Arxiu agost, 2010

Última hora

COMUNICAT CONJUNT DE REAGRUPAMENT INDEPENDENTISTA I SUMA INDEPENDÈNCIA

Barcelona, 31 d’agost de 2010,

Reagrupament Independentista i Suma Independència han acordat emetre el present comunicat per tal de donar a conèixer a l’opinió pública que ambdues formacions  han arribat a un acord de coalició per a presentar-se a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

La presentació pública de l’acord es realitzarà el proper diumenge dia 5 de setembre a la inauguració de la seu electoral de Reagrupament Independentista de la ciutat d’Igualada.

Visca Catalunya Lliure!

Enric Canela (Suma Independència)                                                                                                    
Rut Carandell (Reagrupament Independentista)

No hi ha Comentaris

Voluntaris pel país

Benvolguts,

per tots aquells que pareu per aquí i no he anat, encara no heu o ja heu tornat de vacances i voleu col.laborar en el repartiment de fulletons independentistes de reagrupament al camp del Barça amb motiu del Gamper, us prego que contacteu en Quirze de part meva: quirze@quirze.cat per a constituir un quants escamots de feina i començar de bellnou amb les activitats habituals, encarant ja pre campanya i campanya electoral. Com totes les que planegem, aquesta acció pot tenir una relevància considerable.

gràcies i a l´atac

salutacions

Núria Jàvega
Coordinadora reagrupament eixample

2 Comentaris

Per Reagrupament, per la Unitat, pel país

CARTA OBERTA A EN JOAN CARRETERO

PRESIDENT DE REAGRUPAMENT.CAT

 

Benvolgut Sr. President de Reagrupament.cat;

Ilustre Dr. Carretero;

Benvolgut Joan:

Som gent associada a Reagrupament.cat Independentista (RC) i t’escrivim aquesta carta oberta manats per les circumstàncies polítiques concurrents a Catalunya amb data 18.08.10

Som d’aquells que vàrem escoltar la teva veu ja fa temps quan, per primera vegada al país, vares proposar una nova via per accedir a la independència de la nostra Pàtria, que mai fins aleshores ningú havia plantejat: La Declaració Unilateral d’Independència (DUI) per a la qual era necessari obtenir una majoria d’escons al Parlament que així la proclamés. 

Molts i moltes de nosaltres ens vàrem identificar amb aquesta idea i amb les varies altres idees indiscutiblement lògiques que vares expressar quan indicaves que la independència és l’únic instrument que ens permetria dur a terme la regeneració democràtica de les nostres institucions, per tal de poder fer de Catalunya un país d’excel·lència; excel·lència impossible mentre imperi el tarannà al que ens tenen acostumats els polítics actuals i que tenen a tothom cansat de paraules buides, de promeses incomplides, d’indefinicions, de submissió mesella al colonialisme espanyol i de camins sense sortida en la vida real.

Això va fer que molts/moltes de nosaltres, la majoria dels quals mai havíem estat en política ni com a militants ni com a simpatitzants, ens poséssim en marxa amb il·lusió, ens apuntéssim a Reagrupament i ens poséssim a treballar amb tanta força, empenta i dedicació que et va portar a pronunciar repetidament en públic que el capital més important de RC és el capital humà; que aquí tenim homes i dones honestos, justos i “normals” que treballen abnegadament per tal d’assolir el millor benestar pel nostre poble que, sens dubte, seria la creació d’un nou Estat català dins del marc europeu.      

I de manera natural ens hi vàrem anar adherint un munt de gent de diverses procedències, d’opinions ben diferents respecte a moltes coses menys en una que és la fonamental i que ens uneix a tots: la idea/objectiu transversal de la Independència del nostre país.

Posteriorment, com a tots els grups humans, es varen produir decepcions importants, que alguns fins i tot poden considerar errors com és el trencament de la primera Junta Nacional escollida democràticament, per raons que a molts ens ha costat d’entendre, si no pensem en personalismes.

Més tard, un cop presa la decisió que tan es va fer esperar de si el Sr. Laporta entrava o no en política, malgrat que havia dit que se sentia “moralment reagrupat” i malgrat que tu vares dir, secundat per l’esperança de molts, que “si ell no venia amb nosaltres, nosaltres aniríem amb ell”, de nou possibles personalismes (al menys així es percep majoritàriament des del carrer) varen impossibilitar el que hagués estat molt possiblement una força arrasadora, un equip humà, un treball i una organització com la que té Reagrupament amb un cap de cartell autènticament mediàtic que, si bé no gaudeix de simpaties universals, arrossegaria sens dubte una important quantitat de vots per a obtenir el que tots desitgem: una força parlamentària capaç d’anar inclinant la balança cap al pronunciament de la DUI. Això ha constituït, en opinió de molts reagrupats, un nou possible error.

Finalment, en les darreres setmanes, desprès del fracàs al que estaven condemnades des de l’inici les IP i ILP sobre els “Referèndums”, presentades per Alfons López Tena i per Uriel Bertran, decideixen constituir Solidaritat Catalana per la Independència (SCI) amb el Sr. Laporta i amb el mateix ideari calcat de la proposta original de RC (la de la “fotocòpia”). Les raons de l’aparició d’aquest nova formació són molt discutibles per a molts, de la mateixa manera que ho són moltes altres coses en el món polític. Tothom hi té opinió però ningú té la certesa de res. Vegeu els rius de tinta que s’han escrit en un i altre sentit en tan pocs dies.

I ara, la realitat és que RC està “obert” a tothom… sempre i quan…..; que SCI “no es tanca a ningú”….. sempre i quan….. però, la que molts considerem necessària o, com a mínim, convenient unitat per anar a les eleccions amb una candidatura forta que aconsegueixi la màxima presència independentista al Parlament, no s’està produint.

Les explicacions “oficials” que es donen és que no hi ha acord en el sistema d’elecció de les llistes de candidats o altres arguments diversos i sonen tant buits com els usats pels partits polítics tradicionals i que els que ens vàrem apuntar a RC de bona fe no valorem pas positivament.

De nou, entenem nosaltres d’acord amb una gran majoria del món independentista, que determinats personalismes estan a punt de produir nous errors, aquest cop més grans i més transcendents, pel moment històric que vivim..

Sembla que s’hagi perdut el Nord. Es a dir que l’objectiu principal i prioritari és aconseguir la Independència del nostre país i que, per fer això, cal una majoria parlamentària independentista. Dividits en varies candidatures és possible que només s’aconsegueixi una minsa representació parlamentària i que alguna d’elles ni tant sols aconsegueixi representació. El resultat ridiculitzaria davant els ciutadans el nostre treball i la nostra lluita i la de generacions d’independentistes que ens han precedit i això seria un retrocés de l’independentisme difícilment redreçable en molts anys.

Som conscients que estàs rebent tota mena de pressions internes i externes per tal d’arribar a una candidatura única, forta, assenyada i capaç de tirar endavant el projecte nacional i volem que sàpigues que ens tens al teu costat, però que nosaltres també t’exigim el mateix.

En el coneixement que en pocs dies has de tenir una trobada amb en Joan Laporta, et demanem que tractis per tots els mitjans possibles d’arribar a un acord.

Ens consta, és molt probable, que caldrà renunciar a alguna de les idees o posicions que per a tu i per a la Junta Nacional són importants, però segur que cap d’elles és tan important com arribar al nostre objectiu final. Com es sol dir, no es pot fer una truita sense trencar ous.

Nosaltres estem convençuts que interpretem la voluntat de gran part de reagrupats quan et diem que volem seguir formant part de RC i aprofitar tot allò que hem viscut i treballat junts, però que no renunciarem a aconseguir la independència de Catalunya de la mà de qui sigui que ens hi porti.

El poble de Catalunya, desprès del 10J, està exigint una resposta unitària dels actuals partits polítics que ja sabem que no els hi arribarà. Paral·lelament, els reagrupats que creiem que el projecte que compartim és vàlid, no ens volem trobar sense aquesta resposta unitària dels nostres líders i si aquesta resposta unitària no ens arriba de la Junta Nacional de RC farem el que calgui i seguirem treballant amb qui sigui, per tal d’acostar-nos a l’objectiu. Reagrupament ens importa molt, moltíssim, però ens importa molt més el nostre país i no podem ni volem estar sotmesos a personalismes que impedeixin la nostra finalitat última.   

En aquest moment creiem que cal pensar més en l’eficàcia de les decisions que en la puresa de les idees. Si no es pot aconseguir tot, hem de fer per aconseguir allò que més ens importa i si els que esteu al capdavant no ens hi porteu, haurem de ser les bases qui ens unim amb aquells altres que persegueixen el mateix objectiu que nosaltres i col·laborar i treballar conjuntament amb ells en tot allò que sigui factible i que vagi en la mateixa i única direcció obligada: La independència de Catalunya.

Benvolgut President, pots estar segur de que ens tens al teu costat per a tirar endavant el projecte iniciat per tu mateix, però ara cal evolucionar per a poder arribar a la meta proposada. Ja no hi ha temps per perdre.

Rep una forta i sincera abraçada d’aquells que hem confiat en tu i que volem seguir fent-ho amb tot el coratge del que disposem.

Ajuda’ns a fer-ho possible.

Junta Reagrupament Eixample

Núria Jàvega (coordinadora)

Albert Arch (mitjans)

Miquel Àngel López Bergadà (tresorer)

Jordi Folch (participació)

Enric Galceran (comunicació)

Jordi Millà (argumentaris/idearis)

Mercè Parés (contacte directe amb l´associat)

Eduard Vivó (actes)

* en Cesc Cabrespina i en Jordi Pineda són oficialment de la junta de l´eixample però mai no participen en cap de les nostres activitats i en Joan Fonollosa és ja càrrec en una altra associació: SCI, per tant, tot i no tenir-ne renúncia explícita, donem per sentat que ja no forma part de reagrupament.

Pd. Sometem aquesta carta a consideració de totes les territorials i associats de manera que puguin sumar-se al nostre prec amb les seves pròpies signatures

2 Comentaris

Carretero o la condemna de l’excel•lència

Joan Carretero té mala peça al teler i, amb ell, Reagrupament. I no hi ha res que em sàpiga més greu. Sempre he pensat que les seves virtuts, aquelles que han seduït durant temps tanta gent, més d’hora que tard se li acabarien girant en contra i seria la mateixa gent que l’adulava qui de mica en mica li aniria girant l’esquena. Res de nou sobre la capa del planeta. El populatxo només tolera la lucidesa, la integritat i la fermesa del líder quan és cavall guanyador. Aleshores se li exalten aquestes qualitats fins a l’adulació. Però quan apareix un altre cavall, en aquest cas amb més opcions electorals potencials, aquesta mateixa gent, talment un ramat de xais, gira el cap i es deixa enlluernar per la novetat de la mel del possible èxit. Parlo naturalment de Solidaritat Catalana, aquesta descarada OPA a Reagrupament en tant que copia fil per randa el seu programa, i per tant fa que no hi hagi cap motiu per no sospitar seriosament de la necessitat de la seva existència i, doncs, de les intencions dels qui la promouen. Només cal veure la quantitat de personatges que tot d’una han alçat les orelles i ara ronden Laporta.

J.D. Salinger deia que “la gent mai no veu res”. Sens dubte sona insuportablement pedant, però no per això és al meu entendre menys cert. Per desgràcia. I és que la gent viu d’il·lusions. Creu allò que vol creure i, sempre que pot, opta per no creure allò que li és desagradable, talment com els infants. I és clar, la realitat sovint no té res a veure amb el desig i, quan això passa, s’imposa el sacrifici que comença per l’acceptació de les coses, per desagradables i adverses que siguin. Però això, per la puerilitat que els caracteritza, molt pocs estan disposats a fer-ho. I val a dir que no hi estan per la manca absoluta, com deia abans, de lucidesa, integritat i fermesa que sí té el líder que abandonen. I naturalment, com que cal justificar d’alguna manera la d’altra banda legítima deserció, en una demostració més d’immaduresa recorren a la covard baixesa de malparlar del líder abandonat, de vegades retraient-li aspectes que poden ser certs, i d’altres distorsionant les coses. Però al capdavall, i com és el cas, amb injustícia, pixant fora de test en el seu judici del líder. D’aquest previsible i vergonyant comportament se’n diu mesquinesa.

Joan Carretero ara mateix no vol entrar a Solidaritat Catalana, i em trec el barret. Molts, de bona fe li diuen que s’ha tornat boig, que per motivats que siguin els seus recels, el que ara ens cal als independentistes és unir-nos i després ja ens tirarem els plats pel cap. Però és clar, la cosa, malgrat sembli enraonada, en aquest cas no va per aquí. El doctor ho té clar perquè té el cap clar i els peus ben afermats a terra. I és que ningú que pensi amb el cervell i no amb el ventre no pujarà en un avió havent de confiar en una tripulació incerta, de persones que fa dues setmanes eren mariners i ara tot d’una s’han passat a l’aviació, i a més substituint amb un cop de colze els aviadors contrastadament vocacionals que fa temps que es preparen per enlairar-se. Si més no, jo ni fart de vi no hi pujaria. Cal unir-se, sí, però no ho facis quan no tens gens clar per a què t’uneixes.

Com passa històricament amb tots els homes excepcionals, Joan Carretero està destinat a quedar-se sol des del principi, i per això li dono suport incondicional. I quan li acabi passant, per desgràcia no haurà estat per mala sort, sinó perquè així és la condició humana. Com deia Tolstoi, “les obres mestres només poden veure la llum per un atzar miraculós. La gent farà tot el possible per enterrar-les”.

Aquest no és un article que pretengui desanimar la gent de Reagrupament, al contrari. Té precisament la modesta voluntat de fer reflexionar i evitar l’abandonament de l’admirable associació. Altra cosa és que l’autor, al·lèrgic al bitxo humà per les raons exposades, no esperi en absolut que passi. L’autor reconeix, doncs, que aquest article és merament masturbatori.

Ricard Biel

1 Comentari