Arxiu març, 2010

La CE autoritza un ajut de 12 milions d’euros per doblat i subtitular films en català

Mentre Espanya ens critica (com sempre)  i a Catalunya ens hem de justificar per la llei del cinema, Europa ens alliçona de forma  magistral sense cap tipus de rebombori. Com ha de ser, és clar.

La Comissió Europea (CE) ha aprovat un pla per subvencionar amb 12 milions d’euros el doblatge i la subtitulació de pel·lícules en català. El pla, del govern espanyol, segueix la línia de la normativa de la Unió que permet concedir ajudes públiques per a objectius culturals, i entre aquests, per a la promoció del multilingüisme i la diversitat cultural. En el cas d’aquest pla en concret, la finalitat és de promoure l’ús del català en la indústria del cinema.
Segons les autoritats espanyoles, cada any es doblen en espanyol unes 800 pel·lícules, mentre que, en català, només se’n doblen una vintena i se’n subtitulen entre deu i quinze. El motiu principal és que hi ha poques distribuïdores disposades a invertir diners per doblar o subtitular films en català si ja existeix una versió en espanyol. Davant d’aquesta realitat, la CE ha estudiat l’article del Tractat que permet ajuts amb objectius culturals i ha aprovat el pla de 12 milions d’euros, uns ajuts que seran atorgats per la Generalitat de Catalunya fins el 31 de desembre de 2015.

No hi ha Comentaris

Costa d’entendre

per Vicent Partal

Ahir amb bombo i platerets Iberia va ensenyar el nou hangar de manteniments que està creant a l’aeroport de Barcelona, gràcies a un substancial ajut econòmic del Consorci de la Zona Franca. Que no deixa de ser curiós que ajude a una empresa decidida des de fa anys a maltractar i humiliar la ciutat i els seus passatgers.

De l’aeroport de Barcelona ixen més de dos-cents cinquanta vols cap a més de dues-centes ciutats de tot el món. Però de l’aeroport de Barcelona Iberia només vola cap a Madrid. Fa anys, per exemple, Iberia va abandonar els vols directes que feia a nord-amèrica, tot afirmant que des de Barceloba no hi havia negoci. I va i resulta que avui tenim vols directes a Vancouver, Montreal, Toronto, Chicago, els dos aeroports de Nova York, Filadèlfia i Atlanta. Amb tres companyies distintes volant, cada dia!, a Nova York. Per no haver-hi mercat ausades el mercat que hi ha. I el mercat que Iberia desprecia.

Iberia va crear una low-cost, l’actual Vueling, i va eliminar totes les rutes des de Barcelona, totes. Tot cap a Madrid. Per això resulta sorprenent que nosaltres encara els premiem amb la possibilitat de crear un hangar de manteniment, que és una gran negoci per a la companyia. I per això resulta sorprenent que el Consorci de la Zona Franca assumisca una quarta part de la despesa que suposa la construcció de l’edifici, uns 25 milions d’euros. L’aeroport necessita un hangar d’aquests, això és cert. Però que el faça Iberia sona a broma i caradura. Que guanya Iberia amb això? Doncs que fins ara amb un hangar semblant a Madrid ingressava uns quaranta milions a l’any i ara preveu que ràpidament a Barcelona n’ingressarà vint més a l’any. O siga que no volarà des de Barcelona però farà negoci a Barcelona a costa d’altres que sí que volen des de Barcelona.

Ja ho sé que a Aena mana Zapatero, Pepiño Blanco i els seus xicons i ja ho sé que al consorci manen Jordi Hereu, és clar, i Manuel Royes. Però senyor quina manera de fer el pallús…

PD inevitable: I saben qui és el secretari general d’aquesta cosa del consorci? Guerau Ruiz Pena, el polèmic encarregat de liquidar els comptes del més polèmic encara Fòrum de les Cultures. Soci de Pascual Estivill, ex-responsable de seguretat ciutadana de l’Ajuntament de Barcelona, regidor del PSC…

No hi ha Comentaris

Vídeo resum de la IIª Assemblea de Reagrupament

El compte enrera ha començat…

http://vimeo.com/10364736

No hi ha Comentaris

La Constitució de Catalunya, primera llei que Reagrupament portarà al Parlament

El text, basat en el model anglosaxó, es presentà a l’assemblea nacional que el partit celebrà el passat diumenge 21 de març al Palau de Congressos de Catalunya (Barcelona).

Exemplar de la Constitució de Catalunya que va ser lliurat en l’assemblea nacional de Reagrupament
Reagrupament presenta avui als militants el text en què es basarà el seu programa electoral i la raó de ser del partit amb vista a les eleccions de la tardor. La Constitució de Catalunya és un document que la direcció del partit es compromet a portar a aprovació al Parlament, si la formació obté representació en la pròxima legislatura. El text, basat en el model anglosaxó, consta de 26 articles i quatre disposicions derogatòries, i s’inspira en els principis de la Declaració dels Drets de l’Home (1789), la Declaració Universal de les Nacions Unides (1948) i la Convenció Europea dels Drets Humans (1950). Segons els juristes que han intervingut en la redacció del text, ha de ser concebut com a punt de partida i element normalitzador de la discussió política.

El gener del 2008 es va presentar una iniciativa legislativa popular, que va ser rebutjada per la mesa del Parlament, en què es portava a aprovació un text molt semblant al que avui presenta Reagrupament. La importància ara radica en el fet que sigui una formació política la que vulgui introduir aquest text jurídic en el debat polític.
La Constitució de Catalunya, a la qual ha tingut accés El Punt, és la base del programa electoral amb què el partit es presentarà a les eleccions de la tardor, amb l’objectiu final que si obté diputats a la cambra el text sigui la primera norma que es porti a aprovació, com a pas previ cap a la independència de Catalunya. Els juristes que han intervingut en la redacció del projecte assenyalen que no és un text definitiu, ja que la redacció final hauria de ser discutida per la resta de formacions polítiques. Amb tot, consideren que el repte d’aquesta proposta és introduir un element nou en el discurs polític i que el seu debat sigui un element normalitzador en el si del Parlament, ja que la cambra ha votat a favor del dret d’autodeterminació del poble català en diverses ocasions. En la redacció d’aquesta Constitució de Catalunya, els juristes que hi han intervingut s’han basat en el model anglosaxó, en contraposició al model europeu, que regula i legisla més el text constitucional i en el qual es basa la Constitució espanyola. «El model americà s’adapta més a la realitat», explica Antoni Abad, un dels juristes que han participat en la redacció de la Constitució de Catalunya.
El text es divideix en un preàmbul, cinc títols, vint-i-sis articles i quatre disposicions transitòries. Amb el mateix estil que la Constitució dels Estats Units, el text que presenta Reagrupament s’encapçala amb les paraules «Nosaltres, el poble de Catalunya», i continua: «volent restablir els nostres drets sobirans, conscients de la nostra responsabilitat envers les generacions futures i volent bastir una comunitat unida, pròspera, solidària, oberta i respectuosa amb la dignitat humana i els drets fonamentals, ens donem la present Constitució».
Després del preàmbul, en què es recorden els textos que han inspirat la redacció de la Constitució de Catalunya, segueixen els cinc capítols, el primer dels quals se centra en els principis generals. Pel que fa a l’estat, es diu que Catalunya és un estat de dret, independent, democràtic i social; la sobirania pertany al poble de Catalunya, que l’exerceix directament o mitjançant els seus representants; el territori es correspon amb els límits geogràfics de Catalunya i la capital és Barcelona, i el català és la llengua pròpia, nacional i oficial del país, amb l’occità o aranès també llengua oficial a la Val d’Aran. Els drets fonamentals, els deures dels ciutadans, l’organització de l’estat i la modificació de la Constitució encapçalen la resta de capítols.
Quant a les disposicions transitòries, totes quatre estan encaminades a derogar la Constitució espanyola del 1978, atorguen al Parlament les atribucions dels poders judicial, legislatiu i executiu fins al dictat de noves lleis, i assenyalen que la Constitució ha de ser ratificada en referèndum després de l’aprovació en el ple.

Article 1. L’Estat
Catalunya és un estat de dret, independent, democràtic i social
Article 2. La sobirania
La sobirania nacional pertany al poble de Catalunya, que l’exerceix directament o mitjançant els seus representants
Article 3. El territori
El territori de Catalunya es correspon amb els límits geogràfics de Catalunya
Article 5. La llengua
El català és la llengua pròpia, nacional i oficial de Catalunya. La llibertat lingüística està garantida. L’occità és també oficial a l’Aran
Article 6. La nacionalitat
Una llei regularà les condicions d’adquisició, conservació i pèrdua de la condició nacional de català. Els ciutadans del País Valencià, les Illes Balears, la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent i l’Alguer tenen garantida la condició nacional de catalans, si la sol·liciten.

2 Comentaris

Un nou impuls

Joan Fonollosa, secretari de la Junta de Reagrupament BCN Eixample

Avui s’ha celebrat la segona Assemblea de Reagrupament Independentista.  Igual que la primera, ha estat un èxit de participació i, al meu parer, ha representat molt més del que molts poden pensar. Crec que l’eslògan triat, el segon impuls, ha estat més exacte i més precís del que a primera vista pot semblar. Deixeu-me que us ho expliqui pas a pas, perquè potser no sigui del tot evident el que vull dir.
En tota organització democràtica, l’Assemblea és l’òrgan màxim, aquell al que estan sotmesos tots els altres organismes i càrrecs. Una Assemblea és, per tant, un punt d’inflexió, una mena de “posta a zero” de tots els comptadors. I aquesta no ha estat una excepció.
Veníem d’on veníem, seria absurd negar-ho: una crisi interna mal resolta, i per això mateix més viva encara del que normalment hauria d’estar després de més d’un mes i mig que hagués esclatat.  Tant que, fins i tot a aquestes alçades ha tret el nas en el programa oficial de l’Assemblea. És evident que si Reagrupament vol complir seriosament amb el paper que s’ha autoimposat, ser l’eina decisiva per portar Catalunya a la independència, no podia seguir de cap de les maneres en aquesta situació. Una Assemblea, en aquestes condicions era un pas indispensable per tornar a posar les coses al seu lloc i  tornar a agafar velocitat de creuer.
La primera bona notícia ha arribat només començar: la presència de Joan Laporta, i encara més la seva intervenció ha confirmat el que tothom ja sabia: que Laporta i Carretero remen en la mateixa direcció. Que darrere un líder carismàtic, conegut arreu del món i amb eficàcia de gestió comprovada hi ha tres mil patriotes disposats a dur-lo al Parlament -a ell i a unes quantes persones més- per defensar la llibertat de la nostra pàtria. Encara que no ha dit -perquè no ho podia dir- que encapçalarà les llistes de Reagrupament, se li ha entès prou bé: “ara és hora de fer política” ha dit. I per si hi havia dubtes, en unes declaracions fetes en sortir de l’Assemblea ha reiterat la necessitat que tots els independentistes estiguem units en un envit tan ambiciós. Qui no ho vulgui entendre, que s’ho faci mirar.
La segona ha arribat poc després: la crisi, encara, ha tret el nas per l’ordre del dia. El famós punt 4.2, l’excusa per seguir fent bullir l’olla, i les signatures que s’havien recollit perquè el debatés el tema.  Ha sortit un representant del promotors, n’ha fet una defensa, molt correcta val a dir-ho, i… l’ha retirada. Han sortit del camp de batalla sense lluitar. Ja ho diuen els clàssics de l’estratègia: una retirada a temps és una victòria. S’han estalviat una rebregada espectacular i han salvat la cara. Enhorabona. Però la retirada és també una altra cosa: no hi ha batalla, s’ha acabat la discussió. Retirar-se sense lluitar equival a reconèixer la superioritat de l’enemic i per tant és l’hora de plegar veles definitivament. I per si quedaven dubtes en Joan Carretero ho ha dit amb una claredat inusual en la política catalana: “tota la merda ha sortit de dins de la nostra organització” i també ha avisat “no estic disposat a pactar amb el enemics de dintre”. Ho heu entès? Doncs prou d’una vegada. La crisi és morta i enterrada, i els seus promotors, també. Si volen seguir treballant, des de la modèstia i la generositat, per la llibertat de Catalunya a mi no em fan cap nosa: tothom és necessari i tothom és benvingut en aquesta batalla. Però prou de tornar-hi. Prou de tocar allò que no sona. Prou. S’ha acabat.
La tercera bona notícia és que l’assitència a aquesta segona Assemblea ha estat comparable a la de la primera. Les xifres oficias parlen de 1300 persones.  Els que deien que el desencís per tot el que ha pasat passaria factura, que l’ordre del dia era poc interessant o que estava descafeïnat han quedat ben retratats. Una pregunta, per a qui la vulgui respondre: quin líder polític és capaç avui a Catalunya de reunir més de mil persones -cap d’elles amb un sou que depengui de la seva presència- i fent-los pagar 10 euros per l’entrada? Doncs això: el projecte segueix intacte.
I la quarta, potser la més amagada però per a mi la més interessant. En Carretero i els seus col·laboradors han entès els límits de l’assemblearisme i n’han après la lliçó. En el seu discurs ha reconegut una evidència: la junta elegida a l’octubre no ha funcionat.  Democràcia no és el mateix que assemblearisme. Democràcia és triar les persones que assumeixin la responsabilitat, i a prtir d’aquí, mana qui mana
L’assemblearisme no ha funcionat i en Carretero no està disposat a repetir l’error amb les llistes.Hi haurà un conjunt de quatre llistes proposades per ell, i si algú s’atreveix a intentar-ho potser n’hi hagi alguna altra. I es triaran les llistes senceres, res de proporcionalitats. O tot o res. Ja sabem què vol dir això a la pràctica: Reagrupament farà les seves llistes com les fan tots els partits a Catalunya: un gran dit assenyalarà les persones que hi vol i en quin lloc. I s’ha acabat el bròquil.
Potser això, dit així, pot semblar poc democràtic, i segurament ho és. Però és que és el que les circumstàncies exigeixen, ens agradi o no. En primer lloc perquè tenim la llei electoral que tenim, que pràcticament imposa aquest procediment; quan tinguem una llei com la que propugnem, amb districtes uninominals i sistema majoritari serà tota una altra cosa, la mateixa llei pràcticament farà inviable una cosa semblant, però ara no. D’altra banda, si hem d’anar a una batalla tan important com aconseguir la independència no ens podem permetre frivolitats amb les persones: els candidats han de ser patriotes de pedra picada, disposats a entomar el que calgui, honestos, preparats i generosos. No s’hi val a badar i de vegades les assemblees tenen una certa tendència a caure en l’error de fer cas de determinats cants de sirena ben organitzats (hi ha tècniques ben estudiades de com fer-ho, per si algú no ho sap): el que va passar a l’octubre és una bona lliçó per a qui la vulgui aprendre.  I qui cregui que això perjudica les seves possibilitats de ser diputat, ja ho sap: com va dir el mateix Joan Carretero fa una setmana a Vic “si algú té moltes, moltes, moltes ganes de ser diputat, ja faré jo perquè no en tingui”. Per cert, indirectament en Joan Laporta també ho ha dit: “Els que no tinguin voluntat de servei, que es quedin a casa perquè això ho hem de fer entre tots”. Qui no tingui clar que Catalunya és el primer, molt per damunt dels seus interessos o il·lusions personals, ja sap el que ha de fer.
S’ha acabat la broma, doncs. Anem per feina.

No hi ha Comentaris

EL TRIPARTIT: D’UNA IL·LUSIONANT ALTERNATIVA A UN MODEL FALLIT

U: HO ASSENYALEN TOTES les enquestes. El govern de coalició dels tres partits d’esquerres i catalanistes no ha quallat. Molts dels qui hi han cregut han perdut la confiança. En menys de dues legislatures ha passat de ser vist com una il·lusionant alternativa a un model fallit. Ha passat de ser el subjecte d’una mutació política imprescindible a l’objecte d’una mutació política obligada.
DOS: ES DIU QUE LA RAÓ del seu fracàs és la seva inestabilitat. No crec que la decepció de la gent estigui en el ritme de muntanya russa del primer, ni en la dinàmica plana del segon. Crec que les raons són més profundes. El problema del tripartit és no haver sabut construir un discurs polític coherent i unitari i estabilitzar un marc polític de referència -una argumentació de país- capaç de mantenir-hi vinculats els qui hi varen confiar i alguns més.
TRES: EL PROBLEMA NO HA ESTAT tant el mateix tripartit i la seva acció de govern com la dinàmica de diferenciació -sovint infantil- que han mantingut els partits. La cacofonia l’ha produït la defensa dels interessos particulars més que l’acció de govern. Això els ciutadans no ho perdonen. El tripartit ha fet coses bé i coses malament. Més de les que se li reconeixen: entre altres un Estatut nou. Però ha estat absolutament pla en la seva argumentació. Els partits de l’esquerra catalana, una vegada més, han oblidat que en democràcia la gent vota arguments més que no pas accions, vota sentit. Sense una argumentació global, sense donar una significació de conjunt a la seva feina, un govern acaba sempre devorat pels errors, les indecisions i l’acció erràtica d’alguns departaments. Al tripartit li ha mancat tenir i transmetre un projecte comú de govern, de globalitat de país, vinculat a una idea de país que li fos pròpia.
QUATRE: PENSO QUE HAN ESTAT més els mateixos partits que l’han configurat els qui han condicionat el resultat de tripartit. No han entès que governar un país exigeix argumentar una idea i un relat de país. Del tripartit s’esperava una gestió més o menys eficient en la modernització de les infraestructures i els serveis públics, però sobretot s’esperava que posés sobre la taula idees noves. S’esperava rigor i clarificació de prioritats, i sobretot que il·luminés una idea nova de país, un model argumentat, possibilista i pactat per construir una Catalunya renovada. S’esperava una renovació del catalanisme. Els partits de l’esquerra catalana no havien tingut l’oportunitat de governar junts la Generalitat; havien d’oferir una idea més plural del propi passat català, un contracte social de convivència capaç de fer front a la complexitat social actual, un imaginari de futur més ambiciós i serè. S’esperava un nou relat capaç d’ajudar a enriquir l’envellit imaginari català del tombant del 2000.
CINC: LES ERRADES DEL TRIPARTIT són menys decisives que els errors dels respectius partits. S’esperava un govern eficient, però es comptava amb una profunda renovació de la manera de fer política i d’interpretar la nació catalana. El tripartit té problemes perquè els seus partits no han sabut renovar-se en el terreny de les idees, els principis i els valors, encara més quan la crisi global del model econòmic obliga a redissenyar el propi concepte de benestar i de nació.
SIS: EL PROBLEMA DEL TRIPARTIT és no haver entès que les circumstàncies adverses que l’han envoltat (crisi mundial, socialisme espanyol a la contra, dreta espanyola rabiosa) els exigia un relat, un llenguatge, un argumentari i fins i tot un sentiment compartit on els catalanistes progressistes es poguessin vincular. Sense relat global de país és molt difícil aconseguir la confiança de la gent, encara més en un moment de metamorfosi mundial profunda, amb la sobirania repartida entre diverses institucions autonòmiques, estatals i europees i amb eines directes de govern escasses. El fracàs del tripartit és un fracàs històric per a l’esquerra catalana. Qüestionarà l’actual estructura partidista i implicarà una profunda renovació conceptual i democràtica.

No hi ha Comentaris

Catalunya tindria el benestar de Suècia si fos lliure

pib.jpg

 
 
 
 
 
(Barcelona, 16-03-2010)

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, el PIB per càpita del nostre país, és a dir, allò que Catalunya produeix per habitant, és lleugerament superior al de Suècia, el nivell de benestar del qual és ben conegut.  Com que produïm com Suècia, tenim dret a gaudir d’un benestar com el de Suècia. La conclusió és clara:  per a gaudir d’aquest benestar ens cal ser independents com Suècia.

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Dossier IDESCAT desembre 2009 d’indicadors comparatius Catalunya-Europa 2000-2008), el PIB per habitant de Catalunya (calculat en paritat de poder de compra perquè les dades siguin comparables amb la resta de països) és de 122.0 punts, mentre que el d’Espanya és de 103.9. La referència és 100 i correspon a la mitjana de la Unió Europea.

El PIB per càpita de Catalunya supera lleugerament el de Suècia (121.4) i gairebé arriba al d’Àustria (123.1). El Regne Unit (117.4), Alemanya (116.0), França (107.3) o el Japó (110.9) queden per sota.

En canvi Luxemburg (271.2), Noruega (190.0), Suïssa (141.4) i els Estats Units (154.3) queden per damunt.

No hi ha Comentaris

UNA NOVA CONCEPCIÓ DE L’ESTAT

Rèquiem pel federalisme

Els que veien el projecte d’un Estat plurinacional com un paraigua perfecte, ara s’han de mullar

 

DAVID Miró*

Segurament no hi ha un lloc i una hora precisos del decés, però és un secret de domini públic, una d’aquelles veritats que tothom comparteix, encara que ningú gosa proclamar per no aparèixer com l’enterramorts oficial d’una bella idea. Però la realitat és que el federalisme català ha mort, almenys en la seva versió bonista, aquella que ens prometia una relació amable amb Espanya, la superació de les velles raons i del mercadeig constant de vots aquí i allà. Bé, potser seria més exacte dir que l’han matat, o que va ser enverinat de mort el mateix dia que es va decidir el cafè per a tothom, en les acaballes de la Transició, i el que ara està fent el Tribunal Constitucional és una mena d’autòpsia per emplenar l’acta de defunció.
Però deixarem els motius de l’òbit per a una altra ocasió i ens centrarem en les seves conseqüències, en el nou paradigma que es gesta entre Catalunya i Espanya, en què ja no té lloc un esquema de relació reglada, transaccionada i acceptada per ambdues parts. Un mecanisme de convivència satisfactori, en suma. En lloc d’això, el que se’ns oferirà seran diferents tipus de gestió per lidiar amb un conflicte irresoluble que està condemnat a patir alts i baixos de forma periòdica. A la conllevancia orteguiana ja no s’hi contraposa la convivència, sinó la ruptura.

Abans de continuar, s’ha d’apuntar, d’entrada, que l’arraconament del federalisme, d’aquell projecte que des de Catalunya intentava construir un Estat compost i plurinacional, és potser el fet més important de la política catalana dels últims decennis, encara més, si és que és possible, que la irrupció de l’independentisme a finals dels anys 90, ja que aquest, com el dinosaure del conte de Monterroso, sempre estaba allí, amagat en multitud d’armaris. I el seu principal competidor en el camp ideològic era, precisament, el federalisme, que no era un invent de Pasqual Maragall, com alguns pretenen ara simplificar per convertir-lo en caricatura, sinó que és un corrent que enfonsa les seves arrels en el catalanisme secular, amb les figures de Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall al capdavant.

Per això no hi ha una data exacta de defunció. Fins i tot molts negaran la major, però s’enganyen a si mateixos. Fa uns quants anys encara era possible parlar de reformar la Constitució per adequar la funció del Senat al repartiment de poder territorial. O d’aplicar el multilingüisme a les institucions de l’Estat. Ara, des de Catalunya, ningú en diu ni piu, perquè se sap que, si s’enceta el meló constitucional, serà en la direcció contrària.
Espanya viu en la contradicció d’haver creat un federalisme light per combatre el federalisme de debò, el que reconeix les diferències i les tracta com a tals. I no li acaba d’agradar l’invent. Hi ha qui vol fer una marxa enrere que, sens dubte, ja hauria començat sense la inesperada derrota del Partit Popular l’any 2004.

A Catalunya, a més d’una doctrina política, el federalisme va servir també a algunes forces d’esquerra per integrar en el catalanisme els contingents d’immigrants d’altres parts d’Espanya, principalment el PSUC i el PSC. Al PSC, el federalisme va ser l’argamassa capaç d’unir en un mateix projecte pallachistes i la federació catalana del PSOE. Avui els vells federalistes, identificats com l’ala catalanista, s’han mudat en bilateralistes, és a dir, plantegen una relació amb Espanya sota el prisma de la correlació de forces. La reclamació d’un grup parlamentari propi als anys 90 es feia en nom del federalisme. Avui això ja no és així. És per aquest motiu que, sense que serveixi de precedent, pot ser que estiguin passant coses importants en aquest partit-mare que és el PSC.
I és que la desaparició del federalisme ha deixat òrfena una part de la societat que se sentia còmoda en una formulació teòrica que li permetia conjugar a la perfecció la seva doble identitat nacional. Es tractava d’un paraigua perfecte. El problema del nou paradigma és que obliga a mullar-se, a prendre partit. En el bilateralisme hi ha només dos actors, que són Catalunya i Espanya, i el mal rotllo, més que intentar evitar-lo, es dóna per descomptat.

AsSistim en aquests moments a un lent procés de recol·locació, en què els extrems, espanyolisme versus independentisme, es reforçaran. Però no tan sols en les seves marques electorals, sinó dins del PSC, el primer, i dins de CiU el segon. Paral·lelament, aquest bilateralisme està obligant CiU a plantejar nous objectius per distingir-se del contrari (el concert econòmic, per exemple). La pugna serà entre un bilateralisme hard i un bilateralisme light, però serà, sigui com sigui, un únic paradigma que tindrà en l’independentisme el seu corol·lari.
En tot cas la seqüela més important de la derrota del somni federal és que pot acabar amb la ficció de l’un sol poble. La qüestió és saber si som tots prou madurs per afrontar aquesta veritat. I les seves conseqüències.

*Periodista.

No hi ha Comentaris

Els nous Cinemes Girona, una nova aposta pel cinema en català a Barcelona

El divendres 5 de març es varen inaugurar a Barcelona la sala Cinemes Girona, un nou projecte situat als antics cinemes Lauren del carrer Girona que compta amb tres sales de projecció.
La nova sala barcelonina neix de la mà d’un nou promotor cinematogràfic que vol vincular aquest nou projecte amb la normalització de la llengua catalana a la gran pantalla.

La primera de les estrenes de Cinemes Girona és l’última part de la trilogia Mil·lenium, el llargmetratge que correspon a la tercera novel·la del best-seller de l’autor suec Stieg Larsson, la qual serà projectada en català. El llargmetratge tan sols s’estrenarà en llengua catalana a una sala més de la Ciutat Comtal: Lauren Gràcia.

No hi ha Comentaris

ORGANITZANT EL NOSTRE FUTUR LLIURE

Benvolguts reagrupats,

després de molts esforços per part dels nombrosos grups de treball formats per experts en cada matèria, ja tenim aquí el programa electoral de Reagrupament. El document sorgit de tot aquest procés de debat trenca radicalment amb els programes electorals vistos fins ara, que busquen millorar allò que els ve determinat. Aquest programa està fet amb l’òptica dels que vivim i treballem a Catalunya sense estúpids lligams històrics.

Amb el full de ruta en mà, el camí cap a la independència ha començat.

RCat BCN Eixample

ENLLAÇ:   http://www.reagrupament.cat/novaweb/component/option,com_docman/task,cat_view/gid,45/Itemid,22/

No hi ha Comentaris