Arxiu desembre, 2009

Reagrupament del Baix Empordà a la Fira de Nadal de Sant Antoni de Calonge

El dissabte 19 de desembre vam estrenar un rètol de Reagrupament-Baix Empordà, que podeu veure a les fotos amb l’eslògan Independència i Democràcia, per a la parada que els companys de Calonge i Sant Antoni van muntar a la fira de Nadal que es celebrà al polivalent de Sant Antoni de Calonge.

Com podeu veure malgrat la migradesa de recursos que tenim en aquest moment la parada feia molt de goig i patxoca. L’autèntica estrella, però, eren unes fotocòpies aportades pel company Alfred Juanals. Era un full del Financial Times de 24 de gener de 1.990. Feia 2 mesos que havia caigut ben inesperadament el mur de Berlín. Hi havia un mapa on es preveien les fronteres polítiques europees pel 2020. No encertaren en dividir Txèquia d’Eslovàquia, però sí que encertaren moltes de les divisions que en pocs anys s’esdevindrien a tot l’est d’Europa.

I, atenció, s’hi dibuixa una Escòcia separada de la Gran Bretanya. I una Catalunya i un País Basc separat d’una Federació Espanyola.

Molt, molt interessant. Com els comentaris i les xerrades que vam fer amb els veïns de Calonge. Llàstima de la fred i llàstima de la competència que ens féu el partit del Barça. Sort que no va ser en va: ni per l’esforç dels nostres associats ni per la victòria del Barça i la seva sisena copa del 2009.

Pere Ametller


No hi ha Comentaris

Tenim memòria. I mirem expectants

tripartit

Nota prèvia. Qui ha escrit això ha estat votant de les esquerres gairebé tota la vida, i encara és militant d’un d’ells. De les dretes me n’ocuparé un altre dia. Quan manin. En el ben entès que a Espanya m’és ben igual qui hi mani, i per l’interès nacional de Catalunya segurament és millor que ho facin les dretes: tot seria més clar. Si t’intenten matar sempre és millor que ho facin de cares, no d’esquenes i amb traïdoria.

Tenim memòria.

Si guanya Zapatero, guanya Catalunya.

Què hi ha guanyat  Catalunya amb Zapatero?. Res, absolutament res. En època d’Aznar ens escupien a la cara. Ara ho continuen fent i en ZP xiula i somriu, com si li fes gràcia. O sia, l’afegit d’ara és que a més a més se’ns en foten a la cara i a l’esquena.

Crisi de dretes, solucions d’esquerres.

Les esquerres, com que són  al poder, primer han negat la crisi, després han dit que venia de fora i, finalment, han dit que calia canviar el model productiu. La veritat és que no saben què fer. La política d’en Rodríguez Zapatero consisteix, únicament, en tenir els sindicats contents, no fos cas que li muntessin una vaga general i hi hagués una explosió social. La  política del Sr. Montilla consisteix en amagar-se cada cop que apareix un problema, i no dir res que no sigui llegint-ho d’un paper que és claríssim que no ha escrit ell. Sabem el que farien si fossin a l’oposició: muntar una manifestació cada setmana.

Si tu no hi vas, ells tornen.

Hi hem anat perquè no tornessin. I què ha passat?. Doncs que al País Basc els que “hi van” i els que “tornen” s’han ajuntat tot fent  un pacte teòricament contra-natura PP-PSOE.  S’han ajuntat contra el “nacionalisme”; per ser més exactes s’han ajuntat tots els nacionalistes espanyols contra els nacionalistes bascos: o sia, Espanya contra el País Basc. A Catalunya l’entesa PP-PSOE ha estat, fins ara,   en situacions puntuals: a l’Ajuntament de Barcelona sobre Montjuïc, per exemple. També ho intenten (sense prou èxit) en el tema dels referèndums per la independència per a votar en contra dels que se celebrin. Però si algun dia sumen  l’entesa podria ser total.

Parlant la gent s’entén.

No pas si no volen entendre’s. No pas si no s’escolten. No pas si no saben separar ofici de família i de neguits personals. I, si no, que algú m’expliqui l’entesa real entre el  Sr. Carod i el Sr. Joan Puigcercós. Per què sempre han mantingut un “duel” que els ha portat de vegades a arrencar-li l’ull a l’oponent?. I tot, per què?. Sovint només per veure qui tenia el cap més gros.

I si un no ho vol, dos no s’entenen. És clar que de vegades l’entesa consisteix justament en això: barallar-se com en un gran teatre per distreure el personal i així no haver de fer res ni demostrar res de res. Un anar fent la puta i la ramoneta.

Som les forces de “progrés”.

Cada cop és més fals. No només perquè molt aviat haurem de revisar el concepte de “progrés” sinó perquè quan fa 30 anys que manen els mateixos, i que cada cop manen a més llocs, i avui en dia gairebé a per tot,  aquests mateixos per molt “progressistes” que es diguin en realitat s’han acabat tornant les forces més conservadores i reaccionàries del mapa polític català. Tant i tant que si gratem gaire és al PSC on trobem més coses que conecten directament amb els poders fàctics de l’època del franquisme. No és només en Bartomeu Muñoz, l’alcade de Santa Coloma de Gramanet que ara és tancat a la presó, qui és fill del darrer alcalde franquista del mateix poble. I no és només la seva família dins del socialisme que té interessos immobiliaris i propietats importants que van més enllà del pis i l’apartament a la platja. Afegiu-hi els càrrecs sumats dels matrimonis del Sr. Montilla i de la Sra de Madre, per posar dos exemples dels de dalt de tot, i digueu-me si la “família socialista” és una filiació ideològica (per cert: algú sap què vol dir socialisme?) o és una conxorxa d’interessos, un matrimoni de conveniència o una gran família siciliana.

Amb Montilla ens deixarem de cabòries (i de fer el ridícul) i farem molt bona gestió: un bon govern. I això és el que vol la gent: “fets, no pas paraules”

El dia que la gent vulgui això en comptes de votar polítics farem un concurs per oposició per a nomenar funcionaris que gestionin les qüestions públiques.

El Sr. Montilla, com les esquerres que manen a molts llocs des de fa 30 anys, es refien de que tenen els diners per contractar als tècnics que els solucionin els problemes. Entre tant la seva gestió consisteix, només, en ocupar totes les parcel.les de poder col.locant-hi a la gent del partit. Es tracta de que tota aquesta gent sempre hagi de recordar a qui deu el càrrec (de diputat, d’alcalde, de regidor o d’empleat públic) i que això faci que el poder del partit sigui enorme. Només així s’explica el que ha passat, per exemple, a Santa Coloma de Gramanet, on ha estat el partit que ha decidit qui és el substitut de l’alcalde, no pas els regidors electes. I resulta que la futura alcaldessa és el número 9 de la llista, una noia de 35 anys  que s’hi presentava per primer cop i que era funcionària municipal al mateix municipi des del 2002 (i hauríem de veure l’antiguitat del seu carnet polític). Tots els d’abans en l’ordre de la llista són gent amb molta experiència i càrrecs a la política i a l’Ajuntament; fins i tot hi ha el president de la Diputació  de Barcelona, marit de l’antiga alcaldessa de Santa Coloma i actual vicepresidenta del PSC: Manuela de Madre. Si el càrrec d’alcaldessa fos tan important l’haurien triada a ella?. Si el vot de la gent fos important hi posarien el número 9 enlloc del 2?. Per què ho fan, doncs?. Per protegir al partit de l’enmerdada judicial que s’acosta.

“José Luis, te queremos mucho, pero queremos más a Catalunya”.

Com deia aquell, “hay amores que matan”. Catalunya el primer que necessita és que la respectin. Quelcom que no fa en José Luis. I la segona cosa que necessita és que aquells que diuen estimar-se-la tinguin dignitat i vergonya.

Els companys d’ERC sempre han dit que l’única cosa que s’estimen els militants del PSC és el càrrec. I segurament és cert. La llàstima és que ara mateix sembla que aquest sigui l’objectiu de tothom, també d’ERC.

Tanmateix aquest és el gran problema de la política catalana, i cada vegada més dels partits polítics d’esquerra: actuen com una repartidora de càrrecs. Això porta al nepotisme (nomenament a dit) i al sectarisme (que calgui el carnet per accedir a la funció pública, i que això vagi en detriment dels funcionaris de carrera) i al clientelisme. Un cop això s’instal.la en l’administració és molt difícil d’erradicar-ho. I condiciona sempre l’acció política, perquè tot acaba reduint-se a ocupar el màxim de parcel.les de poder, al preu que sigui.

Nosaltres som l’esquerra de debò.

Un matrimoni (Saura-Mallol) ocupant els càrrecs més alts de les quotes de poder del partit. Un matrimoni que el febrer del 2006, quan el país es manifestava per l’Estatut (aquell que justificava la conselleria d’en Joan) ells estaven comprant roba en una botiga “pija” de Barcelona.

Una esquerra ecologista que quan el país ha tingut una gran sequera ha dit mil i una mentides (sobre els transvassaments) i al final s’ha hagut d’encomanar al miracle de la Moreneta, que és l’única cosa que ha funcionat.

Una esquerra que no ha piulat quan han aparegut corrupteles i abusos dins de la Generalitat, com el cas dels informes pagats a dit , fins a 12.000 euros l’informe, que no llegix ningú però que sí serveixen per comprar els  favors dels amics.

Una esquerra que governa a Habitatge i que té uns tècnics (això ho he vist amb els meus ulls) que tremolen pensant que el preu de la vivenda pugui baixar massa. Perquè això provocaria un enfonsament del mercat. O sia: ni socialdemocràcia ni socialisme; capitalisme pur i dur. Al final arribes a la conclusió que més valdria deixar-ho tot en mans d’algun yankee ultraliberal que no li fes cap por que alguns preus es posessin a l’abast de la “majoria social” del país.

Feu-nos confiança. Mans netes.

De vegades la confiança fa fàstic. Tot i que en aquest cas més aviat hauríem de parlar de gran desengany. Podíem esperar-ho que no tinguessin solucions per a tot. No podíem esperar que es venguessin els vots i els anhels del país per un tristíssim plat de llenties. I la confiança ha fet figa. Potser més que no pas la confiança en els mercats de capitals als darrers dos anys.

Sobre les mans netes cal urgentment que el Sr. Carod Rovira desmenteixi el que informa en Borràs al seu bloc (http://blocs.mesvilaweb.cat/enricborras) als escrits de data 31 d’octubre del 2008 i 28 d’octubre del 2009.

Hi ha algun problema perquè el Sr. José Montilla Aguilera sigui president de la Generalitat?

Aquesta pregunta fou formulada més d’un cop per l’actual vicepresident del govern a les eleccions de l’any 2006. Hi he pensat moltes vegades. Ara que ja hem vist de què va la cosa la podem contestar sense temor a equivocar-nos gaire.

El primer que s’ha de fer, Sr. Carod, és avisar que el farem president encara que no el votin ni “els seus” i que no sigui el polític més votat (a diferència d’en Pasqual Maragall). A continuació cal saber qui és aquesta persona més enllà de les aparences.

José Montilla és qui mana al PSC des del Congrés de Sitges de 1994.  És el cap dels quadres intermitjos del partit (anomenats els “capitans”) que van prendre el poder en aquell Congrés. Pocs anys després l’actual president de la Generalitat i la plana major dels capitans acompanyarien solidàriament a l’entrada de la presó el capità de capitans, Josep Maria Sala, condemnat pel cas Filesa, una empresa dedicada al finançament il.legal del PSC. Arrapeu-vos fort: quan sortí de la presó en Josep Maria Sala passà a ser el cap de formació del PSC, i encara ho és. No us ha d’estranyar, doncs, que els enemics del PSC anomenin als “capitans” amb un altre sobrenom que té a veure amb la ubicació geogràfica de la majoria d’ells: “els quinquis del Baix Llobregat”.  Quedi clar, en tot cas, que qui mana al PSC des del 1994 són els capitants i el seu cap, en José Montilla Aguilera.

José Montilla és qui primer va rebaixar l’Estatut del 30 de setembre de 2005 quan va arribar a Madrid. Molt abans del famós pacte Mas-Zapatero del gener del 2006 va presentar-hi 62 esmenes per a rebaixar-lo.

José Montilla és la mà executora, amb el suport de tots els capitans (inclosa la Sra. Manuela de Madre), de l’assassinat polític de Pasqual Maragall quan encara era president de la Generalitat.

Quan ERC el féu president, malgrat el pèssim resultat electoral assolit pel PSC, es deia que així s’aconseguiria catalanitzar el socialisme català. No ho hem pas aconseguit. Només hem aconseguit donar cobertura catalanista a l’omnipresent poder socialista a Catalunya. L’Estatut català Madrid se’l passa per l’entrecuix a l’espera que, en llarga agonia, el Tribunal Constitucional l’enterri defenitivament. El finançament de la Generalitat és una pura enganyifa que no resoldrà gairebé res del dèficit fiscal català. Pas a pas la maquinària socialista va arrencant allò que un d’aquests capitans que acompanyava Josep Maria Sala a l’entrada de la presó, en Joan Ferran i Serafini, anomenà “crosta nacionalista als mitjans de comunicació”. Els hi cal arrencar-la: cal fer passar bou per bèstia grossa al preu que sigui abans de les properes eleccions. Sort en tenim que hi ha internet i que la xarxa és lliure, perquè si no la llei del silenci seria implacable.

Al Sr. José Montilla a Madrid, quan era ministre, el coneixien com “el bachiller”, perquè és aquest el títol acadèmic més alt que té. Com la majoria dels capitans, d’altra banda. No és, doncs, només la llengua del país, el català, que no domina i que amb prou feines sap escriure (i menys si no porta una llibreta d’on copia les dedicatòries), sinó que no és cap persona culta. L’actual President de la Generalitat, com l’actual ministre de treball del govern d’Espanya, és un semianalfabet funcional: són gent intel.lectualment incapaç d’entendre la complexitat de les coses que tenen entre mans (ZP també, és cert, i a diferència dels “capitans” sembla no ser-ne conscient, també és cert). Altra cosa és que sàpiga manar, i amb mà de ferro; d’això sí que en sap, però d’això també en sabia en Franco (i el sectarisme socialista no n’és pas tan llunyà, si el mirem d’a prop) . El més greu és l’admiració que desperta, tant ell com el poder de l’aparell del PSC, entre gent d’altres partits (també d’ERC).  Aquesta admiració és al que a mi i a molts ens espanta i ens posa en guàrdia.

Heus ací el problema, Srs. Carod i Puigcercós. Per cert, Joan: no hauries d’acabar la carrera abans de presentar-te de candidat a la Presidència de la Generalitat?.

Mirem expectants.

A l’economia.

Càritas,  a  la ciutat de Salt va esgotar el pressupost que tenia per tot el 2009 aquest mes d’agost. I és un pressupost que es gasta bàsicament en suministrar ajut en espècie (lots de menjar i àpats familiars) a gent necessitada, no pas en donar-los  diners.

Aquest mes d’octubre hem llegit al diari que la Diputació de Girona preveu un pressupost pel 2010 inferior entre un 20 i 30 % al del 2009. La Diputació presta serveis als Ajuntaments. Al mes de juny un interventor molt ben informat ens deia que per final d’any es preveia que el 40% dels Ajuntaments catalans estaran en números vermells;  el 2007 no n’hi havia  gairebé cap.

El Sr. Corbacho, gràcies a les reformes legals fetes pel Sr. Caldera, simplement menteix sobre les xifres d’atur. Els aturats que oficialment fan un curset no figuren a l’índex d’atur; tampoc els treballadors aturats que es troben dins d’un ERO (expedient de regulació d’ocupació). La suma d’aquests dos col.lectius sobrepassen amb escreix el milió de persones. Si al govern avui hi hagués el PP tots els mitjans d’esquerres estarien bramant com bojos denunciant-ho. No hi ha res que faci més mal a l’esquerra, després de la corrupció, que la hipocresia. A la dreta ambdues coses se li pressuposen; i això a Espanya, perquè a Catalunya no hi ha ningú oficialment de dretes.

Espanya té un deute global del 250% del PIB. O sia, si sumem el que deuen les administracions públiques (entre el 60 i el 70% del PIB) més el que deuen empreses i particulars (el 180% del PIB) veiem que debem tant com tota la riquesa generada pel país durant dos anys i mig seguits. Aquesta xifra creix any rera any, des de  fa un any i mig sobretot la de l’estat. En el cas de particulars i empreses el gran problema és que la garantia del deute (hipoteques i nòmines) estan desapareguent (caiguda de preus dels inmobles i gent a l’atur). No és només Espanya que es troba en aquesta situació però sí és el país que s’hi troba més. I a l’estiu de l’any vinent començaran a vèncer grans quantitats de deutes. Llavors veurem si el sistema financer internacional aguanta o no. De moment Dubai ja ens ha donat un ensurt.

La Generalitat ha aprovat uns pressupostos pel 2010 on preveu demanar 5.000 milions d’euros als mercats de capitals. Aquest 2009 ja n’ha demanat uns altres 5.000. Fins al 2008 el deute total acumulat de la Generalitat era de 16.000 milions d’euros. O sia : 16.000 milions de forat en 27 anys i només en 2 ó 3 anys 10.000 milions més. La situació financera de la Generalitat és, doncs,  molt delicada. I això que el nou finançament havia d’arreglar tantes coses!!. Doncs no: ha estat una nova presa de pèl. Perquè si comparem aquesta xifra monstruosa de 27.000 milions de deute amb els 21.000  milions (o 3.000 euros per català i any) que cada any  van a Madrid i no tornen semblaria que, amb la independència, ni que ens haguéssim de pagar l’exèrcit, amb 2 ó 3 anys tindríem el deute pagat….. Tanmateix la independència no ho arregla pas tot: hauríem de fer front a la part proporcional del deute de l’estat espanyol i famílies i empreses continuarien estant, com ara, amb aigua al coll. La qual cosa no treu que l’estat actual de dependència respecte a Espanya ens porta, molt ràpidament, cap a la ruïna .

A la política.

Per què han aparegut aquests casos de corrupció?. Poden haver-hi hagut casualitats, certament. Però en un país on els jutges del Constitucional tarden prop de 4 anys en dictar sentència sobre l’Estatut només per conveniències polítiques, les casualitats no són versemblants. El que està passant és que el PSOE per un costat es defensa del PP intentant destapar-li les vergonyes i, per l’altra, l’estat espanyol entra a sac a Catalunya i apunta a qui se sap que mana: el PSC.

L’altra cosa que passa és que no tenint res millor a oferir al poble el poder polític li oferirà uns quants caps de turc: els corruptes.

Tanmateix: hi ha corrupció a la política?. Sí. I on és la corrupció?. Uns quants xoriços que es colen dins del sistema?. No, aquests hi són, certament, però no són els causants del problema, sinó la conseqüència. És el sistema que fa que si un polític és bo molt sovint és perquè és un sant, no pas perquè el sistema hagi promocionat que ho sigui.

Què hauria d’haver-hi, al sistema polític, que no hi ha ara?. Moltes coses. N’enumero algunes.

a)     Llistes obertes i circumscripcions electorals petites. Els electes (regidors o parlamentaris) han de retre comptes als electors, no pas als partits que els col.loquen a les llistes

b)     Limitació de mandats i incompatibilitats clares. La política no ha de  ser un ofici. S’hi ha d’entrar amb ofici i/o benefici, i si pot ser la família feta. Quan s’ha demostrat vàlua personal hom està en condicions de posar-la al servei de la col.lectivitat. Mai a l’inrevés. Igualment: s’han de tenir mitjans professionals per no haver-se de quedar “vivint de la política”. Quan passa això el poder polític s’acaba corrompent inevitablement. També s’ha d’evitar que la gent es quedi a la política pel sou: els càrrecs electes han de guanyar el mateix (o menys) que abans de ser-ho.

c)      Parlament on menys de 50 % siguin funcionaris, i no com ara que ho són el 70%, i fan lleis on el primer que fan és autoprotegir-se.

d)     Els expedients administratius s’haurien de resoldre en setmanes, no en mesos ni anys.  Als alts funcionaris se’ls hauria d’exigir al seu currículum uns anys previs d’activitat professional al món privat. En contrapartida, un cop nomenats haurien de tenir més poder i prestigi que ara.

e)     Lleis com els manaments de la llei de Déu: poques, clares i que es puguin complir. I que, per tant, siguin exigibles.

f)        Justícia eficient: sentència en 6 mesos màxim; jutges que ho siguin després d’haver exercit l’adovacia i que, per tant, estiguin en condicions d’aplicar les lleis amb sentit comú.

g)     Una sola administració per competència. I un sol impost per cada servei.  Cadascú que sigui responsable de “lo seu” i no tothom de tot. Les administracions superiors poden supervisar a les inferiors, però les subvencions haurien de limitar-se al mínim possible perquè tothom fos conscient de l’ús que dóna als seus recursos.

h)      Una política d’ideals (o sia, d’idees), no només d’interessos. La corrupció comença sempre per la dels ideals que el polític diu representar. I és per això que tots els eslògans que han resultat ser falsos i que abans hem repassat, totes les mentides,  no són res més que una alta traïció als ideals que el poble espera que representin els seus polítics. És per això que quan els que manen no són capaços de representar la veu del poble, aquest s’alça i pren la paraula, com passa amb les plataformes proreferèndum per la independència. I és que el que no surt pel cap surt per la pota. Hauríem de fer el possible perquè surtís pel cap i pel cor.

Pere Ametller i Prats

No hi ha Comentaris

Lectures del dia després

13 d cartell

La majoria de nosaltres, els membres del grup de suport a la llibertat de Catalunya, ens estem passant les hores posteriors a les consultes celebrades ahir a 167 municipis del Principat rebuscant entre la premsa una opinió clara respecte als efectes d’aquestes consultes. Mirant si el 30% de participació és un índex significatiu o no.
Fem un ràpid cop d’ull:

LA VANGUARDIA : “La Coordinadora calificó la jornada de “heroicidad” por los medios disponibles, si bien la participación quedó fijada en un discreto 30% . ”
EL PAÍS : “La consulta por la independencia celebrada ayer en 166 municipios catalanes con el impulso de varias entidades soberanistas movilizó a miles de ciudadanos al margen de los partidos políticos, pero se quedó con una participación del 30%, unos 20 puntos por debajo del que registró, en el conjunto de Cataluña, el referéndum del Estatuto votado en 2006.”
EL PERIÓDICO : “En la primera oleada de consultas por la independencia que se desarrolló ayer en 166 municipios catalanes arrasó el pero con una participación inferior al 30% de los ciudadanos con derecho a voto.”
EL MUNDO : “La euforia de los discursos de los organizadores de las consultas soberanistas ha dejado paso, sólo un día después, a una división más que palpable en las plataformas que las han hecho posibles.”
ABC : “Las consultas por la independencia celebradas ayer en 166 municipios catalanes, al margen de la escasa participación (por debajo del 30% mínimo que se había fijado la organización), arrojaron un resultado casi previsible: el de una comunidad en el que parece formarse una profunda zanja entre sus zonas urbanas y rurales (el grado de abstención en uno y otro lado así lo demuestra), y la de un mapa político y social sacudido, contaminado definitivamente, por un concepto, el de la independencia, hasta ahora casi circunscrito a ERC y al ámbito extraparlamentario.”
BBC NEWS : Spain’s Catalonia region in symbolic independence vote.
LE MONDE : Le oui “informel” des Catalans à l’indépendance

No hi afegeixo els titulars dels diaris que poden fer-ne lectures més positives de tot plegat. Només he volgut mostrar que, al capdavall, el fet que la participació arribi al 30, al 25 o al 50% és quelcom important, però relativament.

Quan ja eren vells i feien petar la xerrada, la cunyada del meu avi s’escandalitzava molt quan el meu avi començava a explicar temes relacionats amb el sexe, cosa que ell feia molt sovint (i més si algú s’escandalitzava). La meva àvia li demanava al meu avi que parés de dir bestieses i que es comportés. Aleshores, la cunyada deia : “Buenu, dona, mentrestant parlem-ne!”
Doncs això. Ja se’n parla.

Josep Puigvert

1 Comentari

Reflexions sobre el 13D

13D

La meva opinió personal de les eleccions o consultes populars sobre la independència celebrades el passat 13 de desembre , es que no son dolentes i estic força esperançat, però hem de fer un cop de cap i meditar que ens falla per aconseguir la participació i entusiasme suficient de la població.

Poso sobre la taula unes reflexions:

-Primer, felicitar a tots aquells voluntaris o voluntàries que ho han fet possible i que no he vist cap manifest de ningú que així ho mostri.

-Segon, com hem d’entusiasmar a la gent que no va anar a votar perquè creu que aquestes consultes no serveixen per alguna cosa?

-Tercer com obrir els ulls a la gent que està encegada pels politics de Madrid i alguns d’aquí i  que tampoc van anar a votar i que son patriotes?

-Quart, creieu que el dia triat per les consultes era l’adien, ja que coincidia amb altres esdeveniments com la Marató de TV3?

-Cinquè, creieu que hi han accions partidistes dins del moviment independentista i si es així, convindria anar tots plegats i units a la Independència de Catalunya?

-Sisè, creieu que el poble ens veurà seriosos si cada un diu la seva?

-Setè, Reagrupament ha complert suficientment en aquestes consultes?

Conclusió:  Crec que hem de donar una imatge d’unitat, implicar al màxim totes les forces polítiques, no hem de ser partidistes ja que el protagonisme és del poble i és al poble per a qui fem aquest esforç, no és una lluita per aconseguir qui té mes vots si no que és una lluita per la independència de la nostra terra, per les nostres llibertats, pels nostres fills i pel nostre futur.

Hem de ser seriosos, no barallar-nos entre nosaltres tot i essent de diferents posicions polítiques i   anar a poc a poc i amb un rumb ferm.

Jordi Serra Busquets

3 Comentaris

L’editorial dependentista

diaris_premsa_en_catala

Totes les veus que aquests dies critiquen abrandadament l’editorial
conjunt que dotze diaris catalans van publicar el passat 26 de novembre no
se l’han llegit bé. Empeses per un espanyolisme que els bloqueja el
cervell, aquestes veus no s’han adonat de fins a quin punt l’haurien de
beneir i sumar-s’hi entusiàsticament. Si l’haguessin llegit bé, haurien
vist que no es tracta pas de cap coacció ni de cap ultimàtum, i encara
menys d’un trencament de les regles de joc. Al contrari. L’editorial
esmentat és la genuflexió més servil que han fet els poders fàctics
catalans davant d’Espanya en molts anys i el crit d’alarma més desesperat.
I és que mai com ara no s’havia vist tan clar que la independència de
Catalunya ja no té aturador, mai com ara no s’havia vist tan clar que el
procés d’alliberament nacional que ha iniciat aquest país ja no té camí de
retorn. No és estrany, per tant, que els dependentistes estiguin tan
amoïnats. Jo, si fos dependentista, també ho estaria en veure cada cop més
a prop la fi dels meus privilegis.

L’editorial conjunt de què parlem no és, com se’ns vol fer creure, una
iniciativa espontània de les dotze capçaleres catalanes més importants. En
absolut. L’editorial conjunt és una operació orquestrada pel PSOE de
Catalunya per intentar frenar l’independentisme tot suplicant a Espanya
que no ridiculitzi encara més l’Estatut, ja que com més negativa sigui la
sentència més inevitable serà la travessia del desert d’aquest partit. “I
per què no hi ha hagut cap veu en contra?”, pensarà algú. Doncs perquè
subvencionar diaris ha de tenir algun avantatge, oi? I si, a més, amb tots
els matisos que es vulgui inclòs el de la bona fe, premsa i poder
comparteixen interessos ideològics o un sa regionalisme, tot és més fàcil.
Així és, consegüentment, com ha sorgit aquesta declaració d’amor
autonomista en forma d’editorial periodístic. Al capdavall, no es pot
esperar un comportament independent de qui és vocacionalment dependent.

José Montilla i el PSOE de Catalunya, l’home i el partit que van defensar
el dret de la Falange a manifestar-se pels carrers d’Arenys de Munt i que,
alhora, van menysprear el dret dels ciutadans d’aquell municipi a
expressar la seva opinió per mitjà de les urnes es troben ara desbordats
per la força dels referèndums independentistes que se celebraran
properament. Malgrat els impediments polítics, malgrat les amenaces de la
fiscalia, malgrat els intents de ridiculització, malgrat la conspiració de
silenci mediàtic entorn la campanya del 13-D, els referèndums van endavant
i al febrer i a l’abril en vindran més. No pot ser de cap altra manera,
atès que, davant la inoperància dels seus gestors polítics, la societat
catalana ha agafat el bou per les banyes i ara és ella qui marca el full
de ruta a seguir, ara és ella qui, desemmascarant desacomplexadament
l’ambigüitat, està obligant les forces polítiques a pronunciar-se dient si
estan a favor d’una Catalunya subordinada o d’una Catalunya lliure. La
primera està condemnada a la desaparició, la segona a convertir-se en un
nou Estat europeu. Que cadascú triï el seu lloc.

Víctor Alexandre. Publicat a elsingular.cat

No hi ha Comentaris

La nòmina catalana

h511_espoli_fiscal

Un mileurista guanyaria mil euros més cada any si Catalunya tingués Estat propi. En aquest cas, una família que cobra 4.000 euros bruts al mes, guanyaria gairebé 9.000 euros més a l’any. Aquests són els comptes que ha fet el Cercle Català de Negocis (CCN), un grup d’empresaris independentistes que presentaran, dimarts a Sant Cugat i dijous a Barcelona, la Nòmina Catalana a tots els empresaris que hi vulguin assistir. Compten amb el suport d’economistes com Emili Valdero, Jacint Ros Hombravella i Elisenda Paluzie, que clourà l’acte de Barcelona, i de l’enginyer Xavier Roig.

Els càlculs estan fets sobre la base que Catalunya, com a Estat propi, utilitzés el dèficit tributari actual amb Espanya per reduir els impostos directes: abaixar els tipus de l’IRPF en tots els seus trams, fins a una mitjana d’un 48,5%; reduir les quotes a la Seguretat Social en un 13,2% i reduir l’impost de societats per deixar-lo en un 20%.

Tot plegat costaria 8.200 milions, un terç dels 22.000 milions en què està calculat l’espoli fiscal. La resta, explica Ramon Carner, president del CCN, s’utilitzaria per assumir les competències pròpies d’un Estat i que ara Catalunya no té, i, a més, a polítiques socials i pensions i a construir i millorar les infraes tructures.

La Nòmina Catalana és producte de molts mesos de treball per part del CCN i ara volen oferir-la als seus associats, més de mig miler, perquè la donin als seus treballadors juntament amb la nòmina real: “La Nòmina Catalana ha de ser la corretja de transmissió del sentiment nacional de l’empresari cap als treballadors, que així veuran el que hi perden. És important fer evident que l’espoli fiscal afecta totes les classes”, explica Carner. El CCN calcula que uns 10.000 treballadors catalans ja rebran la nòmina catalana aquest mes. Units per la butxaca.

Sobre les possibles reticències d’empresaris a apostar per l’independentisme per por a no vendre a Espanya, Carner es mostra clar: “El que té un prisma espanyolista, és un empresari mort, i nosaltres volem l’empresari del futur. El mercat mundial és molt més important que el mercat espanyol”. Al marge d’ideologies, el que vol el CCN és “unir els catalans basant-se en la butxaca. La ideologia desuneix; la butxaca uneix, i amb la crisi més”, conclou Carner.

Notícia publicada al diari Avui el 29/11/2009

No hi ha Comentaris