Ascens i caiguda de l’independentisme. Josep M. Pasqual

El principal enemic de l’independentisme català actual és l’independentisme mateix. En els últims anys –i la tendència encara es manté– l’ascens de l’independentisme ha estat significatiu. Cada dia som més i, el més important, sobre independentisme avui es defineix tothom: els favorables, els contraris i els que es resisteixen des de l’ambigüitat calculada a estar-hi a favor o en contra. L’independentisme ha deixat de ser el clos dels independentistes i s’ha universalitzat. Aquest és un gran ascens, indubtablement, però no és l’ascens definitiu, perquè la raó de ser l’independentisme no és fer créixer l’independentisme, sinó assolir la independència i, paradoxalment, posar punt final a l’independentisme i deixar sense sentit la fabricació de nous independentistes. Sense una mínima estratègia, consensuada o tàcita, d’una majoria suficient d’independentistes, l’ascens de l’independentisme sempre serà provisional i mai definitiu. No parlo de renunciar a l’estructura tribal de l’independentisme –és un tret distintiu des de l’inici dels temps–, ni de renunciar a l’heterodòxia –és una forma de vida pròpia dels catalans, també antiga–, sinó d’una estratègia mínima per començar a controlar el país des d’abans del dia de la independència. I això no ho tenim. És el sentit d’estat que ens falta, previ a l’estat mateix. Està molt bé que els independentistes organitzin plataformes locals pel dret a decidir, que convoquin eleccions i, malgrat que es perdin en resultats aritmètics, es guanyin com a simbolisme i com a element identificador. Està molt bé ocupar les xarxes socials i muntar concentracions ludico-reivindicatives. Tot està molt bé, però no n’hi ha prou si es vol passar de l’ascens a l’hegemonia. Una estratègia mínima requereix situar independentistes al capdavant de la societat: les associacions, els clubs, les empreses, els sindicats, les patronals, els col·legis professionals, les universitats… Si les entitats privades i les institucions públiques no són comandades, democràticament, per independentistes, és lògic que Artur Mas qualifiqui encara d’immadura l’opció independentista. Comandar primer la societat civil per tenir possibilitats, després, de comandar la societat política no és cap invent, és que ha passat en la pràctica totalitat de les democràcies occidentals des de mitjan segle passat, i així es manté. El que podria estar molt bé per a una cançó «…però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys…», extrapolat al nostre «vell combat» no ens està fent rics ni savis. Només guerrers, vaja.

Josep M. Pasqual.

Font: Diari AVUI. 21.06.2010