Articles / Entrevistes

L’endemà de la independència

Quatre experts descriuen la feina que s’ha  de fer –i la que ja ha de ser feta– l’endemà  d’una hipotètica declaració d’independència de Catalunya. Ho exposen a la Primera Jornada Sobre l’Autodeterminació de Catalunya que,  amb el títol ‘Building a New State’, organitza la plataforma Sobirania i Justícia, presidida per l’ex-conseller de Justícia Agustí Bassols, d’UDC

Els quatre convidats a la Primera Jornada Sobre l’Autodeterminació de Catalunya organitzada per Sobirania i Justícia (SiJ) van exposar un escenari poques vegades analitzat pel sobiranisme i l’independentisme català: l’endemà de la independència i les tasques prioritàries a l’agenda de l’executiu que, en aquells moments, governi Catalunya, tant si és en forma institucional històrica –Generalitat de Catalunya– com si és constituïda provisionalment per a liderar la transició: la negociació amb Espanya pels diners –el passiu (el deute extern) i els actius (els edificis institucionals de l’estat al Principat, entre més)–, les noves institucions estatals i el reconeixement internacional com a estat.

Abans de tot això, lògicament, s’ha d’arribar a la independència. L’únic ponent encarregat de dibuixar un camí va ser Carles Boix, catedràtic de política i afers públics de la Universitat de Princeton, que es va adreçar al públic mitjançant una videoconferència. La seva estratègia –la via Boix, en paraules de Quim Torra, president de la Junta de SiJ– es resumeix en quatre etapes, després d’haver-se generat “un procés democràtic en el qual les institucions existents treballin un pla a mitjà termini per a fer de Catalunya un estat sobirà”.

El primer punt és una “declaració institucional aprovada pel govern català per a obrir el procés cap a la secessió”, la qual cosa implica –en això no hi va entrar, el professor Boix– un executiu amb objectius sobiranistes clars i explícits. La segona etapa de l’estratègia política de Boix és la “constitució d’una comissió per a determinar les condicions legals i econòmiques que s’han de complir per a establir un estat independent.” En el tercer pas de la via Boix s’ha de fer una “presentació pública de l’informe de la comissió, a la ciutadania catalana i a l’estranger”. I el quart ja és un “referèndum o, com a alternativa, unes noves eleccions segons la decisió que prengui l’informe sobre la independència”.

Siga com siga, la resta de ponents, una eslovena, un quebequès i un britànic, ja eren situats en un escenari postindependència, tot i que un d’ells, l’expert en dret internacional públic Charles Ehrlich, format a Oxford, destacava que la majoria d’institucions que havia de crear un nou estat s’havien de preveure amb anys d’anticipació i treball rigorós. Expert en el cas de Kosovo, Ehrlich explica que aquest país ha pogut independitzar-se després d’anys de lligar acords interns i de preveure les institucions que naixerien l’endemà de la independència.

L’exemple de Kosovo és molt útil, segons Ehrlich, perquè ensenya com bastir un projecte sòlid més enllà de la política del dia a dia: “El fet més important és que el procés de construir un estat nou no pot ser el procés d’un partit concret, sinó de tots els ciutadans. El partit d’avui –afegeix el britànic– pot perdre en les primeres eleccions l’endemà de la independència. Per tant, ha de ser un procés que, com a Kosovo, siga vàlid l’endemà. S’ha d’arribar a acords oberts, transparents, que impliquen tota la població, i fins i tot els qui no volen parlar català, a més dels universitaris, els sindicats, les empreses, ‘la Caixa’ o el Barça. Després tindrem un estat amb una legitimitat total. La independència ha de ser un projecte de tota la població, fins i tot dels qui no volen la independència.”

A diferència de Kosovo, Catalunya ja té una estructura institucional. “En aquest sentit –explica Ehrlich a EL TEMPS–, per a Catalunya és molt important de tenir les institucions de la Generalitat.” En el procés que l’acostarà a la independència “haurà de decidir si ja li va bé el sistema parlamentari que té o en vol un de presidencialista com l’americà o un altre”, però pot construir-lo sobre les institucions que ja existeixen, “si així ho desitja”. Entre les institucions que hi ha a Catalunya però que depenen de l’estat, “com ara els tribunals de justícia, s’haurà de decidir si passen en bloc al nou estat: supose que la gent que ara fa la feina són funcionaris arrelats al país i es podria fer així, però són punts que s’han de pensar, discutir i decidir abans del dia D”.
Aquest esquema d’un nou estat ha de preveure també més qüestions de pes: “Si Catalunya vol un exèrcit s’haurà de crear; nomenar un ministre de Defensa, etcètera, però pot decidir no tenir-ne.” És més evident la necessitat d’un ministeri d’Afers Estrangers, “però això es pot tenir, de manera oficiosa si voleu, abans d’arribar a la independència; ara mateix, fins i tot”.

Per a Ehrlich, l’existència d’aquestes institucions és important perquè converteixen Catalunya en un país que ja funciona. A l’inrevés, diu ell, del cas palestí: “Ara els palestins volen aconseguir el reconeixement internacional amb un seient a l’ONU, però el problema és que no han sabut crear institucions: l’Autoritat Palestina ha estat incapaç de crear a Cisjordània serveis per a la ciutadania (ha fet més feina Hamàs a Gaza, en aquest sentit) i això els deslegitima com a estat.”

La UE, vetada?
El quebequès Patrick Dumberry, de la Universitat d’Ottawa, va plantejar els problemes que trobaria Catalunya per a ser reconeguda com a estat i per a pertànyer a institucions internacionals a les quals ja pertany Espanya, com ara l’ONU, l’OTAN o la Unió Europea.
Evidentment, assenyala Dumberry, tot dependrà dels termes de ruptura amb l’estat. Si Espanya reconeix un resultat positiu d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, el reconeixement internacional serà molt més senzill. Per això Dumberry aconsella al govern català que s’esforce a dur a terme un procés que siga reconegut per l’estat. Paral·lelament, el reconeixement d’uns altres estats, sobretot de la UE, servirà “per a pressionar Espanya a reconèixer el nou estat”.

El reconeixement internacional “no és una precondició perquè un estat existesca”, és una “elecció política”, però és clau per a formar part de les organitzacions internacionals a les quals Catalunya aspira, com la UE. Per a ser reconegut tindrà molt pes la “legitimitat del procés” d’independència. És a dir: un referèndum d’autodeterminació clarament favorable és un bon argument per a ser reconegut per països d’arreu, molts dels quals amb un escàs o nul amb Catalunya.
Finalment, el reconeixement de Catalunya dins la UE s’haurà de basar en les normes de la UE i no serà automàtica, “segons la posició adoptada per la Comissió Europea sobre Escòcia el 2007”. A més, hi ha la possibilitat d’un vet d’Espanya.

L’or i el deute. L’advocada eslovena Ana Stanic –testimoni directe de la creació de l’estat eslovè i les negociacions econòmiques amb l’ex-Iugoslàvia– ha continuat estudiant –i participant-hi– processos semblants de successió d’estats, des de l’antiga Unió Soviètica fins a Kosovo. La convenció de Viena del 1983 “en matèria de béns, arxius i deutes d’estat” és la norma que regeix per a les “successions d’estats” que es produeixen d’acord amb la legalitat internacional.
Stanic explica que les lleis internacionals, a l’hora de passar comptes, “posen el principi de l’equitat com a més important, però les lleis internacionals no expliquen clarament què es considera equitatiu”.

Els actius que, segons Stanic, són clau a l’hora de negociar entre Catalunya i Espanya (o, en general, entre el nou estat i el vell) són “les reserves de capital al banc central i en més bancs (del propi estat o estrangers); les reserves d’or; les propietats de l’exèrcit i les propietats dels cossos consulars i diplomàtics a l’estranger”. Normalment, diu Stanic, en les propietats de l’estat preval el principi territorial: allò que hi ha en un territori es queda al territori. Això és aplicable a tot allò que pertany a l’exèrcit, però ha estat motiu d’intenses negociacions tant en casos que s’han resolt en ple conflicte bèl·lic –per exemple, a l’ex-Iugoslàvia– com en secessions que s’han resolt pacíficament, com la de Txèquia i Eslovàquia.

La negociació del deute pot ser complicada. L’article 3 de la convenció de Viena diu que “s’entén per deute d’estat tota obligació financera d’un estat predecessor amb un altre estat, amb una organització internacional com amb qualsevol altre subjecte de dret internacional, nascuda de conformitat amb el dret internacional”. I el 34, que “el pas dels deutes d’estat implicarà l’extinció de les obligacions de l’estat predecessor i el naixement de les de l’estat successor en allò que respecta als deutes de l’estat que passen a l’estat successor”. En els casos de Txèquia i Eslovàquia hi va tenir un paper fonamental l’FMI. En el de l’ex-Iugoslàvia, el Banc Mundial.

Com a lliçons per a Catalunya, Stanic opina que la convenció de Viena és “limitada”, que s’ha de treballar a calcular el valor de les propietats i el deute espanyol abans de la independència i que Catalunya ha de fer-se propietària dels béns immobles en sòl català. També aconsella un acord de successió amb l’estat espanyol i alerta que les institucions internacionals tindran un paper rellevant en les negociacions del deute, per la qual cosa és aconsellable de dur a terme negociacions paral·leles amb aquestes institucions.

_____________________________________

Patricia Gabancho: “Si hem d’esperar un líder de CiU o ERC anem llestos”

Patrícia Gabancho, argentina resident a Catalunya i de caràcter sobiranista per sobre de tot, ha destacat al terreny literari i cultural català per la seva determinació davant la independència de Catalunya. Amb Crònica de la independènciaEl preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció, la periodista i escriptora ja va alertar de la mort funcional de la via autonomista catalana, i va posar sobre la taula els esforços que calen per tirar endavant la cultura catalana i el perill d’extinció sota el qual ha viscut i viu la llengua catalana de manera permanent. El futbol, però, no li ha interessat pas massa a Gabancho fins l’arribada d’un encàrrec, de part de l’editorial Columna, de fer un assaig sobre la figura de Joan Laporta: Joan Laporta. De la presidència del Barça al Palau de la Generalitat.

Quin interès pot tenir una persona a fer un llibre semibiogràfic a Joan Laporta quan assegura haver-lo vist en persona “només una vegada”?
El llibre és un encàrrec que des d’un principi va suposar, per a mi, un repte, una espineta. D’entrada vaig entendre que jo no era la persona més indicada, potser, per a escriure’l, però va ser molt temptador. Joan Laporta és un personatge fascinant, una persona que ha assolit un gran èxit a la seva carrera professional i que no se li ha reconegut com cal. Un home d’excessos amb una personalitat que em va atraure des d’un principi. Un home atípic dirigint un club, el Futbol Club Barcelona, també atípic.

Què té d’atípic el Futbol Club Barcelona?
El Barça ha representat, durant l’època franquista, un canal d’expressió subterrani, una mica com la nova cançó. I actualment, Laporta ha portat al club una temperatura que no havia tingut mai.

Vostè destaca de manera especial el paper de Joan Laporta com a recuperador d’un simbolisme i uns valors catalanistes que altres directius del club, com Josep Lluís Núñez o Joan Gaspar, van abandonar de manera voluntària, i com a element que ha aportat un significat social al Barça. Són aquests motius suficients per fer el salt a la política?
Joan Laporta ha volgut saltar a la política. Ell mateix s’ha forçat. En exhaurir-se el seu mandat ell mateix s’ha preguntat: ¿I ara a què em dedico? I s’ha vist capaç de fer-ho perquè és un idealista i perquè Laporta des de sempre s’ha sentit desacomplexat en l’àmbit nacional. És un idealista en sentit sobiranista i fa molt temps que defensa uns valors que ara estan en plena efervescència. En ell és natural.

Catalunya necessita un líder? I en cas afirmatiu, Laporta respon a aquest perfil?
Claríssimament. Aquest país necessita un líder, que sigui o no sigui en Laporta, no t’ho puc dir. Això ja és un misteri. En tot cas i abans que res, el sobiranisme català necessita un líder perquè a la política actual catalana no se’n troben. Si hem d’esperar-ne un de Convergència i Unió o d’Esquerra anem llestos. No ens em podem fiar.

Quin és el camí cap a la independència de Catalunya, un cop s’aconsegueixi una figura líder?
La solució passa per aglutinar tots els sectors independentistes de la societat catalana i dels partits polítics. De Convergència, d’Unió i d’Esquerra, però també d’ICV, del PSC. Fins i tot conec alguns del PP que en són, d’independentistes! Però la resposta ha de ser alguna cosa més que la política que ara representa aquest país, hem d’aconseguir arreplegar tots els independentistes catalans en una única opció unitària: la independència. En aquest context no sé pas si en Laporta seria un líder prou sòlid com per aconseguir-ho.

Quin paper juga Reagrupament en aquest objectiu sobiranista?
Reagrupament i Joan Laporta s’entenen molt bé. I és sabut per tothom que Joan Carretero no té ambició política manifesta, és a dir, no té com a objectiu anar al Parlament català. O sigui que no és pas un obstacle per a Laporta, ans al contrari. Si hi van plegats o no és una altra qüestió. El que puc assegurar gairebé del tot és que Laporta farà el salt a la política. Sinó, ¿perquè hauria dedicat tant temps a manifestar-ho de manera reiterada?

Finalment, al llibre “Joan Laporta. De la presidència del Barça al Palau de la Generalitat” vostè perfila la personalitat de Joan Laporta en dos sentits diferents: com un Kennedy català i com un Peter Pan amb mala llet. Quina expressió el defineix millor?
Jo dic que és un Peter Pan amb mala llet perquè el caràcter de Joan Laporta compta amb una ingenuïtat de creure que tot és possible.

MARC CLOTET PRESIDENT DE MIQUELETS DE CATALUNYA

«Catalunya tenia un exèrcit regularmiquelets ben entrenat, pagat i professional»

ANDREU MAS         El Punt.cat

Els Miquelets de Catalunya és un dels grups de recreació històrica que hi ha al país, que en aquest cas se centra a recuperar la història de les tropes que al segle XVIII van lluitar a la Guerra de Successió a favor de Carles III. Format a l’entorn de la Catalunya central, té una trentena de membres procedents de diversos llocs de Catalunya. El grup ha anat creixent a partir de les actuacions que fa arreu del Principat

Com neix l’interès per recuperar aquesta figura històrica?
–«De ben petit ja m’atreia la història militar. Després vaig anar veient grups d’aquesta mena a Anglaterra i als Estats Units, però va ser després d’un viatge a Alemanya que ens vam decidir amb la meva dona a buscar informació sobre la Guerra de Successió a Catalunya i al cap d’un any vam fundar el grup.»
–Quins són els seus objectius?
–«Donar a conèixer la història d’aquests militars catalans que van defensar les seves idees i les llibertats de Catalunya. Hi ha una idea molt romàntica de poble armat, vestit amb barretina, que no és certa; nosaltres teníem realment un exèrcit regular ben entrenat, pagat, professional i ben armat. Volem que la gent s’interessi per aquest període a partir de la recreació històrica i que sàpiga que existia un estat català que defensava el que avui en diem el dret a decidir.»
–Què porta una persona avui a allistar-se als Miquelets?
–«Un interès per la història i la cultura. També has de tenir un cert sentiment patriòtic català. Això i voler sortir els caps de setmana a fer una activitat que té part d’espectacle.»
–Quina relació tenen amb els altres grups de Miquelets?
–«El nom de l’associació ens el vam posar en honor dels Miquelets, però no vol dir que els representem. Nosaltres recreem el Regiment de la Diputació del General –el que era la Generalitat–, que es va crear per lluitar a favor del rei Carles III. Quan siguem més gent recrearem altres unitats que podrien ser Miquelets. Tenim relació amb els altres grups, amb la gent de Badalona, per exemple; i amb la de Girona hi hem col·laborat.»
–Les armes i els vestits qui els posa?
–«Hi ha materials que són de l’entitat i que els cedeix als socis, però una part important de la despesa, una mica més de la meitat, l’ha d’assumir cadascú. El fusell, per qüestions legals, se l’ha d’aconseguir cadascú.»
–On es compren els fusells?
–«Hi ha un mercat de fusells d’avantcàrrega i rèplica d’època. A Anglaterra hi ha un parell de proveïdors que els poden proporcionar. Has de tenir llicència d’armes i després tramitar tota la paperassa.»
–Quant costa ser un Miquelet?
–«El cost d’un vestit i un fusell d’atrezzo, que no dispara, és de 1.100 euros, i amb el fusell de debò ja puja als 1.500 euros.»
–Hi ha també una ruta geogràfica associada a la recreació?
–«Vam triar aquest regiment perquè va fer de guarnició a força llocs del país: a Barcelona, a Cardona, a Girona, Solsona, Berga… Els Miquelets en general i l’exèrcit regular de 1713, 1714, estava per tot Catalunya.»
–El seu regiment allista dones?
–«Sí. No tenim cap problema. Podem ser una entitat de recreació històrica, però estem al segle XXI. I a més hi ha proves documentals que hi havia dones que realment combatien, vestides de soldat o com a combatents.»
–La seva divisa és: «Un turó, un corn»; què vol dir?
–«Simbolitza l’objectiu de l’entitat: volem cobrir tot el territori català i afavorir que apareguin més colles de recreació històrica; si vols és utòpic, però és el nostre desig. El tema del corn és perquè els regiments de Miquelets, en lloc de fer servir timbals i trompetes per transmetre ordres, feien servir corns marins o bovins. El so dels corns atemoria les tropes borbòniques quan anaven pels camins.»
–Els Miquelets van arribar a tenir algun heroi?
–«S’ha mitificat molt el general Moragues, que nosaltres trobem una mica tebi. Ens agrada més Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, que hauria de ser considerat un dels grans herois de la Guerra de Successió a Catalunya, que va vertebrar tota la resistència de l’exèrcit català a l’exterior de Barcelona.»
–Avui dia tindria sentit un exèrcit català?
–«Per aconseguir finalitats polítiques, no. Ens agrada, dels personatges que recreem, la voluntat de decidir per ells mateixos què volien, no dependre d’altres països.»
–Des de l’àmbit de la cultura tradicional, com han vist les consultes independentistes del 13-D?
–«No puc respondre pel conjunt dels socis, però personalment ho veig molt bé, perquè ajudarà molta gent a obrir els ulls; pot ser una eina molt potent per aconseguir més adhesions. Despertarà consciències.»
Aquest enginyer industrial de 40 anys, cap de producció d’una fàbrica de sembradores, va tenir el 2005 la idea de fundar un grup de recreació històrica de la Guerra de Successió. Així van néixer els Miquelets de Catalunya.


<!–[endif]–><!–[if gte mso 9]> Normal 0 21 MicrosoftInternetExplorer4 <![endif]–>