Opinió

Jim Mather: “Un estat català seria una economia capdavantera”

Diari El Punt Avui / Jordi Torrents – 25.09.2011

El que va ser ministre d’Empresa, Energia i Turisme a Escòcia (des del 2007 i fins fa tot just quatre mesos) del Partit Nacionalista Escocès (SNP) d’Alex Salmond pensa que els estats petits “són més competitius” que els grans Mather reclama “una altra economia ètica” per evitar bombolles especulatives com la viscuda a l’Estat espanyol

“Vam convèncer els empresaris que no podíem
continuar sent subsidiaris de Londres:
ens aportava resultats mediocres”

Ser un país petit pot representar avantatges econòmics?

Del tot. Només cal que donem un cop d’ull als 20 països més rics de l’OCDE, perquè resulta que 11, més de la meitat, són països petits. I no només això, ja que si mirem
els resultats de la seva renda per càpita, està millorant una mitjana del 20% més que als Estats Units, la Gran Bretanya o Alemanya.

I en els casos d’Escòcia i de Catalunya estan en una bona posició per tal d’aprendre tot el que han fet altres països petits per tenir èxit. Però també poden aprendre de les errades, establir un full de ruta del mal camí que van prendre, per exemple, Irlanda o Islàndia en el context de la crisi.

En podem aprendre i ser més forts. Estem en una molt millor posició per tal de ser més competitius. El 1945 només hi havia 74 països al món. Ara, són 196. Per què? Perquè moltes nacions han treballat amb visió, amb un propòsit. Escòcia i Catalunya han de fer una bona feina perquè potser hi ha vint països tancats dins la gran Xina, o la gran Índia.

Escòcia, però, avantatja Catalunya?

El que més m’enorgulleix d’Escòcia és que estem avançant en tot aquest procés sense bombes, sense bales, sense assassinats, sense guerra civil. El debat s’està accelerant, tot i que no es visqui d’una manera entusiasta per part de la Gran retanya. Fa quaranta anys, deien que l’única raó per ser independents era emocional. Però tal com diu un poema escocès de Hugh McDiarmid, “sempre seré allà on els extrems es toquen”. Hem obert cada vegada més la nostra ment.

Escòcia, però, està fora de l’eurozona, per la qual cosa s’ha pogut beneficiar de l’emissió de diner que la Gran Bretanya ha pogut fer. Catalunya potser està més condicionada per la globalitat d’un Estat espanyol immers en una forta crisi?

És una qüestió interessant. El govern de la Gran Bretanya ha pogut controlar millor la tragèdia, el Banc d’Anglaterra o el sistema financer. El deute, però, era semblant a Irlanda o a l’Esta espanyol, però la possibilitat de generar diner hi ha ajudat. La solució per a nosaltres, és que ens mantinguem tots al mateix vaixell i parlar, amb un debat intens, i en l’eurozona hi ha altres limitacions.

Si Escòcia i Catalunya fossin estats independents formarien part del gros d’economies capdavanteres?

Un estat català segur que seria una economia capdavantera al món. Països com Luxemburg, Suïssa, Holanda, Àustria, Finlàndia, entre d’altres, ja ho són. Tenim tots els elements per ser igual de pròspers, com el talent i la tecnologia. També en tenim l’exemple per evitar situacions de bombolles especulatives i la possibilitat de controlar la banca per evitar inflacions. Hi ha gent vinculada als mercats que només prioritza el que és bo per a ells, però necessitem un economia nova, ètica i un renaixement dins d’un mercat global.

L’Estat espanyol els darrers anys s’ha centrat més en un sector de poc valor afegit i s’ha basat en l’especulació com l’immobiliari. Li ha fet falta, aquesta visió ètica?

A bona part de la cultura occidental hi ha hagut aquesta manca de moral en algun moment. N’hem pagat un preu alt, com la inseguretat laboral, inseguretat financera o la reducció de pensions. Necessitem un altre començament després d’una època de bogeria financera internacional. Els mercats s’han d’alinear amb l’economia real, amb societats igualitàries.

Les menys igualitàries comporten haver de pagar un preu social, com més criminalitat als carrers, més suïcidis, més embarassos juvenils o més consum de drogues. Els tres pitjors països en aquest sentit són els Estats Units, Portugal i la Gran Bretanya. Cal més cohesió social, i seria més fàcil amb una Catalunya independent, amb una Escòcia independent.

Els països petits, doncs, permeten que hi hagi més cohesió social i, per tant, més bones opcions de creixement econòmic?

Sí. A Escòcia ja hem tingut dos referèndums, però un va ser manipulat, el 1979, i el del 1997 va ser més positiu, cosa que ens va permetre reconstituir el nostre parlament propi al cap de dos anys. Tenim una llarga història. De fet, Catalunya i Escòcia són dues de les nacions més antigues del món.

Sense una administració pròpia, Escòcia no ha parat de perdre població i activitat econòmica, sense creació d’empreses. El meu partit, l’Scottish National Party (SNP), té 79 anys d’història, 74 dels quals, a l’oposició.

Ara, però, tenim majoria en un parlament que el Regne Unit va dissenyar precisament perquè no hi hagués majories com la nostra. I vam creure en el paper de la mediació, de la col•laboració, creant ciutadans actius a qui escoltem i que poden proposar idees. La nostra cohesió requereix alinear tothom en un objectiu comú.
Vam convèncer els nostres empresaris que no podíem continuar sent una economia subsidiària de Londres, que no ens aportava més que uns resultats mediocres, quan Escòcia ha demostrat que és una marca reconeguda a tot el món i que té sectors industrials i acadèmics potents, petroli, gas i el 25% de l’energia eòlica d’Europa.

Tot va començar a canviar quan vam detectar que el problema principal era Londres, ja que és on hi ha els diners pel prestigi de la City, l’accés al govern i als consumidors de més diners, els suports mediàtics i els centres neuràlgics de transports.

Quan els mercats interns no responen, els estats petits ho tenen millor per reaccionar i potenciar les exportacions?

Responen més ràpidament als canvis que no pas els grans estats, cert. Ser petit permet tenir més bon contacte entre empleats, empresaris i clients; una més interconnexió, i més, en una economia internacional tan globalitzada. Amb una actuació uniforme com la del Regne Unit, per exemple, no es pot transformar una economia escocesa, però amb l’augment de competències hem aconseguit reduir l’atur, la pobresa, tenir peatges gratuïts i més bons serveis mèdics.

Considera que la situació actual de dos grans estats europeus com l’espanyol i l’italià, amb la prima de risc en augment constant, es troba en perill d’acabar necessitant un rescat de la Unió Europea?

La situació és molt seriosa i encara cal un nivell més alt de col•laboració entre els membres europeus. Quan jo era al govern escocès, vam treballar amb alguns dels millors mediadors del món.

Itàlia necessita protecció, l’Estat espanyol també, com Grècia o Alemanya, i cal que la trobin de manera interconnectada, treballant conjuntament, debatent. No sé quina és la solució de cada problema, és clar, però sí que sé que la solució comportarà poder disposar de tots els protagonistes en el mateix vaixell que mantinguin converses molt serioses per tal de trobar-hi solucions.

El gal•lès Adam Price, en un estudi publicat a Harvard, detalla que països petits com Àustria, Singapur, Costa Rica o Finlàndia tenen creixements del PIB més elevats que grans estats com l’italià, l’alemany o el francès.

És la demostració que els petits són més flexibles, capaços d’adaptar-se, amb un sentit més unitari a l’hora de fer progressos. Si ha una causa comuna és més fàcil coordinar-se. Abans parlàvem que més cohesió social facilita ser més homogenis, més responsables i amb capacitat per reduir els costos de transacció.

Un bon exemple en seria Bèlgica, que tot i que fa més d’un any que està sense govern continua creixent?

És un exemple meravellós, ja que no els ha calgut ni reformes ni retallades.
La bogeria en el cas del Regne Unit és que l’economia esdevé massa una
qüestió identitària.

Per tant, el problema d’Escòcia és haver d’anar a remolc del Regne Unit?

És un afer interessant d’analitzar, ja que Escòcia, durant trenta anys, ha crescut a una mitjana de l’1,8%, per sota del 2,3% de la Gran Bretanya, quan hauria de ser més proper a la realitat d’un estat com Noruega, amb creixements del 3,1%. No quadra. Durant molts anys hem actuat com una economia sotmesa a Londres, però cada vegada tenim més capacitat de decisió en negocis, gent amb talent i la possibilitat de demostrar que els petits estats podem establir bons vincles comercials amb els veïns més grans. Irlanda ho fa amb el Regne Unit, Portugal amb l’Estat espanyol, Finlàndia amb Suècia.

Sempre hem anat al darrere de la Gran Bretanya, amb un resultat mediocre, però un dia vam decidir deixar de somicar. Calia una altra visió i transformar la nostra indústria i l’economia, uns canvis que vam poder començar a fer amb el canvi de govern.

Necessitem tenir el poder per competir, ja que la tragèdia d’un país és quan ha d’exportar gent.

En el cas de Catalunya, 180.000 catalans treballen fora. És una inversió, sovint, sense retorn.

Sovint perdem el talent de gent que se’n va i no torna. A Escòcia, vam decidir aplicar la teoria de les limitacions, basada en la idea que tota organització té almenys una limitació en la capacitat d’assolir la seva meta.

Vam fer molta pedagogia, parlant amb la gent d’arreu del país perquè hi digués la seva, per detectar els problemes i dibuixar-ne la cartografia.

Després, vam aplicar la disciplina necessària per enfrontar-nos al problema central, que no era sinó el fet d’estar condicionats a Londres, com he comentat abans.

Un estudi fins i tot va revelar que Escòcia era una de les marques més reconegudes arreu del món gràcies al whisky, el golf o les faldilles, un aspecte que reiterava el nostre potencial.

Escòcia celebrarà un nou referèndum abans del 2015?

Probablement. El 2015 s’acaba el Parlament actual, i després d’aquests anys al govern, la gent ja veu que som competents. Hem anat guanyant competències, però crec que podem demostrar ser-ho més en temps difícils.

Crec que hem convençut molta més gent perquè vulguin la independència gràcies a qüestions econòmiques com la feina o les inversions. Anem pas a pas.

En les eleccions del 2007, l’SNP vam obtenir 47 escons, un més que el Partit Laborista.

Vam poder governar amb minoria, però amb les eleccions d’aquest 2011 ja l’hem aconseguit convertir en una majoria amb 69 escons. Jo mateix m’he dedicat a treballar per la viabilitat econòmica escocesa, convencent els empresaris que la independència és un bon negoci.

Un Wallace modern.

Jim Mather (Lochwinnoch, 1947) prové del sector privat i, com diu ell mateix, “vaig arribar tard a la política, a mb 56 anys”, però ha format part d’un govern que ha fet història per haver propiciat un possible referèndum per la independència escocesa abans del 2016 gràcies a la majoria absoluta assolida el 2007.

Amb mirada afable, posat aristocràtic i una fabulosa corbata de tartà, detalla com Escòcia ja era independent fa 12 segles i demana un irònic minut de silenci per a Mel Gibson (protagonista de Braveheart) al parlar de la lluita liderada per William Wallace contra els anglesos.

Convidat a Barcelona pel Cercle Català de Negocis –associació d’empresaris jove i activa que reclama l’estat català–, Mather va crear la primera entitat amb el mateix ideari a Escòcia.

Quim Torra

elSingulardigital.cat 13 05 2011

El PSC i la cabra catalana

“Mai no han votat de manera diferent al PSOE. Mai, ni una sola vegada. És un fet prodigiós, únic al món, i que no hem sabut encara valorar com cal”

Quim Torra

Quim Torra

La gran notícia del mes d’abril va ser, sens dubte, la recuperació per part de l”associació Slow Food de les Terres de Lleida d’un ramat de cabres d’una varietat que s’havia donat per extingida al 2005 i que es tractava, ni més ni menys, que la nostra cabra, la cabra catalana, una raça autòctona i ancestral, molt rústica, de grans dimensions, braguer curt, cornamenta mirant cap al darrera i les orelles caigudes. Consolidat el burro català, la cabra catalana s’afegeix al vast i ric patrimoni biològic català (la tortuga mediterrània, el trencalòs, la bavosa de riu, etc.). Vist l’èxit, és urgent que l’associació Slow Food concentri els seus esforços ara en la recuperació d’una altra raça extingida: el socialista català.

La darrere vegada que es va veure un exemplar de socialista català ja fa molts anys, a mitjans del 70 del segle passat. Tenia nom, es deia Josep Pallach. De fet, la raça del socialista català, que durant la República va comptar amb un ramat considerable, i uns noms de prestigi com Serra i Moret o Rafael Campalans, havia entrat en un procés de decadència ineluctable, amb la barreja amb la raça del socialista espanyol. Les esperances posades en l’exemplar Josep Pallach, malauradament, es

van veure frustrades, per una mort prematura. Allò va accelerar-ne el final Els creuaments amb la raça del socialista espanyol van anar augmentant i augmentant, fins arribar a mutar el propi ADN dels autòctons. Avui res no és més igual a un socialista català que un socialista espanyol. La vella i honorable raça del socialista català s’ha de donar per extingida, encara que, de manera totalment acientífica, hi hagi certs individus que se’n reclamin continuadors.

Foto de 3cat24

La votació d’aquesta setmana al Congrés és una de les grans fites del subgrup parlamentari dels autoanomenats socialistes catalans a Madrid. El dia que algun historiador s’entretingui a estudiar-ne la seva tasca parlamentària, gravarà en lletres d’or una altra jornada memorable, només comparable a la no presentació d’esmenes a la LOAPA per part del senyor Ernest Lluch -en contra dels seus companys de partit a Barcelona- o de la docilitat en què van cooperar a la passada de ribot per l’Estatut aprovat pels seus congèneres al parlament de laCiutadella. No votar una proposta idèntica a la votada fa pocs dies al Senat, després d’un devessall de manifestacions dient que s’estaria al costat del govern català, és un gest difícil d’entendre per la majoria dels humans, però perfectament lògic i conseqüent amb un passat impecable, sense ni una taca, d’aquests autoanomenats socialistes catalans. En una cosa no es pot negar que no siguin més tossuts que l’ase o més obstinats que la cabra catalana: mai no han votat de manera diferent al PSOE. Mai, ni una sola vegada. És un fet prodigiós, únic al món, i que no hem sabut encara valorar com cal.

El PSC, senzillament, han desaparegut de la comunitat catalana. Per això és urgent que Slow Food es posi a treballar de manera immediata. Difícil, però mai se sap si encara podríem trobar un exemplar de socialista català momificat del que en poguéssim aprofitar alguna cosa.