L’única solució és la independència


No hi ha dubte que el país ha entrat en un camí que pot acabar sent de no retorn, si no es produeix una sacsejada general. En això, hi coincideixen comentaristes afins a les més diverses opcions polítiques. La qüestió és la naturalesa d’aquesta sacsejada, o en determinar què pot constituir una sacsejada que forci el canvi de rumb que molts veiem com a imprescindible per continuar existint com a país.

En l’economia, l’educació, l’urbanisme i la gestió de l’espai, la mobilitat, els serveis propis d’una societat avançada, l’equilibri territorial, la immigració, la cultura, la llengua…: no hi ha àmbit de gestió pública en el qual no hi detectem mancances enormes i unes inèrcies que ens condueixen directament a l’abisme. I, és clar, els recursos de què disposem per fer-hi front són minsos o simplement inexistents.

Per una banda, les estructures nacionals estan debilitades. Els partits polítics s’han trobat immersos en una teranyina de normes legals i pràctiques imposades des de l’estat espanyol (i, sovint, adoptades amb gust) que els fa perdre el nord amb molta facilitat. Dibuixar un pla estratègic i il·luminar uns objectius a mig termini en aquestes condicions és difícil i, certament, els partits actuals no ho han aconseguit.

Per una altra, com a societat, hem acumulat una sèrie de vicis dels quals no es pot sortir sense esforç i tenacitat. La comoditat de qui no arrisca, la cerca de la seguretat total, les posicions ideològiques per raons estètiques, la buidor de les paraules… han anat penetrant el quefer diari dels catalans i, és clar també, dels polítics catalans. D’una societat acostumada a esforçar-se per aconseguir el que vol hem passat a una societat que se sent deprimida perquè no se li dóna allò que creu merèixer. D’una societat que considerava que l’espai públic era responsabilitat de tothom hem passat a una societat que eludeix les seves responsabilitats perquè els poders públics són els qui ho han de resoldre tot. I així tenim, per exemple, el ciutadà que exigeix places gratuïtes de guarderia per a tothom i el polític que vol blindar el seu comportament amb un estatut que és un brindis al sol.

En tot això, evidentment, hi té un paper fonamental l’herència de la dictadura. L’entramat jurídic en què ens movem, la generalització de les autonomies, la impressió generalitzada que la cosa pública no és competència dels individus i grups privats, la incompetència en la gestió econòmica, l’estructura del mercat laboral, el pes dels aparells dels partits, l’estructura de l’administració pública, la competència entre els ajuntaments i el govern nacional, el mateix debat sobre l’organització de l’estat… tot ens ve contaminat per les estructures i plantejaments de la dictadura. I això que tan perjudica la nostra realització com a societat i país, és vist per la societat espanyola i el seu aparell polític com una forma natural d’imposar la seva concepció d’estat uninacional.

Tot això, estructura nacional dèbil, societat mancada d’entusiasme i estructures estatals radicalment en contra, resulta en una situació massa complexa per poder ser reformada des de dintre. Tots els àmbits socials i públics se’n veuen afectats: l’economia, el benestar social, l’ensenyament, el gaudi del temps lliure, la cultura… I perverteix la mirada que nosaltres mateixos, els catalans, en fem: la dels partits polítics i opinadors en general, i la dels catalans.

Els partits polítics viuen instal·lats en la dicotomia permanent entre la perspectiva espanyola dominant (allà a Espanya és on es prenen les decisions que acaben influint decisivament en el nostre país) i la perspectiva nacional (que cal construir dia a dia, amb esforç i constància); i, sempre, acaba predominant la primera: és més fàcil (és el punt de vista majoritari), més còmode (les discussions es mouen en termes ideològics, depassats, sí, però clarament entenedors pels hereus de les idees dominants del segle XX), i comporta menys riscos (es poden predir les conseqüències de les posicions adoptades amb bastant de seguretat).

I els ciutadans es troben en una societat poc o gens il·lusionadora, en la qual arriscar (muntant una empresa, esforçant-se per saltar un graó en l’escala social, invertint temps i diners en projectes col·lectius, obrint-se a Europa i el món…) suposa un esforç extraordinari del qual difícilment se n’espera cap retorn. Els lideratges públics oferts són en general pobres de mires, dòcils fins a l’extrem, disposats a tot per preservar una tranquil·litat pròpia dels mediocres… En general, els valors que es desprenen de les actuacions dels personatges públics del nostre país no són estimulants, no empenyen cap a una renovació, no aborden els reptes que, arreu del món, tenen les societats modernes.

En una situació de dependència com la que vivim, en un estat on sempre serem minoria, on és tan fàcil que les estratègies de divisió tinguin èxit, on la diversitat és entesa com un mal que cal eradicar… no ens en sortirem mai. Ni els nostres polítics en tenen la força, ni la societat els la pot proporcionar. Si volem capgirar-ho, ens cal un acte de força, breu però efectiu. Cal una ruptura, cal declarar, de cop, la independència. Després, ja parlarem de com ens en sortim: tindrem tot el temps del món per fer-ho, tindrem totes les opcions davant…

Toni Badia

Associat a Reagrupament, Ciutat Vella, Barcelona
Barcelona, 13 de febrer de 2010

Els Comentaris estan tancats