El quadern

Aquest espai és l’ indicat per posar-hi qualsevol imatge o article de caire creatiu dels nostres associats i amics.

Envieu els vostres treballs a bages@reagrupament.cat

El poble de Catalunya és a prop de la independència

“Al marge de les institucions públiques del país [...], aquest enfrontament [els Segadors] fou iniciat per les classes populars, d’una manera especial per la pagesia. La Generalitat i el Consell de Cent, després de moltes vacil·lacions i anant a remolc dels esdeveniments, acabaren assumint la direcció de la guerra originada per la revolta.
Com és lògic, en l’alçament dels /segadors/ no va haver-hi unanimitat. [...] en cap nació -si més no en cap nació d’Europa- la unanimitat no ha estat mai possible. Podria algú creure que Catalunya, en aquest aspecte, ha constituït una excepció? L’enforntament dels /segadors/ amb l’exèrcit /no català/ que es trobava a Catalunya, al mateix que tenia el caràcter de lluita pels /drets de la pàtia/, prenia una caire de reivindicació social.”

[extret de /L'autodeterminació de Catalunya/, Fèlix Cucurull]

El poble s’organitza i es mou abans que els polítics, que no es mouen fins que la poltrona els trontolla. Fixeu-vos que la pral. mostra en són els referèndums per la indepedència arreu de Catalunya (i fins i tot d’alguns en municipis de la resta de Països Catalans), organitzats pel poble. Evidentment, no els organitzen pas quatre arreplegats que no han participat mai en res, sinó membres d’entitats culturals i militants de partits polítics, però no pas les cúpules de partits polítics.

*Proporció d’independentistes just abans de la independència*

“Quan les enquestes ens diuen que només hi ha un 17% d’independentistes ens oblidem que, en un procés de decisió de /sí/ o de /no/, [...] hi concorrerien les altres opcions [...] que ben bé mai no se sap quin sector aglutinen (/autonomistes, federalistes/…). L’aspiració d’estat desbordaria el 17% i acabaria coincidint pràcticament amb el catalanisme polític [...] i la majoria resultant en favor del sobiranisme podria ser abassegadora ([...] als estats europeus de recent independència procedents del bloc soviètic [...] com Estònia, Letònia i Lituània, de Iugoslàvia [...] Eslovènia, o d’altres zones de l’Europa de l’Est, [...] Txèquia i Eslovàquia, el nombre de ciutadans que es declarava independentista tampoc no passava del 15% de la població en els moments immediatament anteriors a la seva constitució com a estats).”

[extret del pròleg d'Hèctor López Bofill al llibre /Catalunya sota Espanya/, d'Alfons López Tena]**

*El poder de les consultes *[és llarg i és el mateix que el fragment anterior més desenvolupat]

Es pot intentar ridiculitzar o menystenir, però que en unes consultes organitzades des del voluntarisme i sense recursos s’obtingui al voltant d’un 25% de participació i que unes 245.000 persones hagin votat per un Estat propi és un èxit sense pal·liatius per a l’independentisme. Les dades situen Catalunya, al principi del procés, en una posició molt més avançada d’aquella en què es trobaven la majoria de comunitats polítiques en els primers compassos de l’experiència que els duria a convertir-se en Estats.
Si es compara amb el marge d’entre el 12% i el 20% de suport a la independència que a l’inici del projecte es detectava a Lituània,
Letònia, Estònia, Eslovènia, Montenegro (per citar exemples de països que es van independitzar través de referèndum) o del Quebec (per citar-ne un que va estar a prop d’aconseguir-ho l’any 1995), cal convenir que, almenys al Principat, la situació és molt esperançadora.
Això sense comptar que ja existeixen enquestes, com la de la UOC, que recalquen la presència d’una majoria superior al 50% a favor de la independència en el cas que se celebrés la consulta sobre el tema i que no val invocar dades com les que aporta el Centre d’Estudis d’Opinió perquè en un referèndum d’aquestes característiques no es pregunta si es vol que Catalunya sigui una regió d’Espanya, una comunitat autònoma, un Estat membre d’una federació o un Estat independent, sinó que es pregunta Estat independent sí o no. Es pot mirar cap a l’altra banda, com ara proven de fer l’Estat espanyol i l’unionisme nostrat, però potser haurien d’escoltar les tesis d’alguns politòlegs com Wayne
Norman, que sostenen la necessitat de tractar obertament la qüestió de la secessió en cultures polítiques en què aquesta idea ja és recolzada per més del 20% de ciutadans amb dret de vot.
A partir dels casos esmentats no és difícil fer la projecció del que
significaria un referèndum oficial, amb el suport de les institucions catalanes, amb una campanya subvencionada i amb l’atenció dels mitjans de comunicació. Quina participació hi hauria si el referèndum d’independència pogués comptar, per exemple, amb els 8 milions d’euros per partit amb representació parlamentària que el govern espanyol va concedir per a la campanya del referèndum sobre el tractat constitucional europeu l’any 2005? A quina mobilització ciutadana assistiríem si la independència centrés el debat públic de tots els mitjans de comunicació d’aquí i de fora? Les consultes populars fins ara
convocades, sostingudes només amb la il·lusió i l’energia del moviment cívic, ens revelen que una eventual implicació oficial faria ascendir els percentatges tant de participació com de suport a l’independentisme a les cotes requerides pels estàndards internacionals. Deu ser per això que l’Estat espanyol defensa acèrrimament la seva competència d’autorització de consultes populars per via de referèndum i que, tret d’excepcions, la classe política i el sistema mediàtic catalans actuen amb tanta contenció davant un escenari imprevisible que els pot desbordar.
Perquè, tal com estan les coses en el moviment independentista, aquest és el principal buit que cal cobrir: acabar de traçar el pont entre l’organització política i la reivindicació social que ha esclatat aquests mesos i que s’expressa periòdicament en els municipis del país; encaixar la coordinació entre el nivell institucional i el nivell popular. Aquest podria ser l’escenari de la propera legislatura i, al meu parer, l’únic assumible amb l’Estatut al patíbul de la jurisdicció constitucional i amb una crisi econòmica agreujada per la pertinença a un Estat espanyol a punt de naufragar.
De moment, la setmana passada les institucions van fer un pas endavant amb l’aprovació al Parlament de la llei de consultes populars per via de referèndum que pot esdevenir una eina per propulsar el gest sobiranista. És cert que el text, per garantir-ne la constitucionalitat, respecta la competència de l’Estat per autoritzar la convocatòria d’aquesta mena de consultes. Però una acceleració de la demanda independentista podria superar aquest escull, bé perquè el catalanisme polític exerceixi el seu
pes a Madrid i aconsegueixi crear les condicions polítiques per forçar l’autorització de l’Estat (continua sent més fàcil aconseguir
l’autorització de l’Estat que reformar la Constitució espanyola) o bé perquè amb tota la carn a la graella, amb la implicació d’actors
supraestatals, i posats a trobar un moment idoni per saltar la paret constitucional, l’absència d’autorització per exercir un acte democràtic esdevingués irrellevant. Tampoc no seria obstacle per al referèndum independentista que la llei circumscrigui la consulta a les competències de la Generalitat de Catalunya perquè sempre es pot invocar l’àmbit actual d’autogovern per consultar sobre la transferència de noves competències, fins i tot sobre la transferència dels atributs de sobirania que comporta una pregunta sobre la independència (una mica en la línia del que se suggereix a les propostes escoceses d’accés a la plena sobirania en la seva relació amb el sistema constitucional britànic).
Comencem a veure, doncs, indicis de relació entre els neguits ciutadans i l’acció institucional respecte d’un afer, no ho oblidem, que s’ha intensificat arran del referèndum d’Arenys de Munt, protagonitzat pels seus vilatans i per alguns actors que no pertanyien a partits polítics amb representació parlamentària. Aquests mesos s’han anat reforçant iniciatives amb la implicació d’ERC, de CiU i en alguns casos d’ICV a través de xarxes com la de Decidim.cat o a través de resolucions de suport a les consultes aprovades per majoria al Parlament. Però encara cal acabar de recórrer el camí perquè aquestes forces expressin el seu compromís ferm amb un procés de secessió. Si el suport decidit d’ERC a la llei de consultes populars per via de referèndum i l’activa implicació de la seva militància en el territori en les consultes dels ajuntaments han recol·locat aquest partit com el principal referent parlamentari de l’independentisme, l’actitud vacil·lant de CiU en aquests temes confirma que la seva aposta sobiranista encara no és prou madura. Potser és que la direcció de la federació és conscient que el llindar està a punt de ser travessat i que després ja no hi podrà haver ni pactes d’Estat espanyol, ni tracamanyes amb el Partit Popular, ni sociovergències per apuntalar un autonomisme agònic. Després ja no hi ha marxa enrere.
Héctor López Bofill
[extret de
http://www.avui.cat/cat/notices/2010/03/el_poder_de_les_consultes_91433.php]

*Desintegració d’Espanya*

“En qualsevol cas, l’any 2029 l’imperi espanyol, el cos del mateix, de la mateixa manera que va passar amb l’imperi de Moscou es desfarà com un esponjat i Catalunya aconseguirà la seva independència, per grat o per força, tot això abans d’entrar sota l’òrbita del IV Reich.”

[extret de /La matemàtica de la història/, d'Alexandre Deulofeu]

Aquest autor expica la història en cicles i va encertar que Alemanya no guanyaria la 2a Guerra Mundial, però que ressorgiria després; també que l’imperi rus es trencaria a final del segle XX. El IV Reich és un predomini alemany, però no pas politicomilitar, sinó sobretot econòmic.
El seu nét, que conec, ens va dir que hi havia un marge d’error de 15 anys. Per tant, el 2029 menys 15 és el 2014 i hem de pensar 15 anys abans i no pas després, tal com va reaccionant el poble.

*La globalització econòmica comporta estats petits*

“Històricament, aquests autors [Alesina, Spolaore i Wacziarg] han observat que en períodes de proteccionisme econòmic i aïllament comercial generalitzat ha disminuït el nombre de països independents al món, per tal com era necessari formar estats més grans per aconseguir les economies d’escala abans esmentades en mercats també més grans.
En períodes històrics favorables al lliure canvi i al comerç internacional, però, les regions petites poden ‘permetre’s el luxe’ de convertir-se en països independents, havent observat els autors esmentats un augment del seu nombre a nivell mundial. Si els mercats estan oberts i integrats no cal que les empreses de petits països pertanyin a un estat més gran.”

[extret de /L'espoli[ació] fiscal.Una asfíxia premeditada/, de Ramon Tremosa i Jordi Pons]

Justament ara hi ha la globalització econòmica, amb lliure comerç mundial.


La unió fa la força.
Les grans empreses es fan no amb la força, sinó perseverant.
——
Jordi Borràs Alabern (Manresa, Bages, Catalunya/Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i l’Alguer)