Arxiu etiqueta Xavier Borràs

Rut Carandell a Gràcia: «Sense Reagrupament, l’independentisme no seria al centre del debat polític»

Rut Carandell

Rut Carandell s'adreça als associats de Gràcia en el transcurs de l'assemblea.

Amb l’assistència d’una quarantena d’associats, i la presència de Rut Carandell, candidata per Barcelona de l’associació i vicepresidenta de Reagrupament, a més de Marc Viñolas, membre de la Junta Directiva, i Jordi Gonzàlez, coordinador dels actes de l’Onze de Setembre, es va donar per iniciada, a les 20:10 h d’aquest dijous 2 de setembre, l’assemblea territorial de Reagrupament a Gràcia.

En aquest inici, David Vinyals, coordinador del Comitè Executiu de Gràcia, va fer la lectura de l’Ordre del Dia, i Xavier Borràs, responsable de Comunicació, va llegir l’acta de l’assemblea anterior (juny de 2010), que va ser aprovada per unanimitat pels assistents. Recordem que tant Vinyals com Boirràs, a més de Roger Granados, Marc Viñolas, Josep Montmany i Ernest Orts, són els candidats de Gràcia a la llista a les eleccions al Parlament de Catalunya de Reagrupament Independentista.

Tot seguit, va prendre la paraula Rut Carandell per fer una explicació històrica, d’ençà de la darrera assemblea nacional, del 10 de juliol, i de la gran manifestació de la tarda a Barcelona, en què va narrar fets desconeguts sobre, primer, les negociacions amb la Conferència Nacional pel Sobiranisme (després rebatejada com a Coalició Sí) —en què van ser comanats per l’assemblea nacional Esther Ponsa, en Roger Granados i n’Imma Bellafont— i amb els proposants del projecte de Solidaritat Catalana, en les converses amb els quals van participar, entre d’altres, a més d’ella mateixa, en Joan Carretero, en David Vinyals o en Roger Granados.

De les converses amb la Coalició Sí n’han sorgit, efectivament, acords de transversalitat amb Suma Independència, dirigida per Enric Canela, amb el Bloc Sobiranista Català, de Josep Maria Boix i amb altres grups independentistes que s’anunciaran pròximament.

De les converses amb Solidaritat Catalana, en canvi, n’ha sorgit un comunicat conjunt, ja conegut, de respecte mutu i treball eficaç per arribar a l’objectiu de la proclamació de la independència. De fet, SC va sorgir a finals de juliol, sense que s’hi invités en cap moment Reagrupament, que des del principi va manifestar la seva disponibilitat a la crida a la unitat que es va fer llavors. En la darrera reunió, però, els promotors d’aquest grup es van tancar en banda a qualsevol pacte adduint que no són una organització i qye el seu mandat, que ningú no ha votat, era que totohom qui volgués es presentés a les seves eleccions primàries, donant a entendre que Reagrupament s’havia de dissoldre. De fet, a l’espera d’aquestes primàries, que se celebren dissabte 4 de setembre, Reagrupament continua obert a pactes en el moment que s’hagin organitzat.

De qualsevol manera, cal desmentir, com ja s’ha fet saber a través dels mitjans de comunicació, que ni Moisès Broggi s’hagi apuntat a SCI ni que el CCN ho hagi fet en bloc, ja que el mandat d’aquesta associaci´ço és de tenir gent a totes les llistes independentistes que es vulguin presentar al Parlament de Catalunya, com és el cas de la nostra associació, en què el secretari general del Cercle, en Joan Canadell, ocupa el cinquè lloc a la llista de Barcelona a les eleccions del Parlament.

Per a Carandell, l’associació es troba en molt bona salut: hi hagut baixes, però també moltes altes i, certament, mai no s’havia parlat tant de Reagrupament com en el darrer mes i mig. Per a la nostra vicepresidenta, el fet que la possibilitat de la independència sigui una realitat als mitjans es deu en bona part al sorgiment de Reagrupament i a tot el que ha generat. Fins i tot, sembla com si la crida a la unitat que va fer Òmnium Cultural a tots els partits catalanistes, i la qual ha estat obviada del tot per aquests (esdpecialment per CiU i ERC) només s’adrecés a les formacions independentistes extraparlamentàries.

La Rut va afegir que els nostres socis i candidats han de compartir els valors de l’honestedat i la incorruptibilitat.

En el transcurs de l’acte, a més de Vinyals —que va parlar de l’ètica dels nostres candidats/, de Borràs —que va recordar Carles M. Espinalt quan escrivia que hi ha dos tipus de polítics: els grans polítics i els polítics oportuniste—, també van intervenir diversos socis i es va establir un debat enriquidor i aclaridor.

Assemblea de socis

Gairebé una quarantena d'associats van assistir a l'assemblea.

Marc Viñoals va dir que ja no és moment d’anar caminant capbaixos, amb la mirada posada a terra, sinó d’aixecar la vista cap a l’horitzó que ens espera. “Ens hem de centrar en l’objectiu, no en les circumstàncies”, va reblar per donar a entendre que no és moment ni de picabaralles ni de lamentacions, sinó de treballar per al nostre objectiu. La unitat —va afegir— és treballar en la mateixa direcció, anem o no anem junts amb altres.

Finalment, primer va intervenir Jordi Gonzàlez per explicar resumidament els actes dels dies 10 i Onze de Setembre, en què Gràcia, junt amb els companys d’Horta, ha estat encomanada d’encarregar-se de la parada de propaganda i marxandatge a la Ronda de Sant Pere i de tenir cura de l’ofrena floral a Rafael de Casanova, fets dels quals tindreu informació ben aviat. Caldrà, pel cap baix, una dotzena de voluntaris per cobrir ambdues tasques, que coordina Xavier Borràs (molt aviat rebreu informació sobre tots aquests actes i la nostra participació).

Després, el coordinador David Vinyals va detallar alguns dels actes que s’ha previst durant els pròxims mesos —i de què tindreu puntual informació—, la necessitat que tothom que pugui es faci apoderat per al dia de les eleccions (es pot fer des del web nacional) i el fet que el Comitè Executiu esdevenia a partir d’ara Comitè de Campanya, les reunions del qual seran obertes a tothom qui vulgui participar-hi. També, es va fer una crida perquè qui pugui i vulgui podria obrir el local del carrer de Providència cada dia (matins i/o tardes) per fer-nos més visibles al barri.

L’assemblea es va cloure cap a les 21:40 h, tot i que fins ben bé les 22:00 h molts associats van restar fora del local (hi feia molta xafogor) en animada conversa.

+ fotos: les podeu veure aquí.

, , , , ,

No hi ha Comentaris

Sis graciencs a la candidatura Units pel Futur de Reagrupament

A la 3a Assemblea Nacional de Reagrupament, celebrada aquest diumenge 10 de juliol al Palau de Congressos de Catalunya, amb 1.323 inscrits, es va votar la llista per a la candidatura transversal que ha de proclamar la independència de Catalunya. Dels 85 candidats de la demarcació de Barcelona (135 a tot Catalunya), 6 són reagrupats de l’assemblea de Gràcia. Per ordre d’aparició a la llista són:

Núm. 6  Roger Granados
Núm. 11 David Vinyals
Núm. 15 Marc Viñolas
Núm. 27 Josep Montmany
Núm. 31 Xavier Borràs
Núm. 46 Ernest Orts

Enhorabona a tots ells!

, , , , , , ,

No hi ha Comentaris

El Parlament rebutja la IP d’independència i admet la de la reforma de la Constitución

Xavier Borràs, David Vinyals i Miquel Àngel Gràcia al Parlament el passat 15 de maig, quan van presentar la iniciativa popular (IP) independentista ara rebutjada per inconstitucional.

En un dur comunicat emès immediatament després que s’havia rebutjat la Iniciativa Popular (IP) per a la convocatòria d’un referèndum d’independència amb la mateixa pregunta que la que s’està fent a les consultes populars que s’han celebrat arreu del país —i que ha acceptat la iniciativa que condiciona la voluntat del poble de Catalunya a la reforma de la Constitució Espanyola—, Xavier Borràs, Miquel Àngel Gràcia i David Vinyals (capdavanters de la comissió promotora de la IP i membres, el primer i el darrer, de Reagrupament Gracia) hi manifesten que el «Parlament de Catalunya torna a comportar-se avui, com una delegació de l’Administració espanyola, incapaç de fer un acte de sobirania, com correspondria al Parlament d’una nació, escudant-se en la legalitat espanyola per no admetre un referèndum d’independència».

Segons aquests activistes, «aquest fet demostra que les dues iniciatives són políticament diferents. La rebutjada dona la paraula al poble de Catalunya per conèixer si està d’acord en que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social integrat en la Unió Europea?», mentre que la IP admesa, condiciona aquesta voluntat a les iniciatives legals que pugui dur a terme el Parlament de Catalunya, que segons els propis promotors (Uriel Bertran i López Tena), passen per demanar la reforma de la Constitució Espanyola, una esmena tècnica, segons els promotors d’aquesta iniciativa, que «desvirtua el dret a l’autodeterminació, on el poble no té l’última paraula  i que, a més, pretén iniciar un procés d’independència sota l’empara de la Constitució Espanyola».

Si pel mateix camí  ha fracassat la reforma de l’Estatut d’Autonomia, com podem pretendre els catalans iniciar un procés d’independència negociat amb l’Estat Espanyol? —es pregunten els promotors de la IP independentista. El Parlament de Catalunya torna a comportar-se avui —afirmen—, «com una delegació de l’Administració espanyola, incapaç de fer un acte de sobirania, com correspondria al Parlament d’una nació, emparant-se en la legalitat espanyola per no admetre un referèndum d’independència». La Iniciativa Popular presentada per la comissió promotora va incloure un informe jurídic del Dr. Antoni Abad pel qual el dret a l’autodeterminació supera l’àmbit legal constitucional, informe que coincideix també amb el dictamen del Tribunal Suprem Canadenc —com milers de persones van poder veure en el fabulós documental Adéu, Espanya?—, el qual va admetre que el dret a l’autodeterminació del Quebec no es podia condicionar a una reforma de la Constitució canadenca en entendre que aquesta reforma resultava de fet, impossible políticament. «ERC i CiU continuen pretenent un encaix de Catalunya amb Espanya a través de la legalitat», segons Borràs, Gràcia i Vinyals. «Aquesta pretensió representa obrir un nou camí per esmorteir indefinidament un procés d’autodeterminació que molts catalans ja veuen no només com a imparable sinó també com a urgent». L’estratègia d’ERC i CiU d’adormir les iniciatives nascudes del poble, com les consultes populars sobre la independència, troba en la present decisió la seva màxima expressió, segons els promotors.

«La llibertat de Catalunya haurà de passar per la superació de la legalitat espanyola. La proposta del Parlament en el sentit de cercar la comprensió de les institucions espanyoles per caminar vers la independència reformant la Constitució d’Espanya ha de ser qualificada com un nou engany d’ERC i CiU a una població exhausta de manipulacions, batalles perdudes i enemics externs que riuen complaguts davant la inconsistència dels nostres representants parlamentaris», conclouen els promotors de la IP independentista.

Font: Nació Digital.

, ,

No hi ha Comentaris

L’exemple de Miquel Badia i el Ministeri de Defensa de Catalunya

L'enterrament multitudinari dels germans Badia a Barcelona l'abril de 1936.

L'enterrament multitudinari dels germans Badia a Barcelona l'abril de 1936.

Al seu moment —i encara avui s’arrossega—, quan l’associació Reagrupament Independentista va presentar el seu projecte de Constitució de Catalunya, tots els qui ens volen mantenir sota l’oprobi de pertànyer a Espanya —d’esquerres o de dretes, nacionalistes o suposats independentistes—, es van posar les mans al cap pel fet que en aquest senzill però contundent text hi digui al seu article 20 («Defensa de Catalunya»): «Els ciutadans tenen el dret i el deure de defensar Catalunya», que obre la porta, efectivament, a la creació d’un model de defensa i seguretat nacional, a través del Ministeri de Defensa, que permeti afrontar els riscos globals en la mateixa situació d’igualtat que altres nacions —tal com es relata al document «Organitzant el nostre futur lliure», el full de ruta dels reagrupats.

No és debades que esmento les tesis sobre la defensa nacional que promou Reagrupament Independentista justament aquests dies que es commemora el setanta-quatrè aniversari de l’assassinat de Miquel Badia (i el seu germà Josep), que fou l’artífex, per la confiança que li atorgà Francesc Macià, de l’Ordre Públic en els temps convulsos de la República catalana, amenaçada per l’Espanya sempiterna, fos de dretes, d’esquerres o dels pistolers faistes que acabaren amb les seves vides (i amb les vides de tants altres catalans durant la República, durant la guerra d’agressió contra Cataunya i, posteriorment, en temps del franquisme, com a delators o exercint càrrecs sindicals).

No deixa de ser indecent que l’assassí confés dels Badia, el membre de la FAI, Justo Bueno que va adduir la defensa d’Espanya per justificar la seva vilesa, consti com a “immolat per Catalunya” al Fossar de Montjuïc i que el nom dels nostres patriotes no hagi estat restituït per cap dels anomenats ajuntaments democràtics, que tan aviat honoren els marxistes-leninistes del POUM (Andreu Nin), com els estalinistes del PCE-PSUC (López Raimundo) o els franquistes declarats com Juan Antonio Saramanch (recordem, per als oblidadissos, que l’actual plaça Francesc Macià duia, en temps de la República, el nom dels germans Miquel i Josep Badia.)

Sobre ells, sortosament, s’ha produït, encara que tímidament, una restitució històrica de la mà d’alguns historiadors de gruix, com Josep Benet o Jaume Ros, mentre que d’altres —alguns catalans que tenen aquell complex que Carles M. Espinalt anomenava «complex d’espanyol»— en blasmen l’aspecte militarista, arribant fins i tot a titllar els escamots d’Estat català de «feixistes» pel fet que, en alguna ocasió, desfilaven armats pels carrers de Barcelona, en una època en què, arreu d’Europa, totes les organitzacions polítiques —d’esquerres i de dretes—, especialment, llurs «joventuts», desfilaven militarment en les seves demostracions de força.

Tanmateix, aquest rebuig als germans Badia, especialment a Miquel Badia, un dels fundadors del grup Bandera Negra —que si hagués viscut hauria acabat amb mà de ferro amb el caos organitzat que Companys no va saber o no va poder atallar (tal com em va confessar Joan Oliver al meu llibre Joan Oliver tal com raja)—, és un nou intent interessat per fer-nos creure als catalans que no tenim ni història militar ni esperit de defensa popular, com la història —molts cops censurada, molts cops oblidada—, contràriament, ens demostra a bastament. Que els catalans siguem més o menys pactistes, més o menys arrauxats o assenyats, més o menys no violents, no treu que tinguem una història militar potent i que, en el futur pròxim, no la vulguem restituir i mantenir en el concert de les nacions lliures.

En el full de ruta reagrupat que us he esmentat més amunt hi diu que, amb independència del que finalment el Govern de Catalunya defineixi, es considera imprescindible que les forces armades catalanes «han de ser complementades amb l’existència d’una organització civil, la Guàrdia Nacional, formada per voluntaris amb el doble objectiu d’apropar la ciutadania a un aspecte clau com la defensa del país i, que aquesta sigui suficientment dinàmica i flexible per tal d’afrontar tant riscos i amenaces naturals com artificials. La Guàrdia Nacional, estarà composta per reservistes provinents de les estructures de defensa i per la resta de ciutadans».

Vet aquí el sentit d’Estat que va moure Francesc Macià i Miquel Badia i que mou, ara mateix, l’independentisme d’Estat que suara progressa cap a la Catalunya lliure que restituirà, com cal, llur nom i llur memòria.

[Article del nostre reagrupat gracienc Xavier Borràs, responsable d'imatge i comunicació, publicat al web nacional de Reagrupament.]

, , ,

No hi ha Comentaris