Opinió

Convulsions

Si ja des del diumenge 18 tinc l´estómac revoltat i convuls després de sentir el nostre gran conseller d´interior cridar com un possés “tots som garzón”, tot oblidant que el jutge no és pas que estimi Catalunya massa més del que ho puguin fer els seus col.legues del constitucional i, a sobre, en un acte en homenatge als caiguts al camp de la bota, només em faltava l´afer Samaranc per acabar d´alterar-me.

Mentre el món expressa clarament el tarannà del personatge:

The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d’on Samaranch dirigia el CIO

L’Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis.

BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO

Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco

The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic.

La Stampa: S’ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange

Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.

Kurier: L’espanyol estava al servei dels feixistes

New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant

Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d’excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe

A casa, que encara el coneixíem millor i en detall, ens entestem en cantar les excel.lències d´algú que potser sí fou astut per grimpar fins allà on volé però que, de cap manera no es podrá dir que fou digne o que honorà la seva terra .

El més preocupant de l´afer però, és l´insondable abisme que s´obre entre la clase política dirigent com a casta (hereva de sang o tradició falangista com el finat, exponent d´esquerra manifesta o clamorosament catalanista, tant se val) i la societat civil i és que, només cal donar un cop d´ull en diagonal a premsa escrita i oficialista, per una banda, i digital o blocs per l´altra, per veure que, clarament, uns van per un costat i els altres per un altre i que, la societat civil cada cop menys entén i claudica devant el fet que, sia per ostentar o conservar una poltrona, es puguin fer panegírics ardorosos envers una camisa blava de tant funest record.

Espanya seguirà per sempre en la nebulosa de la transició, de l´oblit i del repartiment amistós de càrrecs per soterrar el passat., tot respectant les prevendes a fills, néts i besnéts, que, es cert, ja no tenen culpa del que feren els ancestres però que segueixen treient-ne tot el suc que poden i més mentre, no ho oblidem, els hereus dels perdedors segueixen sense poder fer justícia i valent-se únicament, del seu propi enginy.

Catalunya, si vol aspirar a quelcom més, serà necessari que tiri beta de salfuman i DDT i realment comenci de zero, si no… malament rai!

Núria Jàvega

Missiva a Sant Jordi Any 2010

No em sap greu si tan sols has estat un mite, doncs en la ment i en el cor de la gent hi és present la teva imatge vívida. L’amor impulsa, la ment empeny i l’emblema es fa vida i allò que era una idea esdevé realitat punyent.

Tot un poble no erra, ets perfecta realitat emmotllada en el pregon sentiment de la gent que t’estima. Per l’amor i la paraula, símbols de la rosa i el llibre, s’uneix la nació, tothom amb tothom s’agermana, tot en tot reviu, festa que ens encomana coratge i a seguir endavant ens convida.

Voldria anar més enllà d’aquest dia, prendre’t com realitat certa i dir-te que l’amor i l’amistat hauria de ser punt i seguit i no un punt i apart. Hauria de convertir-se en una família gran, digne de ser lliure i poder escollir allò que creu que més li convé a una gran família.

Ves, doncs enllà la frontera i digues-los-hi que l’ambient que aquí es respira no pot ser imprès en cap llibre, l’essència no pot ser captada per cap estri ni mecanisme fet per la mà humana. Sí, sí, ja ho sé que és una utopia, però deixem seguir. Com t’ho vas fer per vèncer el drac? Sí, sí, ja entenc que eren altres temps. Però encara ara, hi ha un drac llunyà que treu fum per les narius i per la boca brama. Tu, expert en qüestions d’amor i justícia, voldries ser el nostre ambaixador? No, no cal cota de malla, ni cuirassa, ni llança, ni espasa, es tracta de lliurar-los-hi un llibre nou, el de la constitució que ens fa de dret una família agermanada. No hi figura el mot “corrupció” ni d’altres “martingales”, és l’únic llibre que, de debò, anul·la tots els altres. Sí, sí, que saben llegir, però mal interpreten la paraula. Els hi has de dir que no hi ha volta enrere, així, directe, que el poble ho ha decidit en plena festa catalana.

Ves, parla, que allò que mai no fou pugui ser ara, que res no caigui dins del pou per manca d’esperança. Ves i torna aviat, el poble et reclama per donar el llibre a l’amat, i la rosa a l’estimada.

Anirem al Parlament, aquell que fou pioner en l’Europa arcana, i amb el llibre a la mà direm la gran paraula: lliure! I la llibertat entrarà en cada casa. Altre cop haurem estat capdavanters d’un nou paradigma, pioners una altra vegada.

Ves, que res no ennuvoli les idees, no temis res, el drac no és fer, només brama.

Joan

Llums i ombres

S’ha mort el senyor Juan Antonio Samaranch i Torelló.

S’ha mort un home nascut a Barcelona, de cognoms catalaníssims que mai no va voler traduir el seu nom al català.

S’ha mort un ex jugador i entrenador d’hoquei patins, que va fer molt per aquest esport.

S’ha mort un ex Delegado Nacional de Deportes.

S’ha mort un home que, a l’any 1943, es va atrevir a queixar-se de les amenaces rebudes pels jugadors del Barça en ocasió d’un partit contra el Madrid, cosa que li va costar la seva llicència de periodista.

S’ha mort qui fou militant de Falange Española y de las Jons, i Jefe Provincial de Movimiento.

S’ha mort un home que fou Procurador en Cortes durant quinze anys.

S’ha mort un dels homes que van votar el suïcidi de les Cortes franquistes per donar pas a la democràcia.

S’ha mort el darrer president franquista de la Diputació de Barcelona.

S’ha mort el qui fou el primer ambaixador d’Espanya a la URSS després de Franco.

S’ha mort un ex president, i president d’honor de La Caixa.

S’ha mort un home que va ser acusat nombroses vegades de corrupció, però mai no va ser formalment condemnat.

S’ha mort l’home que va convertir un club d’esportistes retirats i milionaris desvagats anomenat Comitè Olímpic Internacional, en una de les multinacionals més potents del món.

S’ha mort l’home que va aconseguir acabar amb els boicots polítics als Jocs Olímpics.

S’ha mort l’home que va trair l’esperit olímpic per convertir-ho en un gran negoci.

S’ha mort l’home que ha donat a l’esport una dimensió global mai coneguda abans.

S’ha mort l’home que va fer possible que els Jocs del 92 vinguessin a Barcelona.

S’ha mort l’home que va fer impossible que Catalunya fos país olímpic.

S’ha mort l’home que sempre surava. Sigui on sigui, segur que seguirà surant.

Cesc Farguell

21 d’Abril del 2010

Nosaltres, com esponges de mar

Diuen que les cèl·lules de l’esponja de mar no estan unides per res i tanmateix l’esponja està unida. I més encara, diuen que si s’estripa violentament l’esponja, aquesta feta un nyap torna a unir-se, mai perd la seva unitat, busca la manera d’agregar un altre cop les seves cèl·lules disperses, mai mor. Mai.

Això és senzillament Reagrupament, perquè les seves cèl·lules, nosaltres, ens trobem units i treballem amb la il·lusió que un bon dia Catalunya sigui de nou lliure. Com una esponja de mar, Reagrupament es xopa de gent d’arreu, amb diferents maneres de pensar, de viure o de ser. Però tot infla el projecte i com si d’una esponja es tractés netejarà la classe política mediocre i apoltronada que tenim avui dia a Catalunya, obrirà finestres de bat a bat perquè entri aire fresc, que la gent del nostre país fa anys que respira un aire brut, com de casa tancada.
Vivim a anys llum de la nostra classe dirigent. Els seus problemes han deixat de ser els nostres, les seves preocupacions mai han estat les nostres, i mentrestant, la nostra terra emmalalteix, potser de forma irreversible.
Avui he visitat el Parlament de Catalunya i he somniat que potser un dia serà el Parlament d’un país lliure. I és quan m’he dit a mi mateix: no ploris per una terra que lluita, lluita per una terra que plora.

Albert Arch

Controvèrsies i contradiccions

Aquests dies, llegint la premsa, me n’he adonat que hi ha coses que no em quadren sobre Reagrupament. Per una banda veig un munt d’articles que ens titllen d’immadurs i puerils pel document “Organitzant el nostre futur lliure” i per la Constitució de Catalunya. Sembla ser que el fet que hi hagin treballat més de 600 experts en la matèria no compta. I jo em pregunto, quanta gent experta treballa en l’elaboració dels programes electorals dels partits actuals catalans? O millor encara, quants d’aquests han treballat en la matèria que legislen? Tots coneixem la resposta.

La segona cosa que em té la mosca al nas és el mutisme sobre Reagrupament. Es fa una assemblea que congrega més de 1300 persones un diumenge al matí i l’única ressenya és que en Laporta va fer acte de presència? Apareix un moviment sense precedents a Catalunya on s’hi apunta moltíssima gent (entre la qual m’incloc) sense experiència en la política i no se’n parla? Realment l’única notícia de Reagrupament va ser la crisi interna? La resta no és destacable?

Està clar que els polítics catalans estan molt ben allà on són i la por a perdre aquesta comoditat doncs no els deu resultar gaire agradable. La prova està en com s’han neutralitzat el cas Millet amb el cas Pretòria, com si d’un electró i un positró o d’un àcid i una base es tractés. No en parlem més no sigui cas que CIU i PSC en surtin escaldats. I si algú en dubtava, l’expresident Pujol ja es va encarregar d’afirmar-ho.

Aquest carreró sense sortida “a la catalana”, al qual incloc a una ICV amb voluntat ferma de seguir a la poltrona que ha destrossat i a una Esquerra que ja no sap ni què és gràcies al senyor Puigcercós, no és la causa del naixement de Reagrupament? I això no és notícia?

Sovint els polítics es queixen del desencís de la ciutadania en vers la política. No és Reagrupament un forma d’esclafar el puny sobre la taula i dir que ja en tenim prou? I això no és un titular?

A tots aquells, polítics i medis de comunicació, que ens tracten com si la boina no ens deixés mirar més enllà, els diria que s’apuntin a cursos de formació urgentment perquè ben aviat no sabran què fer amb les seves vides, perquè en el fons, mai a la vida han sabut fotre res.

I a la gent de Catalunya, només recordar-los, que si no aprofitem la situació que tenim a les nostres mans, que després no estiguem lamentant-nos tota la vida. I sobretot desenganyem-nos: en Mas només vol governar (com tothom a CIU), en Montilla no aporta res a Catalunya i a Esquerra el discurs els va bastant gran. Així doncs, actuem en propietat.

Albert Arch

Independència en castellà

M’ha arribat un correu en què es planteja la necessitat d’explicar en castellà el nostre discurs polític, especialment el tema de la independència, per tal de facilitar que els castellanoparlants s’hi involucrin o en perdin la por. S’argumenta que estem en una societat bilingüe i, fins i tot multilingüe, i que per aquest motiu els sobiranistes ens hem d’amotllar als ciutadans que no parlen la nostra llengua donant a entendre que l’idioma és una barrera entre ells i nosaltres.

D’entrada ho trobo lleig. No per puritanisme, sinó perquè em sembla fals. No em trairé a mí mateix, sens perjudici que ocasionalment i per educació canviï de llengua, sigui la que sigui, si la conec. Si abandonem els eufemismes i parlem clar, en el fons la qüestió no és si hem de canviar de llengua o no, sinó si la llengua a canviar ha de ser en favor del castellà. No vull construir una arquitectura filosòfica que justifiqui una o altra decisió perquè em sembla que el més senzill és l’evident.

En primer lloc, canviar de llengua per atraure algú és prendre per idiota l’altra part. Tothom sap el que pensem i no queda gaire bé que a l’hora de buscar vots els parlem en castellà. Els qui s’ho plantegen saben que aquí el nostre problema és el castellà i no un altre.

En segon lloc, avui podem parlar en català amb tothom. Amb qui a hores d’ara no ens entengui o li molesti no cal que perdem el temps perquè li diguem el que li diguem no ens recolzarà.

En tercer lloc, els catalans hem d’exercir de catalans, amb independència del que facin els altres. No ens hem de justificar ni els hem de convèncer, simplement hem d’anar a la nostra, tal com fan ells. Altrament implica anar a la defensiva i això és situar-se en un plànol d’inferioritat. Ens hem de tractar amb els altres en un pla d’igualtat. Si no els demanem que canviïn de llengua tampoc l’hem de canviar nosaltres. De la mateixa manera que els altres parlen com volen, nosaltres hem de fer el mateix. Que cadascú parli com vulgui. Com va dir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes Joan Solà, la falsa pau lingüística que vivim consisteix en una societat lingüísticament sotmesa. És cert que no tenim els instruments de què disposa un Estat per sentir-nos ciutadans normals (em refereixo ara a l’àmbit lingüístic), però no cal que nosaltres mateixos abandonem la nostra llengua quan ningú ens ho demana. Parlar la nostra llengua es pot fer amb naturalitat i sense heroïcitat. És clar, sempre que l’altre interlocutor no sigui policia, fiscal o jutge.

Això no és obstacle perquè si algú s’acosta a nosaltres malgrat tenir com a llengua habitual una diferent del català, pugui expressar-se amb la seva tant en privat com en públic, però serà com a decisió individual seva, mancada de contradicció amb el seu tarannà, i no una decisió presa interessadament per un col·lectiu o organització.

Finalment, el meu país abasta del Rosselló fins el Montsià. Malgrat que hi hagi fronteres que ens divideixen, les comarques de la Catalunya Nord són tan catalanes com la resta. A banda que seria somiar truites fer reclamacions territorials a l’Estat Francès, la realitat és que com a mínim des de fa un segle els catalans ens hem distanciat massa a banda i banda de la frontera pel que cada banda haurà de seguir el camí que vulgui o li permeti l’Estat al qual pertany. Però malgrat tot, tant al Nord com al Sud som igual de catalans. I dic això perquè sovint ens n’oblidem o ho ignorem. A Catalunya es parla català, aranès, castellà, amazig … i francès. Hem de conscienciar-nos que la llengua comuna és i ha de ser el català, l’eix vertebrador del nostre país. Mitjançant tractats trasnfronterers o per iniciatives individuals s’estableixen diverses col·laboracions, com per exemple que TV3 i altres mitjans de comunicació es vegin a la Catalunya Nord. No pot ser que nosaltres mateixos cedim en l’ús del català a favor del castellà. Ens podem imaginar la reacció dels catalans del nord, parlants per aquest ordre de francès i català, quan s’esforcen a veure TV3 i veuen que ni tradueixen ni subtitulen al català les declaracions, entrevistes o publicitat que es s’emeten en castellà ? Des d’aquesta banda no es deu plantejar o per semblar evident que tothom domina les dues llengües o per evitar d’ofendre ningú. La veritat és que atorguem més drets als que no són d’aquí o als que no volen integrar-se que als catalans, especialment als del Rosselló.

Carles Alay