Només som una comunitat autònoma de règim comú


Ramon Payàs Capell

Ho va ratificar lliurement el pobla català. Ara tenim poques raons per la protesta. El vint de novembre de 2010 una gran majoria de catalans va votar, amb tot el dret i lliurement: Autonomia. Res a dir.

Podem i ho fem, omplir-nos la boca de que som una nació, però la realitat  és un altre, només som una simple regió situada geogràficament al nord-est d’una nació, aquesta si, anomenada Espanya. Ens agradi ho no ens agradi, això és així. Ah! i els seus governants, sense contemplacions i amb el vist i plau del govern autonòmic català, practiquen l’espoli econòmic i la repressió cultural i lingüística sense cap mirament.

No som cap nació, som una comunitat autònoma de règim comú i com a tal, l’estatut és la nostra eina de govern. Som una autonomia, i res més. És el que hi ha, i el que hi ha no dóna per a res més.

A cap nació del món un estatut és l’instrument que garanteix els drets i les obligacions, a la fi les llibertats de la seva gent. Les Nacions de tarannà democràtic és regeixen per una Constitució. És cert, no totes, algunes no disposen de constitució però són nacions amb un historial de convivència i tolerància que Espanya no pot ni somiar encara.

Un estatut és una esplèndida eina i de gran utilitat, però per a regir i garantir el bon funcionament d’una associació de veïns, per exemple.

Com a conseqüència, tota llei que surt del parlament català, si no agrada als espanyols acaba al Tribunal Constitucional, aquest la revoca i……..sí té vist no me’n recordo. Tant se val, ara és el TSJC, un altre dia el Tribunal Suprem, en resum sempre la mateixa cançó. Vols jugar?…juga i tu t’ho pagues, i si el joc no m’agrada te’l prohibiré. Aquest és el discurs d’Espanya.

Quin cost econòmic té doncs, fer lleis amb destí a la paperera? Podríem, però no ho farem. Ara seria massa llarg quantificar el desori econòmic del nostre govern i parlament autonòmic (sous diputats, pagues vitalícies, vehicles de rènting….això per fer boca) i que al final no serveix per a res o per a ben poc.

Tant se val, ara toca la llei del català. Ni és la primera ni serà l’última. El nostre govern autonòmic pot esgotar totes les vies jurídiques que cregui adients i els partits anomenats nacionalistes i/o independentistes demanar als catalans que surtin al carrer  i manifestin pacíficament la seva disconformitat. Tant se val, la sentència és d’obligat acompliment i nosaltres només som una comunitat autònoma de règim comú.

Aquest partits que manifesten la seva indignació, ben escenificada per cert, pel greuge al model d’immersió lingüística, són els mateixos que fa poc menys d’un any i en campanya electoral prometien impossibles concerts econòmic i referèndums prohibits per llei.

Espanya, com si d’un bisenfi es tractés, ens seguirà engolint. Lentament si voleu, com fins ara, però sense aturador. No, no ho podrem aturar, perquè només som una comunitat autònoma de règim comú.

Però a grans mals grans remeis, ho diu la dita. D’aquí a un xic més de tres anys tindrem una nova oportunitat, tal vegada l’última. Sense independència el destí de Catalunya és, i ho repetiré les vegades que faci falta, el d’una comunitat autònoma de règim comú, i res més.

Els únic responsables de la nostra decadència som nosaltres, els catalans. Ells, els espanyols, fan el que han de fer, el que els hi convé, i a fe de Déu que ho fan bé.  

Nosaltres també tenim de fer allò que ens convé i fer-ho bé: Ser un poble lliure. Reflexionem-hi seriosament i siguem valents. Ser CATALÀ encara surt a compte.

Els Comentaris estan tancats