Etnocidi vs genocidi. Carles Bianciotto Clapés

Les paraules genocidi i genocida s’utilitzen força sovint als mitjans de comunicació per definir polítiques d’Estats totalitaris i actituds individuals que actuen per tal d’eliminar un poble. En canvi no s’utilitza la paraula etnocidi, que segons l’Enciclopèdia catalana és “Extinció deliberada d’una cultura per una altra” i que podríem considerar una variant de la paraula genocidi.

Aquesta curta introducció ve a compte d’un article d’un col.laborador d’un diari digital en el que qualificava, donant arguments, de genocida un partit català però d’àmbit estatal. Aquesta utilització del terme genocida m’ha fet reflexionar en el fet de que aquests tipus d’expressions no ajuden gens ni mica a la convivència ciutadana i només són una arma barroera per desqualificar l’adversari, tal com passa amb la paraula nazi i els deus derivats. És evident que analitzant la història dels darrers segles, tant a Castella com a l’Estat espanyol se’ls podria aplicar sens cap mena de dubte el termes genocida i etnocida. També se’ls podria aplicar els termes a altres estats actualment reconeguts com a democràtics.

Dit això també vull remarcar que la situació que pateix Catalunya després de 30 anys de democràcia segueix sent absolutament precària en molts aspectes i cada dia és pitjor. No voldria parlar d’un etnocidi per no caure en la situació de magnificar-ho, però ja no és només l’Estatut, el finançament, les infraestructures o la situació de la llengua i cultura catalana entre altres temes recurrents i dels que diàriament en parlem. El problema és de consciència nacional. Una consciència que després de dues dictadures, la segona de 40 anys, ens ha aniquilat com a poble i ens fa estar sempre supeditats al que decideix el Govern Central de torn i a la seva suposada benevolència. L’etnocidi i genocidi que l’Estat espanyol va cometre envers Catalunya, no només per tenir idees diferents sinó per ser “separatistes” i posar en perill la unitat de l’Estat es un fet incontestable i del que encara patim greus conseqüències. Malauradament l’etnocidi encara es segueix practicant i diàriament en tenim proves concloents.

Penso que negar la evidència de la situació actual de Catalunya encara és pitjor. És com el que te una malaltia i no la vol reconèixer. La pregunta que tocaria fer d’una vegada per totes seria: què volem ser quan siguem grans? Però si us plau senyors polítics, no tardin gaire en fer-la perquè potser ja no hi haurà remei. L’estructura de l’estat mai dóna un pas enrere i és implacable amb els que no pensen unitàriament.

Carles Bianciotto Clapés és associat a REAGRUPAMENT HORTA-GUINARDÓ