Més units. Més forts. Més.


 

Dilluns a la nit, a Sant Cugat va ser un llarg, emotiu, clar i convincent discurs. Algú molt encertadament va dir que, amb un minut n’hi hagués hagut prou, i tenia raó, tot i que tots vam agrair l’exercici de sinceritat, assumpció de responsabilitats i allò que demanàvem, “explicacions” del que havia passat.

Companys, hem sofert una crisi, tant ens fa si molt gran o no. El més important és que l’hem superat i que ara som més forts, estem més a prop tots i, si encara algú no sabia el què ens hi jugàvem i que és el què en realitat volíem, des d’ara ja no ho podrà dir.

Compatriotes, el que volem és la independència de Catalunya i si pot ser, a més, la regeneració desitjable d’una classe política que no ens du a cap lloc. I això, tot plegat, estava escrit en el nostre ideari fundacional. Ningú s’ho ha inventat ara, per tant, qui vulgui seguir en aquesta línia d’acció que, ens ha de dur a aconseguir el nostre objectiu, es mantingui on és, i si algú pretén qualsevol altra cosa, s’ha equivocat.

Si alguna cosa calia fer, millor ara que no pas més endavant, si voleu que també exposi alguna crítica a tot l’affaire, pot ser millor abans que ara, però sigui com sigui calia fer-ho. El qui tenia i els que junt amb ell tenien que fer-ho també,  amb un cost personal i col·lectiu immens, pot ser, ho han fet i han demostrat amb això una lleialtat i honradesa personal i política que és just el que pregona Reagrupament.

En el si de la junta directiva nacional de Reagrupament, des d’un temps ençà, alguna posició contrària a les que tenen que ser dins del nostre ideari, havien iniciat un posicionament i pràctica contràries, amb la qual cosa, no sols dificultaven el normal desenvolupament de les accions, sinó que, i és el més greu, anteposaven les seves premisses personals tractant d’assegurar-se un futur polític dins del ja suposat èxit en les properes eleccions.

Fixeu-vos, exactament igual a com actuarien en qualsevol altra formació política. Com diu la cançó, “Companys, no és això” i si a més a més, per aconseguir-ho calia recórrer a les pràctiques de difamació, desprestigi i falsedat que calguessin, tant s’ho valia.

Torno a dir, així no anem en lloc, aquí hi som per aconseguir un objectiu comú, ser lliures. Les nostres vanitats personals no tenen lloc i, si en el camí s’hi té que quedar algú en benefici d’algú que ens reforçarà i tindrà més i millors oportunitats, doncs ho tindrà que fer, amb el somriure als llavis i l’enorme satisfacció i orgull del treball i sacrifici fet.

Amb l’enorme satisfacció i orgull en la seva consciència que ha fet el que la seva pàtria i els seus compatriotes l’hi demanàvem, i que ha complert fins on el millor d’ell mateix l’hi demanava. “Això sí és, companys”.

No os feu més mal, les coses han anat com han anat, el president ha arribat a un punt insostenible, irreversible i en funció de les seves responsabilitats, obligacions i atribucions, pren una decisió, fins i tot dolguda en algun cas.

N’estic segur, i fa el què té que fer. Ho fa d’acord amb els estatuts de la nostra associació, fil per randa: demana, exigeix, que no executa la dimissió d’aquestes persones, no fa res més que això, cap altra cosa, entre altres raons, perquè hauria necessitat l’aprovació de l’assemblea general. Amb els seus “amics” de la junta no en tenia prou.

Davant la negativa de les persones oposades, perfectament lícita, el nostre president i a la resta de la junta que comparteix el seu criteri, honrada i legítimament, només l’hi queda un camí, no és un acte de fatxenderia, és simplement l’únic camí possible, qualsevol altra postura hauria significat l’engany més execrable i perillós que es podia assumir. Qui vol un company de viatge que segur et trairà quan arribi el moment?, no serà molt pitjor si aquest moment és en un moment transcendent i definitiu?.

No l’hi donem més voltes, és això i res més que això, tant és així, que aquestes mateixes persones dissidents, transcorregudes poques hores i vist com es desenvolupen els esdeveniments, reconsideren la seva postura i renuncien als seus càrrecs dins la junta nacional. Algú fins i tot ho fa de l’associació i algú es manté dins, com a militant, gest que, si es confirma, mereix tot el nostre respecte. Igual que el d’agrair, a pesar de tot, tota la feina feta i que en algun cas ha estat molta i molt ben feta.

Ha estat una crisi, sí; greu, si; dolorosa, tots ho sabeu fins on; es podia haver gestionat més bé, possiblement; però penseu dues coses, tot és millorable.

Som una organització molt jove encara, per tant, tenim molt a aprendre i preveure encara. Som idealistes, romàntics, utòpics, somniadors i no sé quantes coses més i tractem de ser honestos, però és evident que, no som perfectes. Amb el temps i més errors que, segurament i sense voler cometrem, ho anirem aconseguint.

No feu cap cas de tot el que aquests dies s’ha dit en els mitjans que fins ara ens havien ignorat. Han cregut des de la seva temença que, això era un cop definitiu que ens deixaria al marge, doncs bé, l’alegria els hi ha durat poc i un cop més s’han posat en evidència. Han confós els seus desitjos amb la realitat, avui, ara, amb tot, Reagrupament és més fort, és més unit que mai.

Com també es va dir ahir, el nostre arbre va creixent, fort, recte i sa. Com passa amb tots els arbres que es vol que així siguin, cal esporgar-los de tant en tant. El president va acabar recordant-nos que cal que siguem generosos. Només aconseguirem el nostre objectiu si fem pinya, cadascú en el seu lloc, si ho fem així, acaronarem el cel.

Els Comentaris estan tancats