Un nou impuls


Joan Fonollosa, secretari de la Junta de Reagrupament BCN Eixample

Avui s’ha celebrat la segona Assemblea de Reagrupament Independentista.  Igual que la primera, ha estat un èxit de participació i, al meu parer, ha representat molt més del que molts poden pensar. Crec que l’eslògan triat, el segon impuls, ha estat més exacte i més precís del que a primera vista pot semblar. Deixeu-me que us ho expliqui pas a pas, perquè potser no sigui del tot evident el que vull dir.
En tota organització democràtica, l’Assemblea és l’òrgan màxim, aquell al que estan sotmesos tots els altres organismes i càrrecs. Una Assemblea és, per tant, un punt d’inflexió, una mena de “posta a zero” de tots els comptadors. I aquesta no ha estat una excepció.
Veníem d’on veníem, seria absurd negar-ho: una crisi interna mal resolta, i per això mateix més viva encara del que normalment hauria d’estar després de més d’un mes i mig que hagués esclatat.  Tant que, fins i tot a aquestes alçades ha tret el nas en el programa oficial de l’Assemblea. És evident que si Reagrupament vol complir seriosament amb el paper que s’ha autoimposat, ser l’eina decisiva per portar Catalunya a la independència, no podia seguir de cap de les maneres en aquesta situació. Una Assemblea, en aquestes condicions era un pas indispensable per tornar a posar les coses al seu lloc i  tornar a agafar velocitat de creuer.
La primera bona notícia ha arribat només començar: la presència de Joan Laporta, i encara més la seva intervenció ha confirmat el que tothom ja sabia: que Laporta i Carretero remen en la mateixa direcció. Que darrere un líder carismàtic, conegut arreu del món i amb eficàcia de gestió comprovada hi ha tres mil patriotes disposats a dur-lo al Parlament -a ell i a unes quantes persones més- per defensar la llibertat de la nostra pàtria. Encara que no ha dit -perquè no ho podia dir- que encapçalarà les llistes de Reagrupament, se li ha entès prou bé: “ara és hora de fer política” ha dit. I per si hi havia dubtes, en unes declaracions fetes en sortir de l’Assemblea ha reiterat la necessitat que tots els independentistes estiguem units en un envit tan ambiciós. Qui no ho vulgui entendre, que s’ho faci mirar.
La segona ha arribat poc després: la crisi, encara, ha tret el nas per l’ordre del dia. El famós punt 4.2, l’excusa per seguir fent bullir l’olla, i les signatures que s’havien recollit perquè el debatés el tema.  Ha sortit un representant del promotors, n’ha fet una defensa, molt correcta val a dir-ho, i… l’ha retirada. Han sortit del camp de batalla sense lluitar. Ja ho diuen els clàssics de l’estratègia: una retirada a temps és una victòria. S’han estalviat una rebregada espectacular i han salvat la cara. Enhorabona. Però la retirada és també una altra cosa: no hi ha batalla, s’ha acabat la discussió. Retirar-se sense lluitar equival a reconèixer la superioritat de l’enemic i per tant és l’hora de plegar veles definitivament. I per si quedaven dubtes en Joan Carretero ho ha dit amb una claredat inusual en la política catalana: “tota la merda ha sortit de dins de la nostra organització” i també ha avisat “no estic disposat a pactar amb el enemics de dintre”. Ho heu entès? Doncs prou d’una vegada. La crisi és morta i enterrada, i els seus promotors, també. Si volen seguir treballant, des de la modèstia i la generositat, per la llibertat de Catalunya a mi no em fan cap nosa: tothom és necessari i tothom és benvingut en aquesta batalla. Però prou de tornar-hi. Prou de tocar allò que no sona. Prou. S’ha acabat.
La tercera bona notícia és que l’assitència a aquesta segona Assemblea ha estat comparable a la de la primera. Les xifres oficias parlen de 1300 persones.  Els que deien que el desencís per tot el que ha pasat passaria factura, que l’ordre del dia era poc interessant o que estava descafeïnat han quedat ben retratats. Una pregunta, per a qui la vulgui respondre: quin líder polític és capaç avui a Catalunya de reunir més de mil persones -cap d’elles amb un sou que depengui de la seva presència- i fent-los pagar 10 euros per l’entrada? Doncs això: el projecte segueix intacte.
I la quarta, potser la més amagada però per a mi la més interessant. En Carretero i els seus col·laboradors han entès els límits de l’assemblearisme i n’han après la lliçó. En el seu discurs ha reconegut una evidència: la junta elegida a l’octubre no ha funcionat.  Democràcia no és el mateix que assemblearisme. Democràcia és triar les persones que assumeixin la responsabilitat, i a prtir d’aquí, mana qui mana
L’assemblearisme no ha funcionat i en Carretero no està disposat a repetir l’error amb les llistes.Hi haurà un conjunt de quatre llistes proposades per ell, i si algú s’atreveix a intentar-ho potser n’hi hagi alguna altra. I es triaran les llistes senceres, res de proporcionalitats. O tot o res. Ja sabem què vol dir això a la pràctica: Reagrupament farà les seves llistes com les fan tots els partits a Catalunya: un gran dit assenyalarà les persones que hi vol i en quin lloc. I s’ha acabat el bròquil.
Potser això, dit així, pot semblar poc democràtic, i segurament ho és. Però és que és el que les circumstàncies exigeixen, ens agradi o no. En primer lloc perquè tenim la llei electoral que tenim, que pràcticament imposa aquest procediment; quan tinguem una llei com la que propugnem, amb districtes uninominals i sistema majoritari serà tota una altra cosa, la mateixa llei pràcticament farà inviable una cosa semblant, però ara no. D’altra banda, si hem d’anar a una batalla tan important com aconseguir la independència no ens podem permetre frivolitats amb les persones: els candidats han de ser patriotes de pedra picada, disposats a entomar el que calgui, honestos, preparats i generosos. No s’hi val a badar i de vegades les assemblees tenen una certa tendència a caure en l’error de fer cas de determinats cants de sirena ben organitzats (hi ha tècniques ben estudiades de com fer-ho, per si algú no ho sap): el que va passar a l’octubre és una bona lliçó per a qui la vulgui aprendre.  I qui cregui que això perjudica les seves possibilitats de ser diputat, ja ho sap: com va dir el mateix Joan Carretero fa una setmana a Vic “si algú té moltes, moltes, moltes ganes de ser diputat, ja faré jo perquè no en tingui”. Per cert, indirectament en Joan Laporta també ho ha dit: “Els que no tinguin voluntat de servei, que es quedin a casa perquè això ho hem de fer entre tots”. Qui no tingui clar que Catalunya és el primer, molt per damunt dels seus interessos o il·lusions personals, ja sap el que ha de fer.
S’ha acabat la broma, doncs. Anem per feina.

Els Comentaris estan tancats