Arxiu categoria Opinió

Barcelona vota sobre la independència

Josep Lluís Gozalbo Reagrupament Bages

La Barcelona que fins no fa gaires anys semblava que passava del país, la Barcelona que amb aires cosmopolites no es volia autoreconèixer com a capital catalana, està a hores d’ara convocada a dir quin país vol pertànyer.
I és que per primera vegada la capital de Catalunya es pronunciarà sobre la independència. El meravellós procés de consultes engegat a Arenys de Munt tindrà la seva culminació aquest diumenge 10 d’abril. Més d’un milió de barcelonins podran mostrar la seva opinió, hauran de dir si volen que el seu país sigui lliure o continuar en la decadència que li imposa l’estat espanyol.

Mentrestant s’ha anat recollint el vot anticipat. Més de 170.000 persones ja l’han exercit superant, per tant, els participants a la consulta de la Diagonal. Alfred Bosch, portaveu de Barcelona decideix, ha manifestat que compten amb més de quatre mil voluntaris, amb 480 meses electorals i amb un pressupost modest de 80000 euros conformat amb la contribució popular.

Cal recordar que l’Ajuntament de la ciutat es gastà 3 milions d’euros en publicitar aquella fallida campanya sobre la Diagonal en la qual participà molt poca gent i en què guanyaren les postures contràries als mandataris. Ara, malgrat la posició bel•ligerant d’aquests, que han impedit penjar banderoles, malgrat l’entrebanc d’alguns sectors eclesiàstics i la campanya de la dreta espanyolista, els voluntaris han treballat colze a colze i de forma continuada perquè la consulta sigui un èxit. I ho serà perquè han sabut implicar molta gent que semblava indiferent i perquè dia a dia hi ha més motius per afirmar una posició clara de sobirania.

Consulta BarcelonaEl fet que dos presidents de la Generalitat ja hagin votat, que ho hagin fet dos presidents del Parlament i la gran majoria dels membres del govern , que també hagin participat nombrosos intel•lectuals i artistes, entre ells molts que no fa gaire eren propers a les tesis tèbies dels socialistes, fa entreveure una bona resposta a la consulta. I és que molts han vist la independència com l’única via possible que ens queda.

I més enllà del resultat concret restarà l’autoorganització democràtica d’un poble que amb Barcelona al capdavant ha dit que vol autodeterminar-se per si mateix i sense demanar permís a les autoritats de sempre.

No hi ha Comentaris

Una nova Manresa és possible

Josep Lluís Gozalbo Reagrupament Bages

Aviat hi haurà un nou consistori a Manresa. De moment ja comencem guanyant perquè la regidora Àngels Mas ( de l’espanyolista PSOE) no portarà els destins de la ciutat. I és que la Mas ha encarnat l’omnipresent formigó, la Manresa freda mancada de sensibilitat i d’esperit democràtic.

Ha comandat durant molt de temps un equip tècnic que amb constant tossuderia ha deixat un reguitzell de nyaps a la vista de tothom. A la meva ciutat tots coneixem la llista dels desgavells: les gàbies de la Plaça de Catalunya, el fracassat aparcament de la Reforma, la mateixa Plaça de la Reforma, la gegantina passera de la Via San Ignasi, els murs de formigó de Can Font,… I què dir de les obres que mai no s’aturen i es fan i es refan una i mil vegades abans no s’han estrenat. Ara mateix s’està refent la recent acabada plaça del Carme , els desperfectes de la Plaça Sant Ignasi, … o s’asfalta l’exterior del camp de futbol del Congost sense arreglar el problema del clavegueram (amb el resultat evident de repetir l’enorme bassal d’aigua).

Amb tot això l’únic que s’ha aconseguit és el desprestigi de l’acció publica, de les nostres institucions. I la Mas no ha actuat sola. Sóc testimoni directe de la manera de funcionar d’aquesta espècie de búnquer d’urbanisme. Passant olímpicament de la gent, dels habitants de Manresa als quals haurien de servir, alguns dels seus significats representants només han buscat el lluïment personal a la seva carrera. I és que segons ells la gent no entén . Han arribat a dir que Ells treballen per la història i algun dia es reconeixeran els seus abnegats esforços. La gent no està prou preparada per admetre les seves propostes on el rei formigó és el centre de la seva filosofia i estètica. Això sí “treballen” amb els diners de tothom.

Mentrestant el conjunt de partits polítics que han portat el consistori per por o per manca de compromís i criteri els han rigut les gràcies i han avalat tot aquest desgavell. Ara que s’apropen eleccions caldrà escollir representants que es desmarquin completament d’aquestes barbaritats perpetrades contra la ciutat de Manresa i que plantegin un nou urbanisme més humà, més verd, més social i més democràtic.

Cavallets

No hi ha Comentaris

El món està agitat

Josep Lluís Gozalbo Reagrupament Bages

El món està agitat. En aquests principis de segle XXI, immersos en un món globalitzat i d’alta tecnologia comunicativa, cinc crisis passen simultàniament.

Crisi energètica: després de Fukushima cada cop es fa més evident que no ens podem refiar de l’energia nuclear. I, per altra banda cada cop és més clar que només ens resten 10-15 anys més de petroli abundant. Les energies alternatives, doncs, han de créixer exponencialment si volem que el futur sigui viable.

Crisi econòmica : els països PIG del sud d’Europa i Irlanda tenen un gran deute al qual no poden fer front. Ha hagut de ser Alemanya qui els rescati aplicant-los uns forts ajustaments. Altres països d’Europa com Anglaterra també estan subjectes a fortes retallades . O el sistema econòmic es reformula amb eficàcia i amb repartiment equilibrat de les càrregues de la sortida de la crisi o l’enfrontament entre els diferents grups socials serà cada cop més dramàtic.

Crisi de les dictadures tradicionals: les cultures àrabs , al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà, es troben en plena convulsió per aconseguir una mica més de llibertat i de respecte dels drets humans. També comença a qüestionar-se el sistema xinès a causa de l’ enriquiment de desorbitat de molts nous milionaris i amb l’enclaustrament d’un sistema basat en baixos sous i fortes limitacions de la comunicació.

Crisi dels estats plurinacionals no sols als països poc desenvolupats sinó a diverses parts del món occidental. És evident el moviment cap a la independència a Escòcia , a Bèlgica (Flamencs i valons) i el fracàs de l’estat espanyol a Euskadi i a Catalunya. Només l’exercici del dret d’autodeterminació, concretat arreu del món, pot reconduir aquesta problemàtica.

I tot plegat dintre d’una crisi de valors. Cal replantejar els valors de la seguretat i el treball que determinades esquerres mai no han volgut fer seus si volen ser creïbles . O els valors de la llibertat que de la mà de les noves tecnologies tot just ara arriba allà on no havia cap precedent perquè aquestes obren camins de construcció de pensament diferent als instal•lats. En aquest món industrial i de consum caldrà reinstal•lar els valors de l’austeritat i la reutilització si es vol mantenir el medi ambient i fer viable la vida al planeta. I si ens en volem sortir tots plegats cal recuperar i potenciar els valors de la solidaritat i la vida en cooperació.

Som, doncs, dintre d’una gran crisi global. Però no per això estem marcats de sortides. I en molts aspectes el debat se situa en el com i el quan, en quins valors ens hem de fer forts. Si predominen els valors de la por als altres la sortida serà en fals. 

Nuclear

No hi ha Comentaris

L’ independentisme ha de sumar (2)

Josep Lluís Gozalbo Reagrupament Bages

Després dels primers moments de reflexió posteriors a les eleccions catalanes, s’acosta una altra hora de la veritat. En aquestes setmanes ha estat possible dialogar amb  franquesa entre distintes forces que volem la independència al nostre país. I és que, una vegada superada l’etapa del tripartit a la Generalitat (amb el seu previsible desastre final),   cal començar a reconstruir el moviment que ens pot portar cap a la llibertat del nostre poble.

Des de Reagrupament hem entès que no podem continuar afavorint  el fraccionament. Per això estem intentant aconseguir enteses  arreu del territori que facin viable la màxima incidència de l’independentisme en la gestió  del major nombre  de municipis.

Encarem establir aquestes aliances , com no podia ser d’altra manera, amb aquells amb qui ha estat possible treballar  un programa realment transformador a fi de defensar la regeneració democràtica de la nostra terra. Per això hem insistit en la renovació de persones, en l’urbanisme democràtic i paticipatiu, en la defensa dels valors del treball  i en la lluita per la cohesió social.

Els acords no poden ser ni oportunistes ni superficials. La defensa del programa serà de vital importància i caldrà posar totes les garanties perquè aquest es compleixi si no es vol fracassar una altra vegada. Garanties de rigor i confiança, de compromís seriós.

En  les actuals circumstàncies d’opressió econòmica i nacional, amb l’ increment constant de consciència  de la necessitat d’independència, Catalunya pot iniciar un procés clar d’autodeterminació els propers anys. Per això necessitarà, a més d’uns parlamentaris decidits, uns ajuntaments disposats a impulsar-la i defensar-la. Uns ajuntaments amb candidatures nacionals  plenament arrelades i al servei del nostre poble.

1 Comentari

L’independentisme ha de sumar

Josep Lluís Gozalbo Reagrupament Bages

Després de les eleccions catalanes ha canviat el panorama polític. Ha quedat clar que l’independentisme  fraccionat  no du enlloc. Per això cal fer una reflexió seriosa i veure com es reconstrueix un pol social que pugui fer front a les envestides de l’estat espanyol en tots els fronts: tribunal constitucional, economia, infraestructures, llengua,…

Una vegada desaparegut el govern tripartit es fa evident  que  és més fàcil parlar entre tota la gent que volem la independència i tenim, a la vegada,  sensibilitat social. No cal mirar ja el passat sinó observar amb decisió el futur. Des de Reagrupament s’està fent un esforç per construir aquest pol unitari que tingui com a horitzó la independència i la regeneració social i política.

Aquesta construcció pot passar també a hores d’ara per treballar unitàriament als municipis. Per això, seguint les experiències iniciades a Puigcerdà i Barcelona,  també al Bages i a Manresa estem treballant per fer possible unes candidatures conjuntes que treballin per la independència, la transparència , la millora de l’economia  i  l’urbanisme democràtic.

Som sabedors que molta gent ens demana unitat. Molts ens fan la reflexió que sols des de l’independentisme i la sensibilitat social es podrà regenerar la vida dels nostres municipis.  Aprofitem, doncs, aquesta oportunitat perquè és l’hora de construir.

Evidentment és requereix un treball seriós i un plantejament profund d’anàlisi i , a la vegada  no escatimar esforços en la recerca de solucions programàtiques. Tothom haurà d’estar en condicions d’aportar quelcom de la seva part.

Reagrupament  Bages- Comunicació

Josep Lluís Gozalbo

No hi ha Comentaris

Gràcies Joan, gràcies companys!

Toni Badia

Toni Badia
Associat a Reagrupament
30 novembre 2010

Escric en aquest moment dur, durísssim per a tots nosaltres, que hi hem posat tot el que hem pogut, i més.

El primer que em ve al cap, però, no és sinó un agraïment. Un profund agraïment a tu, Joan, per la possibilitat que m’has brindat de participar i ser actor en un moviment que treballa de veritat per al país, a partir de l’esforç i de l’entrega personal a allò que creus. I aquest agraïment s’estén de manera natural a tots els companys i companyes d’arreu del país amb els quals ens hem sentit units en el més profund nostre: servir el nostre país, fent-hi aflorar tot allò de bo que té, ajudant a despertar la seva gent, els nostres compatriotes, i denunciant tots els vicis que hem anat assumint en els darrers anys de cofoisme col·lectiu. De veritat, moltes gràcies a tots!

És cert. Ens hem equivocat.

Però això no treu que tots hi hem actuat tan bé com hem pogut. Recordem que hem estat actuant sota pressió, i quina pressió!, durant molt de temps. Hem d’assumir les decisions preses. Hem d’analitzar el que hem fet, trobar els errors que hem comès, però això només ens ha de servir per enfocar el nostre futur.

Voldria, doncs, acabar aquesta nota precipitada fent esment de tres elements que trobo importants per aquest enfocament.

En primer lloc, cal que tots reconeguem la dedicació i esforç, de vegades sobrehumà, dels membres de la junta nacional, dels coordinadors territorials i dels responsables de la campanya. Uns i altres han viscut situacions difícils, en les que no han mancat desenganys i frustracions. Ha estat una feina titànica, aconseguir una presència digna en una campanya que, de fet, hem fet molt per sobre de les nostres possibilitats. I això ha estat possible gràcies a la seva entrega a Reagrupament.

En segon lloc, no podem veure només el que hem fet malament, hem de valorar el que hem aconseguit. Hem posat a l’agenda pública del país la declaració unilateral de la independència; hem recol·locat l’independentisme a la nostra societat, ajudant a què no sigui vist com un moviment ‘alternatiu’ ni com un modus vivendi dins l’establishment polític. Ens ha costat més de posar sobre la taula els temes de la regeneració democràtica i de l’excel·lència en el treball; però ho hem començat a fer.

Finalment, ens cal pensar amb calma com orientem el futur de l’associació. De feina per fer n’hi ha un munt: l’independentisme ha de conquerir l’accés als mitjans; s’han d’explicitar les concrecions de l’independentisme en un munt d’àrees; cal un treball intel·lectual per repensar el paper de Catalunya a Europa i al món globalitzat actual; cal estendre i consolidar la xarxa territorial que tenim, especialment cap a les zones metropolitanes; cal treballar l’accés a la joventut… En definitiva, veig que tenim tres àrees bàsiques d’actuació: construcció d’un espai intel·lectual favorable a la nostra visió del país (independència, democràcia de qualitat i excel·lència), extensió de la base social de l’independentisme, i capacitat de donar resposta als problemes percebuts com a immediats pels catalans. En això hi podem treballar, en això hi hem de treballar.

Toni Badia, 30 novembre 2010

Associat de Barcelona, Ciutat Vella

No hi ha Comentaris

La joventut ha d’esperar molt de la independència.

Josep Lluís Gozalbo Reagrupament Bages

La joventut preocupa. Els fets violents de radicals produïts fa uns dies a Barcelona i a distintes ciutats de Catalunya, en el marc de la convocatòria de vaga general, tornen a posar de manifest quelcom que no funciona. Hem vist els darrers anys com es produïen brots violents en determinades concentracions com celebracions del Barça, la moguda de Bolonya o en la manifestació contra la sentència del tribunal constitucional d’aquest juny passat.

Tot això passa quan està creixent l’atur juvenil. A hores d’ara gairebé un 40 % dels joves entre 18 i 30 anys ja es troba a l’atur. Cada cop més milers de joves endarrereixen la seva entrada al treball o senzillament no tenen perspectives d’incorporar-se.

Per altra banda la majoria d’aquests joves no aguanten gaire quan troben un treball.
Mancats d’hàbits de disciplina i constància, acostumats en l’adolescència a alts nivells de consum, no estan preparats per a les rutines pròpies de qualsevol tipus de feina, a la necessària obediència que incorpora qualsevol organització de treball i finalment els és difícil acceptar unes remuneracions sovint ben minses.

Vaga general

Naciódigital.cat- Fotografies: Oriol Clavera, Jordi Borràs i Gerard Garcia

Mentrestant el país no es pot permetre aquesta sagnia. Catalunya no podrà ser competitiva si no mobilitza el seu sector més jove. Si cada vegada més treballen bàsicament els majors de trenta anys i no hem format de forma generalitzada bons professionals difícilment atraparem els nivells de competència que la societat internacional requereix.

Evidentment això obliga a tot un canvi de valors. Hem de recuperar els valors de l’esforç i la superació personal. Per això a l’escola hem de tornar a estimular la gent que s’esforça, hem de premiar els nois i noies que se sacrifiquen dia a dia. I hem de reconduir els nois que no fan el més mínim esforç en superar-se, buscar-los nous al•licients i establir ben clar quins són els límits.
El fals igualitarisme en la docència ens ha portat a un cul de sac. L’excel•lència i el mèrit no són gens reconeguts i els múltiples esforços esmerçats pels alumnes conductuals sovint són improductius.
Aquests anys enrere la sortida fàcil cap a la construcció, o cap a treballs ben remunerats que no requerien gaire formació, va fer que molts nois no s’esforcessin. Ara és evident que no hi ha gaires sortides laborals si no s’obté una formació i una titulació adequada.

En aquesta tasca formativa on l’escola és clau, han de col•laborar també les empreses amb la incentivació necessària per part de l’administració. En aquest sentit cal actualitzar formes innovadores d’aprenentatge.
En definitiva es tracta de recuperar els valors del treball, de l’esforç, de l’autonomia personal, a fi de fer ciutadans plenament lliures i capacitats.

Val a dir que difícilment tot allò serà possible dintre d’un estat com l’espanyol on els valors predominants són uns altres. Catalunya ha de recuperar allò que li era propi. Per això sols una Catalunya independent podrà refer aquells valors i actualitzar-los en harmonia amb l’Europa avançada a la qual vol pertànyer.

1 Comentari

Després de l’Estatut , què?

Aquest va ser el títol que encapçalava el debat sobre el futur de la nostra nació dins del tretzè aplec de Cardona aquest dissabte 18 de setembre.

Cardona va ser l’ última plaça catalana a rendir-se a les tropes borbòniques el 1714, va resistir, doncs, una setmana més que Barcelona. Amb aquest motiu es realitzen diversos actes de recreació històrica a la col·legiata amb la figura de  Manuel Desvalls i els miquelets com a protagonistes.

El debat, celebrat al teatre “Els catòlics,”  va ser conduït correctament pel periodista David Bassa i aplegà més d’un centenar de persones. Reagrupament Bages rebé la invitació i va fer acte de presència per mitjà del responsable de comunicació, Josep Lluís Gozalbo. Els altres invitats foren  Jordi Turull( CiU), Anna Gabriel (CUP)Oriol Jonqueras (ERC), Xavier Rubio (IC), Lídia Santos (PSC) i Uriel Beltran (Solidaritat Catalana).

Les exposicions inicials mostraren de seguida qui estava per la independència i qui es conformava tan sols per mantenir l’autonomia.

Mentre que alguns com Convergència es refugiaren en idees vagues de  tornar a demanar  un concert econòmic, altres , com iniciativa, apel·laren a que encara era possible una Espanya federal. La majoria van fer notar que després de la sentència del tribunal tot això ja no és possible perquè Espanya ja ha marcat les seves regles de joc.

La ponent més immobilista , com era d’esperar, fou  la representant del PSC.  Va fer un cant  a l’excel·lència del sistema d’autonomies de l’estat Espanyol i defensà les virtuts de l’estatut fins i tot després de ser retallat  pel Constitucional. Per ella si ha aparegut cap problema amb Catalunya és només culpa del PP, de la dreta.

Per part de Reagrupament s’argumentà en aquest sentit que no és sols el PP qui ataca Catalunya, és el PP i el PSOE, amb Alfonso Guerra i el Defensor del Pueblo al capdavant. Per altra banda s’exposà que la Generalitat té un govern mancat de poder real ja que qualsevol estat d’ Estats Units o land d’Alemanya té més independència que Catalunya, i el seu govern està condicionat tothora per les lleis de bases.  L’estat espanyol va contra els nostres interessos econòmics amb l’espoli fiscal i amb polítiques que no prioritzen la indústria o l’eix mediterrani. Catalunya, per tant,  no guanya res restant dintre d’aquest estat. Els catalans tenim els mateixos drets que podrien tenir els danesos o suïssos   i en mans de la gent està el poder assolir la independència amb l’exercici d’autodeterminació mitjançant el vot.

Un altre eix d’argumentació que Reagrupament plantejà amb força fou el de la regeneració política i la recuperació dels valors que han caracteritzat Catalunya. Es plantejà públicament per part de tots  ( en aquest moment  Uriel Beltran ja no hi era) l’ apoltronament d’una part de la classe política i es qüestionà l’ excessiva dependència personal  i professionalització de l’exercici públic.

Val a dir que el públic donà suport amb claredat els posicionaments independentistes i avalà amb les seves respostes i reaccions  aquesta necessitat de regeneració. Per finalitzar, un assistent que es presentà com a reagrupat postulà la necessitat d’unitat entre els partits que defensen la independència.

Reagrupament Bages.

No hi ha Comentaris

SI VAIG ERRAT, QUE M’HO DEMOSTRIN

Ramon Payàs Reagrupament Bages

Mai no he vist amb bon ull el catalanisme/independentisme d’en Joan Laporta. Aquest  passat, el d’independentisme, ben poc llìga amb la defensa sense embuts d’un cunyat, Alejandro Echevarría, que, essent dirigent blaugrana, també era membre de la Fundación Francisco Franco. La tardor del 2005 Laporta ho negà ; erra; ¿ingenu?

Catalunya també té les seves pròpies cavernes. Ésser cavernari no és pas només “privilegi” dels espanyols. El passat 17 de febrer , Tribuna Catalana publica un article titulat: Objectiu: persuadir o destruir Laporta, que es fa ressò d’un naixent nerviosisme entre les files de CiU i també d’ERC; la causa, el festeig de Laporta amb Reagrupament. Aquest possible casori neguiteja CiU i ERC tampoc no ho troba bé i espera que un altre li faci la feina.

Els poders fàctics tenen poques manies. A la recerca del remei, els mecanismes de pressió es posen en marxa. Objectiu: que Laporta no es presenti i el seu suport ha de ser per a Artur Mas. Des d’ara la pressió sobre Laporta serà desaforada:… aquests dies ha estat pressionat molt fortament pels poders polítics, econòmics i financers de l’entorn de CiU, arribant a l’amenaça de foragitar la clientela del seu despatx d’advocats. (Tribuna Catalana, 17 de febrer de 2010) No és important qui ho escriu, sinó què s’escriu. Ningú no ha badat boca, vol dir que això no és mentida.

Alfons López Tena. Currículum lloable, cal dir-ho. En el seu sarró personal hi duu un ampli llistat de vincles diferents i amb diferent entitats. Arriba a CiU l’any 1989 com a militant. A proposta del partit és escollit Vocal del Consell General del Poder Judicial.

El seus coneixements professionals no li haurien hagut d’impedir saber que la IP presentada al Parlament català seria rebutjada de ras pels partits parlamentaris. També hauria de ser coneixedor, i n’és, que la llei de referèndums aprovada pel Parlament català és una farsa. Cap contracte és vàlid si no duu la signatura que li correspon. L’autorització per a fer  referèndums la signa Espanya. El Sr. López Tena ho hauria de saber i ho sap. ¿Per què doncs fa gabiejar a la gent ben intencionada? El Sr. López Tena fa trampa.

Set d’octubre de 2009. En declaracions a Canal Taronja, dins del programa “L’Altra Cara” que presenta el periodista David de Dios, López Tena manifesta obertament que Reagrupament vol dinamitar els referèndums des de dins. L’afirmació de López Tena és falsa. Moltíssims adherits a Reagrupament no solament varen participar com a voluntaris en les consultes populars, sinó que fins i tot varen formar part de les juntes permanents en les diferents poblacions on s’han fet consultes. Mai s’ha disculpat per aquesta afirmació.

Un segon tripartit veu la llum. Ben aviat és manifesta malestar dins d’Esquerra. Com a conseqüència és gesta un corrent crític que amb el nom de Reagrupament.Cat farà fortuna. El nombre d’adhesions creix ràpidament, a bon ritme. Reagrupament.Cat pren cos i és consolida. Joan Carretero, metge… ja el coneixeu, ho lidera.

L’alarma s’ha encès dins la cúpula d’Esquerra. Urgeix prendre mesures. Curiós: neix Esquerra Independentista. Uriel Bertran n’és l’impulsor. Divideix i guanyaràs. Ara ja són dos els corrents crítics dintre d’Esquerra, però un el controla el poder, ho així ho teníem tots molt clar fins que en el congrés d’Esquerra celebrat a l’auditori del Fòrum de les Cultures Bertran manifesta obertament que Esquerra Independentista no és el submarí de ningú. No me’l vaig creure. Anys desprès, encara no me’l crec.

Joan Carretero treballa per la unificació dels dos corrents crítics. Hi ha un festeig però a la fi tot és se’n va en orris. Amb la sortida de Reagrupament.Cat d’Esquerra, Esquerra Independentista entra en via morta, ja ha fet la seva feina. Els seus seguidors, això si, quedaran decebuts i sense saber cap on mirar.

Algú els anomena els tres tenors. La diferència entre els que foren de veritat i aquestos és molt gran: un dels tres mou la boca, però no canta. No sap cantar.

Aquesta és la raó per què Joan Carretero no ha aconseguit mai reunir-se, sols, amb Joan Laporta,  líder de Solidaritat Catalana. López i Bertran no li treuen la vista del damunt. Saben que Carretero se’l cruspiria en un tres i no res.

Ho heu endevinat, Joan Laporta és el que mou la boca, el que no sap cantar.

Reagrupament és l’únic moviment polític independentista completament estructurat, garant de l’acompliment d’un ideari polític compromès: l’independència i la regeneració de la vida política del nostre país.

Els poders fàctics saben que Reagrupament treballa i treballarà per acomplir amb la paraula compromesa i això a ells els genera esquizofrènia. Saben que Reagrupament no és cap objectiu en si mateix. Saben que cap dels seus membres necessita els diners d’un sou parlamentari. Saben que tots som professionals en el nostre àmbit de treball diari, i saben també que amb la feina feta i el deure acomplert, retornarem tranquil·lament al nostre dia a dia d’on hem vingut. Reagrupament es dissoldrà.

La va encertar l’amic Jaume Fernández en deixar anar que “Solidaritat Catalana és el torpede més gran que ens han enviat fins ara”.

L’origen del torpede: el poders polítics, econòmics i financers  ja esmentats.

L’objectiu, Reagrupament.

L’artefacte: Solidaritat Catalana. És l’eina adient. Dividirà i així, tot seguirà igual.

Laporta es presentarà, però l’han persuadit, no cal destruir-lo. Han resolt bé el problema, però mentrestant Catalunya seguirà dessagnant-se.

Plomes ressentides, fins ara silencioses o silenciades , clamant amb vehemència als quatre vents qualsevol eixida d’un membre de Reagrupament. En fan ressò. És el trofeu per a aquell que lluny de construir s’afanya a destruir.

Per a unir voluntats cal ser almenys dos, Carretero ho vol però Laporta no pot, no pot ni ho vol… ni el deixen que ho vulgui . A dreta i esquerra hi ha qui el controla.

Si vaig errat, que m’ho demostrin.

Ramon Payàs Capell

Reagrupament Bages

Coodinador

No hi ha Comentaris

La Cambra Catalana ha dit prou. Congratulem-nos-en.

Ramon Payàs Reagrupament Bages

No entraré en la polèmica de si Catalunya és pel seu passat històric terra de toros o no. No hi entraré perquè m’és absolutament igual. La tradició no pot ser mai eina d’aval i molt menys justificant que empari i doni validesa a la salvatjada.

Si a aquestes alçades del segle vint-i-u encara hi ha algú que no ha entès que els temps són canviants, que s’ho faci mirar. Si senyores i senyors, el temps és canviant.  Així doncs, això és indicatiu que allò que ahir era tal vegada perfectament assumible i fins i tot necessari i digne d’orgull patriòtic passat, amb el temps pot ser retrògrad, grotesc, estúpid  i fins i tot aberrant.

I això és el que ha passat. L’art fet espectacle i portat fins al patiment, sang i mort a més d’ultratge, mofa i escarni si s’esdevé, doncs si el toro no ha sigut del gust del “respetable”, aquest, el “respetable” te llicencia, i en fa ús, per xiular i escridassar a l’animal.

Culte al patiment, sang i mort. Com espectacle, senzillament aberrant.

Si, si amic, tens raó, l’espectacle dels toros només és el cap del fil. És cert, darrera hi ha metres i mes metres de fil que cal estirar fins arribar desfer l’embolic , el respecte als animals. Bé, és bo començar per algun lloc.

Goya, Picasso, Hemingway….. els pro-taurins s’omplen la boca d’aquest insignes afeccionats a l’art de la tauromàquia, són la referència a la que s’abracen els defensors de les curses de braus per justificar quelcom que no té justificació. Caldria escoltar que en dirien avui, ben entrat el segle XXI. Certament no ho sabrem mai.

No discuteixo la plàstica del toreig, però tampoc és discutible  el trist final d’aquest significat espectacle pels espanyols anomenat: Fiesta Nacional.

Sentiments al marge que no dubto puguin existir per part d’afeccionats a les curses de braus, mereix comentari preeminent les anades i vingudes pels passadissos del parlament de Catalunya de personatges amb el dret a pressionar als nostres representants polítics.  Seria molt gratificat per l’oïda poder conèixer els arguments emprats, els mètodes usats per aquests personatges amb l’únic fi de protegir el seu interès que a la fi és l’interès més interessat.

Com pot ser que es permeti que qui ho cregui convenient pugui campar lliurement pels passadissos del parlament amb l’intenció d’imposar voluntats.

Podria escriure alguns pensaments més, però ho deixaré aquí. Malgrat tot no m’estaré pas de fer memòria al desmemoriat, heus ací: A les illes Canàries ben aviat farà vint anys que varen prohibir les curses de braus.

Aquest espanyols segueixen anclats a l’Espanya aquella on mai és ponia el Sol. Aquella Espanya que sembla no coneixia les vesprades ni havia vist mai pondre les estrelles. Mireu si n’han passat de segles, doncs bé, no n’aprendran mai.

Perdoneu per no me’n puc estar. Llegia ahir dimarts en el diari AVUI com la senyora Sánchez Camacho  deia que Catalunya amb accions com aquesta es convertirà en terra de prohibicions. Ostres, ostres, ostres, té nassos, eh!!. Desprès de la sentència del Tribunal Constitucional en vers els interessos de Catalunya, la senyora Sánchez Camacho diu que aquesta terra, la nostra, va camí de ser terra de prohibicions i sense posar-se gens vermella, ens en vol fer responsables als catalans.

Senyora Sánchez Camacho, senyora Sánchez Camacho, si us plau, vostè és molt poc seriosa i gens rigorosa, no ho creu ????

Avui dimecres, 28 de juliol de 2010, la Cambra Catalana i per majoria parlamentaria ha dit prou. Congratulem-nos-en.

Ramon Payàs Capell

Reagrupament-Bages

1 Comentari