Arxiu febrer, 2010

La impotència

Sembla evident que hi ha una enorme dificultat per a que una majoria de catalans facin el pas definitiu i apostin decididament per la independència. És molt difícil fer entendre que això no és més que un dels múltiples mecanismes inherents a una societat plenament democràtica. La democràcia permet aquesta possibilitat, i podem posar l’excusa que volguem, però no podem dir que no ho recolzem perquè “no hi hauria una majoria suficient” i, al mateix temps, renunciar a aconseguir-la, o almenys a lluitar per a assolir-la. Si ho recolzem, si ho creiem, ho hem de defensar fins a les últimes conseqüències. I, sobretot, sense aquesta por tan absurda que molts tenen a perdre. És més: no tenim res a perdre (perquè pitjor és difícil que arribem a estar-ho) però tenim molt a guanyar (com a mínim, tot el que es perd en els engranatges de la maquinària de l’estat espanyol).

Catalunya no té un govern propi. Actualment, som una comunitat autònoma que gestiona una sèrie de serveis d’acord amb la voluntat del govern central. El govern de la Generalitat de Catalunya no és res més que una delegació del govern central que es dedica a gestionar aquestes competències que se’ns han delegat. Creure que la Generalitat és el govern de Catalunya és absurd. Si no té competències de govern, com pot ser el nostre òrgan de govern?. Si no pot pendre decissions en matèries tan vitals com l’economia, la immigració, el mercat laboral, les pensions, etc… com es pot afirmar que la Generalitat és el nostre govern? El nostre govern és a Madrid. Allà es decideix tot el que es farà o no es farà en el nostre territori. I allà no tenim més veu que 48 diputats d’un total de 350 (un 13,71%). Si tenim en compte que sempre, a la gran majoria d’aquests diputats els hi importa una merda què es decideix a Madrid sobre Catalunya, perquè se’ls escapa el líquid pre-seminal només de poder-se passejar entre els lleons, entre militars casposos i diputats engominats, doncs ja podeu fer-vos una idea de la nostra situació real, de quina és la realitat pràctica del nostre país.

Podem, també, afirmar que tot i això, és millor que a la Generalitat hi hagi un govern que no ens deixi en ridícul, com aquest que tenim ara. Bé. És una opinió ben respectable, però que no té efectes pràctics en el cas que es produeixi. El que es pot canviar és la percepció d’una seriositat a l’hora d’organitzar-se, o fins i tot a l’hora de gastar-se els pressupostos disponibles. Però siguem francs: serà façana. Serà una il.lusió. Els que entrin continuaran sense poder decidir sobre cap dels aspectes importants del govern d’un país.

De tota manera, siguem positius: la gran sort del fet de que la Generalitat de Catalunya no tingui cap mena de poder real és que els inútils que la governen ara no hauran tingut la possibilitat de portar-la a la fallida tècnica i a perdre qualsevol credibilitat (tot i que si els deixen uns anyets més, potseeeer…..).

Josep Puigvert

Dimecres 17 de febrer

No hi ha Comentaris

Eleccions a Reagrupament Baix Empordà

En data 30 de Gener s’han realitzat les eleccions a la junta de Reagrupament al Baix Empordà amb una participació de 22 persones sobre un cens de 50. D’aquesta manera, la junta ha quedat constituida de la següent manera:

Pere Ametller 22 vots

Daniel Colomo 21 vots

Jesús Fornaguera 21 vots

Òscar González 20 vots

Josep Puigvert 20 vots

Jordi Serra 19 vots

De la Comissió Executiva resultant, s’han escollit els següents càrrecs:

Coordinador comarcal:

-Pere Ametller amb 5 vots a favor

Secretari:

-Daniel Colomo amb 5 vots a favor

Tresorer:

-Josep Puigvert amb 5 vots a favor

No hi ha Comentaris

Crisis…What Crisis?

Em costa d’entendre què és el que la gent esperava de Reagrupament. Aquesta organització (a la qual, val a dir-ho, pertanyo) és una espècie d’U.T.E. (Unió Temporal d’Empreses) que s’ha format amb la finalitat principal d’aconseguir la independència de Catalunya. És evident que amb molts dels reagrupats no és possible que, per exemple, jo m’hi entengui si ens posem a discutir segons quins temes, donat que aplega gent dins un ampli ventall ideològic. Per tant, no es pot catalogar de partit polític en el sentit, diem-ne, tradicional de la paraula, doncs seria del tot impossible bastir un programa d’actuació política que acontentés minimament el conjunt dels seus socis.

Aconseguir la regeneració democràtica és l’altre gran objectiu d’aquesta organització. Els associats van escollir, en Assamblea, una direcció encapçalada pel Sr. Joan Carretero. Aquest senyor no volia (per les raons que sigui, perquè això no és important) a quatre membres de la Junta directiva, als quals els havia perdut la confiança (això,  evidentment, no implica que aquests membres fóssin incompetents… simplement, passat un temps des de l’elecció de la Junta, no disposaven de la confiança del responsable d’aquesta. I en aquest sentit, tampoc no importa el per què… només importa que ells eren 4 i els que continuaven gaudint de la confiança del President eren 11). Per més injusta que consideréssin la postura del President, la opció més lògica era dimitir. I no ho van fer, obligant així als altres membres a pendre una determinació més radical. Al cap i a la fi, van acabar dimitint un parell de dies després. La democràcia és acceptar les circumstàncies quan estàs en una posició minoritària, bo i entenent que es pot lluitar per capgirar la situació. Aquestes persones podien haver lluitat per a defensar els seus arguments, alguns ben lògics i raonables. Però primer havien d’haver dimitit.

Jo he estat força temps en un dels partits clàssics. Les patacades hi eren, però s’amagaven. El que passa és que la contrapartida a una situació de conflicte es podia compensar dins les teranyines del poder, ja que els calés fan tapar moltes boques. Aquí han saltat les espurnes a la primera curva perque la màquina va a tota hòstia i no tenim l’airbag del poder que ens pugui emparar. I, per cert, en el congrés al que vaig anar, les rumorologies (o no) referents als afers sexuals també estaven a l’ordre del dia (tot i que no estés escrit a la convocatòria). Això, aquest tipus de coses, sí que són collonades de les grosses.

També voldria fer referència a tota la gent que s’ha sentit ofesa per aquesta situació. Suposo que tots tenien la il.lusió d’estar en una organització modèlica, on la puresa democràtica s’instrumentalitzava fins arribar a la independència del nostre país. No dic que la intenció no fos aquesta, i que estaria bé que no ens allunyéssim massa d’aquesta premisa bàsica. Però una il.lusió és simplement un concepte, amb diversos significats segons el cas : “Error de percepció, judici o raonament provocat per una aparença” o bé “Una esperança sense fonament real”. No hem de tenir la il.lusió d’aconseguir els objectius que proposa Reagrupament. Hem de treballar per aconseguir-los. Hem de convertir la il.lusió en un fet palpable.
Tornem-hi que no ha estat res.

Josep Puigvert, 3 de febrer de 2010

2 Comentaris