Arxiu novembre, 2009

Recuperarà l’honor el senyor López Tena?

alfons-lopez-tena

El senyor López Tena ara mateix té el problema de trobar-se en fora de joc amb la fulgurant aparició de Reagrupament, de la mateixa manera que té un problema la secta Esquerra, que, ves per on, curiosament ara surt a defensar-lo pels seus atacs a Reagrupament. Noi, no entenc res. Si no vaig errat, López Tena és convergent, oi? Però no havíem quedat, estimada secta, que CiU era més dolenta que la tinya i que el Dr. Carretero era el seu submarí?

Si López Tena es troba en fora de joc és perquè vol, perquè és ara quan el país més necessita la seva participació. És una llàstima que una persona tan vàlida com ell, que, fent valer la seva capacitat intel·lectual i prestigi tant ha treballat per trencar el tabú de l’independentisme sobre la massa indocumentada i plena de prejudicis, ara malmeti de cop aquesta credibilitat per una qüestió d’ego. I és una llàstima que la malbarati d’aquesta manera tan humana com miserable, quan ell hauria de ser un dels puntals principals del projecte Reagrupament, que és allà on sens dubte qualsevol català informat i honest sap ara mateix que més efectiva podria ser la seva tasca. Però no. Hi ha sens dubte un noble interès col·lectiu per al qual treballa López Tena, però ara s’ha descobert que defensa per damunt de tot el seu protagonisme, i això decep la il·lusió independentista, que veu com una vegada més torna a ensopegar amb la mateixa pedra de l’atomització amb quotes de rei al cos. I aquesta vegada de la mà d’un dels seus escassos referents.

En la meva admiració que fins ara professava per López Tena hi havia una ombra de dubte, i era la seva vinculació a un partit unionista com CiU. Amb tot, jo atribuïa i justificava la seva adscripció a aquest partit per la raó que intentava arrossegar-lo cap a posicions dites sobiranistes -jo en dic independentistes, sense hòsties. Tampoc ara no dubto que sigui així, però per sobre d’aquest dubte, encara dubto menys, vistos els seus recents atacs rebecs d’infant gelós cap a Reagrupament, que López Tena s’estima més a si mateix que al seu país. I és un error. Per anar bé, es tractaria d’estimar-se molt a si mateix per poder defensar amb fermesa i incondicionalment el país per sobre de la pròpia persona. La seva decebedora reacció és molt humana, però això no significa que l’honori. L’honor el recuperaria, a l’acte i enfortit, amb el gest humil d’afegir-se a un projecte, Reagrupament, que ara mateix tothom amb un mínim d’honestedat i lucidesa sap que és l’únic referent il·lusionant, pel seu desacomplexat independentisme, amb possibilitats de reeixir gràcies precisament a aquest desacomplexament. Cal ser miop si es menysté a Reagrupament pel fet que ara mateix només és una associació, perquè si engresca és justament per aquesta condició, cremada com està la gent dels partits polítics de sempre. I és precisament pel fet de ser de moment una associació que provoca un efecte transversal, i això vol dir sumar. Cada cop més gent veu Reagrupament amb simpatia perquè posa en evidència l’objectiu de menjadora dels partits tradicionals. Per això quan Reagrupament faci el salt d’associació a partit amb foc nou, aquest començarà ja amb una força emergent important. Però, per què justifico l’error d’aquest menyspreu? No cal justificar-lo. És ben sabut que el menyspreu sovint és la reacció de la por. En aquest cas la por de qui veu trontollar la seva poltrona per l’amenaça de l’honestedat, que remourà les aigües putrefactes que ja ben pocs s’empassen perquè no les creu, llevat d’aquells que en viuen i, de tan emmerdats com hi estan, ni senten l’olor de la merda i s’esveren quan algú com Joan Carretero vol netejar el pati inundat.

La devoció per la poltrona no és el cas de López Tena, no ho poso en dubte. Però sí és el cas per exemple del partit al qual s’entossudeix a formar part. Lamentablement, serà inevitable que, a mesura que Reagrupament vagi agafant volada, s’hi afegeixin paràsits -estic convençut que ja ho deuen estar fent, per més que el senyor Carretero maldi per evitar-ho d’arrel-, tal com passa en tot col·lectiu i, per lògica encara més, a tots els partits amb expectatives de poder. Per mi, ja que és inevitable, que ho vagin fent. El més important ara és sumar perquè Reagrupament aconsegueixi com més diputats millor l’any vinent. Veient qui el lidera, les lleis democràtiques internes del futur partit seran impecables i implacables amb els aprofitats, que ja haurien de saber que s’equivoquen de col·lectiu. Ara, però, el més urgent és sumar per poder ser al parlament amb la màxima força.

La naturalesa del paràsit no hi ha qui la canviï. En canvi, l’home ferit però intel·ligent és capaç d’ofegar el propi ego. Crec en l’actitud d’alguns homes, ben pocs, capaços de demostrar la seva fortalesa rectificant els seus errors per fer honor a la seva intel·ligència i a si mateixos. No em resigno a descartar que aquest sigui el cas del senyor Alfons López Tena. Demostrar-ho només li hauria de costar un gest. Seria un petit gran gest. Tan gran com la llibertat del seu poble.

Ricard Biel (www.directe.cat)

No hi ha Comentaris

Reagrupament a Palafrugell

Palafrugell. Col·loc

Us animem a visualitzar, per a qui no pogués assistir-hi,  la presentació de Reagrupament realitzada a Palafrugell. Podeu accedir al contingut des del YouTube al següent enllaç:

Reagrupament a Palafrugell

No hi ha Comentaris

PSOE i Esquerra contra Reagrupament

rcat5

Resulta molt interessant, per bé que gens sorprenent, observar el neguit, la por i la ràbia que la força progressiva de Reagrupament ha desfermat tant al PSOE de Catalunya com a Esquerra. És ben cert que, des de sempre, tots dos han llançat insults i infàmies contra els reagrupats, en general, i contra Joan Carretero, en particular, però la certesa que el Parlament comptarà amb una força no claudicant i enemiga de tripartits espanyolistes després de les eleccions, els està traient de polleguera. Saben que tot té un final i que el seu ja ha arribat. Senzillament, el tripartit no sumarà. És lògic, per tant, que estiguin tan trasbalsats. Tenien el projecte d’emular els seus companys de l’Ajuntament de Barcelona amb trenta-dos anys remenant les cireres del poder i, ves per on, resulta que Reagrupament els ha aixafat la guitarra.

Davant aquest estat de coses, socialistes i republicans han ordenat foc a discreció i tot el seu aparell mediàtic ha començat a disparar a tort i a dret. De vegades el foc prové de Nicaragua i d’altres de Calàbria, però el fabricant de la munició i de l’armament sempre és el mateix. L’armament, llevat d’alguna excepció, es diu El Periódico, que és un diari amb dues redaccions. Una al carrer Consell de Cent, que fa de tapadora, i una altra al carrer Nicaragua, que és la real. La munició, per la seva banda, està feta en sèrie i té noms diversos: Jordi Garcia-Soler, Joan Ferran, Joan Tapia, Enric Marín… Vegem-ne algunes mostres:

  • Jordi García-Soler (15/9/2009): “[Joan Carretero] podria ser emparentat políticament, ideològicament i, àdhuc, temperamentalment amb el líder de la Lega Nord italiana, Umberto Bossi: neoliberal extrem, amb posicions sovint xenòfobes si no racistes, ferotgement antiinmigració, proisraelià i antipalestí, a més, és clar, d’independentista. Bossi preconitza la independència de la Padània, el ric nord italià, de la mateixa manera que Carretero aposta per la independència de Catalunya. Umberto Bossi ha arribat a defensar fins i tot l’ús de la força per assolir aquesta independència. Joan Carretero, per sort, per ara no ha arribat a tant. I Joan Laporta ‘participa de la manera de pensar de Joan Carretero’”.
  • Joan Tapia (4/10/2009): “Joan Carretero, líder de Reagrupament: el despropòsit maximalista. [...] El maximalisme crea conflictes. A Europa, el maximalisme nacionalista va provocar dues grans guerres el segle passat i, fa poc, més d’un genocidi als Balcans. I a Espanya va ser ciment de la dictadura de Franco”.
  • Joan Ferran (4/10/2009): “De venedors de fantasies en coneixem uns quants, de populistes i demagogs també. Alguns pretesos salvadors de la pàtria ens han dut sovint al caos i a la confrontació. A Itàlia Umberto Bossi va iniciar la seva carrera política militant al partit comunista. Després va fundar la Lega Lombarda i més tard va crear la Lega Nord. Aquest histriònic i patètic personatge -somiant en la Padània independent- va afirmar que ‘o hi ha referèndum o hi haurà guerra civil’. Tot sembla indicar que a casa nostra s’està gestant el nostre particular Bossi català [Joan Carretero]“.
  • Enric Marín (12/10/2009): “Si Carretero insisteix en un discurs populista de traç gruixut a l’estil d’Umberto Bossi podria comprometre les seves opcions”.

Com veiem, vingui d’on vingui el foc, ja sigui del PSOE de Catalunya o d’Esquerra, la consigna és netament coincident. Coincident fins i tot amb Ciudadanos:

  • Jordi Cañas (5/10/2009): “Joan Carretero és el Bossi català. Una barreja entre Umberto Bossi i Jean-Marie Le Pen”.

Potser després de les eleccions, quan es constati que la immensa majoria dels seus votants l’han abandonada, Esquerra farà bé de traslladar les seves oficines a la seu del Partit Socialista. Ara que ja s’ha vist que ambdós partits són exactament el mateix, no té cap sentit que Esquerra mantingui la costosa comèdia de l’edifici del carrer Calàbria. Fins i tot Ciudadanos, atesa l’afinitat, la pot ajudar a fer el trasllat.

Víctor Alexandre

No hi ha Comentaris