La condició estatal d’Andorra, o per què als catalans també ens convé un estat propi. Gerard Furest

Bandera de lEstat andorrà

Bandera de l'Estat andorrà

D’entre tots els Països Catalans, Andorra n’és segurament el més desconegut. I no em refereixo al fet d’haver-lo visitat, ja que tothom hi ha pujat un cap de setmana o altre, sinó que em refereixo a l’actualitat política, lingüística, cultural o educativa d’aquest petit país que tothom ha sentit anomenar però que pocs catalans, malgrat les seves reduïdes dimensions, coneixen amb un mínim de profunditat. Quants catalans saben que a Andorra el català hi és l’única llengua oficial però que en canvi hi ha tres sistemes educatius diferenciats (l’andorrà, el francès i l’espanyol) i que, per a complicar-ho un xic més, en un d’aquests hi ha dues llengües vehiculars en funció de si l’escola és laica i en castellà, i per tant dependent del govern espanyol, o religiosa, dependent del bisbe d’Urgell i amb el català com a llengua vehicular? També se sol dir que la situació del català és nefasta, però quanta gent sap que durant gairebé un segle una aclaparadora majoria d’andorrans va ser educada en francès i castellà i, per tant, amb una educació alienant que va arribar a iniciar un procés de substitució lingüística en un Estat que tenia el català com a única llengua oficial? És més, quanta gent sap que Andorra va arribar a tenir un 75% de la població que tenia altres nacionalitats que no eren l’andorrana i que, per tant, el procés immigratori que ha rebut ha estat encara més bèstia que el de Catalunya, que al seu torn és juntament amb els EUA i el Tíbet un dels països del món (i sense Estat!) que ha rebut una pressió demogràfica més forta? Aquestes i altres qüestions són les que plantejo en aquest decàleg d’impressions d’Andorra, després d’haver visitat totes i cadascuna de les parròquies i d’haver observat el territori i la gent que l’habita. I la conclusió és clara: a Catalunya no li convé ésser un paradís fiscal com ho ha estat durant tants anys Andorra, tot i que ara sembla haver-se acabat la bicoca, però sí que li convé tenir la condició d’Estat d’Andorra, que té veu pròpia a les Nacions Unides, malgrat la forta dependència dels estats espanyol i francès, que té poder de decisió sobre els seus recursos i paisatge (la qual cosa no vol dir que sempre se’n facu una bona gestió), i que és dels Països Catalans el que té una llengua més prestigiada i que, per tant, de generació en generació guanya més parlants a nivell familiar. No seria un paradís fiscal, ni tan sols un paradís terrenal, però una Catalunya-Estat seria indubtablement molt millor que el que tenim ara. I, dit això, vaig per feina amb el meu decàleg d’impressions d’Andorra:

1. Els darrers anys hi ha hagut una febre constructiva desbocada que ha enlletgit bona part del paisatge deliciós que ofereixen les Valls d’Andorra. Hi havia un munt de grues (tenint en compte que la majoria són molt petites) a totes les parròquies i comuns, i s’estan trobant ja amb alguns francesos (que en els temes urbanístics són gent exigent) que els diuen que després de dècades d’anar-hi no hi tornaran més, disconformes amb la política d’explotació del territori dels andorrans.

2. El Pas de la Casa és, literalment, una colònia francesa a cent metres de la frontera amb França que va ser únicament edificada perquè els francesos no haguessin de fer tants quilòmetres fins Andorra la Vella per tal de comprar paquets de tabac i altres articles per uns misèrrims 1.5 euros. Hi predomina el català a la retolació, tot i que també hi abunda una llengua no oficial com el francès, però l’ús del català a nivell social és gairebé nul i està tot inundat de francesos.

3. La major part de l’hosteleria té un patró andorrà i uns cambrers especialment d’origen portuguès que tenen una nul·la sensibilitat vers la llengua catalana.

4. Els mateixos empresaris andorrans (conversa amb l’hotelera que ens hostatjava) tenen clar que l’època de vaques grasses s’ha acabat i que hauran de reestructurar la seva economia a la baixa. El seu destí final és la Unió Europea. Així mateix, alguns (diria que mica en mica la consciència nacionalista està pujant) són ben conscients que Espanya i França els tenen agafats pels picarols i manifesten sotto voce una clara aversió per un i altre Estat. Amb tot, i per ells, encara que els parlis en català, els andorrans acostumen a dir “vosaltres a Espanya”… Ho tenen molt i molt interioritzat, i l’empatia amb els catalans i la seva causa no és massa alta.

5. Molts fills de la immigració no s’han integrat i veuen Andorra com una cosa que no els és pròpia i que simplement els utilitza com un clínex per culpa de la segurament massa restrictiva política de nacionalització que ha tingut l’Estat andorrà (en aquest sentit, diria que s’ha reduït el temps d’estada i treball per assolir la nacionalitat).

6. La quantitat de catalans que hi ha és molt elevada (residint-hi durant tot l’any més d’11.000) i a les principals avingudes el català s’hi sent molt, així com el castellà que hi porten els cerdanyolers que hi van a passar el cap de setmana i que es creuen els reis del mambo. Hi ha una gran concentració de quillam i analfabet que encara rebaixa més el castellà i la seva educació (recordem que l’educació en castellà a Andorra amb prou feines supera el 10%) i el prestigi d’aquesta llengua, cosa que ja ens va bé.

7. Ara que el creixement econòmic desbocat s’estancarà durant uns quants anys, és el moment que la llengua catalana recuperi posicions a l’Estat. La transmissió intergeneracional és bona (ho he pogut comprovar tot i que bona part dels andorrans eren fora del país, de vacances) i no és gens infreqüent (com a Catalunya) veure pares que parlen en castellà però tots dos en català als fills. Així mateix, et pots trobar en situacions com aquesta: la mare portuguesa parlant portuguès a la filla, la filla responent-li en castellà, però parlant en català amb el xicot, i la mare i el xicot parlant en castellà entre ells. Hi ha una gran barreja lingüística que en les edats més joves pot afavorir el català, especialment si els nens són alumnes de l’Escola Andorrana (un 38% dels matriculats al país), en què l’ús del català entre l’alumnat (i això que n’hi ha un 40 de castellanoparlant com a llengua materna) depassa el 92%. Per tant, l’escola andorrana, a banda de ser plurilingüe com la que més (s’hi aprèn català, anglès, castellà i francès) fa una gran acció nacionalitzadora i els pares que hi porten els seus fills n’estan fortament orgullosos i critiquen durament els esforços (infructuosos) del Govern espanyol per atacar-ne la línia de flotació. També tinc entès que els alumnes que hi van n’estan satisfets de l’educació que reben i que fins i tot hi ha força joves que s’hi han educat que simpatitzen amb l’independentisme català.

8. Malgrat que Andorra acostuma a viure (sobretot estiu i hivern) inundada de turistes (especialment Andorra la Vella i Escaldes-Engordany, i molt menys Encamp, Ordino, Canillo, etc.), si l’Escola Andorrana segueix amb el creixement dels darrers anys, la llengua catalana, que hi té un prestigi fort, tornarà a ser la llengua majoritària dels residents. Les dades estadístiques de què disposo assenyalen que l’Escola Andorrana té un 38% de l’alumnat total (cal tenir en compte que just fou creada fa 25 anys, la qual cosa permet qualificar-ho d’èxit superlatiu), la Francesa un 30% i l’Espanyola un 32%, que constaria d’un 12% per l’escola espanyola amb immersió en castellà i un 20% per les escoles congregacionals i catòliques en català depenents del bisbat d’Urgell. Per tant, un 58% de l’alumnat fa immersió lingüística en català en un context educatiu forçosament i marcadament plurilingüe a causa de l’especificitat andorrana. Pel que fa a la llengua, la darrera enquesta del 2004 revela que un 47% dels residents fa ús del català amb el seu fill més gran, tot i ser el català la llengua materna de només un 29 per cent de la població. La substitució lingüística en favor del català supera per tant, i amb escreix, el 10% intergeneracional que es dóna al Principat de Catalunya.

9. Andorra, amb paisatges tan espectaculars com el dels llacs de Tristaina, podria atreure un turisme d’alta qualitat de caire rural i muntanyenc i prescindir una mica del turisme cerdanyoler, que anirà de baixa per tal com cada cop s’equiparen més els preus entre l’estat espanyol i Andorra.

10. Conclusió: és absolutament mentida que un Estat no sigui positiu per fer avançar clarament una llengua i el seu prestigi. Per molt que digui Albert Branchadell i altres sociolingüistes de pa sucat amb oli. De fet, si Andorra no hagués tingut un creixement tan espectacular el darrer decenni, el català hi seria la llengua majoritària i amb MOLTA diferència. Malgrat tot, estant recuperant la llengua i cal ser moderadament optimista al respecte, tot i que és cert que no la salvaran si aquesta no se salva a Catalunya. I, per salvar-la a Catalunya, abans que res cal assolir la independència, que permetrà crear una legislació protectora pel català. I, per assolir la independència, som molts (i cada cop més) que ens hem associat a Reagrupament.

Gerard Furest és associat a Reagrupament Horta-Guinardó.