DEIXEM DE FER EL BABAU


Ramon Payàs Reagrupament Bages

De res no serveix rentar-se un cop i no tres al dia (o els que calguin) les mans, com tampoc fer-nos venir un fort restrenyiment per no haver d’estirar la cadena del vàter, si abans no posem tota l’atenció a arreglar l’esvoranc que tenim a la canonada i que és el veritable causant  del vessament d’aigua que tenim a casa nostra.

Conegut és també que a tot alt directiu en asseure’s a la cadira de director de l’empresa que l’acaba de contractar amb l’exigència de redreçar-ne el destí , el primer que li ve al cap és eliminar tota càrrega innecessària de l’empresa. Allò que se’n diu retallar despeses. Això és propi d’algú que actua amb seny.

Crec adient i responsable l’actitud del Sr. Artur Mas, flamant nou president de Catalunya, d’adreçar el pas a endreçar les estances de la Generalitat. Rigor i austeritat hauria de ser sempre l’exigència en la gestió dels nostres recursos i més en el moment que ara ens toca respirar.

El nostre gran escull és l’espoliació que ens toca patir. Molt s’ha parlat i s’haurà de seguir parlant dels 22.000 M. euros (60 M cada dia), però no ens aturarem aquí, tirarem enrere, cap a un passat recent, i ens adonarem de qui som i qui realment podríem ser si no fóssim tan babaus.

Si desfem camí i ens aturem a les dades que va facilitar FUNCAS (Fundació de les Caixes d’Estalvi Espanyoles)  l’any 2001, el dèficit fiscal de Catalunya respecte Espanya era d’11.050 M. d’euros. Què és pot fer amb aquests milers de milions? Xavier Roig, en el llibre Entre l’espanya i la paret, ens diu, com a exemple, que es podrien construir 55.000 habitatges i regalar-los, ho construir quinze línies TGV de Barcelona a la frontera.

Si mirem encara més enrere tots ens adonarem que la despesa contributiva de Catalunya cap a Espanya  no s’inicia pas l’any 2001; ve ja de vell antuvi.

Imagino que tots pensareu el mateix: els 22.000 M. d’euros de dèficit fiscal de l’any 2010 són una anècdota si  els comparem amb l’import resultant de la suma de l’espoliació de tots aquests anys de Generalitat moderna.

De ben poc serveix que cada català s’estrenyi el cinturó mentre siguem un cromo més d’aquest àlbum autonòmic espanyol. Catalunya no pot pagar el cafè per a tothom.

Cal arromangar-s’hi, picar pedra, certament; cal aplicar el mètode adient per segellar l’esvoranc causant del nostre empobriment econòmic i moral. De perdre el temps se’n diu concert econòmic: no ens el concediran mai.

Cal explicar a tots els ciutadans dels país els beneficis de ser un poble lliure íntegrament, vinculat a una Europa unida, amb una optima relació de veïnatge. Això s’aconsegueix amb una majoria absoluta per la independència al Parlament de Catalunya. El 2010 ja és passat; objectiu: 2014.

La resta és perdre el temps i els diners; resultat: empobriment, baixa autoestima,  decadència. Sr. Mas, si us plau, deixem de fer el babau.

Els Comentaris estan tancats