Poesia

Raimon (1940)
Terra negra, llistons blancs

A Antoni Tàpies

Terra negra, terra negra,
llistons blancs.
Mans obertes, mans obertes
van cercant
cercles màgics
foradats, foradats.

Creus atracen, creus atracen,
cors trencats
—viva vida, viva vida,
morta mort—
claus et claven
l’ull i el plany, l’ull i el plany.

Terra negra, terra negra,
negre sol.
Blanca argila, blanca argila
del teu nom:
aigua encesa,
gel cremat, gel cremat.

I aquest perenne dolor
de sentir-se sempre humà.
Pas del temps,
pas del temps, temps de pas.

(2006)

Anònim (s. XVI aC)
Cant de l’arpista

Cant del rei Antef

Heus ací el testament d’aquest excel•lent sobirà, de meravellós destí:

Les generacions s’esvaneixen i desapareixen,
d’altres vénen al seu lloc, des dels temps dels avantpassats;
els déus que en altre temps visqueren,
ara reposen en llurs piràmides.

Els nobles i els benaurats també
són amortallats en llurs tombes.
Havien construït cases, en indrets que ja no hi són.
Què se n’ha fet?

He sentit les paraules
d’Imhotep i Hardedef
que se citen en proverbis,
i que tot ho sobreviuen.

Què se n’ha fet dels indrets que els pertanyien?
Els murs s’han ensorrat,
les places han desaparegut,
com si mai no haguessin estat.

Ningú no torna d’allà, que ens digui quina és la seva sort,
que ens expliqui què els manca
i tranquil•litzi el nostre cor, fins que nosaltres arribem
a aquest indret, on han marxat.

Que el teu cor, doncs, es calmi.
L’oblit és ben saludable.
Obeeix el teu cor,
tant de temps com visquis.

Posa mirra en el teu front,
revesteix-te de fi lli,
perfuma’t amb les meravelles veritables,
que formen part de l’ofrena divina.

Augmenta el teu benestar,
que el teu cor no llangueixi.
Segueix ton desig i ta felicitat,
acompleix el teu fat a la terra.

No amoïnis el teu cor,
fins al dia en què el lament fúnebre t’atrapi ;
amb el cor fatigat no se sent el seu crit,
el seu crit a ningú no estalvia la tomba.

Fes, doncs, del dia una festa,
i no et deixis anar.
Mira, ningú no s’emporta els seus béns,
mira, ningú no torna un cop ha marxat.

[Versió de Borja Folch, dins Cants d’amor de l’antic Egipte, “Els petits llibres de la saviesa”, J. J. de Olañeta, Editor, Barcelona, 1997. Corregeixo del títol el nom del faraó, que posava ‘Autef’]

T. S. Eliot (1888-1965)
El viatge dels Reis Màgics

«Molt de fred vam passar a l’anada,
La pitjor època de l’any
Per fer un viatge, i més un viatge tan llarg:
Els camins plens de fang i l’aire tallant,
Al bell mig de l’hivern.»
I els camells esllomats, amb els peus masegats, refractaris,
S’ajeien damunt la neu mig fosa.
De vegades enyoràvem
Els palaus d’estiu a la baldana, les terrasses,
I les sedoses noies servint-nos begudes.
A més a més, els camellers vinga a maleir i rondinar,
I s’escapaven, i exigien licors i dones,
I els focs de bivac se’ns apagaven, i no trobàvem aixopluc,
I les ciutats eren hostils i les viles gens amables,
I els poblets plens de brutícia i amb uns preus altíssims:
Molt malament ho vam passar.
Al final ens vam estimar més viatjar tota la nit
I dormir de tant en tant,
Amb les crits que ens brunzien dins les orelles, dient
Que tot allò era una follia.

Després, a trenc d’alba, vam baixar a una vall temperada,
Humida, on acabava la neu, amb flaire de vegetació;
Amb un torrent frescós i un molí que batia la fosca,
I tres arbres contra l’horitzó,
I un vell cavall blanc que galopava pels prats.
Aleshores vam arribar a un hostal amb una parra sobre la llinda,
Sis mans davant una porta oberta es jugaven als daus monedes de plata.
I uns peus pegaven cops a uns bots buits.
Però, com que ningú no ens va saber informar, vam continuar endavant
I vam arribar-hi al vespre,en el moment precís
Vam trobar l’indret; va ser (potser direu) una feta satisfactòria.

Tot això va passar fa molt de temps, ho recordo,
I estaria disposat a repetir-ho, però fixeu-vos
Fixeu-vos bé
En això: tot aquell camí, ¿el vam fer cap
Al Naixement o bé cap a la Mort? Hi va haver un Naixement, és cert,
Ho vam veure amb els nostres ulls. Jo havia vist naixements i morts,
Però em creia que es tractava de coses diferents; aquest Naixement va ser
Per nosaltres una dolorosa i llarga agonia, com la Mort, la nostra mort.
Vam tornar a casa nostra, en aquests regnes,
Però ja no ens hi hem tornat a trobar a gust, amb l’antiga llei,
Amb una gent estranya aferrada als seus déus.
De bon grat acceptaria una altra mort.

[Versió d’Alfred Sargatal, dins T. S. Eliot, Dimecres de cendra i Poemes d’Ariel, ‘Els llibres de l’Escorpí’, Poesia, 42. Edicions 62, Barcelona 1977]

Josep Maria Sabala (1913-1997)
Ninou

És ell, Ninou,
quasi no s’ou,
llisca silent,
no fa enrenou,
damunt del vent
cap fulla mou,
encara porta
la closca d’ou
sobre la pell,
un xic somorta
del fred que cou.
Ell prou
voldria
que fos d’anyell:
l’abrigaria
com gran mantell.
Trencat el jou
d’un any que clou,
cobert de rou
comptarà els dies,
fats i alegries
d’un món tot nou.

Barcelona, cap d’any de 1976
Publicat a Sarment, núm. 12, gener 1977.
També dins el llibre Merlets.

Poemes de gent de Balsareny, CCB, 1992]

sep Maria de Sagarra (1894-1961)
El poema de Nadal (1931) (fragment)

Els meus pastors de Betlem
havien sentit un àngel,
duia una cinta a les mans
amb les lletres d’un miracle.
Només els quatre pastors
li van veure bé la cara;
l’àngel els fregà el cabell
amb la punta de les ales.
Només els quatre pastors
sabien el que passava!
Només ells, només ells! Aquella nit
els pirates del mar,
damunt la negra barca engalanada,
navegant a l’atzar,
no van tenir pit
per enfonsar cap punyalada!
Els pirates del mar
van respirar la gran humitat
de l’aigua salada
sense poder dormir.
Aquella nit, les caravanes del camí
sentien un gran pes,
i era verdós i encès
l’ull de la pantera;
però ningú no sabia el que era,
ningú no va veure res.
Ni el rostre emmascarat,
ni el braç despullat,
ni la galta de seda que es fonia,
varen poder comprendre l’alegria!
I només els pastors precisament,
perquè no duien greix al pensament,
perquè sabien les quatre paraules
per dir el nom dels vents
i el nom dels torrents
i el nom de les herbes menudes
i el nom de l’ocell estantís
i el nom de les muntanyes del país,
tan conegudes!
Però ells, lluny de tothom,
ells, no tenien nom!
Eren cossos a sol i a serena
bo i gronxant nostre somni d’infant,
els pastors de Betlem, caminant
amb el sac de gemecs a l’esquena.
I només aquests pobres pastors
de les nostres estones més dures,
els de la calma i els dolors
del nostre cor de criatures,
tenen el front lliure de mal,
tenen els ulls plens d’alegria,
per veure l’astre virginal,
per veure l’àngel, que anuncia
tot el misteri de Nadal!

Podeu trobar aquest poema, i altres, al bloc http://ramoncarrete.blogspot.com
Si no voleu rebre més poemes, envieu-me un missatge dient-ho, si us plau.

Enric Barbat (1943-2011)
Matinada

Com un despertar claríssim
dins dels teus ulls transparents,
com un vent ple de rialles
despullant-te el pensament,
i un gran remolí escarlata
sobre els tus dos pits de plata

Com un raig de llum verdíssim
fet d’esquitxos innocents,
la frescor de la rosada
pentinant-te el sentiment,
i un gran remolí escarlata
sobre el teu ventre de nacre.

Com el cim d’una muntanya,
com la fruita d’una nit,
com la punxa d’una banya
apuntant a l’infinit,
sobre el cel brilla una espasa:
surt el sol de matinada.

http://www.youtube.com/watch?v=lwl_AkiwYbQ

Recorda

Recorda, sortia el sol,
érem amics del primer vol
érem ocells de bec i pell,
de ploma blanca i de llençol.

Recorda, un cel gris blau,
érem amics del mateix cau,
joves cavalls, món de miralls,
la lluna als dits, el cor en pau.

Recorda, i en honor meu
no siguis per ningú
mentre jo penso en tu.

Recorda, bufava el vent,
viatge llarg del pensament.
Naixia orgull en els teus ulls,
amor i mandra adolescent.

Recorda, matins daurats,
primer regust de llibertat,
foc a les mans, mortals amants,
l’amor s’escampa vora la mar.

Recorda, i en honor meu,
no siguis per ningú.
mentre jo penso en tu.

http://www.youtube.com/watch?v=nxB0hjvEw0I

Francesc Pi de la Serra (1942)
Si els fills de puta volessin

Si algú se sent al•ludit
i té ales, que no voli!
El refrany que cantaré
és adagi de carrer,
ja me’l deien al bressol:
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Potser ens ajupim sovint:
no es per hàbit ni caprici,
que és per esquivar el calbot
i esperar el moment propici
tant si es vol com si no es vol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol

Al camp la fruita es podreix,
hi ha massa intermediaris.
No hi ha planificació,
això diuen els diaris,
i així ho resa el camperol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

A Suïssa han ingressat,
mils de milions a cabassos.
Després diuen que és l’obrer,
el culpable dels fracassos
i la manca de control.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

A ciutat anem de cul,
ningú s’aclareix, tot falla.
Ja no podem respirar;
tothom més o menys la balla
de l’agost fins al juliol
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Surten al carrer, estan
cansats de falses promeses.
Sona un tret, com un fuet,
i cau mort, les mans esteses,
deixa dona, fill i dol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Heu d’oblidar, si podeu,
aquests quaranta anys de glòria.
A mi no em preocupa gens,
perquè tinc mala memòria
i el cap dur com un pinyol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

La unitat no té destí,
l’univers no és cap llimona.
Tinc un passaport que diu:
ha nascut a Barcelona
i per tant és espanyol.
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

Jo cada cop veig més clar
que el poble diu el que pensa.
Hem après aquest proverbi,
i amb mútua complaença
cantem com un home sol:
Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol.

[Dins el disc A Madrid. EMI-Odeon, 1977]

http://www.youtube.com/watch?v=eHcveTzEIRI&feature=player_embedded

Emili Guanyavents (1860-1941)
Els segadors

Catalunya triomfant,
tornarà a ser rica i plena.
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors,
ara és hora d’estar alerta.
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l’enemic
en veient la nostra ensenya.
Com fem caure espigues d’or,
quan convé seguem cadenes.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Anònim
Els segadors

Catalunya, comtat gran,
qui t’ha vist tan rica i plena!
Ara el rei nostre senyor
declarada ens té la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Lo gran comte d’Olivars
sempre li burxa l’orella:
—Ara és hora, nostre rei,
ara és hora que fem guerra—.

Contra tots los catalans,
ja ho veieu quina n’han feta!
Seguiren viles i llocs
fins al lloc de Riudarenes.
Una església n’han cremat
que Santa Coloma es deia.
Mataren un sacerdot
mentre que la missa deia.

Cremen albes i casulles,
i corporals i patenes,
i el Santíssim Sagrament,
que alabat sia per sempre.
Mataren un cavaller,
a la porta de l’església,
don Lluís de Furrià,
i els àngels li fan gran festa.

Lo pa que no era blanc,
deien que era massa negre
i el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.

Del vi que no era bo,
n’engegaven les aixetes,
i el tiraven pels carrers
sols per a regar la terra.

Al davant dels parents
deshonraven les donzelles,
i en mataven els seus pares
si del mal donaven queixa.

En donen part al virrei,
del mal que aquells soldats feien:
—Llicència els he donat jo,
molta més se’n poden prendre—.

En sentir-ne tot això
s’és avalotat la terra.

Entraren a Barcelona
mil persones forasteres;
amb el nom de segadors,
perquè n’era temps de sega.

De tres guàrdies que n’hi ha,
ja n’han morta la primera.
Anaren a la presó
per dar llibertat als presos.
Mataren los diputats
i els jutges de l’Audiència;
ne mataren lo virrei
al fugir-ne a la galera.

Lo bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l’esquerra:
—On es vostre capità?
Quina és vostra bandera?—
Varen treure el bon Jesús
tot cobert amb un vel negre:

—Aquí és nostre capità,
aquesta és nostra bandera!
A les armes, catalans,
que el rei ens declara guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

http://www.youtube.com/watch?v=hFV993YEFvU
http://www.youtube.com/watch?v=XTLSphbounk Coral Sant Jordi
http://www.youtube.com/watch?v=0h49GPA7C7M Rafael Subirachs

El text original de la Cançó dels Segadors és un romanç coetani de la guerra de 1640 que es va transmetre popularment amb diverses variants melòdiques i textuals. La lletra va ser publicada per Manuel Milà i Fontanals (Romancerillo catalán, 1882) i la música per Francesc Alió (Cançons populars catalanes, 1892). La versió actual és d’Emili Guanyavents, que va guanyar un concurs convocat per la Unió Catalanista el 1899 que va generar una notable polèmica ciutadana. Els arranjaments musicals més coneguts són de Francesc Pujol per a cobla, el de Joan Lamote de Grignon per a banda i el de Josep Viader per a coral. Després, Antoni Ros Marbà en va fer una versió per a cor i orquestra simfònica. Avui fins i tot hi ha una versió en música màquina. L’any 2011 l’etnomusicòleg Jaume Ayats ha publicat un llibre en el qual documenta que el romanç era l’adaptació d’una cançó eròtica popular anomenada Els tres segadors i la dama, coneguda també en altres països d’Europa. Amb motiu de la guerra de 1640, la melodia hauria estat adaptada al text d’una balada anònima que narrava els abusos de les tropes castellanes i que feia una crida als pagesos a revoltar-se. Eren altres temps…

Montserrat Roig (1946-1991)
Mort a Ravensbrück

El camp era un glop de nit,
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s’està morint,
el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit
al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir,
lluny els cels i les arbredes.

La Coloma, que la sent,
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu, mentre l’estreny ben fort,
dolços mots a cau d’orella.

El camp era un glop de nit,
lluny de tot i entre carenes.
Lluny de tot i entre carenes,
lluny, lluny.

Recordem Montserrat Roig (13 de juny de 1946 – 10 de novembre de 1991) en el 20è aniversari de la seva mort. Extraordinària novel•lista, assagista i periodista, ens va deixar molt pocs poemes. Aquest n’és un, en homenatge a les dones que van morir al camp de concentració de Ravensbrück. Ella fa vint anys que va morir, víctima d’un càncer de mama; però, com diu el meu amic Josep Estruel, afortunadament els seus llibres perviuen.
http://www.youtube.com/watch?v=P80kq35fLy8&feature=player_embedded#! Marina Rosell a la plaça del Rei, 16 de juny de 2010
http://www.amicalravensbruck.org/reportajepag.asp?id_rep=166 Web d’Amical Ravensbrück. Homenatge a les dones deportades a aquell camp. Plaça del Rei, 15 de juny de 2010, commemorant el 65è aniversari de l’alliberament.

Joan Colomines i Puig (1922-2011)
Crida

A tots els qui m’escoltin
A tots els qui m’escoltin,
poble de Catalunya, a tu m’adreço:
Als qui lluiten tothora com repic de campanes
que us anuncia la festa del demà;
als qui en silenci moren talment un vol
d’orenetes per terra
—bell presagi de pluja i de tempesta—;
als qui, absents sota un salze,
s’esveren del brunzit de les abelles
i esclafeixen de por pel sol que crema
el front i les espatlles del pagès
i de l’home de mar i sota terra.
A tots, oh Catalunya, a tots m’adreço.
Escolteu-me, si us plau;
deixem per una estona l’oci mi el vent,
l’eina damunt l’era,
i seguem al voltant d’una conversa.
Escudellem minestra en una parca taula
on tothom tingui plat i cullera, i got.
I en una sobretaula on vagi el negrós càntir
de mà en mà, sigui fet el silenci.
Escolteu-me, germans:
qui de vosaltres ben bé de cor desitja
la nostra llibertat?
He dit la llibertat!
Fràgil paraula que va de boca en boca
on l’alè put tothora, ai las!, volguda
de molts que no s’adonen on cal anar a cercar-la.
Només això demano: qui vol la llibertat?

Qui la vulgui que ho digui, i als carrers i a les places,
que baixi a les cavernes on tants homes es migren
i esbatani les portes de les presons.
Fora la por!
I l’odi, que cremi a les fornals!
Qui la vulgui, que hi mori!
Qui la vulgui, pels altres ha de donar-ho tot!
Per Catalunya, sempre per Catalunya!

Em direu que ens ofeguen i ens capen la paraula.
Què podem fer?, demana l’home desesperat.

Quan el bosc entre flames obscureix com tempesta
el cel, amb núvols negres, i tot sembla que mori,
cal una fe valenta: en l’home i en la pàtria
i en el que duus a dintre.
Perquè la llibertat de cadascun dels homes
és dins nosaltres. La llibertat ja és nostra!
I et diré una altra cosa:
usa la llibertat, ara que saps que és teva!
Usa-la i no t’aturis, colga la por.
I quan seran, un dia, els prats i les onades
amb flors i flocs de neu,
Catalunya triomfi,
perquè avui tots nosaltres, tots plegats,
Catalunya,
hàgim ofert als nostres la sang, l’alè, la vida,
aquesta, dintre nostre, petita llibertat.
Això volia dir-te, poble de tots nosaltres:
poca cosa i difícil.

—«Pensàvem que diries de la lluita,
de guerra, de tants anys d’esclavatge,
dels morts, de la tristesa»—.

Ja fora la tristesa, és el demà qui ens guia!
I un càntic ompli l’aire amb la fuga de veus,
repiquin les campanes, i l’esbart de dansaires,
al so de cornamuses, salti el ball de la vida,
que el demà que s’apropa ve ornat de blau de mar.

Catalunya com sempre! Catalunya i nosaltres!
Forabandim tristeses!
La llibertat ens guia a un destí de fa segles.

A vosaltres
Als catalans que lluiten

A vosaltres, germans, que moriu pels carrers,
que els racons enreixats heu xopat amb la sang
i la vostra suor, emplenant d’esperances els cors.
A vosaltres, germans, que ens dueu el coratge,
que, enllaçats de les mans, camineu el futur.
Sou el crit de la pau que ara s’alça
com un himne d’honor als antics.
En vosaltres veiem l’esperança i la vida.
Amb vosaltres volem caminar pels carrers.
Anirem tots plegats a la plaça major,
escenari dels nostres vençuts, i els direm:
Catalunya us recorda! En silenci,
passarem per davant de les tombes dels morts,
de tots els qui lluitaren per la gran llibertat.
Enllaçats de les mans, els més joves, nosaltres,
i aquests homes colrats de mar i de muntanya,
direm que no a la guerra de l’imperi.
Caminarem plegats en un rengle llarguíssim,
amb la falç, les banderes, els records dels antics.
Avançarem plegats. I a vosaltres, germans,
a tots els qui moriu pels carrers amb coratge,
a vosaltres, germans, la resplendor de l’alba.

Ara que s’han complert els 40 anys de la constitució de l’Assemblea de Catalunya (7 de novembre de 1971) he volgut recordar un dels seus impulsors. Joan Colomines i Puig, escriptor, metge i polític, va fundar la revista Poemes (1963-64) fins que la censura la va prohibir. Va fundar el premi de poesia Amadeu Oller per a inèdits i va crear l’Arxiu Sonor de Poesia (1961-64), on enregistrà poemes catalans en la veu dels seus autors; i el 1970 va ser l’organitzador del Festival de Poesia del Price. Va ser membre del Front Nacional de Catalunya; membre fundador de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969) i un dels fundadors de l’Assemblea de Catalunya (1971-1976). Detingut vuit vegades, va ser jutjat pel Tribunal d’Ordre Públic (TOP) i empresonat en tres ocasions. El 1973 va fundar un partit sobiranista d’esquerres que —curiosament!— es va dir Partit Popular de Catalunya (PPC), i que es va integrar després en el Partit Socialistes de Catalunya – Congrés (PSC-C, 1976-77). Va formar part del Consell de Forces Polítiques de Catalunya (1976). Després es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya i va ser diputat al Parlament de Catalunya entre 1980 i 1992. Entre altres coses, va ser el ponent de la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya. Autor de molts llibres d’assaig literari, de medicina, d’història i de política, així com d’obres teatrals, entre les seves obres poètiques destaquen Cançoner Català de la Resistència (edició clandestina, 1967) i Poemes Clam (edició clandestina, 1969). La seva obra poètica és recollida en el volum Autoretrat (1986). Va morir el 22 de febrer del 2011.

Jordi Barre (1920-2011)
Tant com me quedarà

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà una gota de sang,
jo te cantaré, dolça terra ferida,
jo te cantaré amb els sanglots d’un amant.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu,
jo te cantaré, dolça pàtria ferida,
jo te cantaré, malaguanyat país meu.

M’és igual si ja mil poetes,
m’és igual si ja mil pintors,
han contat tes amoretes,
han glorificat tos colors.

Amorosos de Cotlliure,
embadalits del Canigó,
alabant el plaer de viure
sota el cel blau del Rosselló.

Banyant l’ufanosa Albera
dins l’ona calma d’Argelers
i fent ser l’aspra Corbera
guardiana del Barcarès.

Tant com me quedarà…

M’és igual si ja mil poetes,
m’és igual si ja mil pintors,
han contat tes amoretes,
han glorificat tos colors.

M’és igual si ja mil teles
s’han emprat del Castellet,
I si les teves “esteles”
ja han ballat dins d’un sonet.

Si mil cops la tramuntana
ha fet sarau tota una nit;
si s’ha pintat la sardana
com un ball d’amor infinit.

Tant com me quedarà…

M’és igual si la ginesta
ja ha llorejat mil cançons;
si els esclats de nostra festa
il•luminen els horitzons;

si se sap que la bandera
que jo tinc arrelada al cor,
sola, última i primera,
va ser feta de sang i d’or.

M’és igual si ja mil poetes,
m’és igual si ja mil pintors,
han contat tes amoretes,
han glorificat tos colors.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu,
jo te cantaré, dolça pàtria ferida,
jo te cantaré, malaguanyat país meu.

Tant com me quedarà un alè de vida,
tant com me quedarà un fileret de veu…

Jordi Barre va ser el gran referent de la Nova Cançó Catalana a la Catalunya Nord. Nascut a Argelers (Rosselló) el 7 d’abril de 1920 i mort allà mateix el 16 de febrer de 2011, el seu repertori incloïa textos de poetes catalans i propis. Va obtenir un Disc d’Or, la Creu de Sant Jordi, l’Ordre Nacional del Mèrit francès i el premi Joan Blanca a la defensa de la llengua catalana.

Eliot (1888-1965)
Marina

Quis hic locus, quae regio, quae mundi plaga?

Quines mars quines ribes quines roques grises quines illes
Quines aigües llepant la proa
Quina flaire de pi quins cants de tord entre la boira
Quines imatges retornen
Oh filla meva

Aquelles que esmolen l’ullal del gos, i volen dir
Mort
Aquelles que fulguren amb la glòria del picaflor, i volen dir
Mort
Aquelles que es repapen en el soll de la satisfacció, i volen dir
Mort
Aquelles que sofreixen l’èxtasi dels animals, i volen dir
Mort

Han esdevingut insubstancials, reduïdes pel vent,
Una brisa de pi, i la boira amb cants silvestres
Que aquesta gràcia ha dissolt aquí

Quin rostre és aquest, menys clar i més clar
Aquest pols del braç, menys fort i més fort…
Donats o manllevats ? Més llunyans que les estrelles i més a prop que els ulls

Murmuris i rialletes entre les fulles i passos ràpids
Sota el son, on totes les aigües conflueixen.
El bauprès esquerdat pel glaç i la pintura clivellada per la calor.
Ho vaig fer jo, me n’he oblidat
I ho recordo.
L’arboradura febles i les veles malmeses
Entre un juny i un setembre.
Ho vaig fer sense saber-ho, mig conscient, inconegut, obra meva
La taula pelaia fa aigües, cal calafatejar les juntes.
Aquesta forma, aquest rostre, aquesta vida
Viuen per viure en un món de temps més enllà de mi mateix; deixeu-me
Renunciar a la meva vida per aquesta altra, al meu discurs pel que no ha estat pronunciat,
El desvetllat, llavis oberts, l’esperança, les noves naus.

Quines mars quines ribes quines illes de granit prop de les meves quadernes
I el cant del tord que em crida a través de la boira
Filla meva

[Versió d’Alfred Sargatal, dins T. S. Eliot, Dimecres de cendra i Poemes d’Ariel, col. “Els llibres de l’Escorpí, Poesia”, 42. Edicions 62, Barcelona 1977]

Marina

Quis hoc locus, quae regio, quae mundi plaga?

Quines mars quines costes quines roques grises i quines illes
Quina aigua llepant la proa
Sentor de pi i cants de tord dintre la boira
Quines imatges tornen
Filla meva.

Aquells que esmolaren la dent del gos, significant
Mort
Aquells que brillaren amb la glòria del colibrí, significant
Mort
Aquells que s’assegueren al corral del sadollament, significant
Mort
Aquells que patiren l’èxtasi dels animals, significant
Mort
Han esdevingut incorporis, escampats pel vent,
Una alenada de pi i la boira del cant
Que aquesta gràcia ha anat dissolent

Què és aquest rostre, menys clar i més clar
El pols en el meu braç, menys fort i més fort…
Donat o deixat? Més enllà de les estrelles i més a prop de l’ull

Murmuris i petites rialles entre les fulles, i passos pressosos
Sota el somni, allà on totes les aigües es barregen

El bauprès esquerdat pel gel, la pintura esquerdada per la calor.
Jo havia fet això, ho havia oblidat
I ara ho recordo.
Les eixàrcies fluixes i les veles podrides
Entre un juny i un setembre.
Vaig fer-ho, sense saber-ho, mig conscient, sense saber-ho, jo.
La quilla deixa passar l’aigua, s’han de calafatar les juntures.
I aquesta forma, aquest rostre, aquesta vida
Vivint per viure en un món de temps més enllà de mi. Oh si pogués
Deixar la meva vida per aquesta vida, la meva paraula per aquella paraula que no s’ha dit,
Despert, amb els llavis oberts, l’esperança i els nous vaixells…

Quines mars quines costes quines granítiques illes prop de les meves vergues
I la crida del tord dins la boira
Filla meva

1930

[Versió d’Agustí Bartra: dins T. S. Eliot, La terra eixorca, col. “Ausiàs March”, 10, Editorial Vosgos, Barcelona 1977]

Maria Àngels Anglada (1930-1999)
Elegia a Lluís Companys

Fa trenta anys que et devem uns mots de comiat,
branques de llor veïnes dels teus ossos.

Escolta: mai ningú no m’ha dit res
de tu, ni si morires
entre vent desfermat, si et besà el sol
el cos romput, més compassiu que els homes
o et mossegaren dents d’una alba freda
amb aigualers de plors.

Però una antiga veu dins meu murmura:
sempre és gelada l’alba de la mort,
el sol s’avergonyeix quan cacen l’home
i fuig davant de l’odi mesurat.

Sé tan sols que caigueres
descalç damunt la terra que estimaves
al mur tacat de morts no decidides
per la filosa de les tres germanes.

Dintre la llarga nit d’esvanits somnis
eres un nom, eres una abatuda
fidelitat.

Amb el lli blanc de la llengua que estimen
els meus llavis de carn i els teus de cendra
ara et teixeixo aquest petit sudari
i amb un bri d’esperança
per entre els fils de l’amarga elegia
la meva sang et diu: adéu, germà.

Emigdi Subirats (1967)
A un president

Endut emmanillat a un captiveri,
En una fossana et van tirar els inhumans.
A tu, cabdill d’un exèrcit de justícia,
fidel a un poble que et va veure
com a símbol del que s’acaba
malament i pitjor es comença.
Em proclamo en rebel•lia,
pel teu nom, davant els estels
que contemplen la neguitejada terra,
on sobren records ingrats i manquen
nous cabdills que encaminen
i no es venguin a l’infern que hi ha a ponent.
La història és un misteri d’injustícia,
on homes amb seny moren pels demés.

15 d’octubre de 1940 – 15 d’octubre de 2011
71è aniversari de l’assassinat de Lluís Companys

Anònim (segle XII)
Del Cançoner de Ripoll

III. Lloances de l’amiga

Clara estrella,
flor novella
i adorn del femení empiri;
vernal rosa,
més desclosa
sembles que no pas el lliri.

Tens la forma
que la norma
monacal em fa deixar;
tens l’encís,
el somrís,
que a Venus em fan lliurar.

De la dea
Citerea
de bon grat duc els grillons;
de l’alat,
d’ella nat,
pateixo al cor els fiblons.

Com la flama
llenya ablama
i aquest rostre angelical:
ets celeste,
no terrestre,
per al llinatge humanal.

Tens les dents
resplendents,
els llavis són tan formosos,
que si els toca
mai ma boca
en rebo petons melosos.

Dels teus pits
ben petits
l’aparença força lleu
no engrandeix,
i llueix
molt més que la blanca neu.

¿I la mà,
el buc pla
i la complexió prima,
que així et formen
i t’adornen
fent-te ben digna d’estima?

Blanques cames…
¿Què més clames?
Les deesses en bellesa,
tant celestes
com terrestres
avantatges, i en noblesa.

I és probable,
noia amable,
i a ningú no ha de sorprendre,
que el meu cap,
deïtat,
Venus per tu vulgui fendre.

A tu, noia,
del món joia,
et suplico amb gran delit
que d’amor
sens dolor
siguis causa en el meu pit.

[Versió de Jordi Raventós. Cançoner de Ripoll, Adesiara, 2009]

El Cançoneret de Ripoll o Carmina Rivipullensia és un recull de vint poemes amorosos i eròtics en llatí, del segle XII, que algú (possiblement, un monjo copista de Ripoll) va escriure aprofitant uns fulls en blanc al final d’un còdex en pergamí del segle X que hi havia a l’scriptorium del monestir. El manuscrit (número 74 del fons del monestir de Ripoll) es conserva a l’Arxiu Reial de Barcelona, dit també Arxiu de la Corona d’Aragó. L’erudit Lluís Nicolau d’Olwer va descobrir els poemes i els va editar, en la seva versió original en llatí, l’any 1923. El 1986 se’n va editar una versió castellana de José Luis Moralejo, i el 1995 Ramon Sargatal en va publicar una versió catalana en vers. El desembre del 2009, l’editorial Adesiara els publicà de nou, amb un pròleg de Pere Joan Quetglas i la versió en vers de Jordi Raventós, de la qual he seleccionat el poema III.

Tomas Tranströmer (1931)
La plaça salvatge

Breu pausa durant el concert d’orgue
L’orgue deixa de sonar i es fa un silenci sepulcral a l’església
però només uns segons.
Aleshores el tènue brunzir del trànsit penetra des de
fora, el gran orgue.

Ens trobem encerclats pel murmuri del trànsit que fa la volta
als murs de la catedral.
El món exterior hi llisca com un film transparent i amb
un combat d’ombres en pianissimo.

Com si fos un soroll més del carrer sento el batec d’un dels
meus pols en el silenci,
sento els giravolts de la sang, la cascada que s’amaga
dins meu, i que m’acompanya arreu,
i tan proper com la meva sang i tan llunyà com un
record de quan tenia quatre anys
sento el camió de gran tonatge que passa i fa tremolar
els murs siscentenaris.

Res no pot ser més diferent dels braços de la mare
i tanmateix, ara sóc un nen
que de lluny sent com els grans parlen, les veus dels
guanyadors i dels perdedors es confonen.
Una congregació dispersa ocupa els bancs blaus. I les
columnes s’alcen com arbres estranys:
sense arrels (només el terra de tots) i sense
capçada (només el sostre de tots).

Revisc un somni. Em trobo en un cementiri i estic
tot sol. El bruc resplandeix arreu
fins que es perd de vista. Qui espero? Un amic. Per què
no arriba? Perquè ja és aquí.

Lentament la mort apuja la llum des de sota, des del terra.
La landa brilla amb un lila més i més intens –
no, d’un color mai vist… fins que la claror pàl•lida del matí
travessa xiulant la parpella
i jo em desperto amb aquest POTSER immutable que
em porta per aquest món dubitatiu.

I cada imatge abstracta del món és tan impossible com
el dibuix d’una tempesta.

A casa hi ha l’Enciclopèdia omniscient, tot un metre de
prestatgeria, hi vaig aprendre a llegir.

Però tots tenim la nostra enciclopèdia escrita,
creix dins de cada ànima,
s’escriu des del naixement, centenars de mi[lers de pàgines
premudes les unes contra les altres
i tanmateix, encara hi cap aire! Com fulles tremoloses
al bosc. El llibre de les contradiccions.

El que hi diu canvia a cada moment, les imatges es retoquen
elles mateixes, les paraules s’agombolen.

Una onada travessa rodolant el text, seguida d’una altra
onada, i una altra...

Del març del 79

Cansat de tothom que em ve amb paraules, paraules però cap llenguatge
vaig marxar a l’illa coberta de neu.
El salvatge no té paraules.
Les pàgines en blanc s’estenen en totes direccions!
Ensopego amb petjades de cabirol en la neu.
Llenguatge però cap paraula.

Els records em veuen

Un matí de juny massa aviat per despertar-se
però massa tard per tornar-se a dormir.

He de sortir a la verdor atapeïda
de records, i em segueixen amb la mirada.

No es veuen, es fonen per complet
amb el rerefons, camaleons perfectes.

Són tan a prop que els sento respirar
malgrat que el cant dels ocells és eixordador.

Traducció de Carolina Moreno Tena
Tomas Tranströmer , La plaça salvatge. Perifèric edicions, Catarroja (València), 1984.

Catalunya
Pere Quart

Sola, malalta, esparracada, muda,
un altre cop, encara jove, esclava.
la volta de ton cel, com sempre blava,
sostre de tes presons esdevinguda.

Ara et retreu ton somni de vençuda,
que no va ésser, com et pertocava,
escometent tos enemics prou brava,
emparant ton honor gaire tossuda.

Neta et veuràs de tos pecats un dia
per tanta sang i tanta llunyania,
per la vergonya i per l’enyor del teus.

Com saba pacient sota l’escorça,
més pura revindrà l’antiga força
quan es desvetlli d’amagat dels déus.

Roissy-en Brie, 1919s

Jordi Pere Cerdà
(Antoni Cayrol, 1920-2011)

Primavera secreta

Primavera secreta,
la que obre els fruits del teu pit,
La neu encaparassa de glaç el Pirineu,
l'arbre és sec, l'ovella escriu
dins l'aire herbes per al seu rosec,
i l'aigua te un vestit fet d'escates.
Però tu tens calentors de juny
que t'encenen el cos.
I el magraner sembrat en l'hort dels nostres jocs
t'ha apoderat de llum,
i fa esclatar la fruita solar del teu si
en una via làctia d'una infinitat d'estels.
Misteriosa primavera,
la que extravia endins ton ésser,
com l'arbre a batzegades anhela i sap trobar el sol
girant-te tensa i sencera,
vers aquell doll d'estranya dolçor que recorre els camins callats
del teu imperi.
Car tu ets tota llet.
Ets
cames, braços, testa i tronc;
una dea que es mou
en un món apartat.
Preocupada essencialment
d'un gest
que saps com de memòria,
un gest après al pas de l'ànima:
posar al viu dels seus llavis
la rosa que et fa néixer.
Primavera del cos
pacientment madurada,
pedra a pedra.
Saons acumulades
en deserta unitat,
amb el desig intern,
gelós, d'una marea
inflant la cicatriu
glaçada
de nostres solituds
fins en aquest part,
firmat per la nostra paraula.
Domini pressentit,
anhelat,
resplendent
món astral
navegant dins l'èter de ta sang,
fet d'estrelles de llet
i embranzides de sang.

[De Dietari de l'Alba, 1988]

Montserrat Abelló (1918)
Memòria de tu i de mi…

Memòria de tu i de mi
i de tantes preguntes
sense resposta.

Ballen les hores a ritme
de rumba i s’oblida
tanta tristesa i el record

de la misèria humana
reflectida a la petita
pantalla

i fent zàpping busquem
rostres més bells, imatges
resplendents i focs d’artifici

i tot ens sembla fals
després d’haver vist
la mirada d’aquells ulls.

Ulls pregons que interroguen
i no volem ser partícips
de tants ultratges.

I què fem?

Apaguem el televisor i
tractem de fer un poema
com si ens hi anés la vida.

MARC VILARRASA
Som catalans

Som catalans, provant d’alliberar-nos dins la nostra terra.
Tan sols perquè som catalans envio el meu cant als quatre vents.
Som catalans, i com a poble reclamem els nostres drets…
Som catalans! Prova de tenir-ho clar!
Som catalans! M’és igual si et molesta,
perquè a la meva terra som catalans,
i després d’això som espanyols
(però no som castellans),
i després d’això som europeus,
però tot i així som del món,
i estem fora de perill: «gràcies, sol»,
i després d’això som de l’univers,
però més enllà de tot som dels déus…
Però sens dubte els déus saben com governar,
i l’enorme univers també rutlla,
i mentre el sol segueixi lluint,
guiarà els planetes segons lleis el•líptiques!
I si atenem amb cura la Terra,
ella comanarà per si mateixa el camp i el glauc,
i si ella pot, així mateix ho farà tota Europa;
doncs per què no ha de ser possible també per als espanyols?
I si ells poden tenir el seu govern, nosaltres exigim també el nostre.
Som catalans! A veure si ho entens!
Som catalans! M’és igual si et molesta,
perquè a la meva terra som catalans,
perquè a la meva terra som catalans…
Som catalans.

Marc Vilarrasa i Omar Macias formen el duet “The Bastoners”

J. V. Foix (1893-1987)
De Les Irreals Omegues, IX

EN PALMELLS D’OR GUARDEM ELS ULLS DE PEDRA
DELS FARAONS VENÇUTS PER L’HOME
QUE ERRA SOLITARI PER ORRIS I CALELLES

Teniu els ulls sense gregals ni arbres
I em deu les mans amb trenta codolells;
–Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo
Aigua i fullam pels clots assolellats.
Míser em sé, però sol torno a néixer
En prats frescals, en masos matiners.
No sou –sou tants!– i la veu us retorna
En únic so, i tremoleu de por
Quan l’altra veu, que les ones modulen
I els rocs eterns, invoca solituds.
Sóc el Qui Fou per clares torrenteres
I em faig un clam del silenci de tots.
Us veig alçats per semblar més encara,
Tinta la faç i amb fatídics coturns,
Clamant als déus, i a les vestals. I al Cèsar!
Els ulls sagnants en bacines de fang.
Només mos ulls són meus, no pas els vostres,
I petjo ferm en nits d’eternitat.
Us emmureu, morents, en llum somorta,
Al so crioll d’instruments enyorats,
I us projecteu a l’obrador dels somnis
A un enllà esvaït, en negre i blanc.
Us sé dorments en inclements pagodes
Jo, l’aiguaneix d’un planell sobirà.
No teniu mans per aplaudir el miracle,
Aneu cap cots i junts per plaça i circ,
Canteu, incauts, tonades de crepuscle,
Entre fullams, en els suburbis broms.
Cantaré sol per orris i calelles
El cant de tots, amb aire antic i plors.
A riba mar us agleveu febrosos,
El cos flairós i nu, tiges solars
De l’erm carnal, sense gra ni migrança,
A l’Absolut estranys, i al foll Instant.
–Oh mar, miratge de les ombres orfes,
Obre’m l’abís del teu solatge pur!
Heu mutilat icons, i això us conhorta;
Amb metalls clars feu tomba i pedestal.
Moriu plegats per salvar-vos d’angoixa
I el trofeu d’un és el trofeu de tots.
En or palmat guardem els ulls de pedra
Dels faraons vençuts en areny fosc.

Els Torrents de Lladurs, 1939

Gabriel Ferrater (1922-1972)
Cançó del gosar poder

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:
gosa poder ser vell, que si tens fills
un testament els fermarà ben curt.
Gosa poder que no t’agradi massa
d’anar testat per un món que s’espera.
Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.
Amb el teu sou, compraran vi prou agre
perquè en tres anys els podreixi les dents.
No et faci por: tu pren l’opi dels rics
(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).
Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.
Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis
que et llegaran eneides a salvar.
Gosa poder fer-te persona augusta
quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,
gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,
cosí d’un Sant i Savi tu mateix,
mira-t’hi bé, que en vindran de més savis
a historiar-te, i diran que ets mal rei:
els has perdut una bruta batalla
que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria
gosa posar molta esperança en tu.
No gosis, no, poder perdre batalles.
Però tampoc no et cal guanyar-les totes.
Si tens napalm per sembrar camps del Nord,
gosa poder perdre guerres del Sud.
Gabriel Ferrater, Les dones i els dies (1968)

http://blocs.xtec.cat/09catjoanot2b/?p=439 Gabriel Ferrater al Festival de Poesia Catalana del Price (1970)

Jacques Brel (1929-1978)
El clar país

Amb el sol que és molt blanc sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs dalt el cel que és tan blau,
i rius que inútilment volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils, amb el cor ple d’atzar.
Amb pluja per atzar, amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar de llevant inclement.
El clar país, el meu.

Tot de vells campanars entre cases i camps,
i tendríssims palmons el Diumenge de Rams,
tot de cares de sants pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps a cavall de la mort.
I camins plens de pols per on ve, indiferent,
la brisa de l’oest, la llum del sol ponent.
El clar país, el meu.

Amb aquest cel tan dur que el sol no es pot mirar,
amb aquest cel tan alt que els ocells són distants,
amb aquest cel tan net que ensenya a perdonar,
amb aquest cel tan lluny que els homes són pagans.
Amb el fred vent del nord que arriba tramuntant,
amb el fred vent del nord que torna el cel brillant.
El clar país, el meu.

Amb els pobles i ciutats que de Roma han nascut,
amb homes jornalers portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam, quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria, i el dret a viure, un plet.
Quan la brisa és somrís, quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud, quan tot esdevé quiet.
El clar país, el meu.

[adaptació: Joan Argenté. Cantada per Emili Vendrell fill: Belter, 1963]

CANÇÓ PER A L’ALVERNÈS
Georges Brassens (
1921-1981)

És per a tu, aquesta cançó,
tu, l’alvernès que, com si res,
un feix de llenya m’has donat
quan en ma vida hi feia fred.

Tu, que m’has donat foc quan
les bergantes i els bergants,
tota la gent de bon pensar
m’havien tancat la porta al nas.

No han estat més que uns branquillons,
però m’han donat escalfor al cos,
i encara em bullen dintre el cor
com si de joia en fos un foc.

Tu, l’alvernès, quan moriràs,
quan l’enterramorts se t’endurà,
que et condueixi, cel enllà,
cap al Pare etern.

És per a tu, aquesta cançó,
tu, l’hostessa que, com si res,
m’has donat un crostó de pa
quan en ma vida hi feia fam.

Tu que m’has obert el rebost quan
les bergantes i els bergants,
tota la gent de bon pensar
reien de veure’m dejunar.

No ha estat res més que un tros de pa,
però m’ha donat escalfor al cos,
i encara em bull a dintre el cor
com si fos un gran festí.

Tu, l’hostessa, quan moriràs,
quan l’enterramorts se t’endurà,
que et condueixi, cel enllà,
cap al Pare etern.

És per a tu, aquesta cançó,
tu, l’estranger que, com si res,
un somrís trist m’has dedicat
quan els guàrdies m’han agafat.

Tu, que no has pas aplaudit quan
les bergantes i els bergants,
tota la gent de bon pensar
reien veient-me emmanillat.

No ha estat res més que un xic de mel,
però m’ha donat escalfor al cos,
i encara em bull a dintre el cor
com si fos el més gran dels sols.

Tu, l’estranger, quan moriràs,
quan l’enterramorts se t’endurà,
que et condueixi, cel enllà,
cap al Pare etern

JOAN SALVAT-PAPASSEIT
Les Gorgues

A Sant Martí del Canigó
la veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya!
i la remor
sempre contesta:
Esclava a Espanya.
Si prens coratge
els ulls al cel
i alces el braç – gest de venjança,
a Sant Martí sents una veu
i a cau d’orella:
També a França.

Vernet-les-Bains
26 d’agost de 1923

Facundo Cabral (1937-2011)
Cantautor argentí, assassinat el passat  diumenge
9.07.2011 per uns mercenaris a Guatemala


No soy de aquí
Me gustan los que se callan
y me gustan los que cantan,
y de tanto andar conmigo
me gusta lo que me pasa.
Me pasan cosas como esta,
aunque no tenga importancia:
andar contándole a todos
todas las cosas que pasan;
porque uno no vive solo,
y lo que a uno le pasa
le está sucediendo al mundo,
única razón y causa;
pues todito es tan perfecto
porque perfecto es Dios,
que se mueve alguna estrella
cuando yo arranco una flor.
Por eso, si hay uno, hay dos.

No soy de aquí

Supe del diablo la noche
que al hambriento dije no.
También esa noche supe
que el diablo es hijo de dios.
Ando solo por la vida
con un tono y dominante
modestamente cantor;
sin pretensión de enseñante,
porque si el mundo es redondo
no sé qué es ir adelante.

Andar y andar siempre andando
nada más que por andar.
No vine a explicar al mundo,
yo solo vine a tocar.
No quiero juzgar al hombre,
al hombre quiero contar.
Mi condición es la vida,
y mi camino es cantar:
cantar y contar la vida
es mi manera de andar.

Un día llegué a Tampil
y conocí a un anciano
que a falta de inteligencia
se le dio por ser muy sabio.
Le pregunté por Jesús
una noche al lindo viejo,
y ahí mismo lo conocí,
cuando me alcanzó un espejo.

Yo bailo con mi canción
y no con la que me tocan;
yo no soy la libertad,
pero sí el que la provoca.
Si ya conozco el camino,
¿pa’ qué voy andar acostado?
Si la libertad me gusta,
¿pa’ qué voy a vivir de esclavo?
¡Elegir! Yo siempre elijo,
más que por mí, por mi hermano.
Y si he elegido ser águila
es por amor al gusano;
prefiero seguir a pie
y no en caballo prestao:
alguien por una manzana
pa’ siempre quedó endeudado.
Siempre se llega primero
el que va mas descargao.

El día en que yo me muera
no habrá que usar la balanza,
pues pa’ velar un cantor
con una milonga alcanza.
Doy la cara al enemigo
y la espalda al buen comentario
por que el que acepta un halago
empieza a ser dominado…
El hombre le hace caricias
al caballo pa’ montarlo.

Perdón si me propasé
y me puse moralejo.
Nadie puede dar consejos:
no hay hombre que sea tan viejo.
Me pongo el sol al hombro
y el mundo es amarillo,
me gusta andar,
pero no sigo el camino.
pues lo seguro ya no tiene misterio,
me gusta ir con el verano muy lejos,
pero volver a donde mi madre en invierno,
y ver los perros que jamás me olvidaron
y los caballos,
y los abrazos que me dan mis hermanos.
Me gusta…..me gusta……me gusta….me gusta…….

Me gusta el sol, Alicia y las palomas,
el buen cigarro y la guitarra española,
saltar paredes y abrir las ventanas,
y cuando llora una mujer.

Me gusta el vino tanto como las flores,
y los conejos, pero no los tractores,
y el pan casero y la voz de Dolores,
y el mar mojándome los pies.

No soy de aquí ni soy de allá,
no tengo edad ni porvenir,
y ser feliz es mi color
de identidad.

Me gusta estar tirado siempre en la arena,
y en bicicleta perseguir a Manuela,
o todo el tiempo para ver las estrellas,
con la María en el trigal.

No soy de aquí ni soy de allá,
no tengo edad ni porvenir,
y ser feliz es mi color
de identidad.

Me gusta el mar y la mujer cuando llora
las golondrinas y las malas señoras
saltar balcones y abrir las ventanas
y las muchachas en abril

Me gusta el vino tanto como las flores
y los amantes, pero no los señores
me encanta ser amigo de los ladrones
y las canciones en francés

No soy de aquí ni soy de allá
no tengo edad ni porvenir,
y ser feliz es mi color
de identidad.

Me gusta estar tirado siempre en la arena
y en bicicleta perseguir a Manuela
y todo el tiempo para ver las estrellas
con la María en el trigal

No soy de aquí ni soy de allá,
no tengo edad ni porvenir,
y ser feliz es mi color
de identidad.

Publi Ovidi Nasó (43 aC – 17 dC)
Amors II, IV

No, jo no gosaria defensar els meus reprensibles costums ni recórrer a les armes de la mentida com a excusa dels meus vicis. Confesso, si serveix de res confessar les pròpies culpes; i ara, després d’aquesta confessió, torno a caure com un boig en les meves febleses. Les odio, però no puc deixar de desitjar allò que odio. Ai! Com és de feixuc de portar el jou que voldries espolsar-te! Perquè em manquen les forces i el poder de governar-me a mi mateix; sóc arrossegat com una barca enduta per un corrent impetuós.
No hi ha un tipus determinat de bellesa que desperti el meu amor; cent motius hi ha que em fan estar sempre enamorat. Si una dona té els ulls modestament abaixats cap a ella mateixa, m’inflamo, i el seu pudor és el parany que m’atrapa. Si una altra és provocant, em sedueix perquè no és pas novençana i em fa esperar que se sabrà moure sobre el llit mollenc. Si una altra m’ha semblat esquerpa i semblant a les sabines de rígids costums, penso que ho deleja, però que ho dissimula profundament. Si ets instruïda, m’agrades perquè estàs dotada de rares qualitats; si ets ignorant, m’has plagut per la teva senzillesa. N’hi ha una que troba rústecs els poemes de Cal•límac[1] en comparació dels meus: com jo li agrado, ella també m’agrada tot seguit. N’hi ha també una que em jutja malament com a poeta i critica els meus versos: jo voldria sentir damunt meu la cuixa de la meva crítica. Una altra té l’anadura elàstica: el seu pas em sedueix. L’altra és rígida: però es farà més lleugera al contacte de l’home. Aquesta, perquè canta dolçament i té tan fàcils inflexions de veu, jo voldria, mentre canta, robar-li petons. Aquella, amb hàbil polze, recorre les cordes harmonioses: unes mans tan doctes, ¿qui podria no estimar-les? Aquella altra m’agrada pels seus gestos, balanceja rítmicament els braços i corba, àgil, amb art els seus flancs lascius. I no parlem de mi, que m’excito per qualsevol causa: posa al meu lloc Hipòlit,[2] esdevindrà un Priap.[3] Tu, que ets tan alta d’estatura, iguales les heroïnes antigues[4] i pots omplir tot el llit amb el teu cos estès. Aquesta és lleugera per la seva poca talla. Totes dues em sedueixen: l’alta i la petita responen al meu desig. No està abillada: m’imagino com guanyaria amb un abillament la seva bellesa. Va vestida amb elegància: realça, ella mateixa, els seus encants. Una dona pàl•lida em conquistarà; em conquistarà una de rogenca; fins un tint bronzejat és agradós per a l’amor. Si cauen obscurs els cabells sobre un coll blanc de neu, també Leda[5] fou admirada per la seva negra cabellera. Si són rossos, també agradà l’Aurora pels seus cabells color de safrà. Totes les històries s’adapten al meu amor. Una edat tendra m’excita, una de més madura m’agrada: la primera és millor per la bellesa del cos, l’altra té experiència. En fi, totes les dones que qualsevol admira per tot Roma, a totes s’adreça ambiciós el meu amor.

Traducció de Jordi Pérez i Durà i Miquel Dolç.
OVIDI: Poesia eròtica (Amors, Art amatòria, Remeis a l’amor). Biblioteca Grècia i Roma de la Fundació Bernat Metge. Editorial Alpha – Edicions 62, Barcelona 2009

_____________________________________
[1] Poeta grec del segle III aC, cèlebre pel refinament del seu estil.
[2] Fill de Teseu i d’Hipòlita, objecte del desig de la seva madrastra Fedra i mode de jove cast.
[3] Déu de la fertilitat, se’l representava amb un fal•lus enorme.
[4] Hom atribuïa a les heroïnes una estatura superior a la normal.
[5] Bella esposa del rei Tíndar d’Esparta, seduïda per Zeus en forma de cigne. El mateix dia va fer l’amor amb el seu marit. D’aquelles unions en van néixer dos fills i dues filles: de Zeus, Càstor i Helena (muller de Menelau d’Esparta, a qui va deixar per anar-se’n amb Paris a Troia); de Tíndar, Pòl•lux i Clitemnestra (muller d’Agamèmnon de Micenes).

Jaume Sisa (1948)
La nit de Sant Joan

La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Primavera mor, l’hivern es retira.
Si arribés l’amor, mai més moriria.

Les flames del foc, la nit tornen dia.
Si arribés l’amor, que dolç que seria.
La nit de Sant Joan és una frontissa.
La porta de l’any, tan grinyoladissa,
comença a tancar-se. Doneu-me xampany!
Que és la nit més curta i el dia més gran.
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!
Doneu-me xampany, doneu-me xampany!

Imitarem el sol amb grans fogates.
Llevem-nos el calçat damunt les brases.
Al cel van de «verbena» ocells i astres.
I augmenten les virtuts d’herbes i aigües.
Com la terra que gira al voltant del sol.
Farem lentes rodones encerclant el foc.

La nit de Sant Joan és nit d’alegria.
Estrellat de flors, l’estiu ens arriba
de mans d’un follet que li fa de guia.
Qui és aquest follet? Qui el coneixeria?
Al bell mig del foc té la seva fira.

Follet de la nit, rei de l’enganyifa.
Cada any per Sant Joan ens fa una visita.
—Adormo els infants i faig que somniïn.
Enamoro els grans i faig que s’odiïn.

Destapa secrets, escampa misteris.
Fa anar del revés els somnis eteris.

—Provoco adulteris, records, enyorances,
petons i venjances, ensenyo encanteris
a les jovenetes i porta perfums
dels altres planetes.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.
Quan vol és tan alt com la catedral.
Quan vol és petit com l’ungla d’un dit.
No és home ni dona, ni àngel ni infant.
Per passar l’estona pot ser un comediant.
És jove i no ho és, geniüt i immoral.

Astut. I què més?
—Sóc immortal.

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
li veureu les banyes, el barret i els guants.

http://www.youtube.com/watch?v=n7BUtnQO-n0

Joan Vinyoli (1914-1984)
Passeig d’aniversari

Encara hi ha vials per passejar,
però la mort n’ocupa tots els bancs.
Riuen i juguen a saltar i parar
nens atordits al caire dels barrancs.

He fet l’intent d’estar-me dret al pont
que els barracots separa dels jardins.
Ja del delit de fer de tastavins
sols queda el pler de l’aigua d’una font.

Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l’alzinar.

(De Domini màgic, 1984)

Josep Carner (1884-1970)
Cançonetes del «Déu nos do»

I

Déu nos do ser catalans,
gent de bella anomenada,
la millor cosa del món:
vella rel i fresca saba.
Si no iguals als anteriors,
una artiga els afressàrem;
si no som com els passats,
ens hi troben retirada.
Déu nos do la nostra fe,
amatents a trenc de l’alba,
l’aigua fina de les neus
i el forment per les vessanes,
i els diners de bon dringar,
i l’amor, que és millor paga,
i la fi sense retret,
amb la cara asserenada,
i que diguin: —Ara, mort,
quina imatge de son pare!—
I si fama hem de tenir,
que ens la gruï el veïnatge;
sempre fou, en alt afany,
lloc difícil una pàtria.
I si tara hem de sofrir,
Déu nos do la nostra tara;
que si ve de tan endins,
farà goig un dia o altre.

II

Déu nos do per companyia,
en les minves de l’hivern,
l’ametller, de tels de rosa,
guarnit d’or, el taronger.
Dorm encara la figuera
sota el sol que es fa roent:
és la gran tocatardana
de l’eixida i de l’hortet.
En el cim, el pi vigila:
aquest sí que mai falleix:
la color té sempre jove
com la mar i com el cel.
He de dir, que el cor ho mana,
renovant la meva fe:
— Déu nos do per companyia,
en les minves de l’hivern,
l’ametller, de tels de rosa,
guarnit d’or, el taronger:
que llavors, com l’atzavara,
entre ells dos ens aclofem—.
La blancor de la caseta
vibra tota, fent-se ardent.
¿No brunzeix, al vol, l’insecte?
¿O és la casa qui brunzeix?
—Fóra poc —un hom sospira—
que llueixi tot el cel;
vull al lluny una percinta
en frisor tota d’argent
entre el blanc de les casetes
i el de veles de vaixells—.

III

Déu nos do un acabament
com aquest de l’any que fina.
Doll de flama de l’estiu,
si t’has fet llum endolcida,
a la punta dels rostolls
veig encara tes guspires.
Ara, el sol de la tardor
és de bona companyia:
va escurçant el seu camí
i sospira quan camina.
Portaré un raïm sencer
a la porta de l’amiga:
menjarem tot el raïm
sense moure’ns de la llinda,
ans que un mot no serà dit
o d’amor o de renyina.
I enc que vingui la frescor
que, en caient la tarda, es gira,
i tremoli l’alt fullam
de l’adéu que el sol envia,
el raïm farem durar
com si fos tota una vida.

IV

Déu nos do la casa blanca
sota un cel ben solellat;
dos rosers a la finestra
que l’Amor hagi flairat;
un peix d’or a la peixera,
que fa molta netedat;
una vella escaparata
i un bressol de l’any passat;
i, onejant, la roba estesa
com banderes de terrat:
una casa tota closa
al servatge, fill del crim;
tota closa a qui vol veure’ns,
doll que som, un escorrim;
tota oberta, a qui demani
pa i amor, que bé en tenim;
tota oberta a primaveres
de l’alt somni que servim;
tota oberta al vent que canta
com posada dalt d’un cim.

V

Déu nos do la companyia
de converses de fullam
i un camí de vora l’aigua
i la font sota un pollanc,
veure el cel que es fa més tendre,
veure el món que es torna blau,
i llavores dir el rosari
pel tirany tot ombrejat,
que així tristes animetes
goig etern assoliran
(per això lloem la Verge
amb seguit de noms suaus).
I en tornant a casa nostra
veure llum al finestral,
i saber que hi ha la taula
amb el bon parament blanc,
amb els plats de viu alegre
i amb el veire de cristall.
I és gustosa l’entaulada
sota el llum, no sabent pas
si han restat les animetes
amb els grills, a dins l’afrau,
o s’acosten a la casa
per la fosca del pinar
i ara passen el rosari,
com pagant-nos l’amistat,
perquè aquí siguem feliços
en el batre de la sang
i en alçant les copes clares
i en els besos nupcials.

VI

Déu nos do la gosadia
de la sang independent,
i aquesta ànima difícil,
i aquest llavi malcontent.
El corcó que posi ales
es fa estel al firmament.
Ah, en la fosca, pel guiatge
de la sola il•lusió,
caminar sense sendera
i varar sense timó,
estimar sense estimada
i servir sense senyor!
No hi fa res que solitaris
fem la via pels afraus.
Conspirem enmig d’un núvol.
S’emmiralla als gorgs suaus
—fins i tot ans de bastir-lo—
un bell ordre de palaus.
Vindrà un dia que nosaltres
serem lluny, sota l’oblit:
hi haurà amors en cases noves
i rosers en cada ampit,
i gent dolça que mediti
els secrets de l’infinit.
Però mentre l’Enyorada
viu secreta i viu gement,
Déu nos do fer-li seguici,
cor ardit, braç amatent,
una pedra a la bassetja,
la bassetja dins el vent.

(De Bella terra, bella gent, 1918)

Guilhèm de Peitieu (1071-1126)
(Guillem IX d’Aquitània, VII comte de Poitiers)

Us faré un vers, tinc son a frec

Us faré un vers, tinc son a frec,
camino un xic, al sol m’ajec.
Hi ha dames de seny temorenc.
Sabeu qui són?
Les qui d’amor de cavaller
diuen afront.

Dama poc ha pecat mortal
que estima un cavaller lleial;
estimar clergue sí que és mal.
Té gran raó
si algú crema isardament
amb un tió.

A Alvèrnia, ran Llemosí
anava sol com pelegrí.
Topo la dona d’En Guari
i d’En Bernart.
Em fan salut, pel bon patró
sant Lleonard.

L’una que em diu amb veu galant:
“Que Déu us guardi, vianant!
Sembleu persona benanant
de bon regent.
Massa veiem com va pel món
la folla gent.”

Ara sabeu el so que els fiu:
No contestí ni Pau ni piu,
no esmentí flames ni caliu,
sols aquest cant:
“Babariol, babariol,
babarian.”

N’Agnès avisa N’Ermessèn:
“Heus ací aquell que estem volent.
Bona germana, qui no el pren?
Sembla ben mut;
si l’alberguem, el nostre afany
poc és sabut.”

Amb son mantell em tapa un poc
i em porta vora d’un bon foc,
dins de sa cambra, que és bon lloc.
Més d’un buscall
em dóna escalf de voluptat
en llur fogall.

Per menjar em feren mant capó,
més de dos foren, Déu n’hi do.
No hi hagué coc ni marmitó,
només tots tres.
El pa era blanc, el vi, dolçor,
el pebre, espès.

“N’Agnès, potser és home dubtós.
Per descobrir si és enganyós,
portem-li en nostre gatet ros
ben prestament.
Veuràs que el fa parlar sobtós
si de cert ment.”

N’Agnès que cerca l’odiós:
de grans bigotis, grandiós;
així que el viu, haguí paors
i patiment.
Per poc no perdo la valor
i l’ardiment.

En havent begut i menjat
em despullí ben de llur grat.
Darrera em posen aquell gat
galifardeu.
L’una l’arria del costat
fins sobre el peu.

Tiren la cua del dolent
que m’esgarrinya iradament.
De nafres foren més de cent
tot d’un seguit;
jo no em moguí pas, baldament
em creguí occit.

I fa una dona a l’altra, amén:
“És mut, això em dóna entenent.
Banyem-lo prest, fem-lo content,
dem-li delit.”
Més de vuit dies restí allí
molt ben servit.

Amb cent vuitanta-vuit assalts
de cavaller sense rivals
me les vaig fotre, pro certs mals
elles m’han mes.
I encar si perdo el corretjam
i el bon arnès.

Monet, porta’ls demà al matí
aquest vers meu de bon sentir,
dret a la dona d’En Guarí
i d’En Bernat,
i digue’ls que pel meu amor
matin el gat!

(Versió d’Alfred Badia. Poesia trobadoresca, MOLU, 14, Ed. 62 i “la Caixa”, Barcelona 1982)

Robert Lalasz
Poemes a Leo Messi
He Doesn’t Live There

No viu allà

Brillant!
Màgic!
Aaaaaaaagh!
Absolutament genial de nou,
Messi!

Han provat
de posar-li travetes,
han provat
de fer-lo caure.

I què fas tu?
Apagues el foc
tirant-hi gasolina!

No el busqueu
ni a les X ni a les O.
No viu allà.
No viu en el món tàctic,
ni tampoc en el tècnic.
Viu en l’espectre magnètic
dels genis.

El pots acorralar
amb dotze cocodrils,
i ell encarà trobarà
la manera de sortir-se’n.

Ni xarxa ni trident

El geni,
el geni del futbol
dels temps moderns.
Completament imprevisible!

Si ni ell mateix sap què carai farà després,
com poden intuir-ho els defenses?

No es pot frenar
ni amb una xarxa
ni amb un trident.

Té ritme,
té força,
té visió
tècnica !

I sap finalitzar.
La seva copa
sobreïx…

Magnífic Messi!
Home salvatge
que cavalca el món
com un colòs.

Messi Vintage

Quants àngels
poden dansar al cap d’una agulla?
Com n’és de magnífic,
en Messi?
No hi ha resposta:
És com comptar les bombolles
en una ampolla de xampany.

Cobert d’ulls

Què és ell?
És com alguna cosa
enllà de la mitologia grega.
Petit brau camacurt,
Lionel Messi,
cobert d’ulls !

(Versions de Mireia Carreté)

Poema publicat al dominical de “The New York Times” el 21 de maig de 2011, al costat d’un magnífic reportatge de quatre pàgines sobre Messi. Vegeu aquí el reportatge sencer:

http://www.nytimes.com/2011/05/22/sports/soccer/lionel-messi-boy-genius.html?_r=1&ref=sports

Robert Lalasz és director de comunicació de The Nature Conservancy, organització ecologista sense ànim de lucre fundada el 1946 a Arlington, Columbia, (EUA) per a la protecció de la Natura al món. Pel que sembla, aquests poemes estan inscpirtas en els comentaris elogiosos que un comentarista de televisió, Ray Hudson, ha fet aquesta temporada sobre alguns gols de Messi (inclosos els dos al Bernabéu a la semifinals de Champions). Vegeu aquest poema, i altres, al seu blog:
http://robertlalasz.com/2011/05/messi-ray-hudson-must-read-soccer/

http://mustreadsoccer.com/spoken-word-of-ray-hudson/

La  referència  la xarxa i al trident té relació amb l’armament dels gladiadors: ni amb xarxa ni trident no el poden parar. “Vintage”, entre enòlegs, fa referència a les collites d’anyades excepcionals; en general significa “excel•lent, gran reserva”. Crec que “cobert d’ulls” és una expressió treta de l’Apocalipsi (4, 6), on diu que al costat del tron de Déu hi havia quatre éssers tot ulls (“plens d’ulls” segons la Bíblia de Montserrat; “covered with eyes” en la Bíblia anglesa del Rei Jaume), que figuren els quatre evangelistes.

Oscar Hammerstein II (1895-1960)

Vell riu

Vell riu, aquest vell riu,
alguna cosa deu saber,
però no ens vol dir res.
Només va passant,
sempre passant avall.

No planta patates,
no planta cotó,
i a aquells que hi plantem, de seguida ens oblida;
i el riu va passant sempre avall.

Tu i jo suem i ens cansem,
el cos adolorit,
Amarra bé la barca,
carrega les bales de cotó,
emborratxa’t una mica i de cap a la presó!

Estic cansat i malalt d’intentar-ho.
Estic cansat de viure i em fa por la mort.
I el riu va fent, va fent,
va passant sempre avall.

Els negres treballem al Mississipí
mentre els blancs s’ho passen bé.
Arrossegant les barques des de l’alba a la nit,
treballant sense descans fins al dia del judici.

Ni miris enlaire, no miris avall,
no facis arrufar el nas a l’amo blanc.
Agenolla’t, acota el cap,
Estira la corda fins a la mort.

Deixa’m marxar ben lluny del Mississipí,
Deixa’m fugir de l’amo blanc.
Ensenya’m on és el riu que es diu Jordà,
el vell camí que ja trigo a travessar.

Vell riu nostre

Pobres negres, els del Mississipí!
Com s’afanyen, mentre juga el blanc!
A la sirga, des de l’alba al vespre!
Mai no paren, mai no pararan!

Sempre avant has de mirar,
si el capatàs no vols aïrar!
Ajup el cap, estira fort!
Repòs no hauràs fins a la mort!

Oh, porteu-me lluny del Mississipí,
on no em pugui el capatàs trobar!
Ensenyeu-me del Jordà les aigües
que somio aviat passar!

Vell riu nostre, oh, vell riu nostre!
Si en saps de coses,
que dir no goses!
Mai, no t’atures;
només murmures cançons.

Cotó no plantes, ni canya forta…
I a aquells que en planten, l’oblit s’emporta;
però el vell riu nostre
només murmura cançons.

Tu i jo, com tots, tresquem,
i el cos se’ns nafra i la sang suem.
“Tiba fort!”, “Carrega’n dos!”
Si un xic massa beus, dorms al calabós!

Tanta angoixa el meu cor no aguanta!
La vida em pesa, la mort m’espanta!
Però el vell riu nostre
només murmura cançons!

(Versió de Guillem d’Efak, disc “Vell riu nostre”, Concèntric, 1965)

Johann Wolfgang von Goethe (1749-1823)
Kennst du das land
(Balada de Mignon, a Wilhelm Meisters Lehrjahre, 1796)

Saps el país dels tarongers en flor?
(versió de Joan Maragall, 1891)

Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur brilla el fruit d’or.
Allí es fa el llorer altiu, la murtra suau,
gronxats pel dolç oreig sota el cel blau.
No saps on és?
Allí…
Volguessis, mon amat, anar-hi amb mi.

Saps l’estada? En pilans s’alça el trespol,
cada cambra és bonica com un sol,
les estàtues de marbre em van mirant:
“Què t’han fet” –semblen dir-me- “pobre infant!”
No saps quina és?
Allí…
Mon protector, volguessis anar amb mi.

Saps la serra! Pels cingles emboirats
hi cerquen via els matxos carregats,
en les esberles nien les serpents
i les roques s’estimben pels torrents.
No saps on és!
Allí…
Oh mon pare! Voldria fer camí.

Saps tu la terra on la taronja llu?
(Versió de Jeroni Zanné, 1906)

¿Saps tu la terra on la taronja llu,
com fruita d’or, entre el fullatge bru?
Sota el blau cel bressa l’oreig frescal
la dolça murta i el llorer triomfal.
¿Saps on s’escau?
Enllà! Enllà!
Amb mi volguessis, mon amat, anar!

¿Saps tu el palau? Són ferms els fonaments,
cambres i sales brillen resplendents.
L’esguard els marbres fiten tots en mi;
“Vols dir-me, pobre infant, què et fa patir?”
¿Saps on s’escau?
Enllà! Enllà!
Mon bon amic, m’hi vols acompanyar?

¿Saps tu la serra de viaranys ocults?
Lassats, entre la boira, hi van els muls:
a dins les coves nia el drac afrós,
salten les roques pel torrent furiós.
¿Saps on s’escau?
Enllà! Enllà!
Oh mon pare estimat, deixa-m’hi anar!

Saps la terra on floreix el llimoner?
(versió de Miquel Desclot, 1999)

¿Saps la terra on floreix el llimoner,
les taronges rutilen al verger,
el ventijol alena en el cel blau,
la murtra i el llorer es drecen en pau?
Digues, hi saps?
Allí, allí,
oh estimat meu, volguessis anar amb mi!

Saps la casa? S’aixeca en ferms pilars,
sales i alcoves lluen al meu pas,
les estàtues de marbre em fan retret
com dient: “pobre infant, doncs què t’han fet?”
Digues, hi saps?
Allí, allí,
oh padrí meu, volguessis anar amb mi!

Saps la serra i el seu camí alterós?
La mula enfila pel collet boirós,
a la balma reposa l’antic drac,
els rocs s’estimben pel torrent obac.
Digues, hi saps?
Allí, allí,
oh pare meu, ens mena el bon camí!

Salvador Espriu (1913-1985)
Diré del vell foc i de l’aigua

Diré del vell foc i de l’aigua.
Si crema molt la neu,
glaçava més la flama.

Diré de l’espasa i de l’aigua.
Si m’ha ferit la font,
em guarirà l’espasa.

Diré de l’ocell i de l’aigua.
Si llum de cims al riu,
fosca de terra l’ala.

Diré de la rosa i de l’aigua:
la mort de la mar fa
la flor més perdurable.

Diré dels meus ulls i de l’aigua.
Si tot ho mira el llac,
jo tinc les nines blanques.

Dic la pluja, la pluja, la pluja clara
i el plor de l’endinsat
sense retorn per l’aigua.

Dic el nom del no-res
enllà dels fons de l’aigua.

(Raimon, Rellotge d’emocions, 2011)

Jordi Teixidor (1939-2011)
El retaule del flautista (1968) (fragment)
[Cançó dels regidors de Pimburg]

Som, som, som,
som els regidors d’aquest municipi,
car som els millors: qüestió de principis…

Manar i manegar les coses de la vila,
manar i manegar: tallem el bacallà…

Som, som, som
som l’autoritat, som incorruptibles,
som els més honrats de tota la vila.

Fem i desfem les coses de la vila,
fem i desfem: les cireres remenem.

Som, som, som,
som representants delegats del poble;
tots són vilatans, no hi ha rics ni pobres.

Dir i decidir les coses de la vila,
dir i decidir: i els impostos repartir.

Som, som, som
som els consellers, som bones persones,
som els més sincers defensors de l’ordre.

Amb seny i amb raó, les coses de la vila,
amb seny i amb raó, i si convé amb el bastó.

Som, som, som,
som molt liberals; els crítics hem d’admetre,
mentre es fiquin en detalls i no ens en vulguin treure.

Fem lleis sense embuts a la casa de la vila,
Batts, Webs, Schmid, Kost, Rush,
I el cap de la milícia…..

Joan Margarit (1938)
Gent a la platja

La dona aparca el cotxe a un carrer vora la platja.
Baixa i, a poc a poc, treu i desplega
la cadira de rodes.
Després, agafa el noi, que s’ha fet gran,
l’asseu i li col•loca bé les cames.
Aparta uns quants cabells que li van a la cara
i a poc a poc empeny,
sentint que el vent li fa onejar la roba,
la cadira de rodes cap al mar.
Entra a la platja pels taulons de fusta,
però els taulons s’aturen a uns deu metres de l’aigua.
A prop, el socorrista mira el mar.
La dona aixeca el noi de la cadira
per sota els braços i, d’esquena a l’aigua,
avança mentre els peus inerts del xicot
deixen uns solcs tristíssims en la sorra.
L’ha dut fins a on arriben les onades,
l’ha deixat a la sorra i torna enrere
a recollir una ombrel•la i la cadira.
A prop, el socorrista mira el mar.

Els últims metres. Sempre falten
els maleïts, terribles últims metres.
I mentre cadascú mira el seu mar,
seran aquests que et trencaran el cor.
No hi ha amor en la sorra. Ni en el sol.
Ni en els taulons de fusta, ni en els ulls
del socorrista, ni en el mar. L’amor
són aquests últims metres. La seva soledat.

Rossend Sellarés (1949)
On sou?

On sou, capdavanters de Catalunya?
I quin lloc amagat d’aquesta pàtria
ompliu? Quants pams per sota d’una terra
que encara viu de glòries passades?

Ara que els vostres fills us necessiten,
on sou, Guifré el Pelós i rei En Jaume?
Brandeu l’ensenya altra vegada amb força,
que ara com mai ens manca un bon guiatge.

Torneu, Roger de Flor i Abat Oliba,
Carrasclet i els herois que facin falta,
per aixecar l’autoestima d’un poble
que ja no sap si existeix i que calla.

On sou? Que no sentiu les campanades
de repic ansiós que en va us reclamen?
On són els Segadors? On, els Remences?
On, els homes del seny i els de la rauxa?

Dreceu el cap, Rafael Casanova,
torneu, avi Macià i Pompeu Fabra!
Que no ho sabeu, que el Cid i l’Olivares
cavalquen ben lleugers i amb arrogància?

Veniu ben aviat!
I desperteu la terra amb els timbals
d’una nova albada.

Del llibre Un fil de veu (L’Albí, 2011)

Francesc Vicent Garcia (1582-1623)
Rector de Vallfogona

A una dama que es deia Tecla

Tecla que sones ab manxa
ab lo vent gelat i fred,
permet que aquest pobret
te puga picar la panxa!
Ja ma flauta es desenganxa,
pensant ab ton bell teclat.
Diràs-me que es disbarat,
però, si em dónes lo punt,
per bemoll i contrapunt
te sonaré requintat.

A una senyora descolorida

Per a curar d’arrel, senyoria mia,
aqueix color trencat, que ha tant que us dura,
he oït a dir que tota trencadura
fàcilment un braguer la remedia.
Cenyiu-vos-el: si ho feu, de dia en dia
veureu que lo marfil d’eixa blancura
cobrarà el color viu de rosa pura
que als ulls de tot lo món causi alegria.
Jo us sé una mà tan ben exercitada,
tan secreta i lleal qual vos importa
per a la cura i vergonyós recato.
D’un petit “ai”, quant molt, sereu curada;
un “ai” que dos mil gusts juntament porta:
Feu-ho, si no per gust, per lo barato.

Ai, cap de déus

Ai, cap de déus en vós, nimfa d’aigüera,
que us ho vull dir ab frase catalana!
¿No us era molta sort que ma sotana
tocàs vostra faldilla mondonguera?
¿No sabem tots que en vostra claveguera
entren mil reguerons cada setmana,
i que en l’obert clivell d’eixa magrana
piquen tots los pardals d’esta ribera?
Si per desopilar-me de pecúnia
al florejat tenor de mon precari
voleu mostrar-vos espinosa i grave,
perquè us vull tràurer prest d’aqueixa angúnia,
sapiau què és lo tresor de mon armari:
dos prunes solament, i un famós rave!

JACINT VERDAGUER
En l’enterro d’un nin

A l’entrar al cementiri
he sentit olor de lliri;
no n’hi ha cap de florit;
sols al cloure’s una fossa
obirí la testa rossa
d’un noiet petit, petit.

Lliri blanc de la innocència,
jo he sentit la teva essència,
quan pujava cap al cel,
deixant sols aquí a la terra
de flor mústia la desferra,
d’on l’abella ha tret la mel.

(Folgueroles, 1845 – Vallvidrera, 1902)

Sílvia Bel (1982)
Radar

Els feliçment aparellats
tenen el radar adormit.
En canvi, els qui som un de sol,
com ara jo,
en portem un a dins del pit
(que fa sovint pi-pip, pi-pip).

És un radar d’alerta,
primitiu,
de lloba que va de cacera,
d’amant incansable,
de vetlla,
d’espera,

un radar que detecta
una olor de dona
fins tot en un bar ple de fregits,

un radar que et fa girar
de sobte pel carrer
− a veure si ella també es gira −

radar a internet,
al correu electrònic,
radar amb les amigues
que són només amigues,
radar amb la caixera del súper,
radar a dins el mar,
a l’hora baixa,
radar a les orelles
(abaixo el volum de la ciutat
per escoltar només
aquella desconeguda
com xarrupa el gelat);
radar a la planta dels peus,
que s’aturen
sense raó aparent
com si la presa estigués
a menys d’un metre,

radar a les parpelles
i al melic,
radar a la piscina
(avui una noia m’ha parlat,
– es deia Paula –
i he pensat:
“que sigui ella, que sigui ella”,
però s’ha dutxat i ha marxat).

Ha passat tant de temps desconnectat,
que dec tenir el radar
mig rovellat.

Crisi periodística

Després d’uns quants anys de carrera
avui, de sobte, he engegat el televisor
i m’he adonat que no sé distingir
entre bones i males notícies.

És positiu que avui no es parli
de les tropes d’Afganistan?
Són reals aquells rostres terroristes?
I els policies, per què mai no poden fer-nos mal?

M’he d’alegrar que cada cop
hi hagi més colors parlamentaris?
Ciutadans, iniciativa, els nous independents.
Per què no hi ha cap polític invident?

Des de l’atur de pluriempleada submergida,
he de somriure quan Mas em parla
de projectes, aliances i futur
en el seu primer dia de president?

De les notícies de cultura
gairebé no en puc destacar res.
Pastorets i cançonetes
ens acompanyaran fins a la nit de Reis.

Tampoc sé si és bo que demà plogui
o que el Barça encara sigui d’Unicef.

Ja ho veieu:
vigília de Nadal i jo amb aquests dilemes.
No sé si estic en condicions
per despedir aquest mediàtic 2010.

És una poeta jove (res a veure amb l’actriu del mateix nom), de Barcelona, amiga del poeta Rossend Sellarés. Més poemes seus al seu blog: http://silviabel.com

Màrius Torres

El canari
El meu petit canari
Tenia un cant barroc.
Com un electuari
Era dolç i era groc.

I vaig pintar un bon dia,
Perquè fes més bonic,
La gàbia on el tenia
D’un blau de cel antic.

D’aleshores no canta
I vegeta, patètic
I verd, com una planta
-blau i groc, verd sintètic-
El meu pobre canari.

Obra poètica desestimada
per Màrius Torres inclosa
en tries compreses entre 1937-1941

John Lennon (1940-1980)
Imagina (1971)

Imagina que no hi ha cel,
no és difícil si ho proves;
ni infern a sota nostre,
a sobre, sols l’espai.
Imagina’t tothom
vivint per sempre…

Imagina que no hi ha països,
fóra fàcil de fer;
res per què matar o morir,
ni religions tampoc.
Imagina tothom
vivint la vida en pau…

Pots dir que sóc un somiador,
però no sóc pas l’únic.
Espero que algun dia te’ns uneixis
i el món serà un de sol.

Imagina que no hi ha propietats,
no sé pas si podràs:
sense cobdícia ni gana.
Tothom en germanor:
imagina’t tothom
compartint tot el món…

Pots dir que sóc un somiador,
però no sóc pas l’únic.
Espero que algun dia te’ns uneixis
i el món serà un de sol.

Climent Forner (1927)La llengua és la pàtria

El català haurà desaparegut com a llengua al començament del segle XXI.

Prof. Lluís V. Aracil (de la premsa diària)

Mort el meu poble, aquesta llengua morta,

sóc un estrany a casa dels meus pares;

desposseït de somnis i esperances,

Tu, només Tu, cova del Verb, m’aculls.

En l’alta nit jo vetllo pel meu poble

i contra el fred encenc una foguera

on vaig cremant tions inexhauribles

del bosc de Foixos, Verdaguers i Llulls.

M’ho jugo tot a cada mot i cada

vegada que consagro el pa i el vi,

bo i defensant des d’aquest fort la pàtria.

Entrat en agonia amb el meu poble,

sigues, com ets en el meu verb, en mi,

Infant, albor de totes les naixences.

1983

L’infant

No neix en un portal, ens neix a dintre.

Reneix amb Ell en la joia més pura,

fill del silenci i de la pau hereu.

Prou el cercava per carrers i places

el nodrissó que van assassinar;

ara el retrobo, retrobant-me, al temple

i en Ell el pare i els germans.

Tot és a dintre, i els pastors i els reis,

la molsa del pessebre per coixí.

I aquesta llar de foc que sempre crema

amb vells tions d’alzina. I aquest cel

de paper fi, tan blau, que el vent no esquinça…

L’Infant reneix en cada infant.

Tots els infants són Ell.

1990

Nadala de l’orant de Pedret

Cal que aguantem els braços de l’Orant,

que no li caiguin de cansats després

de tants i tants de segles enlairant-los,

com haurien caigut els de Moisès

a punt d’entrar a la terra promesa.

sense l’ajuda d’Aharon i d’Ur,

per més que s’assegués en una pedra:

des de la vall profunda de Pedret

ell sol ens salva a precs de parenostre.

Alcem com ell els braços amb el goig

de veure sortir el sol dins la tenebra,

aquest infant misteriós que neix

dins una cova i fa que a llums de Pasqua

fulguri la muntanya de Queralt,

mentre escoltem la seva veu que crida:

“Deixeu d’un cop les armes, assassins,

que, si matàveu l’àliga bellíssima

que em cobricela, no fareu Patum,

us cobriran del Llobregat les aigües

i, suïcides, morireu de mort.

Sords, escolteu: pau, pau i sempre pau!”

2004

J. V. Foix (1894-1987)Onze Nadals i un Cap d’Any

X – Si, d’hora, vaig pels munts

Si, d’hora, vaig pels munts

—vagar no em costa gaire—

de mi faig claror i aire;

per mugues i agramunts

jo i qui no em deixa, junts,

fem pacte de firaire.

No temo el cald, ni el fred,

ni el grau a la passera;

la llum s’esfulla a l’era

quan flairo, en camí estret,

el fum que branca, dret,

del son de la riera.

Si en el trencall feraç

que salva l’avetosa

brufen les neus en fosa

davall els codolars,

aturo el cant i el pas,

i visc l’hora ufanosa.

Em crec etern, i sol,

en immortal contrada;

oblido cant i arada,

i allò que fou no em dol.

Tot és gra, tot mallol

en el Present que em fada.

Si m’enfilo al relleix

al clar de la floresta,

tot és tenora i festa:

el Temps mor del seu bleix.

No em cal coturn ni vesta

dins l’absolut que neix.

Só l’Home i só el Moment,

res el destí no cela:

calco un arbre a la tela,

un senglar ve, fuent,

passa un folc pel torrent

i un clergue sota ombrel•la.

Però el vent lleva crit

i la boira es deixonda;

remors de fosca fronda

obren, pertot, la Nit.

L’esglai s’enfonya al pit

i la basarda em ronda.

Ja no em pregunto el com:

d’un no res faig estella;

rabadà de bardella,

voldria ésse’ l’altre hom

i beure a la canella

de l’Aigua del teu Nom,

al girant de l’estrella.

Bon Nadal!

Montseny d’Amunt. Nadal de 1957

Joan Alavedra (1896-1981)

El pessebre (1948) – Fragments

L’anunciació als pastors

Un àngel d’ales daurades

vola al recer dels pastors,

es posa dalt de la branca

i els canta aquesta cançó:

—Deixeu la sopa i la gerra,

preneu samarra i bastó

i alceu-vos prest i seguiu-me.

Els xais, ja els guardarà el gos.

—No heu sentit quina veu fina?

—Era veu o violí?

—Era un bel d’anyell en somnis

—Era l’aigua. Un rajolí

que lliscava en tou de molsa

per no despertar el matí.

—No seria aquell estel

que brilla tant dalt del cel?

Mireu-lo com fa camí…

Suaus voladúries

fan fremir els espais.

Cèliques cantúries

encisen els xais

que el pastor governa

amb el flabiol.

Fins la flama viva

detura el seu vol.

I, de cop, la nit s’aquieta.

Es fa un silenci molt gran

i una veu suspesa en l’aire

modula, d’un to vibrant:

—Pastors, correu! A un estable

dels afores de Betlem

s’hi ha acomplert un miracle

com mai més cap no en veurem.

El Fill de Déu en persona

és nat en la nostra carn

i fa un plor de criatura.

Glòria a Déu en l’altura!

Aneu-hi, pastors, volant!

L’estel us farà de guia.

La meva veu, companyia.

Un pastor agafa un pollastre,

l’altre, un anyellet ben fi,

l’altre, un xai de la ramada,

l’altre, un gall dindi polit.

De mel una gerra plena

s’emporta el que és més petit.

Quan passaven la carena

tot just trencava el matí.

Cor dels camells

Del llunyà Orient

un estel lluent

ens guia amb llum bella.

Venim lentament

del sorral calent.

seguint una estrella.

De la gran calor

sense transició

som al fred que pela.

Els geps entumits,

els genolls rendits,

i la carn se’ns gela.

Que en són de pesats,

els pendents sobtats

d’aquestes muntanyes!

Quan s’acabarà

tan llarg caminar

per terres estranyes?

L’estel

L’estel esclata

de llum de plata.

Blava celístia

vesteix la nit.

En dolç ensomni

dorm la natura

extasiada

per l’infinit.

Ni el ven sospira

ni l’aigua canta

i l’au nocturna

calla el seu crit.

Pel prat fulgura

claror encantada.

Per l’herba passa

un raig d’estel.

Quan il•lumina

la branca nua

les flors esclaten

al bes del cel.

La mula de l’estable

Quin bell enrenou!

No has sentit, tu, bou,

resar a la Dona?

I l’Home ha cantat,

i algú ha bellugat

damunt de la palla.

Era un Pollinet

de dona, nuet,

que ja espernegava.

Algú amb tant d’esclat

que m’ha enlluernat.

Tot ho veig daurat.

Als ulls tot me balla.

Sembla un sol, posat

damunt de la palla.

El bou de l’estable

He passat la nit

vetllant, encongit,

amb el cor petit

i les banyes moixes.

I feia un mugir

ben dolç, per si així

podia ablanir

les meves angoixes.

Quina nit d’encants,

d’estels rutilants,

de vols flamejants

i d’aura divina!

I quins cants tant bells!

Com d’eixams d’ocells

refilant tots ells

amb la veu més fina

He vist el vedell

que és molt blanc de pell

i encar no camina.

Però fa una claror

i una resplendor

que tot ho il•lumina.

Al cor de la nit

la llum ha sortit

en una establia.

Em miro el rastell,

l’alfals, i aquest Vell

que tot s’hi entendria.

I, pel respirall,

la nit, com va avall,

i el néixer del dia.

L’adoració

L’estel brilla en la nit pura

i es detura al firmament.

Els camps són sembrats d’argent.

Fa una nit quieta, segura.

Si no pot ser un crit del vent,

no sentiu com un lament,

com un plor de criatura?

Hossanna

Pau a la terra!

Mai més cap guerra!

Mai més pecat!

Pau als homes de bona voluntat!

Pau!

Oració per un miner mort

Guillem d’Efak

Ja ha assolit la terra la caparruda fal•lera d’abraçar-te

Amb el seu amor concretíssim i la seva carícia exigent,

i, a la fi,

reposaran els teus somnis

i dormiràs la teva mort.

I aquest total consoles tornarà de pedra

i, en pedreny convertit, ens tancaràs el pas

tal volta un dia pròxim;

però no farà nosa a la germanor d’ara nostra

la futura rancúnia del teu fang.

La teva carn, des d’ara,

és el nostre enemic.

sàpigues, emperò, que cada dia

reviscolem el somni que ens deixares en penyora.

Del llibre: El poeta i la mina.

John Donne (1572-1631)El missatge

Torna’m els ulls, tan desgastats

de tant de temps que fa que et miren :

Mes si de tu han après tants mals,

gestos banals,

passions fatals;

si tu els vas fer

cecs per al bé,

per veure-hi així, no els vull: queda-te’ls tu.

Torna’m el cor, tan indefens

que cap malícia el tacaria.

Mes si el teu cor li ensenyà a fer

mofes insanes,

protestes vanes,

i a trencar vots

amb falsos mots,

aquest no és ja el meu cor: queda-te’l tu.

Torna’m els ulls, torna’m el cor,

que pugui veure’t les mentides;

que pugui riure jo demà;

mentre pateixes

i t’esllangueixes

per mor d’algú

que, igual que tu,

o mai no t’ha estimat o et trairà.

TEMPS IMMÒBILMiquel Martí i Pol

(Llibre d’absències)

Tota la nit va ploure i al matí

La terra era d’un gris desolador,

Feixuga i trista com un vell cansat.

De la finestra estant mirava els arbres

Tot esperant debades un senyal

De la teva presència.

Que lluny

de tot el que voldria, aquest silenci.

Temps immòbil. Ni l’àvid xuclador

Del desig no pot res contra aquest buit

Opac i sord.

No puc tornar endarrera.

Per reprendre camí caldrà que els ulls

Tendríssim d’una dona inconeguda

M’incitin a allargar les mans tan balbes

Més enllà del neguit d’aquesta espera.

Ken ZazpiPoema dels oprimits

En aquest país ocult,

amb les ombres vaig jugant;

intentant ser jo mateix,

pintant un endemà…

Tot allò que no puc ser,

raja sempre del meu cant;

l’alba és ben a prop,

la sento, em va envoltant…

La història ja se sap,

no tothom l’explica igual;

es difícil d’empassar,

la veritat del del costat…

Ara a prop dels oprimits,

un poema vull cantar,

tota l’amargor,

que volen amagar…

I canto als llits buits,

a la mare, al seu patir;

a tot el temps fugaç,

de que ens van desposseint…

Al ferro, al seu crit,

al pare atemorit,

a tothom que ho patim…

Escoltem des de petits

tot allò que hem d’estimar,

tot allò que hem de ser,

a la força imposat…

ara, prop dels oprimits,

cantaré una cançó,

coberta tenen ja

tota l’amargor…

A la soledat,

als íntims i als amics,

a cada instant del viure

que de les mans ha fugit.

Als qui van ser ahir,

als qui son ara aquí,

als que encara han de venir…

Estimada, vull sentir,

que aviat tot canviarà:

que també seràs amb mi

el dia de demà.

I que els que vindran després

ja mai més no cantaran

aquest cant dels oprimits

i tampoc no ploraran.

Digue’m, per favor,

ara, amiga, ja,

allò que vull escoltar,

estimada, amor…

En els accidents,

les adversitats

als que per nosaltres

fins la vida han donat..

Als que de camí,

mai no han arribat,

als que lluitem,

i al vent de llibertat.

http://www.youtube.com/watch?v=PTwxf2j53yw

Cançó cantada en català pel grup basc Ken Zazpi

http://ca.wikipedia.org/wiki/Ken_Zazpi

Txema Martínez (1972)Dedicat

A vosaltres,

que m’heu esbudellat, que heu censurat

tot el que no sabeu de mi,

que m’heu seguit en la nit més insomne,

que heu pretès enterrar-me. A vosaltres,

que m’heu jutjat pel forat d’un anell

sense dit, que heu entrat a casa,

m’heu estripat els llibres, m’heu obert

les cartes i m’heu pres tot el que tinc. A vosaltres,

que no enteneu qui sóc ni ho entendreu

esquarterant-me els vicis i l’orgull,

els secrets i la meva confusió.

A vosaltres us dic

que és tot vostre, emporteu-vos-ho.

Aquí no hi ha el que desitgeu. Aquí

no hi ha

remordiment.

De La nit sense alba (2000)

Joan Triadú (1921-2010)

Endimió (fragment)

Encara és un repòs de les ferides

que l’aire es llevi, pàtria, del seu son

cansat i taciturn, amic a penes

de les fràgils banderes, dels cabells

més àgils d’un amor, i del somriure

del nostre mar encès de pur matí,

vora la vida. Sempre m’acompanyen

els silencis amics i el cansament

més dolç del seu parlar, quan l’abraçada

pobla els arenys de fruit, ric d’una mort

ben guardada en els anys i les lluites,

i em torna les banderes en el vent

de l’espatlla segura i exaltada,

mentre els infants ara, amb els ulls de nit,

aspiren la claror del cel salvatge,

i no respon una veu a llur crit,

però fugen ocells de benvinguda.

(1948)

Freddy Mercury (1946-1991)

Som els campions

He pagat els deutes

un rere l’altre,

he complert la sentència

sense haver comès cap crim,

m’he equivocat molt

més d’una vegada,

he rebut la meva part

de sorra llançada a la cara,

però me n’he sortit.

I he de continuar i continuar i continuar…

Som els campions, amics meus,

i seguirem lluitant fins al final.

Som els campions,

som els campions,

no és l’hora dels perdedors,

perquè som els campions del món.

He sortit a saludar

quan el teló m’ha reclamat.

M’heu donat fama i fortuna

i tot el que se’n segueix:

us en dóno les gràcies.

Però no ha estat un camí de roses,

no ha estat un viatge de plaer:

em sembla un repte

davant el gènere humà

i no perdré.

I he de continuar i continuar i continuar…

Som els campions, amics meus,

i seguirem lluitant fins al final.

Som els campions,

som els campions,

no és l’hora dels perdedors,

perquè som els campions del món.

http://www.youtube.com/watch?v=xdCrZfTkG1c

http://www.youtube.com/watch?v=sogKUx_q7ig

“Copa, lliga i Champions!” http://www.youtube.com/watch?v=nDeRCl5e7lY

Climent Forner (1927)

Plany per Catalunya

Vosaltres la veieu? Jo no la veig

ni des dels pollegons del Pedraforca;

només hi crec, i amb una fe molt pura,

a prova de prodigis i miracles.

Fou una pàtria. Bella i poderosa

dama d’amors i honors, s’emmirallava

en la profunda i blava mar d’Ulisses,

mentre s’ornava els pits amb tarongina,

es bressolava amb dolços cants de monjos

i es desvetllava al so de roncs clarins.

Ara jeu morta sota fredes lloses

i avergonyides roses en espera

d’un nou oracle que la ressusciti.

No és morta, dorm; o és morta ja per sempre?

Cal descalçar-nos i pregar en silenci.

Podem llençar balcons avall senyeres

talment un clam de festa que es desbordi

en quatre rius damunt de les teulades:

d’aigua rosada, els rius no són de sang.

Podem ballar sardanes a la plaça

i fer que les muntanyes amb nosaltres

no parin de ballar-ne: la tenora

fa un espinguet de funeral solemne.

Podem segar a cops de falç fantàstiques

espigues d’or, que no ens duran pa a taula

si les cadenes van oscant la falç.

Podem brandar l’ensenya amb braç ardit,

que no tremola ni una fulla d’àlber.

Podem fer de la parla un baluard,

que l’enemic, astut, és dintre casa.

Podem guarnir de fulles de paraules

el cadavèric Pi de les Tres Branques,

que no reverdirà de primaveres.

El Cavaller, l’ha devorat el drac

i Montserrat és un castell de núvols.

Si un vent de dalt, de ben endalt, no bufa

i esventa cendres i revifa el foc,

se’ns glaçaran de tan ressecs els ossos.

Cal declarar la guerra de la pau

i batre’s a pit nu i ull viu amb totes

les armes invencibles de l’amor.

Mai no serem si no som lliures, mai!

Que els sords ho sentin i que els muts ho cantin:

Mai no serem si no som lliures, mai!

Si som, siguem; i si no som, deixem-nos

de somnis, de records i de follies.

Siguem qui som amb voluntat de ferro.

Només serem allò que vulguem ser,

prínceps que fan honor al nom dels pares

i que s’abriguen amb la sang dels màrtirs.

Poble asservit i desunit, riota

davant altres pobles de la terra!

Posem-nos drets talment un bosc de pins

cridant aurores dins la nit dels segles.

Alcem-nos de la pols com un sol home.

Vosaltres la veieu? Jo no la veig,

només hi crec, i amb una fe molt pura

Gabriel Ferrater (1922-1972)

Cançó del gosar poder

Gosa poder ser fort, i no t’aturis:

gosa poder ser vell, que si tens fills

un testament els fermarà ben curt.

Gosa poder que no t’agradi massa

d’anar testat per un món que s’espera.

Si et sobren fills, avia’ls una guerra.

Gosa poder donar feina a xarnegos.

Amb el teu sou, compraran vi prou agre

perquè en tres anys els podreixi les dents.

No et faci por: tu pren l’opi dels rics

(d’opi, te’n ve d’Escòcia i de Roma).

Gosa poder tenir enemics a sou.

Tu, vailet nou, confia en anys futurs.

Prou temps tindràs de fer-te amics virgilis

que et llegaran eneides a salvar.

Gosa poder fer-te persona augusta

quan tindràs temps. I avui, Octavi, noi,

gosa poder degollar Ciceró.

Barbat Alfons, emperador d’Espanya,

cosí d’un Sant i Savi tu mateix,

mira-t’hi bé, que en vindran de més savis

a historiar-te, i diran que ets mal rei:

els has perdut una bruta batalla

que ells han gosat poder-se-la fer seva.

Mira-t’hi bé, general, que una pàtria

gosa posar molta esperança en tu.

No gosis, no, poder perdre batalles.

Però tampoc no et cal guanyar-les totes.

Si tens napalm per sembrar camps del Nord,

gosa poder perdre guerres del Sud.

Gabriel Ferrater, Les dones i els dies (1968)

Pere Quart (Joan Oliver, 1899-1986)

Corrandes d’exili

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re…

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança

ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

(Pere Quart al Festival de Poesia Catala del Price – 1970)

Wystan Hugh Auden (1907-1973)

La caiguda d’Ícar

Pel que fa al sofriment mai no van equivocar-se,

els Vells Mestres: que bé que van entendre

el seu lloc entre els homes i com passa

mentre algú altre està menjant o obrint una finestra,

o tot just passejant-se avorrit;

com, quan els ancians estan esperant amb reverència i passió

el naixement miraculós, sempre hi ha d’haver també

nens sense especial interès que això passi, patinant

en un estany a la vora del bosc.

Mai no van oblidar que fins i tot el martiri horrible ha de seguir el seu curs

de qualsevol manera en un racó, en algun lloc llardós

on els gossos fan la seva vida gossa, i el cavall del torturador

es grata l’innocent darrere contra un arbre.

En l’Ícar de Brueghel, per exemple: com tota cosa es desvia

ben tranquil•lament del desastre: el pagès tal vegada

va sentir el xarboteig, el crit d’auxili,

però per a ell no era cap catàstrofe. Brillava el sol

com ho havia de fer sobre les blanques cames que desapareixen en l’aigua

verda; i el vaixell luxós i delicat, que devia haver vist

alguna cosa sorprenent, un noi que cau del cel,

tenia algun lloc on arribar i va seguir navegant amb calma.

(traducció de Pere Ballart, 2007)

Joan Creixell (1946-1994)La fi d’en Cagaelàstics

Pel sant de la Pilarica

a dintre del llit es fica.

Diuen que és un refredat

que ja el tenen controlat.

Quan agafa la gripota

té por d’estirar la pota,

perquè el cor se li ha embalat

i el ronyó se li ha parat.

Tot el Búnquer s’esvalota

i ja no toquen pilota.

La família i el Marquès

diuen que no serà res,

però criden amb urgències

moltes doctes eminències.

Tots els metges de l’equip

diuen: “Pobre! Ja està RIP!”

Però com que són manats,

controlats i ben pagats,

va i l’entuben i l’injecten,

i l’enxufen i el connecten,

tot dient: “es fa el que es pot,

mal que ens quedi un trist robot”.

I així es queda dia i nit,

tot ben “lúcid”… i adormit!

Però, ai! que un mal matí

amb la caca i el pipí

la mala sang concentrada

se li’n va d’una bufada.

Valga’ns Sant Nin i Sant Non!

Tot l’equip es descompon.

L’Arquebisbe ho vol curar

amb el manto del Pilar.

Quan l’hi planten al damunt

es pot dir que és mig difunt.

El Marquès diu: “Prou folló!

Li farem l’operació”.

I en un lloc provisional

ja me l’obren en canal.

Li han trobat al païdor

més forats que a un colador.

El sargeixen ben sargit

i el tornen a ficar al llit.

Per ràdio i televisió

diuen “Visca! ja està bo!”

Tots els ultres del país

van bevent glopets d’anís

bo i dient: “Miracle gran!

viu i tot, el farem sant”.

Mes l’eufòria es va acabar

quan se’ls hi torna a escolar.

L’equip creix i ell empitjora:

vint doctors i una doctora.

(La doctora, que és tanoca,

per si cal fer un boca-a-boca.)

I tots diuen: “Tururut!

ja hem fet tot el que hem pogut”.

Però el Marquès diu: “Cabrons!

ja en tinc ben plens els collons!

Tant si us pesa com si us plau,

el portarem a la Pau.

Allà hi tinc més maquinetes

i infermeres molt maquetes

i amb una mica de sort

ressuscitarem el mort”.

Dit i fet. Ben embalat

a la Pau l’han facturat.

Han escombrat els malalts

de les sales principals.

Allà, amb gran cerimonial,

l’han tornat a obrir en canal.

Per si un sí o per un no

li tallen el païdor.

(Tant d’estómac que tenia,

ai, Senyor, ves qui ho diria!)

Quan el tenen ben cosit

el tornen a ficar al llit.

Això sí: ben entubat,

enxufat i connectat.

La maquinària a tot gas

el fa viure al seu compàs.

Si es parés un sol minut…

qui gemega ja ha rebut!

La família, mentrestant,

guarda joies tot resant.

Van i vénen tots els dies

les més altes jerarquies,

preguntant pel Carcamal

de la sala principal.

També escriuen, puntuals,

llepaculs habituals

(adhesions d’ajuntaments

i associacions innocents).

Però allò tan esperat:

un “Què tal?” d’un Cap d’Estat …

no els arriba al teletip;

i és que el món n’està molt tip!

Mentrestant els reporters,

que es gelaven pels carrers,

ara, dins de l’edifici,

avorrits de tant desfici,

van dient que ja n’hi ha prou

de tant parte amagant l’ou.

Hi ha un bon xou de donacions,

de floretes i ronyons.

(De les Hurdes un gallut

li ha cedit el seu canut.)

I així els dies van passant

i la mòmia es va aguantant.

Aguantant? Torna a fer el ruc

i als tres dies: Catacruc!

Ara, els sucs tan mal païts

se li’n van pels descosits.

El Marquès, fora de si,

decideix tornar-lo a obrir.

Diu, quan veu el mullader:

“mala peça té al teler”.

I tallant d’aquí i d’allà

li treu el budell culà.

I altre cop tot ben cosit

el tornen a ficar al llit.

I el deixen drogat i sol

com un hippy qualsevol.

Passa un dia, dos i tres

i els partes no diuen res.

Res més que dorm com un soc

i que tot va a poc a poc.

Les beates i els merdetes

van portant-li medalletes;

els normals i els eixerits

conten xistos divertits.

I entre qui plora i qui riu

passa el postoperatiu.

(Algun dia es morirà

i ningú no s’ho creurà.)

Però al tomb dels quatre dies

tornen les anomalies.

Diuen que es torna a escolar

i ningú no ho pot parar.

Tothom prepara el xampany

que està en fresc fa més d’un any.

I que si això no s’acaba

ja tindrà “bouquet” de cava.

Amb l’orella al transistor,

l’ull a la televisió,

tots els nervis en tensió

i el xampany dintre el porró,

esperem el gran final

d’aquest xou fenomenal.

L’últim parte demencial

de l’equip de l’hospital

diu que l’han ben hivernat,

com un mero congelat.

El cas és fer-lo durar;

ningú sap per què serà.

Hi ha una explicació concreta:

és per fer-nos la punyeta!

Ens consola que ha patit

com pertoca a un malparit.

VINT DE NOVEMBRE GLORIÓS:

S’HA ACABAT EL GRAN MERDÓS.

I aquests són els quatre fàstics

de la fi d’en Cagaelàstics!

Anònim del segle XX, atribuït a Joan Creixell.

Robert Frost (1874–1963)Aturant-me en uns boscos un vespre de neu

De qui són aquests boscos, crec que ho sé.

Té la casa, però, al poble proper.

No em veurà pas aturar-me als seus boscos

per mirar-me’ls com s’omplen tots de neu.

El cavallet que em duu deu estranyar-se

que ens parem en un lloc sense cap mas,

entre els arbres del bosc i el llac de gel

el vespre més ombrívol de tot l’any.

Sacseja el cap, fent dringar els picarols,

com preguntant si no hi ha algun error.

L’altre únic so que se sent és el frec

de la neu flonja i del pacífic vent.

Els boscos són tan bells, foscos, pregons,

però jo tinc promeses per complir,

i un llarg camí a fer abans de dormir,

i un llarg camí a fer abans de dormir.

(Traducció de Josep Maria Jaumà,

a Robert Frost, Gebre i sol,

Quaderns Crema, Barcelona 2003.)

Montserrat Abelló (1918)Memòria de tu i de mi…

Memòria de tu i de mi

i de tantes preguntes

sense resposta.

Ballen les hores a ritme

de rumba i s’oblida

tanta tristesa i el record

de la misèria humana

reflectida a la petita

pantalla

i fent zàpping busquem

rostres més bells, imatges

resplendents i focs d’artifici

i tot ens sembla fals

després d’haver vist

la mirada d’aquells ulls.

Ulls pregons que interroguen

i no volem ser partícips

de tants ultratges.

I què fem?

Apaguem el televisor i

tractem de fer un poema

com si ens hi anés la vida.

VOLT DE NIT

Valentí Parcerisa i Vila

A l’hora que els carrers

no parlen dels preus de les coses,

al’hora que el trànsit

clou a la gent,

volto content

i vetllo la història

que l’home volia fer,

indubtablement.

Per això m’agrada, més que res

el barri vell,…

Té gust de respecte.

Rocs de Fona (1986)

Joseph Brodsky (1940-1996)Odisseu a Telèmac

Estimat Telèmac,

La guerra de Troia

ja es va acabar. No recordo qui en fou el vencedor.

Els grecs, sens dubte, perquè només ells deixarien

tants morts lluny de la seva llar.

Amb tot, el camí de retorn a casa em resulta massa llarg.

Mentre hi perdíem el temps, allà, em fa l’efecte

que Posidó va estendre els seus dominis.

No sé on sóc ni què és aquest lloc.

Té aspecte d’illa immunda,

amb arbustos, edificis i porcs enormes que grunyen.

Un jardí ofegat de males herbes i alguna reina.

Herba i pedres descomunals… Telèmac, fill meu!

Per un que vagareja, les cares de totes les illes

s’assemblen. I la ment viatja, comptant les ones.

Els ulls, adolorits de mirar l’horitzó,

corren i la carn de l’aigua entumeix les orelles.

No recordo com va acabar la guerra.

Ni tan sols recordo la teva edat.

Creix, doncs, Telèmac meu, creix i fes-te fort.

Només els déus saben si ens tornarem

a veure. Ja fa temps que vaig desviar l’arada

quan Palamedes t’hi posà al davant.

Si nos fos per aquella trampa que em delatà,

encara viuríem junts a la mateixa casa.

Però potser ell tenia raó: allunyat de mi,

estàs resguardat de totes les passions edípiques

i els teus somnis, estimat Telèmac, són innocents.

(Traducció de Sadurní Vergès)

J. V. Foix (1893-1987)De Les Irreals Omegues, IX

EN PALMELLS D’OR GUARDEM ELS ULLS DE PEDRA

DELS FARAONS VENÇUTS PER L’HOME

QUE ERRA SOLITARI PER ORRIS I CALELLES

Teniu els ulls sense gregals ni arbres

I em deu les mans amb trenta codolells;

–Deixeu-me sol, que só molts, i fressejo

Aigua i fullam pels clots assolellats.

Míser em sé, però sol torno a néixer

En prats frescals, en masos matiners.

No sou –sou tants!– i la veu us retorna

En únic so, i tremoleu de por

Quan l’altra veu, que les ones modulen

I els rocs eterns, invoca solituds.

Sóc el Qui Fou per clares torrenteres

I em faig un clam del silenci de tots.

Us veig alçats per semblar més encara,

Tinta la faç i amb fatídics coturns,

Clamant als déus, i a les vestals. I al Cèsar!

Els ulls sagnants en bacines de fang.

Només mos ulls són meus, no pas els vostres,

I petjo ferm en nits d’eternitat.

Us emmureu, morents, en llum somorta,

Al so crioll d’instruments enyorats,

I us projecteu a l’obrador dels somnis

A un enllà esvaït, en negre i blanc.

Us sé dorments en inclements pagodes

Jo, l’aiguaneix d’un planell sobirà.

No teniu mans per aplaudir el miracle,

Aneu cap cots i junts per plaça i circ,

Canteu, incauts, tonades de crepuscle,

Entre fullams, en els suburbis broms.

Cantaré sol per orris i calelles

El cant de tots, amb aire antic i plors.

A riba mar us agleveu febrosos,

El cos flairós i nu, tiges solars

De l’erm carnal, sense gra ni migrança,

A l’Absolut estranys, i al foll Instant.

–Oh mar, miratge de les ombres orfes,

Obre’m l’abís del teu solatge pur!

Heu mutilat icons, i això us conhorta;

Amb metalls clars feu tomba i pedestal.

Moriu plegats per salvar-vos d’angoixa

I el trofeu d’un és el trofeu de tots.

En or palmat guardem els ulls de pedra

Dels faraons vençuts en areny fosc.

Els Torrents de Lladurs, 1939

Lluís Llach (1948)Somniem

SOMNIEU.

És clar que sí, somniem constantment.

ESPEREU MASSA.

És clar que sí, hem après a esperar i ho esperem tot.

VOLEU MASSA.

És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.

TENIU MASSA PRESSA.

Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.

Sí, inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.

ESPEREU MASSA.

És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.

VOLEU MASSA.

És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.

EXIGIU.

És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,

i tanmateix, millor així,

millor un poble que es mou,

encara que, a vegades, precipitadament

encara que, a vegades, massa prudent,

encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,

encara que, a vegades, sublim,

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais

sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.

Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir,

que ningú no s’avergonyeixi de cridar:

somniem, sí, constantment,

somniem sense límits en els somnis,

somniem fins l’inimaginable.

Somniem sempre,

i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar,

aquest art d’esperar en nits interminables d’impotència;

sabem esperar i ho esperem tot, tot,

i ho volem tot,

volem l’impossible per a arribar al possible,

volem el possible per a arribar a l’impossible;

millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;

millor així, que no un ramat de xais

sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos;

per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir…

SOMNIEU,

És clar que sí! constantment, somniem sempre.

Si ens dieu: ESPEREU MASSA,

És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.

Si ens dieu: VOLEU MASSA,

És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.

Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA,

És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

(1979)

Lo Gaiter del CaldersAdéu goodbye

Un cop més l’Alt Tribunal

de la gran Constitució

no ha volgut donar l’aval

a l’Estatut, no senyor.

Per més que l’hàgim votat

després d’haver-lo enxiquit

i que hagi estat aprovat

pel Parlament de Madrit…

…resulta que ara depèn

del parer d’uns quants senyors

que no volen pujar al tren

d’una Espanya amb nous valors.

Ai, Espanya castellana,

no t’hagués conegut mai.

Per superba i per tirana

et diem: adéu, goodbye!

«El Pou de la gallina», maig del 2010

A Can Fanga falta gent

Un tribunal indecent,

per no dir sord i barrut,

a Madrit darrerament

se’ns ha rifat l’Estatut,

d’una manera evident.

De diàleg no n’hi ha hagut,

i volen acatament!

És allò de ser cornut

i d’anar dient amén.

Que Espanya és indissoluble

és un tòpic evident.

La unitat sol ser voluble

quan no hi ha consentiment.

Val més que estripem les cartes

i els diem Goodbye, bon vent!

Preparem doncs les pancartes,

i com tot un regiment,

a can Fanga falta gent.

Catalunya independent!

«El Pou de la gallina» juliol-agost del 2010

MESTER D’AMOR

Joan Salvat-Papasseit

A Enric Casanoves

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d’amar no comporta mesura.

Deixa’t besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,

més com vianant a la font regalada;

deixa’t besar –sacrifici fervent-

com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l’oreig en ta galta?

Deixa’t besar, en el pit, a les mans,

amant o amada – la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

Besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa’t besar i si et queda enyor

Besa de nou, que la vida és comptada

Gabriel Ferrater (1922-1972)La vida furtiva

Segurament serà com ara. Estaré despert,

aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador

que surt d’un pou, em pujarà

des del silenci de tota la casa, brusc,

el ronc de l’ascensor. M’aturaré a escoltar

el bufeteig de portes de metall, i els passos

del replà, i endevinaré l’instant

que arrencarà a tremolar l’angúnia del timbre.

Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,

que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.

NO TE’N VAGIS PAS

(NE ME QUITTE PAS)Jacques Brel

Adap.: J. M. Espinàs

No te’n vaguis pas

podem oblidar

cal saber oblidar

i pensar en demà

oblidar els moments

tan desavinguts

i aquell temps perdut

oblidar el passat

i ofegar el record

perquè torni al cor

tan inútilment;

la felicitat.

No te’n vagis pas

Jo t’oferiré

flors del paradís

tretes d’un país

que només jo sé

i treballaré

sense cap repòs

per cobrir el teu cos

d’or de bon joier,

i et faré un racó

l’amor serà llei

l’amor serà rei

i tu emperadriu.

No te’n vagis pas.

No, no te’n vagis pas

jo m’inventaré

mots sense sentit

que tu comprendràs

i et parlaré

d’aquells dos amants

que en unir les mans

no es poden desfer.

I del rei llunyà

i d’aquells ulls tan clars

de mirar tan trist

perquè encara mai

no t’havien vist.

Sabem que sovint

el foc a brollat

de l’antic volcà

que veié apagat

i ha cregut tothom

que en camp cremat

no podia ser

que hi creixés nou blat.

Però no has vist amb goig

que quan ve el ponent

el negre i el roig

reinen juntament?

No te’n vagis pas.

No, no te’n vagis pas

ja no vull plorar

ja no vull parlar

jo m’amagaré

i et contemplaré

somriure i dansar

i t’escoltaré

riure i cantar.

Deixa’m ara ser

l’ombra del teu pas

l’ombra del teu front

l’ombra del teu món.

No te’n vagis pas.

CAL PASSAR A L’ACCIÓ!

Companys, col·legues, amics i coneguts,

ha passat temps però encara no estem vençuts.

Ans al contrari, no la sentiu, la cridòria?,

ja us ho dic, això és que s’acosta la victòria.

Ha arribat l’esperada batalla final

en què després, per fi, ens traurem el dogal.

Ara bé, tots hi hem de lluitar,

ningú no se’n pot pas excusar.

Ja n’hi ha prou de tanta indecisió,

cal passar a l’acció!

Entre tots, amb insistència,

obtindrem la independència.

Esquerrans, dretans, el carro anem tibant,

ambidextres, mancs, tibem sempre endavant!

Cadascú pel cantó on tingui més força,

així agrupats, no ens podran pas tòrcer.

Però sempre endavant, no ens podem desviar

a esquerra o dreta ni aturar-nos a rumiar.

Blancs, negres, vells i nous catalans,

serà imparable el nostre avanç!

Cal que defugim els interessos personals

i perseguim els objectius nacionals.

Siguem patriotes, tinguem responsabilitat

i trisquem ben units en aquest darrer combat.

Ja n’hi ha prou de tanta indecisió,

cal passar a l’acció!

Entre tots, amb insistència,

obtindrem la independència.

Jordi Borràs Alabern

Estrella Damm

La feina ben feta

Un equip de futbol va ser el centre del món.

I quin és el secret? —es preguntava tothom.

El futbol, més bonic? La velocitat, el control,

anar sempre a l’atac, buscar sempre el gol?

És el joc en equip. No serà la humilitat?

Sense protagonistes ni cap divinitat.

Un equip de futbol va ser el centre del món.

I quin és el secret? —es preguntava tothom.

La feina ben feta, qui no ho recorda?

Una cosa molt nostra en els moments de més glòria.

Estimar el teu ofici, vigilar cada detall,

va cantar en un poema Joan Maragall.

Tot està per fer, podem aixecar el vol.

Tot és possible, escrivia Martí i Pol.

Salvador Dalí, Pau Casals,

Antoni Gaudí, des d’aquí universals.

La Ruscalleda amb la cullera, amb la ploma Monzó.

Tu amb el teu martell, jo amb el meu ordinador.

Metges, periodistes, mecànics, pintors,

fusters, lampistes, músics i escriptors.

Un equip de futbol va ser el centre del món.

I quin és el secret? —es preguntava tothom.

La passió, la dedicació, l’atreviment, la curiositat

i estimar la feina és la nostra credibilitat.

Són les ganes, treballar fort.

Desperta, company! És millor que la sort.

No ens hem de reinventar, hem de seguir sent qui som,

fer les coses com sempre, que no ens venci la son.

Un equip de futbol va ser el centre del món.

I quin és el secret? —es preguntava tothom.

Si fem les coses com nosaltres sabem,

hi ha res impossible? Què no aconseguirem?

I el que facin els altres tant se val:

la feina ben feta no té fronteres ni té rival.

William Butler Yeats (1865-1939)

L’illa del llac d’Innisfree

Ara m’aixecaré i aniré a Innisfree.

M’hi faré una cabana de canyes i de fang:

nou rengs de mongeteres i un rusc per les abelles;

m’hi estaré sol, sentint brunzir l’eixam.

Hi tindré un xic de pau, que a poc a poc degota

des del vel de l’aurora fins on canten els grills;

on la nit lluu i tremola i el migdia és de porpra

i al vespre hi aletegen els ocells.

M’aixeco i me n’hi vaig, car sempre, nit i dia,

sento el soroll de l’aigua del llac besant la riba.

Mentre estic al carrer o a la vorera grisa,

la sento ben endins al fons del cor.

(Versió de Ramon Carreté)

PERE QUART

A MISobre un tema de Rozewicz

Ara que hi penso…….

Tinc tantes coses entre mans.

Feines urgents.

No em recordava que també

he de morir.

Sóc tan distret!

M’havia descuidat

d’aquest projecte

o m’hi aplicava

sense gens de zel.

A partir de demà

repararé l’oblit.

Volenterós,

començaré a morir

amb seny

Johannes Robert Becher (1891-1958)

Balada dels tres

L’oficial va manar: “Enterreu el jueu!”

El rus, amb altivesa, va dir: “No!”

I van posar-lo a dintre de la fossa.

El jueu mirava altiu i deia: “No!”

L’oficial va manar: “Enterreu-los tots dos!”

Es va avançar un alemany i va dir: “No!”

L’oficial va manar: “Poseu-lo amb els altres!

Enterreu-lo amb ells! No mereix el nom d’alemany!”

I els alemanys van enterrar també l’alemany…

(Traducció de Feliu Formosa. A la paret, escrit amb guix.

Poesia alemanya de combat, Proa 1966)

Konstandinos Kavafis (1863-1933)

Ítaca(Traducció de Carles Riba)

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,

l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:

són coses que en el teu camí no trobaràs,

no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una

emoció escollida

et toca l’esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops,

el feroç Posidó, mai no serà que els topis

si no els portes amb tu dins la teva ànima,

si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.

Que siguin moltes les matinades d’estiu

que, amb quina delectança, amb quina joia!

entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;

que et puguis aturar en mercats fenicis

i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,

corals i nacres, mabres i banussos

i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor com puguis de perfums delicats;

que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,

per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.

Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Ítaca(Traducció al castellà de Luis López Nieves)

Cuando salgas en el viaje, hacia Ítaca

desea que el camino sea largo,

pleno de aventuras, pleno de conocimientos.

A los Lestrigones y a los Cíclopes,

al irritado Poseidón no temas,

tales cosas en tu ruta nunca hallarás,

si elevado se mantiene tu pensamiento, si una selecta

emoción tu espíritu y tu cuerpo embarga.

A los Lestrigones y a los Cíclopes,

y al feroz Poseidón no encontrarás,

si dentro de tu alma no los llevas,

si tu alma no los yergue delante de ti.

Desea que el camino sea largo.

Que sean muchas las mañanas estivales

en que con cuánta dicha, con cuánta alegría

entres a puertos nunca vistos:

detente en mercados fenicios,

y adquiere las bellas mercancías,

ámbares y ébanos, marfiles y corales,

y perfumes voluptuosos de toda clase,

cuanto más abundantes puedas perfumes voluptuosos;

anda a muchas ciudades Egipcias

a aprender y aprender de los sabios.

Siempre en tu pensamiento ten a Ítaca.

Llegar hasta allí es tu destino.

Pero no apures tu viaje en absoluto.

Mejor que muchos años dure:

y viejo ya ancles en la isla,

rico con cuanto ganaste en el camino,

sin esperar que riquezas te dé Ítaca.

Ítaca te dio el bello viaje.

Sin ella no hubieras salido al camino.

Otras cosas no tiene ya que darte.

Y si pobre la encuentras, Ítaca no te ha engañado.

Sabio así como llegaste a ser, con experiencia tanta,

ya habrás comprendido las Ítacas qué es lo que significan.

Itaca(Adaptació de Lluís Llach)

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

Has de pregar que el camí sigui llarg.

Que siguin moltes les matinades

que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;

i vagis a ciutats, per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que doni més riqueses.

Itaca t’ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries sortit.

I si la trobes pobra, no és que Itaca

t’hagi enganyat; savi com bé t’has fet,

sabràs el que volen dir les Itaques.

Emigdi Subirats (1967)Poema a Lionel Messi

A Lionel Messi, mestre de l’art de la pilota

Senyor… ha estat una tarda plàcida!

I corre i brega i assoleix allò que vol amb els peus,

car el talent innat es desprèn arreu i arreu.

La grada esclata amb joia un diumenge de tardor

assolellat, l’esport rei se’ns presenta al davant

amb gols majestuosos que ens enlairen l’esperit,

que amb un crit s’engresca i deixa enrere

els patiments inerts… i la fal•lera reïx.

És la màgia del joc dels jocs de tots els temps…

I demà gaudirem d’imatges colpidores,

farem l’esguard precís a cròniques ufanes,

enlairarem tots els sentiments en un,

beurem del plaer de tanta aigua refrescant!

I és que la joia que ens transmet s’abraona

—visió, control, vol per les alçades—.

I és que el geni el fa dels grans,

amb cara de xiquet a qui la mama encara

li prepara el plat a taula en vespres familiars.

Sento el repicar de les mans amb el so d’un nom arreu,

que diu Lionel, i un altre cop, Lionel,

tonada que em fa reviure tantes il•lusions d’antany.

Nou poema a Lionel Messi

Surt la màgia del peu i s’enlaira arreu,

una emoció compartida omple l’esperit

i, amb un crit, sentim el sabor de la glòria!

La joia del moment pel talent innat

es descara i, d’un cop, esclata el camp.

Aquest talent té força i enderroca obstacles,

desconeix els temors i, amb enginy,

desvetlla somnis d’infant que es recreen.

I és que aquest gol ha superat fronteres!

I el teu nom s’enlaira arreu d’un univers

que es rendeix, JUGADOR, amb lletres grans.

I ens recordes que ets el millor,

la teva glòria s’escampa amb to triomfant,

conquereix imants d’il•lusió col•lectiva.

I el teu poder altera un matx,

el deixa sense història en un instant.

Llavors, Lionel, amb cara d’infant

esdevens el Déu de Déus… camp rere camp.

Joan Margarit (1938)

La llibertat La llibertat

La llibertat és la raó de viure,

dèiem, somniadors, d’estudiants.

És la raó dels vells, matisem ara,

la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.

Són les places de toros amb cadires

damunt la sorra en temps d’eleccions.

És el perill, de matinada, al metro,

són els diaris al final del dia.

La llibertat és fer l’amor als parcs.

La llibertat és quan comença l’alba

en un dia de vaga general.

És morir lliure. Són les guerres mèdiques.

Les paraules República i Civil.

Un rei sortint en tren cap a l’exili.

La llibertat és una llibreria.

Anar indocumentat. Són les cançons

de la guerra civil.

Una forma d’amor, la llibertat.

Joan Margarit (1938)

Cançó del llac

Llac solitari que dus

la fredor de la teva aigua

sense estimar-la:

el teu silenci et delata.

La teva fredor de llac

està gelant la meva aigua.

Sense estimar-la.

El meu silenci et delata.

Perquè també sóc immòbil,

la teva aigua és la meva aigua.

Sense estimar-la.

El meu silenci em delata.

Com tu, jo duc en els ulls

la fredor de la meva aigua.

Sense estimar-la.

El meu silenci em delata.

De Casa de misericòrdia, 2007