L’Eixample

La relació entre la ciutat i els pobles del pla era molt intensa. Del portal de Sant Antoni sortia el camí cap a Sants, i del portal de l’Àngel el camí de Gràcia. El trànsit era tan intens que es van instal·lar serveis regulars de cotxes de cavalls. El 1824 es van plantar quatre fileres d’arbres al voltant del vell camí de Gràcia, que es convertí en un passeig tant per als barcelonins com per als graciencs. Més tard, es van construir jardins amb berenadors i locals a l’aire lliure on es feia teatre, balls i concerts de música i atraccions; eren el Prado Catalán, els Camps Elisis i el Tívoli, entre d’altres.

Entre el 1854 i el 1856 s’aconsegueix enderrocar les muralles en un curt període de govern progressista, però fins al 1858 no es va permetre de fer un pla per eixamplar urbanísticament la ciutat.

Va ser l’any 1859 quan el consistori barceloní va convocar un concurs de projectes urbanístics, del qual va sorgir guanyador el de l’arquitecte Rovira i Trias. Paral·lelament, el govern central en va encarregar un altre a l’enginyer Ildefons Cerdà, un pla que va imposar per un decret que anul·lava la decisió de l’Ajuntament de Barcelona. Aquella intromissió centralista no va agradar gens a la ciutat, malgrat que establia un projecte millor. El Pla Cerdà aprovat es va rebutjar per la mesura centralista del govern i pel gran nombre d’espais “desaprofitats” en jardins. El seu pla no es destinava, només, a l’espai que avui ocupa el districte de l’Eixample; va plantejar un eixample entre Montjuïc i el riu Besos, incloent-hi el terme de Sant Martí.

L’Eixample es va construir en els anys de la industrialització de Catalunya, a la darreria del segle XIX i començament del XX. La part central, la dreta de l’Eixample, va ser el barri de la burgesia que va introduir a casa seva un estil propi, el modernisme, reflex d’aquell moment. Malgrat concentrar-se en aquesta zona un bon nombre dels edificis significatius, la resta dels que hi havia també a altres barris com el Fort Pienc, la Sagrada Família, Sant Antoni o l’esquerra de l’Eixample, van ser influïts per aquest corrent. Tot l’Eixample constitueix un conjunt arquitectònic modernista únic a Europa.

El Pla Cerdà

Amb el seu pla urbanístic, Cerdà volia dissenyar una ciutat igualitària, on no es diferenciessin uns barris dels altres per les condicions de vida imposades. Els mateixos serveis es preveien uniformement per a tots els racons.
Es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars i travessers. Tots ells uniformes, excepte dues vies esbiaixades superposades -la Diagonal i la Meridiana- i la Gran Via de les Corts Catalanes. El punt on es trobaven aquests eixos era el gran centre de comunicacions de l’Eixample, en el qual es preveia una gran plaça, la de les Glòries Catalanes. Amb un gran rigor, va preveure el repartiment uniforme de zones de serveis, com ara mercats, centres socials i esglésies, i uns grans parcs de districte.
Les illes no eren ben bé quadrades, ja que, per facilitar la visibilitat, a les cantonades es tallaven els angles en forma de xamfrà. A l’interior de cada una només es permetia construir en un o dos costats, i la resta de l’espai es deixava per al jardí dels veïns. Les cases no havien de tenir més de tres pisos d’alçada (16m.), ni tampoc no havien de ser gaire profundes. Cerdà ho va establir així perquè considerava que la salut dels ciutadans depenia de poder viure en unes cases ben il·luminades per en les quals circulés l’aire net dels jardins que les havien d’envoltar per tot arreu.

Pel que fa als jardins, a més dels arbres dels carrers i els jardins de cada illa de cases, a cada barri es feia un gran parc de quatre a vuit illes d’extensió. A més a més, a la zona del Poblet, avui barri de la Sagrada Família, hi preveia un gran hipòdrom i un gran bosc a l’extrem de llevant de la ciutat, a la riba del Besòs. Igualment es preveien tres hospitals fora de la trama de carrers.

Tot i que en aquell moment era difícil d’imaginar-se l’existència de l’automòbil, es va deixar carrers espaiosos, per on podien circular els carros, els cotxes i els tramvies de cavalls.

En definitiva, Cerdà volia fer una ciutat per viure-hi en la qual s’evités l’amuntegament de cases de la ciutat vella.

L’encant de l’Eixample no és només els edificis més valuosos, sinó tot el conjunt; les cases que són més senzilles tenen una cornisa, una barana o una porteria amb un detall significatiu de l’arquitectura que les caracteritza.

L’Eixample districte modernista

L’arquitectura modernista barrejava les noves tècniques i materials del moment amb la utilització dels recursos que proporcionaven les diverses tècniques decoratives tradicionals: els estucs, els esgrafiats, els vidres emplomats dels vitralls, la forja. El treball dels artesans es posava al servei del disseny i la concepció dels arquitectes modernistes. Una nova arquitectura i un nou concepte de l’espai que recollien les antigues tècniques de la tradició i les més noves, tot en una harmonia al servei de la llibertat creativa.

Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Antoni Gaudí i tants altres arquitectes va crear, de mica en mica, el nou districte. S’encetava un nou estil que s’allunyava de la monotonia de l’eclecticisme dominant fins aquell moment.

FORT PIENC         T16.jpg image by DrT_70

Fort Pienc va néixer com a zona de fortificacions. Felip V, en establir el sistema de vigilància de la ciutat, va fer la Ciutadella i un fort avançat, vora del camí que sortia del Portal Nou: el Fort Pius. La seva existència va passar sense pena ni glòria i el 1869 es va enderrocar juntament amb la Ciutadella. Molt a la vora es va construir, el 1861, l’estació del ferrocarril de la línia de Lleida. La façana d’aquells edificis d’estil neoclàssic és avui la façana lateral de l’actual edifici engrandit el 1910 amb una gran coberta de ferro.

L’estació del Nord va donar personalitat a un barri situat entre la via del tren i la Gran Via. S’hi localitzaren molts transportistes entorn de l’antiga carretera de Ribes, una vella via de sortida de la ciutat des de l’època romana i fins que es va desenvolupar l’Eixample.

Després del tancament de l’estació ferroviària al darrer quart del segle XX, a les últimes dècades el barri ha anant transformant la seva fesomia. L’antiga estació ferroviària s’ha convertit en la principal estació d’autobusos de la ciutat. Al seu costat es va construir un important parc urbà i, a l’altra banda, un gran conjunt d’equipaments (llar d’infants, apartaments tutelats per a la gent gran, mercat, biblioteca…) que ha esdevingut el referent d’un nou model de tractament integrat dels equipaments i els espais públics amb l’objectiu de crear polaritats aglutinadores de la vida dels barris.

SAGRADA FAMÍLIA  

Més enllà del límit de la dreta de l’Eixample, a la part alta, hi ha el barri de la Sagrada Família, que abans es coneixia com el Poblet. El Poblet era un veïnat que durant molts anys es va reduir a camps, amb un petit nucli de cases baixes situades al voltant de l’actual carrer de València. No va arribar a tenir una certa entitat fins als primers anys del segle XX, com a barri obrer a l’entorn de moltes indústries.

El que avui li dóna personalitat és el temple de la Sagrada Família. Va ser encarregat com a temple expiatori i es va projectar el 1881 en uns terrenys del terme de Sant Martí, quan al seu voltant tot eren camps. El projecte va ser encarregar inicialment a l’arquitecte Francesc de Paula Villar i el va continuar un jove i llavors poc conegut arquitecte anomenat Antoni Gaudí, que es va fer càrrec de les obres quan tot just es començava a construir la cripta d’estil neogòtic. Actualment el temple és l’obra de Gaudí més coneguda arreu del món i el lloc més visitat pels turistes de la ciutat.

L’avinguda de Gaudí travessa el barri, unint la Sagrada Família amb una altra obra cabdal del modernisme català: l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, de Lluís Domènech i Montaner. Ambdós edificis han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

El barri de la Sagrada Família inclou en el seu extrem inferior el veïnat dels Encants, amb el popular mercat-fira de Bellcaire o Encants. Aquesta zona es veura transformada en un futur proper per la remodelació que afectarà tot l’entorn de la Plaça de les Glòries.

DRETA DE L’EIXAMPLE  

La Dreta de l’Eixample va ser el sector on començà a materialitzar-se el projecte d’Ildefons Cerdà, és a dir, l’extensió de Barcelona més enllà de les muralles enderrocades a mitjans del segle XIX. S’estén entre els carrers de Balmes -constituït durant molts anys en barrera, pel pas a cel obert del tren de Sarrià- i el Passeig de Sant Joan, una de les vies muntanya-mar bàsiques del projecte de Cerdà.

El primer grup d’habitatges es va construir a l’actual encreuament dels carrers del Consell de Cent i Roger de Llúria. La Dreta de l’Eixample inicialment acollí algunes implantacions industrials importants, com la fàbrica Elizalde, una de les primeres d’Espanya en fabricar automòbils i motors.

De mica en mica, però, es va convertir en el barri en el qual s’ubicava preferentment la residència burgesa, amb l’esclat artístic del modernisme representat per edificis tan destacats com la Pedrera, la Casa Batlló i la Casa Ametller, entre molts altres.

Juntament amb la residència, i sovint desplaçant-la, l’activitat econòmica terciària s’hi anà localitzant cada vegada amb més força: comerç, oficines, seus d’empreses, cinemes, teatres, etc, especialment a la zona més central (entre Llúria i Balmes) i entorn el potent eix del Passeig de Gràcia, que seguia l’antic camí que unia la ciutat emmurallada amb el municipi de Gràcia. Aquest eix segueix sent avui el centre del dinamisme econòmic i la projecció comercial de la ciutat.

És a remarcar el fet que la Plaça de Catalunya no estava prevista al Pla Cerdà. Aquest “oblit” quedà corregit per la força dels fets: la seva posició de frontissa entre la ciutat vella i el nou Eixample la constituïa de forma natural en el centre neuràlgic de la ciutat; el pas dels anys no ha fet sinó refermar-ho.

L’ANTIGA ESQUERRA DE L’EIXAMPLE  

L’Antiga Esquerra de l’Eixample comprèn la part d’aquesta banda del districte que fou urbanitzada més aviat, i que ja era bastant poblada a final del segle XIX. El nucli original el formen la parròquia de Sant Josep Oriol, entre els carrers de la Diputació i d’Urgell, i l’edifici de la Universitat de Barcelona (UB), fet en estil neoromànic el 1882 per l’arquitecte Elies Rogent.

A partir d’aquest conjunt inicial, el barri es va desenvolupar per damunt de les vies del ferrocarril (MZA), al voltant del nucli del Ninot, que neix en la dècada dels 80 del segle XIX a redós d’una popular taverna. Aquest establiment tenia com a element decoratiu un ninot, que va acabar donant nom a tota la zona de restauració i entreteniment que se situava al voltant d’un mercat a l’aire lliure, antecedent directe de l’actual.

La creació de l’Hospital Clínic i la Facultat de Medicina el 1907, i la del Mercat del Ninot el 1935, van servir per potenciar la zona i per atraure promotors interessats en la construcció d’habitatges, especialment a partir dels anys 30, amb estils diferents i destinats principalment a les classes mitjanes.

Actualment, el barri es caracteritza per un gran dinamisme comercial, d’activitats i de lleure. Entre moltes altres ofertes, n’incorpora d’específicament dirigides al col·lectiu gai.

LA NOVA ESQUERRA DE L’EIXAMPLE  

La Nova Esquerra de l’Eixample, a banda de les tres grans peces de Can Batlló (actual Escola Industrial), la Model i l’Escorxador (actual parc de Joan Miró), no comença la seva urbanització i edificació amb força fins als anys 30 del segle XX. La presència del ferrocarril i de la fàbrica Batlló va fer que fins que aquesta va tancar, el 1910, no es pogués crear un traçat urbà desenvolupat.

Fins aleshores estava format majoritàriament per conjunts dispersos de barraques ocupades per gent que venia a treballar a les obres de l’Exposició del 1929, una situació quasi rural que, en certes zones, es va mantenir fins a la postguerra. Però la transformació de l’antiga fàbrica en Escola Industrial el 1910 va iniciar el procés de modernització de la zona.

Com a element urbà històricament destacable s’ha de citar l’escorxador municipal, inaugurat el 1892. Va funcionar fins al 1979, any en què el solar va ser destinat a parc, com ja havia previst Cerdà. Aquest parc es va inaugurar el 1983, amb l’escultura de Miró Dona i ocell com a peça emblemàtica. Un altre edifici remarcable és la Casa Golferichs (1901), creada com a escola religiosa i avui centre cívic, després d’haver estat salvada de l’enderroc el 1972 per la pressió popular.

L’arranjament de l’avinguda de Roma, encara en execució, permetrà constituir l’avinguda en un eix cívic d’unió entre l’Esquerra Antiga i la Nova i, alhora, superar el caràcter de barrera -primer pel pas del tren, després per l’elevada circulació de vehicles- que ha tingut aquesta via durant dècades.

SANT ANTONI  

El nom del barri té l’origen en l’església que hi havia al portal del Raval de la muralla de Barcelona. D’aquell indret sortia el camí de Fraga, que anava cap a Esplugues i Martorell; n’era un dels principals i el que tenia més trànsit. Es dirigia cap a l’indret anomenat de la Creucoberta, on hi havia la creu de terme de la ciutat, abans d’entrar al poble de Sants.

Quan en el període 1872-1882 Rovira i Trias va fer el gran mercat de ferro, gairebé no hi havia cap casa al seu voltant i servia com a mercat del barri obrer del Raval. De mica en mica, aquell mercat i les parades que l’envoltaven es van anar consolidant com una gran fira, donant personalitat i vida al barri que es va desenvolupar al seu entorn. Aquesta tradició comercial popular es manté encara amb força en l’actualitat, i es veurà potenciada amb la propera rehabilitació i renovació de l’històric edifici del mercat.

La fesomia del barri es fruit de les reformes lligades a l’Exposició Universal de 1929, amb motiu de la qual es va impulsar la urbanització i l’arranjament dels accessos a Montjuïc, amb l’eliminació de les barraques que hi havia entre el Paral·lel i la Gran Via i la urbanització de la Avinguda de Mistral. Aquest antic camí medieval de sortida de la ciutat és avui una via peatonalitzada que aglutina la vida de barri del seu entorn.