Juliol, 2010

O caixa o faixa

Potser el que més crida l’atenció de la sentència del Tribunal Constitucional és l’espectacle d’esquinçar-se els vestits i de posar el crit al cel protagonitzat per molts conciutadans i per la majoria dels nostres polítics. Estan sorpresos per la humiliació que suposa per a Catalunya el fet que un tribunal de deu membres es passi per l’entrecuix la decisió majoritària de tot un poble. Alguns han descobert, ara, que Espanya no ens estima.
Val a dir, però, que els que no n’estem sorpresos, perquè ja sabíem que això seria així, som els que formem part de l’associació Reagrupament. Per tant, res de nou.
L’any passt, a l’acte de presentació de Reagrupament a Horta-Guinardó, en Joan Carretero deia:

Al Tribunal Constitucional estan discutint si ens liquiden amb anestèsia o sense; és a dir, no si ens liquiden – això ja està decidit – sinó si ho fan amb o sense anestèsia.

Ara, molts dels que encara pensaven, amb certa ingenuïtat i infantilisme, que la sentència potser encara ens seria favorable; que potser a Espanya acabaria entenent el que som,etc., han topat contra el mur de la realitat. I es pregunten: i ara què ?
Alguns ja parlen de “models esgotats”, de “cercar nous camins”; d’altres, fins i tot, en un gran acte revolucionari, insinuen que cal “renegociar la sentència”, que “ara toca concert econòmic” o bé que cal fer una altra consulta popular que l’estat espanyol haurà de permetre, etc.
Joan Carretero, en el mateix acte, deia:

Espanya no canviarà ni té perquè fer-ho. Espanya no vol ser federal, no vol ser confederal, no vol ser res de res, sobretot amb els catalans. A aquestes alçades, pretendre canviar Espanya, pretendre que Espanya faci un concert econòmic amb Catalunya, és, simplement, enganyar la gent.

O sigui que a Reagrupament, des de fa temps, ja ho teníem clar: amb Espanya no hi ha res a fer.
Pel que sembla, encara queden alguns (cada vegada menys) “optimistes” que pensen que l’encaix amb Espanya encara és possible, o que encara cal donar als espanyols l’oportunitat de rectificar. Per il.lusió que no quedi, però tard o d’hora tota aquesta gent acabarà entenent el que també va dir a Horta el nostre president :

Els catalans estem en una tessitura fàcil d’entendre. Només ens queden, des del punt de vista de país, dues opcions, i només dues. Una és ser el que som, una comunitat autònoma de regim comú. L’altra, només una altra, és tenir un estat propi.

La sentència del T.C. té la virtut, això sí, de permetre que aquest procés de ruptura independentista que des de Reagrupament fa temps que prediquem, s’accelerarà clarament. No queda massa lluny el dia que a una gran majoria del poble català li podrem dir: benvinguda al club!
Però, com sempre, Reagrupament va un pas per endavant, i ja estem en la fase en la qual diem que ja és hora de decidir.
Fa només dos dies, a l’acte de Nou Barris, en Joan Carretero va concloure amb una reflexió adreçada a tothom. Heus-ne aquí una citació aproximada:

Si us plau, deixem-nos ja de fer el ridícul. Els catalans estem dient unes coses per justificar-nos que no s’entenen. Dir coses com “l’encaix amb Espanya”, “una nacionalitat enquibida dins d’una nació”, “federalismes asimètrics”, “concerts econòmics” i coses per l’estil, són coses que a Europa, a la resta del món, ningú no entén.
Hem de decidir d’una vegada si volem ser a Espanya, que no passa res (i, si ho decidim, doncs som espanyols i s’ha acabat el bròquil) o si volem ser una nació amb Estat. El que no podem fer és seguir amb infantilismes.
En resum, ja estem en un punt en el qual no hi tenen cabuda les mitges tintes. Ja no hi ha grisos ni matisos de colors: o som blanc, o som negre.
Com en tantes i tantes circumstàncies de la vida, quan les situacions arriben a un punt límit, cal prendre decisions. Ens toca decidir; però no en una consulta popular que no portaria enlloc. Ens toca decidir a les properes eleccions.

O, com se sol dir, o caixa o faixa”.


Coordinadora d’Horta-Guinardó