Quan no guanyen els bons


Per Carles Capdevila al diari Avui.

El pitjor de la corrupció no són els diners malaguanyats que s’embutxaquen alguns i els sobrecostos que paguem la resta, tot i que emprenya. Tampoc no és el desànim que genera a la societat, tot i que déu-n’hi-do com penetra. El pitjor és que s’abaixa el llistó d’exigència.

El pitjor dels sumaris judicials que llegim aquests dies mentre esmorzem no són unes accions delictives repugnants, és la impunitat amb què es realitzen, que demostra que no són fets aïllats, sinó un sistema.

El pitjor del fet que algunes convocatòries o requalificacions o concursos públics es guanyin fent trampa no és el frau en si, és que els tramposos dediquen tots els esforços al suborn i es despreocupen del producte final. Dit de forma una mica bèstia: si els corruptors i els corromputs, un cop repartides les comissions, almenys fossin bons professionals fent la feina, només ens haurien robat una vegada. Però a sobre fan malament les obres, perquè són conscients que el seu mèrit no és el producte, sinó com han aconseguit la llicència, i per tant roben dues vegades. I com que adjudicant-se aquests privilegis hi veten l’accés a qui havia fet mèrits per obtenir-los, roben tres vegades. I com que per culpa d’això s’instal·la l’estat d’ànim que no és important fer les coses bé, només fingir-ho i untar algú, ens roben una quarta cosa: l’esperit perfeccionista. El resultat? Que ens aboquen a la mediocritat absoluta.

El pitjor de quan guanyen els dolents no és només la injustícia moral. El pitjor és que perden els bons, els que es mereixien la victòria, i per tant farien la feina tres cops millor. I un país on els bons perden no és competitiu, no avança, no prospera, no millora. El pitjor no són les comissions milionàries embutxacades, sinó que ens roben la il·lusió i el futur.

Els Comentaris estan tancats