Arxiu categoria Opinió

Les dues estabilitats que defensen els qui estan contra la independència

Jordi Borràs Alabern Reagrupament Bages

Aquells qui estan contra la independència ho fan defensant dues estabilitats. La primera, la defensen obertament, tot i que saben que ens perjudica i per tant, ens enganyen. La segona, només la defensen entre els de confiança (i ens enganyen encara més).
La primera estabilitat que defensen és la d’Espanya. Argumenten que si Catalunya s’independitza d’Espanya, aquesta no ens ho deixarà fer, que hi haurà moltes reaccions contra Catalunya i inestabilitat a Espanya, que l’economia empitjorarà… Tot i així, molts ho saben però no ho admeten, i és que si a Espanya hi ha estabilitat, Catalunya va malament. Per què? Perquè Espanya s’aprofita de Catalunya (i de tots els Països Catalans) i si no l’ha acabada de destruir és perquè vol acabar-la d’espoliar. D’exemples, se’n poden donar molts. Un és que Espanya ens espolia molts diners però n’inverteix poquíssims en infraestructures, i ara encara serà més greu amb la retallada de despesa en infraestructures aprovada pel Ministeri de foment; en canvi, un cop independents, invertirem tants diners com calgui en infraestructures. Un altre és que Espanya no reconeix les seleccions esportives catalanes, arribant a extorsionar estats llatinoamericans i altres perquè no reconeguessin la selecció catalana de patinatge; en canvi, un cop independents, se’ns reconeixeran automàticament les seleccions esportives catalanes. Un altre és que ens assetgen la llengua, com quan el Mariano Rajoy va anar a extorsionar les grans productores de Hollywood perquè no doblessin les pel·lícules al català; en canvi, un cop independents, només tindrem el català com a llengua oficial, no hi haurà interferències d’altres llengües (a nivell de poder) ni d’altres estats i el català recobrarà la salut. Un altre és que els jubilats catalans van perdent poder adquisitiu perquè les pensions s’apugen cada any segons l’IPC, però a tot Espanya segons l’IPC de mitjana espanyol, que sempre és més baix que el català; en canvi, un cop independents, als jubilats catalans se’ls apujarà la pensió segons l’IPC català i no perdran poder adquisitiu, i és més, com que Espanya no ens espoliarà se’ls podrà augmentar la pensió. I molts altres casos que no cal explicar perquè amb aquests ja n’hi ha prou.
La segona estabilitat que defensen és la de les seves poltrones. Practiquen la política de les dues cc, que vol dir càrrecs i calés. Els polítics regionalistes o pseudoindependentistes (i ja no dic els espanyolistes), dins d’Espanya, es perpetuen en el poder i van cobrant molts i molts diners. Tenen càrrecs dins el sistema espanyol pels quals cobren molt i s’hi mantenen tant com poden. Els regionalistes ho van demostrar governant durant més de vint anys. Ara ho han demostrat els pseudoindependentistes mantenint el tripartit tant sí com no, claudicant contínuament -clar que els regionalistes claudicaven contínuament amb Espanya-.
Així doncs, si un partit polític és independentista de debò s’ha d’arriscar per declarar la independència i no vendre’s als interessos creats, a l’estatus quo. Si no pot declarar la independència, es queda a l’oposició, no entra pas a un govern per seguir dins d’Espanya. I es queda a l’oposició i compleix el que diu i espera unes eleccions següents per obtenir majoria i formar govern per declarar la independència.

Aquells qui estan contra la independència ho fan defensant dues estabilitats. La primera, la defensen obertament, tot i que saben que ens perjudica i per tant, ens enganyen. La segona, només la defensen entre els de confiança (i ens enganyen encara més).
La primera estabilitat que defensen és la d’Espanya. Argumenten que si Catalunya s’independitza d’Espanya, aquesta no ens ho deixarà fer, que hi haurà moltes reaccions contra Catalunya i inestabilitat a Espanya, que l’economia empitjorarà… Tot i així, molts ho saben però no ho admeten, i és que si a Espanya hi ha estabilitat, Catalunya va malament. Per què? Perquè Espanya s’aprofita de Catalunya (i de tots els Països Catalans) i si no l’ha acabada de destruir és perquè vol acabar-la d’espoliar. D’exemples, se’n poden donar molts. Un és que Espanya ens espolia molts diners però n’inverteix poquíssims en infraestructures, i ara encara serà més greu amb la retallada de despesa en infraestructures aprovada pel Ministeri de foment; en canvi, un cop independents, invertirem tants diners com calgui en infraestructures. Un altre és que Espanya no reconeix les seleccions esportives catalanes, arribant a extorsionar estats llatinoamericans i altres perquè no reconeguessin la selecció catalana de patinatge; en canvi, un cop independents, se’ns reconeixeran automàticament les seleccions esportives catalanes. Un altre és que ens assetgen la llengua, com quan el Mariano Rajoy va anar a extorsionar les grans productores de Hollywood perquè no doblessin les pel·lícules al català; en canvi, un cop independents, només tindrem el català com a llengua oficial, no hi haurà interferències d’altres llengües (a nivell de poder) ni d’altres estats i el català recobrarà la salut. Un altre és que els jubilats catalans van perdent poder adquisitiu perquè les pensions s’apugen cada any segons l’IPC, però a tot Espanya segons l’IPC de mitjana espanyol, que sempre és més baix que el català; en canvi, un cop independents, als jubilats catalans se’ls apujarà la pensió segons l’IPC català i no perdran poder adquisitiu, i és més, com que Espanya no ens espoliarà se’ls podrà augmentar la pensió. I molts altres casos que no cal explicar perquè amb aquests ja n’hi ha prou.
La segona estabilitat que defensen és la de les seves poltrones. Practiquen la política de les dues cc, que vol dir càrrecs i calés. Els polítics regionalistes o pseudoindependentistes (i ja no dic els espanyolistes), dins d’Espanya, es perpetuen en el poder i van cobrant molts i molts diners. Tenen càrrecs dins el sistema espanyol pels quals cobren molt i s’hi mantenen tant com poden. Els regionalistes ho van demostrar governant durant més de vint anys. Ara ho han demostrat els pseudoindependentistes mantenint el tripartit tant sí com no, claudicant contínuament -clar que els regionalistes claudicaven contínuament amb Espanya-.
Així doncs, si un partit polític és independentista de debò s’ha d’arriscar per declarar la independència i no vendre’s als interessos creats, a l’estatus quo. Si no pot declarar la independència, es queda a l’oposició, no entra pas a un govern per seguir dins d’Espanya. I es queda a l’oposició i compleix el que diu i espera unes eleccions següents per obtenir majoria i formar govern per declarar la independència.

1 Comentari

Joan Carretero, dignitat i país

22 juliol 2010

Autor: Víctor Alexandre | Font: blogs.e-noticies.com

Dignitat En una Catalunya que es troba en fallida econòmica -víctima de l’espoli més escandalós de tot el planeta- i en un estat d’immensa frustració per culpa d’una classe política infantívola i covarda, sense cap més horitzó nacional que les properes eleccions, les recents declaracions de Joan Carretero al diari Avui són una finestra d’aire pur. No és estrany que sigui demonitzat per tots els poders fàctics -el pitjor encara ha d’arribar- i que els grans diaris catalans pensats en espanyol silenciïn tot allò que té a veure amb Reagrupament, començant pel seu programa social de 59 pàgines [PDF ] que parla, entre altres coses, del món agrícola, de sòl i habitatge, de planificació ambiental, de la immigració, de la igualtat de gènere, de la llengua i dels mitjans de comunicació. No, no és gens estrany.

D’una banda, ens trobem amb Artur Mas, que titlla d’immadurs els catalans -inclosos els seus propis votants- per tal d’amagar que en realitat és ell qui no està madur per liderar la independència de Catalunya -no tenen res a dir, sobre això, les JNC?-, i, de l’altra, en una cada cop més espanyolitzada Acampada Jove -la genuflexió de les JERC davant la direcció del seu partit no pot ser més escandalosa-, ens trobem amb Joan Puigcercós, que fa una crida a la “insubmissió”. Cosa que sobta força, ja que va ser precisament ell qui, submisament, va penjar la bandera espanyola que encara oneja a Governació i qui ha avergonyit bona part del país amb la seva submissió al Partit Socialista. Per sort, mentrestant, Joan Carretero parla amb una claredat i un desacomplexament insòlits en un polític català. Vegem-ne alguns fragments:

“Tothom sap que el PSC, com a tal, no existeix. És una ficció més de la política catalana. [...] La política catalana és una ficció: no hi ha recursos, no hi ha competències… I ara, amb el capítol de l’Estatut, totes les fal·làcies d’aquests trenta anys han quedat al descobert. Tothom ha quedat atrapat en el seu propi discurs. Tothom és víctima de la seva pròpia ficció.”

Sobre la roja“Jo sempre vaig amb els qui van contra Espanya. I no m’he de justificar.”

“Un país no avança només amb manifestacions. Si això no té una translació a la composició política del Parlament, no servirà de res. [...] A Madrid ja s’hi han acostumat, que fem manifestacions de tant en tant. Els és igual que siguem un o dos milions. Saben que al cap d’uns dies tots fem vida normal i no passa res. A Madrid només els pot impressionar una majoria parlamentària.”

“Un referèndum no serveix de res. La independència no vindrà per un referèndum. L’hem de proclamar. Actualment, una proclama d’uns diputats elegits democràticament, en una Europa democràtica, té un altre valor. I internacionalment se’ns reconeixerà. Una altra cosa és que llavors hàgim de fer un referèndum, però serà després, no abans. Som ciutadans europeus com els altres, i ho tenim tot a favor.”

Joan Carretero, no hi ha dubte, és una rara avis en la política catalana. La seva dignitat com a català, posant els drets nacionals del país sempre per davant dels interessos de partit, dient les coses pel seu nom i no agenollant-se ni demanant perdó a Espanya, com li exigia la Generalitat el 2006 per haver dit que Zapatero “és un espanyolista demagog” -ara ho diu tothom-, es troba als antípodes de la provinciana política catalana. Aquí estem tan acostumats a besar els peus del maltractador i a fer gestos grandiloqüents que no passen de la pura rebequeria, que ens escandalitza la desinhibició i l’assertivitat. Per sort, però, les coses han començat a canviar i és la societat civil qui, avergonyida de la seva classe política, està agafant les regnes del país. Vénen dies molt importants per a Catalunya.

No hi ha Comentaris

Reagrupament Bages davant la sentència del TC

La sentència és una agressió en tota regla per a Catalunya. Aquesta sentència ataca els principals pilars de suposat avenç de l’estatut: a) la llengua deixa de ser preferent, b) la nació catalana resta sotmesa a la “indivisibilidad de la nación española”, c)la justícia catalana perd tota característica pròpia, i d) el finançament resta deslligat a l’esforç fiscal, legitimant dons l’espoli fiscal.

Amb aquest missatge tan clar, Espanya ha dit adéu a Catalunya. Ens han dit que només ens volen per esprémer el nostre treball. L’hora de l’autonomisme, per tant, ja s’ha acabat i l’estatut és ja un cadàver. No hi caben autonomies ni federalismes. Per Reagrupament Bages ara més que mai és necessària una candidatura transversal per la independència. Només aquesta podrà vehicular les nostres justes reivindicacions. Segur que ho farem i comptarem amb el suport del poble.

Comunicació -Reagrupament Bages

Comunicat enviat a ManresaInfo i a Regió7

2 Comentaris

LA RESPOSTA AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

constitucióAquesta setmana de finals de juny el Tribunal Constitucional espanyol travessarà la ratlla del que està permès dintre dels usos i costums de les democràcies europees. Tot sol, i malgrat haver estat molt advertit, sentenciarà contra l’estatut de Catalunya. No importa en quins articles, si molts o pocs. Sentenciarà contra un text referendat ja pel poble català. Més baix no es podia caure.

Si algú tenia l’esperança que açò era una democràcia homologable a qualsevol altra, ja s’està operant de la vista. No es tracta ja d’una opinió més o menys radical de la caverna, de la nova versió del movimiento, a la qual ens tenen força acostumats. Es tracta d’enviar-nos un missatge clar mitjançant el qual ens diuen que no respectaran els acords que prenguem ni que sigui ratificant-los en un referèndum.

Què se n’haurà de fer? Lògicament aquí acaba ja la trista legislatura del segon tripartit. I per tant serà lògic convocar unes noves eleccions. Fins aquí tothom ho veu clar. I què més? Si som conseqüents en la defensa de la democràcia caldrà denunciar el TC espanyol davant les instàncies internacionals europees que defensen els drets humans i per extensió els drets de les nacions tinguin estat o no en tinguin.

Només una apel•lació judicial que mostri a les instàncies internacionals l’ autèntica cara d’aquest suposat estat democràtic, podrà frenar tanta arrogància i impunitat.

Per altra banda preparar una autèntica candidatura nacional catalana que rebutgi aquest estat de coses. Una candidatura diferent als partits que amb la seva claudicació permanent ens han portat fins aquí. Superat ja l’estatut només amb la defensa de la independència enviarem un missatge clar que ens respectem a nosaltres mateixos i tenim la voluntat de fer-nos respectar.

Josep Lluís Gozalbo

Reagrupament Bages

No hi ha Comentaris

Manresa, tres anys de davallada

En aquest mandat ja no es podia tornar a donar suport al pacte tripartit a Manresa. Els últims mesos del darrer mandat les formes s’anaven degradant i poca cosa es podia esperar ja d’un nou acord. En línies generals els 12 anys anteriors 1995-2007 varen ser positius i encara és evident la transformació que és va fer a Manresa. Aquell últim any, però, ja hi havia coses que grinyolaven. Dit en poques paraules, no era el mateix treballar amb l’alcalde Valls que fer-ho amb l’alcalde Camprubí. L’un si més no tenia criteri de gestor, l’altre, però, no en tenia cap. Això ho vaig poder comprovar de primera mà com a regidor i no descobreixo ara gran cosa. Per això l’últim any , després de plegar Valls, el vàrem passar com vam poder.

Tal com algunes vegades he anat constatant, aquests tres anys s’han escolat sense nord i sense sentit. Les forces internes de la maquinària municipal ( agrupades en gran part en urbanisme) s’han menjat la representació democràtica i han fet el que han volgut amb el patrimoni urbà de tots. La llista de malifetes és de tots sabuda (Reforma, plaça Catalunya, passera, mur de Can Font, formigó arreu),…El menyspreu amb què s’ha tractat a tothom ha indignat la ciutadania fins al punt que s’està presentant una candidatura d’associacions de veïns per les properes eleccions.

Mentrestant Manresa no ha avançat en la seva modernització. Així continuem tenint abandonada tota la zona del riu ( en contrast amb l’actuació del veí Sant Joan de Vilatorrada), continua sense urbanitzar el complex esportiu del Congost (amb un pla paralitzat des de fa tres anys), dorm el son dels justos Fàbrica Nova i d’altres equipaments també previstos s’han ajornat al mandat següent: pavelló de gimnàstica, circuit de ciclisme, noves escoles, equipament de les Bases. Només han anat avançant les obres del Cap Bages i de l’Hospital General i una part del nou pavelló de bàsquet.

I les finances municipals ? Tenim un deute municipal acumulat de 86 milions d’euros equivalent per tant a tot un pressupost anual; és a dir, més de 1100 euros per cada veí. En pocs anys hem passat respecte al pressupost de deure un 70% a deure un 100%. I tot això alegrement i sense previsió: a inicis del mandat els flamants representants es van apujar alegrement el sou públic un 20%.

Caixa de Manresa

Pel camí Manresa ha perdut la identitat de la nostra caixa, ha perdut la Pirelli i encara no acaba de desencallar el futur Parc tecnològic. Pel camí s’allarga indefinidament la millora dels eixos viaris i del ferrocarril i no es veu clar que la ciutat exerceixi de capital de la Catalunya Central. Aquest equip de govern presenta, doncs, un balanç ben magre.

Josep Lluís Gozalbo

Reagrupament Bages

No hi ha Comentaris

No hi ha sortida espanyola a la crisi econòmica

Espanya, sense les exportacions i els impostos de Catalunya, és com Grècia, i davant la crisi grega Europa ha obligat el Govern espanyol ha retallar el seu pressupost en 15.000 milions d’euros. Sense constituir-se com Estat de la Unió Europea Catalunya no sortirà de la crisi. Ens trobem en una crisi estructural, que deriva de la incapacitat espanyola d’integrar-se a la Unió monetària. Per aquesta raó la crisi econòmica és la raó més poderosa per a separar-nos d’Espanya.

El Regne d’Espanya, l’any 2007, tenia un superàvit de 12.098 milions d’euros mentre que l’any passat va demanar prestats 99.845 milions. En només dos exercicis els seus ingressos han caigut 59.000 milions, mentre les despeses s’han disparat 53.000 milions.  En els primers anys de l’euro el creixement espanyol s’ha basat en un endeutament extraordinari, sense invertir en l’economia productiva. Ara es troba amb 4 milions d’aturats, amb una baixa competitivitat en un mercat mundial obert i amb unes estructures administratives, polítiques i socials obsoletes.

L’any 2008 la crisi financera internacional va tallar el flux de crèdits de 100.000 milions d’euros anuals des de l’exterior a les caixes i bancs espanyols. Aquests diners finançaven el dèficit de la balança de pagaments, que va assolir el 10% del PIB. Aquest estroncament va finiquitar el model de creixement d’Espanya des de la desaparició de la pesseta, basat en l’expansió immobiliària i del consum, sense la seva contrapartida en la producció. Un exemple: es van arribar a vendre un milió i mig d’automòbils, però no es va obrir cap fàbrica nova i la producció no va superar el milió que es creaven abans de l’entrada a la Unió Monetària. L’enorme dèficit pressupostari espanyol dels darrers dos anys s’ha substituït dels milers de milions d’euros anuals de l’estranger. Però la crisi del deute de Grècia ha estroncat aquesta segona font de finançament d’un consum intern espanyol que supera les seves possibilitats.

Catalunya només tornarà a crear empreses i llocs de treball quan es tregui de sobre l’enorme llast que representa l’Estat espanyol. Perquè té una base productiva tocada però no enfonsada, com ho demostren les seves exportacions que suposen el 28% del total espanyol. En canvi l’oligarquia econòmica, política i mediàtica que controla l’Estat espanyol és estructuralment  incapaç d’afrontar els canvis necessaris perquè l’economia sigui competitiva dins la Unió Europea en l’entorn d’un mercat globalitzat. Només cal tenir present els següents punts:

a) L’Estat espanyol no pot devaluar la seva moneda. Aquesta era la solució tradicional que permetia recuperar la competitivitat perduda en els anys d’eufòria. Formar part de l’euro significa que la competitivitat només es pot recuperar amb innovació empresarial. Aquesta realitat fa esclatar tots els antagonismes entre la cultura de l’oligarquia empresarial espanyola i la xarxa catalana d’empreses productives catalanes.

b) La modernització econòmica d’Espanya ha estat superficial. Els hàbits de consum públic i privat s’han situat a nivell europeus, però la producció s’ha mantingut a regions senceres de la península sense indústria ni turisme internacional. Els catalans tenim una estructura productiva com Alemanya i d’altres països, que sustenta el nivell de vida assolit en els darrers anys. En canvi Espanya no té aquesta base productiva com Grècia o Portugal i viuen per sobre de les seves possibilitats.

c) La monarquia constitucional ha creat un Estat monstruós, que ha duplicat i triplicat els nivells d’administracions. Un exemple ja antic és la duplicitat de cadenes de comandaments de la “Policia Nacional” i la “Guardia Civil”. A Extremadura una de cada quatre persones actives viu dels pressupostos públics. En canvi a Catalunya el nombre de funcionaris està per sota de la mitjana europea. Només la independència pot eliminar de cop aquesta multiplicitat de nivells administratius.

d) La manca de cohesió social i nacional. El règim constitucional espanyol és caracteritza per la desafecció dels ciutadans envers els polítics, les institucions i els agents socials. La mentida, la manipulació dels mitjans i la corrupció han creat unes societats immobilistes, petrificades, en les que ningú es refia de ningú i tothom vol preservar els avantatges adquirits. En aquesta societat els catalans constituïm l’enemic interior, l’únic factor de cohesió de l’opinió pública espanyola.

La crisi de 1898 va posar de manifest l’obsolescència de l’oligarquia espanyola de la Restauració. La societat catalana va reaccionar i va fer esclatar el catalanisme autonomista del segle XX. La crisi actual farà conscient l’opinió pública catalana que no hi ha sortida espanyola a la crisi econòmica. El retorn al creixement i la creació d’empreses i llocs de treball exigeix que Catalunya sigui un Estat membre de la Unió Europea.

Barcelona – Dilluns, 17 de maig de 2010

Josep Pinyol i Balasch.

Reagrupament

No hi ha Comentaris

Núvols de cendra sobre Catalunya

Aquests dies els avions no han pogut volar . Un volcà islandès els ho ha impedit amb la seva enorme columna de fum. Una espessa nuvolada de cendra volcànica s’ha escampat per gairebé tot Europa posant en risc el trànsit aeri. Diuen els experts que les partícules sòlides d’aquest gran fenomen podrien danyar greument els motors i provocar gravíssims accidents aeris. Les comprovacions han estat contradictòries i les autoritats no saben a què atenir-se. Una postura massa laxa podria provocar catastròfiques conseqüències; mantenir bloquejat el trànsi aeri produeix pèrdues quantioses.

Mentrestant el volcà , impertèrrit a les tribulacions humanes, segueix fumejant amb una posada en escena atractiva i imposant. Sembla que la mare natura es burli del nostre progrés i ens llança nous reptes.

Així per uns dies, tal vegada setmanes, haurem de tornar a viatjar arran de terra. Res de vols. El cel està ocupat per les cendres.

D’igual manera a Catalunya ens està passant amb el tribunal constitucional espanyol. Durant quatre anys aquest fosc organisme ha estat llançant fum intermitent sobre la nostra esquifida autonomia. Els senyals que dóna és de no voler apagar-se mai. De tant en tant aixeca potents columnes de fum que com un càstig diví semblen que arrasaran el nostre país. Mentrestant ens tenen expectants i no ens deixen respirar. Mentrestant, pensen, Catalunya no pot aixecar el vol. Amb les seves fumeres ens recorden que ens estan vigilant i que anem alerta en no passar-nos. Ens diuen de forma persistent i reiterada que el cel i la terra els pertany i que ja s’han acabat les concessions. El nostre govern , poruc de mena , ha decidit que no s’enlairi cap vol i que, com sempre, cal esperar nous temps en què els grans núvols de cendra escampin.

El cas, però, és que hi ha cada cop més aficionats a emprendre el vol lliure malgrat els suposats riscos a què ens exposem. Per això aquest diumenge 25 més d’un milió de catalans estan cridats a prendre un altre vol a través de les urnes. Convocats per les plataformes de les consultes populars estan convidats a enlairar-se en un acte de fe en les nostres possibilitats i demostrar que aquestes columnes de fum amb què ens amenacen no són prou sòlides si hi ha voluntat de tirar endavant. Per això molts milers de ciutadans aniran a votar i diran sí a la possibilitat que la nació catalana sigui independent. Malgrat les cendres i els antics episodis de foc i lava.

Josep Lluís Gozalbo

Reagrupament Bages

No hi ha Comentaris

Terricabras: “El camí que Reagrupament ha fet fins ara és modèlic”

El filòsof, Josep Maria Terricabras, va declarar aquest divendres que “el camí que ha fet Reagrupament fins ara és modèlic pel seu plantejament transversal i l’esforç personal invertit pels seus integrants”. El professor de la Universitat de Girona també va considerar lògiques les desqualificacions rebudes per part dels adversaris del projecte de Reagrupament i els mitjans de comunicació, i va trobar natural que en vinguessin especialment de CiU i ERC.

“Reagrupament tindrà dificultats perquè no es vol posar a la roda de l’anar fent, sinó que vol fer una cosa diferent del que fan tots els partits polítics”, va dir. Terricabras va fer aquestes manifestacions durant un sopar que va tenir lloc a Girona, a la seu que hi té Reagrupament.

Segueix llegin

No hi ha Comentaris

Montilla, un President irresponsable

Promotors de la consulta sobre la independència a Manresa

Després de tres anys de fer la viu -viu ara el President Montilla es destapa i carrega fortament contra el moviment democràtic per la consulta. Després de demostrar per enèsima vegada la incapacitat del seu govern de gestionar qualsevol crisi , cosa evident amb l’últim episodi de la nevada, després de fer l’acte de vassallatge davant de govern espanyol amb els actes d’inauguració del sincrotró ( com fa un any ho va fer amb la nova terminal de l’aeroport), ara obre el ventall d’errades i s’encara al moviment sobiranista.
Ni més ni menys ens ha dit que els promotors de les consultes sobre la independència som uns aventurers i uns irresponsables.

És molt gruixut rebre aquests insults per part de qui ostenta la màxima autoritat de Catalunya. És evident que per ell la Generalitat és simplement com una diputació, la llengua pròpia és un adornament superflu que es pot estrafer de qualsevol manera, i Catalunya és una simple comunitat autònoma d’ Espanya. Ell simplement viu a Catalunya i fonamentalment és un espanyol al servei dels seus caps de més enllà de l’ Ebre.

I si el molt honorable vol, parlem d’irresponsabilitats. Irresponsabilitat és pactar un acord econòmic que no ens serveix per a res i ens immobilitza durant una sèrie d’anys. D’igual manera irresponsabilitat és que ens pretenguin enganyar amb la suposada anul•lació del judici de Companys ( sense revisar, no sigui cas que es posin noms i cognoms del franquisme) i no denunciar-lo.
Irresponsabilitat també és mantenir al seu lloc als responsables de les crisis de la gestió de la nevada, als responsables de la gestió dels qüestionats cossos de bombers i de la policia catalana , acceptar de forma humiliant el desastre de les infraestructures, mantenir el responsable del desgavell d’educació, o fomentar la tensió dels territoris aprofitant la reorganització en vegueries. Vol més irresponsabilitats? Irresponsabilitat també ho és que una catalana sigui multada per parlar en català a la Guàrdia Civil a Figueres i que el govern miri cap a un altre cantó.

No senyor Montilla, no és ser irresponsable treballar perquè el poble digui directament si vol que siguem independents o no.Un autèntic demòcrata no pot oposar-se a les urnes, ni dir-ho ni defensar-ho. Si no vol que siguem independents doncs molt bé haver anat a votar que No a Cornellà on està empadronat quan fa un mes s’hi va fer el referèndum i tots ho entendríem. Amagant-se va demostrar el baix esperit democràtic que l’anima.

Ara amb el seu agressiu posicionament contra els promotors de la consulta s’ha alineat amb les tesis el PP. Ara ja no fa falta que tornin aquells tal com ens ho advertia en l’ anterior campanya. No ens fan falta els Mayor Oreja. A hores d’ara ja els tenim ben instal•lats al mateix Palau de la Generalitat.

Josep Lluís Gozalbo

Reagrupament Bages

No hi ha Comentaris

Catalunya, per fi, lliure de peatges

Ha estat una llarga reivincicació. Aixecar les barreres de l’autopista A7 ha estat un dels tres o quatre desitjos més esperats per part de tots els catalans des de fa 30 anys.

I això per fi, ahir i avui , s’ha aconseguit gràcies a la vaga dels operaris de les concessionàries. I sembla ser que els principals dies de Setmana santa i Pasqua es repetirà. Alegrem-nos doncs. Mai una vaga no havia fet tan bé social com aquesta.

És sabut que al nostre País , els PPCC, paguem peatges, als altres de la península, no. Mentre que nosaltres paguem a preu d’or el 70% del conjunt dels quilòmetres d’autopista/ autovia , a l’estat espanyol només es fa en un 15%. I que se sàpiga a l’estat espanyol no es té una renda cinc vegades més baixa que nosaltres.

Si necessitàvem a finals dels seixanta una autopista, per la indústria, el começ i el turisme, aquella es va haver de fer de peatge. I això, que aleshores era bastant comprensible , deixava de ser-ho vint anys després. Perquè en deu anys d’explotació aquesta autopista tan aprofitada, veritable carrer major dels PPCC i eix central del corredor mediterrani, ja tenia amortitzada la inversió. Però a fi d’estalviar-se calerons per poder-los invertir a cost zero en l’ àmplia xarxa d’autovies de l’estat, aquest estat, que no ha deixat de tractar-nos com una colònia, no ha pensat mai en rescatar aquests gravosos peatges que ens tenallen .

Per la meva banda ho puc dir de manera fefaent perquè he sofert la injusta situació durant decennis. Anar del peatge de Martorell al de la sortida Borriana- Nules (el meu poble nadiu) val, dalt o baix, la bonica xifra de 22 euros. Podeu comptar què val un viatge d’anada i tornada de Manresa a la Plana Baixa: una autèntica sagnia si l’has de fer de forma freqüent. I no hi ha alternativa viable.

Aquestes barreres econòmiques són com el dret de passar els ponts que es pagava a l’època medieval. Aquests gravàmens són la metàfora perfecta del que li passa al nostre país. I és que som un país de peatge. Ho pensàvem a l’època de Franco i ho seguim patint encara ara. Per tot paguem el doble. Paguem la llengua dues vegades: el castellà d’allà i el català d’aquí, paguem les infraestructures dues vegades: les nostres i les seves, tenim els Mossos d’Esquadra i encara hem de pagar la Guàrdia Civil i la Policia Nacional…

Per tot plegat sap greu pels treballadors , no pas pels directius milionaris d’aquestes autopistes, però tant de bo aquesta vaga no acabés mai. Catalunya lliure de peatges. 

Josep Lluís Gozalbo

Reagrupament Bages

No hi ha Comentaris