Indissolubilitat rima amb imbecilitat. Toni Strubell

Anem-nos acostumant a pronunciar la paraula que aviat sortirà a dret i tort als mitjans: indissolubilitat. És una paraula que està contemplant d’usar en la “sentència” de l’Estatut, segons sembla, el Tribunal Constitucional. És una prova més de la seva incansable cursa cap a la independència de Catalunya. És una paraula cavernària, intolerant, impositiva, espanyola… Una paraula fetiche, que encantava al franquisme. Hitler va dir, l’any 1933, que el III Reich seria “etern” i “indissoluble”. Va durar dotze anys més. Jo crec que el TC triga tant a pronunciar-se sobre Catalunya perquè saben que com més aviat ho facin, més aviat serem independents. Ho dic de debò.

Qui s’han cregut que són? I més important, qui s’han cregut que som nosaltres? En 30 llargs anys, no han tingut temps de veure que som una Nació? En el fons, que ridículs que són… No tenen ni idea de quin món viuen. No tenen idea de qui som, què sentim, com parlem. No saben què és la llibertat i la tolerància. Només es miren el melic. Nosaltres, en canvi, mirem la llibertat. Ja es va veure durant la presidència espanyola de la UE que no saben en quin món viuen. Es pensaven que xuclant de la mamella catalanesca, ja en tenien prou per arribar a l’eternitat. Doncs no. Aviat veuran el timó del nostre vaixell que s’allunyarà veloç cap a la llibertat. I ja no podran fer-hi res.

En aquest moment podríem dir com Gandhi, quan insistia que la independència de l’Índia no es va aconseguir tant pels encerts del Partit del Congrés com pel errors dels contrincants imperials. Si són ells els que ens empenyen diàriament  -pobres de nosaltres – cap al nostre destí de llibertat! Centímetre a centímetre. Dia a dia. Indefugiblement. Aconsegueixen tot el contrari del què es proposen.

Gràcies Tribunal Constitucional. Gràcies PP. Gràcies PSOE. Gràcies Juan Carlos. Vosaltres acabareu amb Espanya tal com l’han coneguda fins ara. Els del PSC, de vegades, us ho han volgut respirar. Però us heu fiat del seu comportament, només, no del que entre línies us volien xerrar. Ara ja és massa tard. Quants servidors d’anys i panys no han marxat un dia de casa, emportant-se l’argenteria! Sense dir a penes res. No recordeu allò d’Arenys de Munt? No recordeu allò de la “desafección” que us va voler dir el nostre desesperat president? No? Doncs mala memòria. Ara sembla que el forçareu a un exili no desitjat entre nosaltres! Ja us el cuidarem, tranquils.

Prometem ser bons veïns quan tot hagi passat. Au… i gràcies de nou. Sou els grans forjadors de la nostra independència. El meu avi Trueta ja ho deia!

Pàtria i Dignitat!

Toni Strubell i Trueta. Escriptor