Arxiu etiqueta L’Independent

Yes, we RCat!

Fa pocs dies que Reagrupament (RCAT) s’ha constituït. Només és una tendra associació (no és un partit polític) i tothom s’hi ha vist obligat a referir-s’hi per posicionar-se. Tots en contra, per cert. D’això se’n diu arribar i moldre. Una lluïda assemblea de 1.200 associats i il.lusió pels quatre costats. Caldria analitzar el perquè de tot plegat.

Fa sis anys que el món sobiranista està convuls. Ho sap tothom i és profecia. Entre CiU i sobretot ERC s’han perdut mig milió de votants. A algú estranya que aparegui una nova opció i generi il.lusió? Entre el govern grispartit de Catalunya, la lentitud de moviments de CiU i una ERC en caiguda lliure les condicions de Reagrupament per créixer són excel.lents. I les vol aprofitar. Està mal fet? No ens enganyem, Reagrupament no és cap escissió d’ERC. A Reagrupament hi conviu gent d’ERC, gent de CiU, gent que era d’ERC i gent que era de CiU. Però sobretot hi ha gent que no ha militat enlloc. Més ben dit: hi ha gent que només ha militat a Catalunya, la seva llengua, el seu territori, la seva gent. Aquests són el futur. I el futur ha de ser la rigorositat, la regeneració (quina por que fa a les partitocràcies!), la il.lusió i sobretot-sobretot-sobretot el futur ha de passar per allunyar-nos del sectarisme. Quant de mal ens ha fet el fotut sectarisme. Tu ets dels meus, ets bo; tu no ets dels meus, ets dolent. Volem un país independent i hem de deixar gent fora perquè no és ben bé igual que jo o que tu? Això amb Reagrupament s’ha acabat. Així m’ho sembla. A Reagrupament tothom hi és benvingut.

Tot va començar quan Joan Carretero va proposar una candidatura transversal de tot l’independentisme inclosa ERC. El sectarisme el desqualifica i ell se’n va. Se’n va tot sol i als cinc mesos està on està: gairebé tres mil associats i els que vindran. Déu n’hi do. S’equivoquen els que menystenen Reagrupament. Ho fan i ho faran. Està escrit que ho faran. Reagrupament no és el PI. El PI va ser un embolic intern d’ERC que es va voler traspassar a la societat. Era tan intern que la societat no el va entendre i no el va acollir. Marxant d’ERC Colom va donar ales a Carod (curiós oi?) i Carod va portar el partit cap el PSC. Amb la perspectiva del temps es veu que les propostes del PI van ser extemporànies. Van venir abans d’hora. I en política el tempo és vital. Reagrupament és tot el contrari.

L’univers sobiranista no s’ha cansat d’exigir canvis a ERC. Els canvis no han pogut venir de dintre i hauran d’arribar des de fora. Benvinguts siguin. A fora hi ha gent esperant. Ja tenim una edat en que rebre consells molesta però si els d’ERC me’n volen un els diria que deixin fer a Reagrupament. Que ERC conservi els seus votants que Reagrupament intentarà conquerir els seus exvotants. I tots contents. Sense agressions. Si al final ens haurem de trobar tots. Només caldrà escollir la trinxera. El 13 de setembre vaig ser a Arenys de Munt i, en una banda m’hi vaig trobar gent de Convergència, d’ERC i de Reagrupament. A l’altra banda el delegat del govern del PSC i un autocar de Falange. Més clar l’aigua. Sí, podem. Yes, we Reagrupament! que deia aquell. O no era així?

Joan Lafarga i Oriol, geògraf. Reagrupament Gràcia

Publicat a L’Independent de Gràcia [núm. 315, 16 d’octubre de 2009, «Tribuna», p. 4.]

No hi ha Comentaris