Hem d’aturar la destrossa del país!


Aquests darrers dies hem vist uns esdeveniments (de fet, uns més) que posen de manifest la necessitat imperiosa que una candidatura independentista entri amb força al Parlament disposada a una ruptura amb Espanya i a deixar que el país comenci de nou. Em refereixo, per una banda, a les preses de posició dels ajuntaments de Vic i Ascó i, per l’altra, a les lleis d’ordenació territorial que el govern ha decidit de portar al parlament.

En el primer cas, ens trobem amb dos ajuntaments que posen sobre la taula uns temes, la política d’immigració i la política energètica, que tot i ser essencials per al país, no són tractats prou seriosament a nivell nacional. En tots dos casos, el poder polític nacional actua com si aquestes fossin qüestions que no els afecten, sigui no tractant-les directament, sigui prenent posicions maximalistes que són només possibles perquè el qui les pren sap que la seva aplicació no dependrà d’ell. És clarament l’actitud del quadre intermedi que pot dir coses sense que tinguin cap efecte real, perquè finalment qui haurà de treure les castanyes del foc és el qui té el comandament total.

Però, és clar, la política d’immigració i l’energètica (al costat d’altres, naturalment) són elements fonamentals en l’organització d’una societat. I com a tals, preocupen els catalans, com preocupen els ciutadans de tots els països del nostre entorn. Per això, els ajuntaments es veuen obligats a intervenir-hi: perquè, tot i ser qüestions que preocupen, i molt!, als ciutadans, els responsables polítics a nivell nacional no les aborden amb coratge i intenten només sortir-se’n de la manera més còmoda possible.

Hem de donar, doncs, les gràcies als ajuntaments per posar aquestes qüestions a l’agenda política, però no podem deixar de dir que aquesta no és la seva feina, ja que la decisió sobre aquestes polítiques d’interès nacional és de les institucions polítiques nacionals (Parlament, President i Govern de Catalunya).

El tema de l’ordenació territorial del país és, possiblement, més llastimós encara. Estem assistint a una distribució de poder (àrea metropolitana de Barcelona a canvi de vegueries) que comportarà, si tira endavant, una fragmentació més gran dels òrgans de decisió del país, i un soscavament encara més gran de les institucions polítiques nacionals. Per veure com solen acabar aquestes coses, mirem com ha evolucionat l’espai a Catalunya en els últims 25 anys. No hi ha dubte que n’hem vist una destrossa progressiva, que ha acabat tenint conseqüències gairebé irreversibles en la mobilitat (per exemple, els corredors ferroviaris estan asfixiats a totes les ciutats grans o mitjanes del país), en el medi ambient (contaminació de l’aire, manca d’espais verds…), en l’urbanisme (despersonalització de tants pobles, ciutats i paisatges del país), etc., en definitiva en la mala qualitat de vida de molts ciutadans. I una anàlisi de les causes de la destrossa apunta, sens dubte, a la manca d’una política nacional clara també en aquest aspecte i a la presa de decisions a nivell local en qüestions que no afecten només un lloc concret. Recordem en aquest sentit, el cúmul de disbarats que s’han fet en dissenyar el traçat del tren de gran velocitat.

Hem d’aturar tot això. Hem d’aconseguir aturar la destrossa del país. Hem d’entrar al Parlament de Catalunya i provocar un capgirament de dinàmiques. Endavant amb una candidatura transversal per la independència i la regeneració democràtica.

Toni Badia
Associat a Reagrupament, Ciutat Vella, Barcelona

Barcelona, 4 de febrer de 2010

, , , ,

Els Comentaris estan tancats