“Ocells perduts” Rabindranath Tagore

81

La teva veu, amic, vaga pel meu cor, com el so
apagat del mar entre aquest pins que l’escolten.

80

¿Quina és aquesta flama invisible de foscor de
la qual són guspires les estrelles?

79

L’home aixeca barreres contra si mateix.

78

L’herba cerca la seva multitud en la terra. L’arbre,
la seva soledat en el cel.

77

Cada infant, en néixer, ens porta el missatge
que Déu no ha perdut encara l’esperança en els
homes.

76

El vent poeta surt a cercar sa pròpia veu pel
mar i la jungla.

75

Llegim malament el món, i després diem que
ens emganya.

74

La boira juga, com l’amor, en el cor de les muntanyes,
i en treu sorpreses de beutat.

73

El tresor de la castedat ve de l’abundor de
l’amor.

72

En la solitud del meu cor sento el sospir d’aquest
capvespre melangiós, embolcallat de pluja i de boira.

71

La destral del llenyataire demanà a l’arbre el seu mànec.
L’arbre l’hi donà.

70

¿On és la font que llança aquestes flors en
infinita explosió d’èxtasi?

69

“Dono amb plaer tota la meva aigua”, canta la
cascada, “encara que amb una miqueta en tindria
prou l’assadegat”.

68

La Raó pot resistir desfetes, l’Error no pot.

67

Déu pot cansar-se de grans reialmes, però mai
de petites flors.

66

Crida la flor, infant, en descloure’s la poncella:
“Oh, Món estimat, no t’esvaeixis”.

65

Els teus pasos, herbeta, són petits, però sota
les teves petjades et pertany la terra.

64

Regracia la flama per la llum, però no oblidis
el peu de llàntia que constant i pacient la
sosté en l’ombra.

63

Déu parla a l’Home: “Et faig mal perquè et
guareixo, t’envio el meu càstic perquè t’estimo”.

62

Vol el Perfecte embellir-se per l’amor de l’Imperfecte.

61

Pren el meu vi en la copa meva, amic.
Car perd si és vessat en les altres la seva
corona d’espuma.

60

L’oratge busca drecera on no hi ha camí i acaba sobtadament
en el No-res la seva reserca.

59

No tinguis mai por dels moments -així canta
la veu del qui mai no acaba.

58

El pardal compadeix el paó, veient-lo carregat
amb la seva cua.

57

Com més grans som en humilitat, més aprop
estem de la grandesa.

56

La vida ens és donada i la mereixem donant-la.

55

El meu jorn és acabat, i sóc com una barca que
escolta de la platja estant la música i la dansa del
mar en el capvespre.

54

Com es troben les onades i les gavines, així ens
trobem tots dos i ens apropem l’un a l’altre.
Volen les gavines, s’allunyen revoltes les onades, i
nosaltres ens separem…

53

La llàntia de vidre s’enfelloneix amb la de terra
cuita perquè l’anomena cosina, i quan ix la lluna
li somriu cridant-la: “Estimada, estimada germana”.

52

L’home no es revela en la seva història,
ans bé hi lluita a través.

51

El teu ídols s’és desfet en la pols per mostra-te
que la pols de Déu és més gran que el teun ídol.

50

L’enteniment agut, però sense grandesa, punxa,
però no es mou.

49

L’Ombra, amb el seu vel posat, segueix secretament
la Llum amb humils i silenciosos passos d’amor.

48

Les estrelles no tenen por de semblar lluernes.

47

L’Ombra, amb el seu vel posat, segueix secretament
la Llum amb humils i silenciosos passos d’amor.

46

Creant es troba Déu a si mateix.

45

Aquell fa de les seves armes els seus déus.
Quan elles guanyin serà vençut.

44

El món fa vibrar la música de la tristesa
en les cordes del cor melanfiós.

43

Callat està el peix dintre de l’aigua, sorollós
l’animal en la terra i l’ocell en l’aire cantant.
Però l’Home té en ell el silenci del mar,
el soroll de la terra i la música de l’aire.

42

Quan tu somreies i em parlaves de qualsevol
cosa, jo sentia que era aquest moment el que tant
i tant havia esperat.

41

Els arbres s’allarguen com delers de la terra,
frisosos d’abocar-se al cel.

40

Si no tens gana,
no en donis la culpa al teu menjar.

39

El sol travessa la mar d’Occident, deixant a
l’Orient la darrera salutació.

38

Oh dona, quan et mous en els quefers de la llar,
canta el teu cos com un rierol de muntanya entre pedres.

37

No puc dir per què llangueix aquest cor en silenci.
És per petites coses que mai no demana, ni sap, ni recorda.

36

La cascada canta: “En trobar la meva llibertat
tobo la meva canço”.

35

L’ocell voldria ésser núvol.
El núvol vodria ésser ocell.

34

Ningú no regracia la riera seca pel seu passat.

33

La vida troba la seva riquesa en els títols del
món i la vàlua en els de l’amor.

32
Els seus propis matins són noves sorpreses
per a Déu.

31

Vénen els arbres a la meva finestra com la veu
adelerada de la terra muda.

30

“Què és el que esperes, lluna?”
“Vull saludar el sol, a qui dec deixar pas.”

29
El meu cor envia les seves onades a la platja
del món i escriu amb llàgrimes aquestes paraules:
“T’estimo”.

28
Busca’t, oh Bellesa, en l’amor, no en l’adulació,
el teu mirall.

27
La llum que juga entre les verdes fulles com
un infant nu ignora feliçment que l’home pot mentir.

26
Déu espera resposta per les flors que ens envia,
no pel sol ni per la terra.

25
L’home és un infant; el seu poder és el poder
de créixer.

24
El repòs pertany al treball com les parpelles als ulls.

23
“Nosaltres, les fulles remoroses, tenim veu per
a respondre a les tempestes, però ¿qui ets tu, tan
silenciosa?
“Jo no sóc sinó una flor”.

22
La vida és la constant sorpresa de veure
que existeixo.

21
Aquells que porten a l’esquena el fanal
envien llur ombra al davant d’ells.

20
No puc escollir el millor.
El millor m’escolleix a mi.

19
Folls són els meus desigs, Senyor,
que crident contra les vostres cançons.
Feu que sàpiga escoltar solament.

18
El que tu ets, no ho pots veure;
el que tu veus és la teva ombra.

17
Aquest petits pensaments són com remoreig de fulles;
llur murmuri d’alegria està en el meu cor.

16
Jo seia aquest matí a la finestra on el món es detura un moment com un vianant,
em saluda i se’n va.

15
No posis el teu amor damunt d’un precipici
per que siguis alt.

14
El misteri de la creació és gran com la foscor de la nit,
i són les il.lusions de saviesa com les boires de la matinada.

13
Escolta, cor meu,
els murmuris amb què el món vol guanyar el teu a mor.

12
Quin llenguatge és el teu, oh Mar ?
El llenguatge de l’eterna pregunta.
Quin llenguatge és ta resposta, ho Cel ?
El llenguatge del silenci etern.

11

Dits invisibles, com una brisa ociosa, fan vibrar

en el meu cor la música murmurant de les aigües.

10

La pena del meu cor ha esdevingut pau com el

capvespre entre els arbres silenciosos.

9

Una vegada somniàrem que érem estrangers.

I veiérem en despertar que ens estimàvem l’un a l’altre.

8

El  seu rostre melangiós obsessiona els meus somnis

com la pluja en la nit.

7

Els granets de sorra que trobes al teu pas, aigua dansarina,

et demanen la teva cançó i el teu moviment.

¿Vols arrossegar la càrrega de llur coixesa?

6

Si plores per perdre el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles.

5

El poderós desert es deleix per l’amor d’un bri

d’herba que mou el cap i li fuig rient.

4

Les llàgrimes de la terra són les que fan dels

seus somriures poncelles.

3

El món es treu la seva màscara de grandesa al davant d’aquell que l’estima.

Es torna petit com una cançó, com un bes de l’eternitat

2

Oh estol d’ocellets de pas,

deixeu el vostre rastre en les paraules meves.

1

Perduts ocells d’estiu vénen a ma finestra, canten i se’n van.

I grogues fulles de tardó, que no tenen cançons, voletegen i cauen amb un sospir.