La força dels mitjans de comunicació i la resposta obligada. Ramon Freixes

No tenen arguments, usen la força (Raimon).

Els mitjans de comunicació són els exèrcits del segle XXI (Ramon Barnils).

Carles Bianciotto per un cantó i Víctor Alexandre per un altre, responien fa pocs dies un article d’Enric Marín, exsecretari de comunicació de la Generalitat a “El Periódico de Catalunya”.

Enric Marín

Enric Marín

En l’esmentat article, amb el títol ¿”Efecte Carretero”?, Enric Marín feia, entre d’altres, les següents consideracions:

El discurs de Carretero dibuixa una oferta política de to populista que obvia la divisió esquerres-dretes, insisteix en la crítica a la partitocràcia i presenta d’una manera simplificada l’alternativa Catalunya-Espanya, tot reduint-la a l’oposició independentisme-unionisme. Aquesta suma de concepte polític frontista, crítica als partits clàssics i retòrica separatista podria trobar una certa receptivitat entre l’electorat. No serà fàcil. I si Carretero insisteix en un discurs populista de traç gruixut a l’estil d’Umberto Bossi podria comprometre les seves opcions. La comparació entre la presidència del país i la presidència d’un club esportiu ja ha estat una relliscada digna de cinema mut. Sembla clar que un èxit electoral raonable –entre dos i cinc diputats– podria tenir un efecte doble i complementari: fragmentar el vot sobiranista i arribar a fer impossible la reedició d’un Govern de coalició d’esquerres. Ara com ara, no sembla que l’oferta de Reagrupament.cat pugui arribar a tenir cap altre impacte electoral i polític.

Carles Bianciotto, associat a Reagrupament a Horta-Guinardó, va oferir els arguments següents com a resposta en una carta al director del diari, que no va ser publicada, però que ara reproduïm:

Sr. Director,

Quan el Sr. Enric Marín en el seu article del dia 12, fa una descripció de “l’efecte Carretero”, en el seu anàlisi es deixa portar per una lleugeresa absoluta en els seus plantejaments perquè, a part de desqualificar des del començament la proposta de Reagrupament, s’atreveix a fer una previsió de vot inversemblant atribuint-li entre dos i cinc diputats. Sens dubte demostra un greu desconeixement del que aquesta Associació política està desenvolupant en els darrers mesos i un atreviment insòlit, ja que a hores d’ara i a un any de les eleccions al Parlament de Catalunya ningú és capaç de preveure una estimació amb aquesta contundència.

Sr. Marín, li recomanaria que s’assabentés de la línia d’actuació de Reagrupament i de com s’està gestant aquesta nova proposta d’actuació política a la qual  dia a dia s’estan afegint més i més catalans.

Pel que fa a la suposada relliscada del Sr. Carretero donant més rellevància al President del Barça que al de la Generalitat, malauradament això és en bona part així encara que no ens agradi acceptar-ho. És clar que el reconeixement internacional que té el President de Catalunya és molt minso comparat amb el que té el del Barça. Només recordar-li a tall d’ exemple que a la final de la Champions a Roma, el Sr, Montilla va poder seure junt a totes les autoritats gràcies al President Laporta, ja que la màxima representació del Govern autònom de Catalunya no havia estat convidada.

I, per últim, Sr. Marín, la crítica als partits clàssics no és exclusiva del Sr. Carretero i de Reagrupament, malauradament la majoria de la societat catalana en pensa el mateix. I per constatar això sí que no em cal cap enquesta.

Atentament,

Carles Bianciotto Clapés”

Per altra banda, fa ben pocs dies, l’escriptor Víctor Alexandre exposava al diari digital “E-notícies” el que, al seu entendre, pensa que és una campanya de difamació contra Reagrupament. I posava alguns exemples, entre ells l’article d’Enric Marín, però també d’altres de destacats militants socialistes:

PSOE i Esquerra contra Reagrupament

Víctor Alexandre

Víctor Alexandre

“Resulta molt interessant, per bé que gens sorprenent, observar el neguit, la por i la ràbia que la força progressiva de Reagrupament ha desfermat tant al PSOE de Catalunya com a Esquerra. És ben cert que, des de sempre, tots dos han llançat insults i infàmies contra els reagrupats, en general, i contra Joan Carretero, en particular, però la certesa que el Parlament comptarà amb una força no claudicant i enemiga de tripartits espanyolistes després de les eleccions, els està traient de polleguera. Saben que tot té un final i que el seu ja ha arribat. Senzillament, el tripartit no sumarà. És lògic, per tant, que estiguin tan trasbalsats. Tenien el projecte d’emular els seus companys de l’Ajuntament de Barcelona amb trenta-dos anys remenant les cireres del poder i, ves per on, resulta que Reagrupament els ha aixafat la guitarra.

Davant aquest estat de coses, socialistes i republicans han ordenat foc a discreció i tot el seu aparell mediàtic ha començat a disparar a tort i a dret. De vegades el foc prové de Nicaragua i d’altres de Calàbria, però el fabricant de la munició i de l’armament sempre és el mateix. L’armament, llevat d’alguna excepció, es diu El Periódico, que és un diari amb dues redaccions. Una al carrer Consell de Cent, que fa de tapadora, i una altra al carrer Nicaragua, que és la real. La munició, per la seva banda, està feta en sèrie i té noms diversos: Jordi Garcia-Soler, Joan Ferran, Joan Tapia, Enric Marín… Vegem-ne algunes mostres:

* Jordi García-Soler (15/9/2009): “[Joan Carretero] podria ser emparentat políticament, ideològicament i, àdhuc, temperamentalment amb el líder de la Lega Nord italiana, Umberto Bossi: neoliberal extrem, amb posicions sovint xenòfobes si no racistes, ferotgement antiinmigració, proisraelià i antipalestí, a més, és clar, d’independentista. Bossi preconitza la independència de la Padània, el ric nord italià, de la mateixa manera que Carretero aposta per la independència de Catalunya. Umberto Bossi ha arribat a defensar fins i tot l’ús de la força per assolir aquesta independència. Joan Carretero, per sort, per ara no ha arribat a tant. I Joan Laporta ‘participa de la manera de pensar de Joan Carretero’”.

* Joan Tapia (4/10/2009): “Joan Carretero, líder de Reagrupament, el despropòsit maximalista. [...] El maximalisme crea conflictes. A Europa, el maximalisme nacionalista va provocar dues grans guerres el segle passat i, fa poc, més d’un genocidi als Balcans. I a Espanya va ser ciment de la dictadura de Franco”.

* Joan Ferran (4/10/2009): “De venedors de fantasies en coneixem uns quants, de populistes i demagogs també. Alguns pretesos salvadors de la pàtria ens han dut sovint al caos i a la confrontació. A Itàlia Umberto Bossi va iniciar la seva carrera política militant al partit comunista. Després va fundar la Lega Lombarda i més tard va crear la Lega Nord. Aquest histriònic i patètic personatge -somiant en la Padània independent- va afirmar que ‘o hi ha referèndum o hi haurà guerra civil’. Tot sembla indicar que a casa nostra s’està gestant el nostre particular Bossi català [Joan Carretero]“.

* Enric Marín (12/10/2009): “Si Carretero insisteix en un discurs populista de traç gruixut a l’estil d’Umberto Bossi podria comprometre les seves opcions”.

Com veiem, vingui d’on vingui el foc, ja sigui del PSOE de Catalunya o d’Esquerra, la consigna és netament coincident. Coincident fins i tot amb Ciudadanos:

* Jordi Cañas (5/10/2009): “Joan Carretero és el Bossi català. Una barreja entre Umberto Bossi i Jean-Marie Le Pen“.

Potser després de les eleccions, quan es constati que la immensa majoria dels seus votants l’han abandonada, Esquerra farà bé de traslladar les seves oficines a la seu del Partit Socialista. Ara que ja s’ha vist que ambdós partits són exactament el mateix, no té cap sentit que Esquerra mantingui la costosa comèdia de l’edifici del carrer Calàbria. Fins i tot Ciudadanos, atesa l’afinitat, la pot ajudar a fer el trasllat.”

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

Ramon Freixes és associat a Reagrupament Horta-Guinardó i membre de la Coordinadora del districte.