La primera dent


El passat 18 d’abril va ser concebuda una il·lusió i una esperança per l’independentisme català, per fi naixia una proposta d’unitat independentista capaç de posar a tots els independentistes en una sola trinxera, un sol front patriòtic i dos objectius tan clars com són la llibertat i la regeneració política. Dos objectius nobles i èpics pels que qualsevol home o dona que estimi el seu país hauria de defensar a ultrança, ja que, què pot ser més noble i més èpic que salvar la pàtria dels seus ocupants i dels polítics corruptes?

Aquesta pregunta va posar les galtes vermelles a més d’un i és per això que ben aviat el creador d’aquesta proposta va ser expulsat d’Esquerra, partit mutilat, on molts hi havíem dipositat la nostra esperança i la nostra il·lusió, potser durant massa temps. Calia fer foc nou, la deriva nacional que portava era imparable i evident per tots, calia torna a començar de zero recuperar el vell estel blanc de la nostra ensenya i tots els principis morals que s’havien perdut o oblidat amb ell. Així naixia Reagrupament amb patriotisme i dignitat, amb la força i convicció que només de la unitat de l’independentisme en sortirà la victòria, per fi un moviment on tots ens podem sentir còmodes amb els nostres ideals i amb les nostres diferències, que per cert en son moltes, però ens uneix l’amor per la pàtria i el desig de fer-la lliure i plenament sobirana. I aquest desig és més fort que cap diferència.

Poc desprès de néixer va tenir els millors padrins que un fillol podria desitjar, com el Salvador Cardús, en Miquel Calçada, en Carles Mora, en Moisés Brogi, el molt honorable ex president del parlament Heribert Barrera, que des del naixement de Reagrupament cada dia se’l veu més jove i més ple de força. També poc després de néixer va trobar multitud d’enemics que la veien com un perill per l’estatus quo, calia destruir-la abans que aprengués a caminar i van emprar tots els mitjans per aquest fi per immorals que fossin.

La criatura ja ha fet un any i en tan poc temps s’ha independitzat dels pares que la tenien presonera a les seves entranyes, ha après a caminar sola i a cridar amb una veu clara, inusual per la seva joventut, que cap guarderia la farà callar. Ara ja és rebel i indomable i els seus gemecs no deixen dormir tranquils ni a botiflers ni conservadors, saben que en menys d’un any li sortiran totes les dents, menys les del seny es clar, que són les úniques que farden els nostres polítics covards i temerosos de com de grossa serà la nostra queixalada allà on els fa mes mal: els seus preciosos vots

La criatura entrarà al parlament i ja mai més ningú gosarà fer-la callar

Pau Gort

Els Comentaris estan tancats