Reagrupament i el nou discurs polític


A partir de la segona assemblea de Reagrupament (RCat), que va tenir lloc a Barcelona el 21 de març, el moviment per la independència liderat per Joan Carretero comença a situar-se al centre del discurs polític català. És evident que a Catalunya s’ha engegat la campanya preelectoral: tots els partits esmolen les armes. Tanmateix, i malgrat les incògnites del nou moviment independentista, tot fa preveure que no es tracta d’una iniciativa més de cara a les pròximes eleccions de la tardor al Parlament. La foto més reproduïda, comentada i temuda d’aquella assemblea, fou la de Joan Laporta, president del Barça, fent costat a Carretero. Allò que temen més els partits és el revulsiu que representa la unió d’un projecte netament independentista i la d’un possible líder popular. L’operació política, superada una primera crisi interna d’RCat, pot no tenir sostre electoral. Per això els adversaris s’afanyen a silenciar-la, a titllar-la de populista i de no tenir projecte, i fins i tot comparen Laporta amb Berlusconi (però, on té Laporta les tres cadenes de televisió?).

Després de la segona assemblea, ja no es pot dir que Reagrupament no tingui projecte. El projecte inclou un horitzó de ruptura amb la Catalunya autònoma que coneixem i que sostenen amb més o menys ardor constitucionalistes, federalistes i sobiranistes. La ruptura es concreta en un marc constitucional propi, és a dir, en una Constitució catalana, que òbviament derogaria l’espanyola del 1978. Això implicaria disposar dels mateixos atributs que els estats sobirans a Europa (exèrcit, policia estatal, serveis d’intel·ligència, oficialitat única del català, relacions internacionals, polítiques pròpies en economia, cultura, esports, etc.). La qüestió ara és com aconseguir una àmplia base de vots que permeti de conformar una massa crítica de diputats per impulsar la via independentista al mateix Parlament de Catalunya. D’aquí ve la importància de l’estratègia preelectoral i electoral. De moment, creen expectatives gràcies a la incorporació de personalitats de la política i la cultura (Barrera, Badia i Margarit, Cardús, Simó, Toni Strubell, etc.) i a la declarada voluntat de transversalitat i d’unitat dels independentistes, i també d’autodissolució un cop aconseguida la independència. Aquest discurs no sona a plantejaments de bloc electoral, a l’estil, per exemple, del Bloc Quebequès? Sigui com sigui, si aquesta onada prospera, les plàcides aigües dels els partits es remouran fortament, començant lògicament per CiU i ERC. RCat els forçarà a definir-se.

Josep Gifreu – El Temps

Els Comentaris estan tancats