Només som una comunitat autònoma de règim comú

Ramon Payàs Capell

Ho va ratificar lliurement el pobla català. Ara tenim poques raons per la protesta. El vint de novembre de 2010 una gran majoria de catalans va votar, amb tot el dret i lliurement: Autonomia. Res a dir.

Podem i ho fem, omplir-nos la boca de que som una nació, però la realitat  és un altre, només som una simple regió situada geogràficament al nord-est d’una nació, aquesta si, anomenada Espanya. Ens agradi ho no ens agradi, això és així. Ah! i els seus governants, sense contemplacions i amb el vist i plau del govern autonòmic català, practiquen l’espoli econòmic i la repressió cultural i lingüística sense cap mirament.

No som cap nació, som una comunitat autònoma de règim comú i com a tal, l’estatut és la nostra eina de govern. Som una autonomia, i res més. És el que hi ha, i el que hi ha no dóna per a res més.

A cap nació del món un estatut és l’instrument que garanteix els drets i les obligacions, a la fi les llibertats de la seva gent. Les Nacions de tarannà democràtic és regeixen per una Constitució. És cert, no totes, algunes no disposen de constitució però són nacions amb un historial de convivència i tolerància que Espanya no pot ni somiar encara.

Un estatut és una esplèndida eina i de gran utilitat, però per a regir i garantir el bon funcionament d’una associació de veïns, per exemple.

Com a conseqüència, tota llei que surt del parlament català, si no agrada als espanyols acaba al Tribunal Constitucional, aquest la revoca i……..sí té vist no me’n recordo. Tant se val, ara és el TSJC, un altre dia el Tribunal Suprem, en resum sempre la mateixa cançó. Vols jugar?…juga i tu t’ho pagues, i si el joc no m’agrada te’l prohibiré. Aquest és el discurs d’Espanya.

Quin cost econòmic té doncs, fer lleis amb destí a la paperera? Podríem, però no ho farem. Ara seria massa llarg quantificar el desori econòmic del nostre govern i parlament autonòmic (sous diputats, pagues vitalícies, vehicles de rènting….això per fer boca) i que al final no serveix per a res o per a ben poc.

Tant se val, ara toca la llei del català. Ni és la primera ni serà l’última. El nostre govern autonòmic pot esgotar totes les vies jurídiques que cregui adients i els partits anomenats nacionalistes i/o independentistes demanar als catalans que surtin al carrer  i manifestin pacíficament la seva disconformitat. Tant se val, la sentència és d’obligat acompliment i nosaltres només som una comunitat autònoma de règim comú.

Aquest partits que manifesten la seva indignació, ben escenificada per cert, pel greuge al model d’immersió lingüística, són els mateixos que fa poc menys d’un any i en campanya electoral prometien impossibles concerts econòmic i referèndums prohibits per llei.

Espanya, com si d’un bisenfi es tractés, ens seguirà engolint. Lentament si voleu, com fins ara, però sense aturador. No, no ho podrem aturar, perquè només som una comunitat autònoma de règim comú.

Però a grans mals grans remeis, ho diu la dita. D’aquí a un xic més de tres anys tindrem una nova oportunitat, tal vegada l’última. Sense independència el destí de Catalunya és, i ho repetiré les vegades que faci falta, el d’una comunitat autònoma de règim comú, i res més.

Els únic responsables de la nostra decadència som nosaltres, els catalans. Ells, els espanyols, fan el que han de fer, el que els hi convé, i a fe de Déu que ho fan bé.  

Nosaltres també tenim de fer allò que ens convé i fer-ho bé: Ser un poble lliure. Reflexionem-hi seriosament i siguem valents. Ser CATALÀ encara surt a compte.

No hi ha Comentaris

Reagrupament Independentista promou un centre d’estudis a Organyà sobre la llengua catalana

Iniciarà una campanya per teixir complicitats entre les diferents institucions polítiques, culturals, religioses i la societat civil perquè el centre d’estudis d’Organyà impulsi estudis i recerques sobre la nostra llengua.

Les llengües per als pobles són molt més que un factor de comunicació. Són la conseqüència d’una manera de veure el món i de viure-hi. Els catalans tenim com a única llengua pròpia aquella que s’ha originat en el territori, el català i l’aranès a la Vall d’Aran.

Un dels primers documents escrits que ens han arribat són les Homilies d’Organyà (1204?). Per tal d’ajudar a difondre aquest document històric i donar-hi el valor filològic, cultural i polític que té, Reagrupament Independentista anuncia que comença una campanya per intentar teixir complicitats entre les diferents institucions polítiques, culturals, religioses i la societat civil amb l’objectiu de crear un centre d’estudis a la mateixa localitat d’Organyà que impulsi estudis i recerques sobre la nostra llengua i que sigui un referent per als estudiosos de les llengües romàniques.

En un moment com l’actual quan estem patint atacs constants contra el català considerem que el projecte que ben aviat donarem a conèixer és una bona resposta i demanem la implicació de tots els ciutadans de Catalunya per poder-lo tirar endavant 

No hi ha Comentaris

Petita classe d’economia, III

No hi ha Comentaris

Carretero aspira a una “megamajoria absoluta” del PP

El líder de Reagrupament defensa suprimir diputacions i consells comarcals perquè “no tenen sentit”

e-noticies.cat (21.08.2011)

 

El líder de Reagrupament, Joan Carretero, ha afirmat que “el millor per als catalans és que el senyor Rajoy guanyi per majoria absoluta”. “Per memamajoria”, ha inistit en una entrevista a Catalunya Informació. “Tenim moral d’esclaus” ha afegit més endavant en al·lusio a la manca de protestes per les retallades del Govern de CiU.

En la seva opinió, “és més fàcil la independència que el pacte fiscal” i s’ha mostrat partidari de “carregar-nos les diputacions i els consells comarcals”. “No tenen cap sentit en un país tant petit com Catalunya”, ha afegit.

Carretero, metge de l’hospital de Puigcerdà, s’ha mostrat partidari del copagament amb “una taxa administrativa en les receptes” o “un tiquet moderador en les visites” que significaria “un estalvi important”.

L’exconseller ha reconegut, d’altra banda, que no es presentaran a les eleccions generals però que donarien suport a “una coalició de grups que tinguessin clar defensar els interessso de Catlaunya a Madrid”.

Joan Carretero no ha expressat cap suport obert a Alfred Bosch com a cap de llista d’ERC, però ha deixat clar en una al·lusió a Joan Ridao que Esquerra ha d’anar a Madrid “amb un programa molt diferent” perquè fins i tot “han aprovat Pressupostos Generals de l’Estat”.

No hi ha Comentaris

Petita classe d’economia, II

EUROPA FRENA L’ESPECULACIÓ EN ELS MERCATS FINANCERS

L’Autoritat Europea de Valors Financers (ESMA) prohibeix les vendes d’accions a curt termini a França, Espanya, Itàlia i Bèlgica

REDACCIÓ – Diari ARA
Barcelona | Actualitzada el 12/08/2011 08:55

Europa ha decidit prendre mesures per frenar les pràctiques especulatives en els mercats financers. L’Autoritat Europea de Valors Financers (ESMA) ha prohibit les vendes d’accions a curt termini a França, Espanya, Itàlia i Bèlgica, una pràctica motivada, en part, pels rumors i les falses alarmes sobre el dèbil estat econòmic dels bancs, les companyies i, en general, d’un país en concret.

Però en què consisteixen les vendes a curt termini? Els inversors detecten els actius amb una tendència a la baixa, agafen prestats alguns títols i els venen, per tornar-los a comprar quan han baixat de preu. Un cop recuperats, els retornen als seus propietaris inicials i es queden el marge de benefici obtingut.

“Encara que les vendes a curt termini són una estratègia vàlida de mercat, quan s’utilitzen en combinació amb la difusió de falsos rumors és una pràctica clarament abusiva i sancionable”, ha apuntat l’organisme regulador, que ja s’ha posat en contacte amb les autoritats nacionals competents per estudiar altres possibles mesures addicionals “per mantenir l’ordre en els mercats”.

La Comissió Nacional del Mercat de Valors espanyol ha prohibit a partir d’avui, i durant almenys 15 dies, apostar a la baixa en les accions del sector financer, un dels més vulnerables en època de volatilitat, una mesura que afecta sobretot bancs i caixes, però també algunes empreses asseguradores.

Amb aquesta mesura s’intenten evitar jornades com les d’aquest dimecres, en què els rumors sobre una degradació de la nota del deute francès i la solvència d’alguns dels seus bancs va esfondrar fins al 5,45% la Borsa de París, arrossegada per les pèrdues dels valors financers.

No hi ha Comentaris

Petita classe d’economia, I

Diari ARA (6 d’agost de 2011)

APRÈN A PARLAR DE LES PRIMES DE RISC EN DEU MINUTS

MIQUEL CODOLAR – Barcelona

Mercats del deute, inversors, tresor, bons, agències de qualificació i primes de risc. Conceptes que per a la majoria de mortals eren part d’un argot utilitzat per un cercle molt reduït i que ara semblen imprescindibles per mantenir qualsevol conversa. 

L’actual sacsejada dels mercats financers, una espiral sense aturador i que no deixa escapar ni els EUA ni el mes d’agost, fa que els mitjans de comunicació parlin dels “mercats” contínuament. Te’ls imagines dirigits per uns paios amb panxa i arrugues al front i que sempre fan morros. Se’ns diu que ens ataquen i que ens enfonsen, que mai en tenen prou. Es fa balanç dels danys i entre els ferits hi ha la borsa, el deute sobirà dels estats i la prima de risc, el concepte estrella que ha esdevingut gairebé la cançó de l’estiu.
Per entendre mínimament el que passa, hi ha sis claus imprescindibles:

1. Mercats del deute. Els estats acostumen a gastar més del que poden gastar, tot i que això no vol dir que no paguin. Saben que si algun dia són morosos ningú hi voldrà fer tractes. Per això no tenen més remei que demanar diners a aquells que en tenen. Podrien demanar-los als seus ciutadans, però temen que no se’ls creguin, i només ho fan de tant en tant. El més freqüent és que vagin als mercats del deute, que vol dir “obrir les portes a qualsevol que vingui amb diners”: la Xina ha estat els darrers anys un d’aquest grans creditors, i a hores d’ara ja té els Estats Units contra les cordes. Quan els estats demanen diners, es comprometen a retornar-los amb interessos. El mercat del deute és de renda fixa, el que vol dir que l’interès que s’acordi no fluctuarà i és el que es pagarà sí o sí, cosa que el fa molt llaminer per als compradors.

2. Inversors i fons. Els compradors d’aquest mercat fan anar xifres astronòmiques i solen representar el que s’anomenen “fons”. Els més importants són els fons d’inversió, que a hores d’ara operen amb 18 bilions d’euros d’inversors. També hi ha els productes fons de pensions, que es calcula que concentren 14 bilions d’euros. Els fons sobirans són els dels estats de països amb abundants matèries primeres o amb superàvit fiscal. Però els que creen més inestabilitat són els fons d’alt risc, uns 1,5 bilions d’euros actualment. Hi ha altres inversors, com el Banc Central Europeu –aquesta setmana ha provocat un daltabaix per les declaracions de Jean-Claude Trichet–, que ha començat a comprar deute de països europeus per valor de 75.000 milions d’euros per intentar mantenir els preus en un nivell raonable.

3. Tresor. El Tresor és un organisme que depèn del ministeri d’Economia i que fa les emissions de deute de l’estat. Aquest dijous, el de l’Estat espanyol, encarregat de la parada d’Espanya als mercats, va penjar un cartell oferint bons per valor de 3.500 milions d’euros i va aconseguir vendre’n per 3.311 milions. Haurà de tornar 2.200 milions d’aquí a tres anys, amb un interès del 4,8%, i 1.111 milions d’aquí a quatre anys, amb un interès del 4,9%.

4. Bons, lletres i obligacions: les diferències. Bons i obligacions són els actius que emet el Tresor per obtenir finançament per l’Estat a llarg termini. Les lletres són títols de deute a curt termini. Els interessos dels bons de l’Estat, que es poden amortitzar al cap de 2, 3 o 5 anys, es paguen cada any. Les lletres del Tresor s’amortitzen abans –als 3, 6, 12 o 18 mesos– i tenen un valor nominal de 1.000 euros cada una. Les obligacions de l’Estat són a llarg termini, a 10, 15 o 30 anys.

5. Agències de qualificació. Els compradors normalment no tenen ganes d’ajudar a eixugar el deute de l’estat, sinó de fer negoci i recuperar els diners amb el màxim interès. Per això, quan hi ha ofertes fan preguntes, s’ho miren, fan morros, marxen, tornen, miren gràfics, llegeixen el diari, es creuen rumors i s’aturen a escoltar els visionaris del futur: les ja famoses agències de qualificació, Standard & Poor’s, Moody’s, Fitch. Són entitats privades que aquest estiu ja han revoltat Europa i, des d’aquest dissabte, els Estats Units, per l’enorme influència que tenen sobre els mercats.

6. Prima de risc. Els bons tenen uns interessos més alts o més baixos segons qui els ven. Els inversors tenen en compte l’evolució de la borsa. Els gràfics en verd donen prestigi i permeten pagar menys interessos als inversors. No és el mateix el bo d’un paradista dolent, que ningú sap si haurà de tancar la barraca, que el d’un comerciant fiable que s’ha guanyat la fama de pagar trinco trinco. I això fa variar la prima de risc: el sobrecost de comprar deute d’un país poc fiable. Quan es parla de la prima de risc espanyola es comparen els bons espanyols amb els alemanys, que són el referent perquè Alemanya es considera solvent. Si el bo alemany a 10 anys es paga al 2% i l’espanyol al 6%, una simple resta ens diu que la prima de risc és del 4% o, dit d’una altra manera, de 400 punts. Aquesta setmana la prima espanyola ha superat els 400 punts, en un rècord històric que ha estat una de les grans sacsejades.

No hi ha Comentaris

Reagrupament, obert a donar suport a la candidatura d’Alfred Bosch

Joan Carretero espera que ERC prioritzi l’eix nacional i es desentengui de qualsevol col·laboració amb el PSOE

(Nació Digital – 3 d’agost de 2011)

Alfred Bosch, amb Joan Carretero i Ignasi Planas en ple procés de Barcelona Decideix. Foto: Adrià Costa

 

“Nosaltres estem disposats a parlar”, ha assegurat aquesta tarda Joan Carretero. El líder de Reagrupament veu amb simpatia la candidatura d’Alfred Bosch a Madrid “sempre i quan es prioritzi l’eix nacional, si el que volen és fer una ICV bis no en voldrem saber res. No ens interessa parlar amb el PSOE”.

El líder de Reagrupament ha afegit, en declaracions a Nació Digital, que “si ERC vol tornar a ser el gran partit de l’independentisme català, allà ens hi trobaran”, en referència a la possibilitat d’un viratge estratègic dels republicans pilotat per Oriol Junqueras.

De fet, el mateix Joan Carretero ja va enviar una carta a Joan Puigcercós, just abans de les eleccions al Parlament, en la qual oferia obrir converses per a una candidatura conjunta. En aquell moment, Puigcercós va rebutjar l’oferiment.

No hi ha Comentaris

Quan tots els mals vénen de Madrid

Publicat a  25/06/11 02:00 - Secretari general del Cercle Català de Negocis (CCN) - JOAN CANADELL

madrid

Foto: PEP DUIXANS.

Com pot ser que una societat com la catalana, que sempre ha estat capdavantera a l’Estat espanyol en creixement econòmic, cultural i social, es trobi avui en un cul-de-sac sense sortida?

La resposta és a Madrid, a la capital del regne, a la metròpoli que ens ha utilitzat i seguirà fent-ho mentre no ens despertem per dir prou.

Un atur del 18% en una regió econòmica líder en molts sectors com el químic, agroalimentari, turístic, i molt dinàmica en tants d’altres, només s’explica si hom és conscient que comparteix viatge amb un Estat que té el 20% d’atur, però que té regions amb xifres molt superiors.

En la convergència europea, sobre un índex 100 de la UE-15, els catalans estem al 111,8%, mentre que Madrid està al 131,3%. Fa no gaires anys, Catalunya liderava aquest tipus d’índex dins l’Estat espanyol. Què hem fet tan malament, perquè ja Castella i Lleó estigui a 110,7%, a punt de superar-nos? Recordin per exemple tots els anys que ens hem estat queixant que Madrid s’enduia les seus de multinacionals, o que determinades fires es traslladaven a la capital, o que les infraestructures viàries i ferroviàries han estat en letargia durant més d’una dècada aquí, quan allà no han parat de fer feina, o quan invertien 4.500 milions d’euros en una terminal T4 amb tot el que això comporta, mentre que per aquí només n’hi havia 1.250 milions.

Ara ens ha calgut allargar l’edat de jubilació i tothom ho compara amb altres països d’Europa per assumir que és normal. Doncs no, no ho és pels catalans. Els catalans hem contribuït al fons de reserva de pensions en un 74% entre 2004 i 2007, quan la resta dels 38 milions d’espanyols només han contribuït al 26%. Fixin-se si teníem coll per aguantar en els 65 anys.

Ara patim per poder pagar les nòmines dels funcionaris perquè la caixa de la Generalitat és buida, i la solució és endeutament i encara, segons la ministra Salgado, ni amb això n’hi ha prou, i ens suggereix tornar a apujar impostos quan som, de lluny, la comunitat que té els índexs més alts en IRPF, cèntim sanitari, impost de successions, etc. I tot això en un entorn en el qual cada any cedim a la resta de l’Estat un 10% del nostre PIB, és a dir, uns 20.000 milions d’euros, quan hem d’endeutar-nos en vora 10.000 milions. Algú pot entendre això? Què més ens han de fer per dir prou? Si a sobre aquests diners servissin per invertir-los en quelcom que ens garantís el futur. Doncs no, serveixen, entre altres, per finançar un AVE deficitari que ha costat 50.000 milions d’euros, o unes xarxes d’autovies fantàstiques i majoritàriament buides que han costat 35.000 milions, o un aeroport com el de Ciudad Real que no té cap utilitat i ha costat tant com la T1 del Prat, i tantes altres malaguanyades inversions que no ens aporten res de bo.

En l’educació tenim una altra bena als ulls. Pensem que l’educació l’arreglarem posant pedaços, setmanes blanques, més hores lectives d’això o d’allò, quan el problema amb el model educatiu es diu Espanya. És un problema de valors, una societat que ens ha anat transformant socialment cap a la desídia, la manca d’iniciativa, l’exigència cap als altres no cap a nosaltres mateixos, tot acompanyat d’una televisió nacional que ens ha segrestat hores i hores de pensaments per fer-nos cada cop més espanyols sense ni adonar-nos-en. Per molt que celebrem que TV3 sigui periòdicament la televisió líder a casa nostra, recordin que hi ha un altre 75% de televisió feta a Espanya, i amb visió espanyola, i ens l’empassem com si també fos nostra.

Quan tot el mal ve d’allà mateix, quan estem a punt de la ruïna, de la misèria, i del col·lapse intel·lectual, només hi ha una via: l’Estat propi per construir de nou una societat nostra, formada pels que som aquí, aprofitant el que ens han ensenyat els que ja no hi són, però que han deixat molta petjada encara arreu. Cal recuperar els valors propis i intrínsecs dels catalans, i tots junts construir un nou Estat, que torni a ser capdavanter al sud d’Europa. Hi som cridats tots els que ara som aquí, no ho deixem per als que vénen darrere nostre perquè ho tindran molt més difícil.

No hi ha Comentaris

Reagrupament Independentista obre una nova etapa

4aAssembleaL’associació política Reagrupament ha celebrat amb èxit el passat diumenge, a Vic, la seva IV Assemblea  nacional.  Amb la presència entre molts altres de socis del Bages i de la Catalunya central,  ha donat un pas més en la seva consolidació com a força representativa de l’ independentisme transversal.

Reagrupament es referma en la voluntat de plantar cara al tracte colonial que ens dispensa Espanya , en la lluita per reformar i regenerar l’economia i el sistema democràtic i segueix apostant pel treball i  l’excel·lència com a úniques vies per poder superar la crisi.

L’Assemblea ha aprofundit en termes programàtics i sectorials a fi d’oferir respostes clares i concretes més enllà de la imprescindible independència. I en uns moments de forta desorientació,  Reagrupament s’obre amb generositat a tot el poble català per poder fer possible la seva unió davant dels nous reptes i poder  aconseguir  la seva llibertat.

Reagrupament-Bages

No hi ha Comentaris

Coordinadors regionals

No hi ha Comentaris