els qui estan contra la independència

Jordi Borràs Alabern Reagrupament Bages

Aquells qui estan contra la independència ho fan defensant dues estabilitats. La primera, la defensen obertament, tot i que saben que ens perjudica i per tant, ens enganyen. La segona, només la defensen entre els de confiança (i ens enganyen encara més).
La primera estabilitat que defensen és la d’Espanya. Argumenten que si Catalunya s’independitza d’Espanya, aquesta no ens ho deixarà fer, que hi haurà moltes reaccions contra Catalunya i inestabilitat a Espanya, que l’economia empitjorarà… Tot i així, molts ho saben però no ho admeten, i és que si a Espanya hi ha estabilitat, Catalunya va malament. Per què? Perquè Espanya s’aprofita de Catalunya (i de tots els Països Catalans) i si no l’ha acabada de destruir és perquè vol acabar-la d’espoliar. D’exemples, se’n poden donar molts. Un és que Espanya ens espolia molts diners però n’inverteix poquíssims en infraestructures, i ara encara serà més greu amb la retallada de despesa en infraestructures aprovada pel Ministeri de foment; en canvi, un cop independents, invertirem tants diners com calgui en infraestructures. Un altre és que Espanya no reconeix les seleccions esportives catalanes, arribant a extorsionar estats llatinoamericans i altres perquè no reconeguessin la selecció catalana de patinatge; en canvi, un cop independents, se’ns reconeixeran automàticament les seleccions esportives catalanes. Un altre és que ens assetgen la llengua, com quan el Mariano Rajoy va anar a extorsionar les grans productores de Hollywood perquè no doblessin les pel·lícules al català; en canvi, un cop independents, només tindrem el català com a llengua oficial, no hi haurà interferències d’altres llengües (a nivell de poder) ni d’altres estats i el català recobrarà la salut. Un altre és que els jubilats catalans van perdent poder adquisitiu perquè les pensions s’apugen cada any segons l’IPC, però a tot Espanya segons l’IPC de mitjana espanyol, que sempre és més baix que el català; en canvi, un cop independents, als jubilats catalans se’ls apujarà la pensió segons l’IPC català i no perdran poder adquisitiu, i és més, com que Espanya no ens espoliarà se’ls podrà augmentar la pensió. I molts altres casos que no cal explicar perquè amb aquests ja n’hi ha prou.
La segona estabilitat que defensen és la de les seves poltrones. Practiquen la política de les dues cc, que vol dir càrrecs i calés. Els polítics regionalistes o pseudoindependentistes (i ja no dic els espanyolistes), dins d’Espanya, es perpetuen en el poder i van cobrant molts i molts diners. Tenen càrrecs dins el sistema espanyol pels quals cobren molt i s’hi mantenen tant com poden. Els regionalistes ho van demostrar governant durant més de vint anys. Ara ho han demostrat els pseudoindependentistes mantenint el tripartit tant sí com no, claudicant contínuament -clar que els regionalistes claudicaven contínuament amb Espanya-.
Així doncs, si un partit polític és independentista de debò s’ha d’arriscar per declarar la independència i no vendre’s als interessos creats, a l’estatus quo. Si no pot declarar la independència, es queda a l’oposició, no entra pas a un govern per seguir dins d’Espanya. I es queda a l’oposició i compleix el que diu i espera unes eleccions següents per obtenir majoria i formar govern per declarar la independència.

Aquells qui estan contra la independència ho fan defensant dues estabilitats. La primera, la defensen obertament, tot i que saben que ens perjudica i per tant, ens enganyen. La segona, només la defensen entre els de confiança (i ens enganyen encara més).
La primera estabilitat que defensen és la d’Espanya. Argumenten que si Catalunya s’independitza d’Espanya, aquesta no ens ho deixarà fer, que hi haurà moltes reaccions contra Catalunya i inestabilitat a Espanya, que l’economia empitjorarà… Tot i així, molts ho saben però no ho admeten, i és que si a Espanya hi ha estabilitat, Catalunya va malament. Per què? Perquè Espanya s’aprofita de Catalunya (i de tots els Països Catalans) i si no l’ha acabada de destruir és perquè vol acabar-la d’espoliar. D’exemples, se’n poden donar molts. Un és que Espanya ens espolia molts diners però n’inverteix poquíssims en infraestructures, i ara encara serà més greu amb la retallada de despesa en infraestructures aprovada pel Ministeri de foment; en canvi, un cop independents, invertirem tants diners com calgui en infraestructures. Un altre és que Espanya no reconeix les seleccions esportives catalanes, arribant a extorsionar estats llatinoamericans i altres perquè no reconeguessin la selecció catalana de patinatge; en canvi, un cop independents, se’ns reconeixeran automàticament les seleccions esportives catalanes. Un altre és que ens assetgen la llengua, com quan el Mariano Rajoy va anar a extorsionar les grans productores de Hollywood perquè no doblessin les pel·lícules al català; en canvi, un cop independents, només tindrem el català com a llengua oficial, no hi haurà interferències d’altres llengües (a nivell de poder) ni d’altres estats i el català recobrarà la salut. Un altre és que els jubilats catalans van perdent poder adquisitiu perquè les pensions s’apugen cada any segons l’IPC, però a tot Espanya segons l’IPC de mitjana espanyol, que sempre és més baix que el català; en canvi, un cop independents, als jubilats catalans se’ls apujarà la pensió segons l’IPC català i no perdran poder adquisitiu, i és més, com que Espanya no ens espoliarà se’ls podrà augmentar la pensió. I molts altres casos que no cal explicar perquè amb aquests ja n’hi ha prou.
La segona estabilitat que defensen és la de les seves poltrones. Practiquen la política de les dues cc, que vol dir càrrecs i calés. Els polítics regionalistes o pseudoindependentistes (i ja no dic els espanyolistes), dins d’Espanya, es perpetuen en el poder i van cobrant molts i molts diners. Tenen càrrecs dins el sistema espanyol pels quals cobren molt i s’hi mantenen tant com poden. Els regionalistes ho van demostrar governant durant més de vint anys. Ara ho han demostrat els pseudoindependentistes mantenint el tripartit tant sí com no, claudicant contínuament -clar que els regionalistes claudicaven contínuament amb Espanya-.
Així doncs, si un partit polític és independentista de debò s’ha d’arriscar per declarar la independència i no vendre’s als interessos creats, a l’estatus quo. Si no pot declarar la independència, es queda a l’oposició, no entra pas a un govern per seguir dins d’Espanya. I es queda a l’oposició i compleix el que diu i espera unes eleccions següents per obtenir majoria i formar govern per declarar la independència.

1 Comentari

Joan Carretero, dignitat i país

22 juliol 2010

Autor: Víctor Alexandre | Font: blogs.e-noticies.com

Dignitat En una Catalunya que es troba en fallida econòmica -víctima de l’espoli més escandalós de tot el planeta- i en un estat d’immensa frustració per culpa d’una classe política infantívola i covarda, sense cap més horitzó nacional que les properes eleccions, les recents declaracions de Joan Carretero al diari Avui són una finestra d’aire pur. No és estrany que sigui demonitzat per tots els poders fàctics -el pitjor encara ha d’arribar- i que els grans diaris catalans pensats en espanyol silenciïn tot allò que té a veure amb Reagrupament, començant pel seu programa social de 59 pàgines [PDF ] que parla, entre altres coses, del món agrícola, de sòl i habitatge, de planificació ambiental, de la immigració, de la igualtat de gènere, de la llengua i dels mitjans de comunicació. No, no és gens estrany.

D’una banda, ens trobem amb Artur Mas, que titlla d’immadurs els catalans -inclosos els seus propis votants- per tal d’amagar que en realitat és ell qui no està madur per liderar la independència de Catalunya -no tenen res a dir, sobre això, les JNC?-, i, de l’altra, en una cada cop més espanyolitzada Acampada Jove -la genuflexió de les JERC davant la direcció del seu partit no pot ser més escandalosa-, ens trobem amb Joan Puigcercós, que fa una crida a la “insubmissió”. Cosa que sobta força, ja que va ser precisament ell qui, submisament, va penjar la bandera espanyola que encara oneja a Governació i qui ha avergonyit bona part del país amb la seva submissió al Partit Socialista. Per sort, mentrestant, Joan Carretero parla amb una claredat i un desacomplexament insòlits en un polític català. Vegem-ne alguns fragments:

“Tothom sap que el PSC, com a tal, no existeix. És una ficció més de la política catalana. [...] La política catalana és una ficció: no hi ha recursos, no hi ha competències… I ara, amb el capítol de l’Estatut, totes les fal·làcies d’aquests trenta anys han quedat al descobert. Tothom ha quedat atrapat en el seu propi discurs. Tothom és víctima de la seva pròpia ficció.”

Sobre la roja“Jo sempre vaig amb els qui van contra Espanya. I no m’he de justificar.”

“Un país no avança només amb manifestacions. Si això no té una translació a la composició política del Parlament, no servirà de res. [...] A Madrid ja s’hi han acostumat, que fem manifestacions de tant en tant. Els és igual que siguem un o dos milions. Saben que al cap d’uns dies tots fem vida normal i no passa res. A Madrid només els pot impressionar una majoria parlamentària.”

“Un referèndum no serveix de res. La independència no vindrà per un referèndum. L’hem de proclamar. Actualment, una proclama d’uns diputats elegits democràticament, en una Europa democràtica, té un altre valor. I internacionalment se’ns reconeixerà. Una altra cosa és que llavors hàgim de fer un referèndum, però serà després, no abans. Som ciutadans europeus com els altres, i ho tenim tot a favor.”

Joan Carretero, no hi ha dubte, és una rara avis en la política catalana. La seva dignitat com a català, posant els drets nacionals del país sempre per davant dels interessos de partit, dient les coses pel seu nom i no agenollant-se ni demanant perdó a Espanya, com li exigia la Generalitat el 2006 per haver dit que Zapatero “és un espanyolista demagog” -ara ho diu tothom-, es troba als antípodes de la provinciana política catalana. Aquí estem tan acostumats a besar els peus del maltractador i a fer gestos grandiloqüents que no passen de la pura rebequeria, que ens escandalitza la desinhibició i l’assertivitat. Per sort, però, les coses han començat a canviar i és la societat civil qui, avergonyida de la seva classe política, està agafant les regnes del país. Vénen dies molt importants per a Catalunya.

No hi ha Comentaris