Quan la llibertat ja no ens fa por i ens tornem ciutadans dignes. J.J. Rossell

Algú més se n’ha adonat? Aquests darrers dos dies hi ha molts ulls que guspiregen i molts somriures de complicitat, hi ha alegria i hi ha vida. La sentència del Tribunal Constitucional d’Espanya que ens ha esmicolat  l’Estatut de Catalunya; contra tot pronòstic, lluny de fer entristir les ànimes de la gent que estima aquest país i se’l sent seu, ha desfermat una eufòria, de moment continguda, a moltes llars, a moltes entitats i a molts entorns socials.

Les xarxes virtuals treuen fum i rera d’un primer estadi d’indignació per la darrera demostració de supèrbia que ha escenificat sense filtres ni embuts l’oligarquia espanyola de sempre, anem descobrint que som molts, molts més dels que no ens pensàvem, els qui ens deturem i reinterpretem el que hauria de ser un mal pas i una allisada, en una revulsió històrica per a la nostra identitat nacional i en el retrobament d’una esperança renovada per a la nostra pàtria.

Respirem, descobrim que el que teníem a sobre, l’Estatut avui ja denostat, era en realitat una llosa que oprimia l’ànim col·lectiu i que ens condemnava qui sap per a quantes generacions més, o ves a saber si per per sempre més, a la reducció i l’encotillament de tots els anhels i les potencialitats del nostre poble, la regionalització, la pèrdua progressiva d’identitat i qui sap si la desaparició definitiva.

La mala fi de l’Estatut ha posat en evidència el menyspreu i l’hostilitat que les classes dominants espanyoles, -no tant la dels pobles i la bona gent d’Espanya, mentre no han estat mediatitzats-, han dedicat des de sempre a qualsevol indici i desvetllament  de la nostra afirmació nacional, ja fos en el vessant lingüístic i cultural, la de la nostra arrel històrica o senzillament la de la nostra manera d’entendre el món, que mai ha estat la seva. (ni millor ni pitjor, no necessitem comparar-nos-hi, senzillament una altra manera de ser davant del treball, de l’oci, dels drets i dels deures que ens pròpia i que sempre hem reivindicat).

Abans d’aquest final, i en la incertesa del seu procés, la ciutadania de Catalunya; lluny de mostrar-se fatigada  i  vençuda davant del mal fat d’una classe política mancada de lideratge, que no ha sabut gestionar la crisi d’un estatut amenaçat o d’un espoli fiscal de dimensions colossals que ha practicat l’Espanya  econòmicament agònica i en fallida dels darrers anys; ha sabut emprendre iniciatives cíviques, -al marge de les institucions i els partits polítics-, que s’han conjuminat en la denúncia de l’estafa de l’espanyolitat, i en emprendre activitats com ara les grans manifestacions de la Catalunya emprenyada i les consultes per la independència que ens han ajudat a deixondir-nos de la por de ser lliures i cultivar-nos en l’aprenentatge d’una democràcia més propera i alternativament possible.

L’Estat Espanyol lluny d’evolucionar al llarg del segle XX, com ho han  anat fent totes les grans potències d’occident, cap a la sostenibilitat i l’adaptació més propera a les necessitats de les seves ciutadanies, s’ha enquistat en el centralisme jacobí i en les estructures institucionals depassades i obsoletes dels primers estadis de l’adveniment de la modernitat. Això l’ha conduït a forçar al màxim l’extorsió i l’espoli dels seus territoris colonitzats i a la vegada a l’adopció de polítiques hostils contra tot el que pugues posar en qüestió el sosteniment d’aquesta andròmina, que ara es qualificada internacionalment com a malversadora i cara, i que es veu obligat a reestructurar, amb tot el patiment per als de sempre i que mai són ni han sigut els oligarques espanyols, per tal d’obtenir més crèdit financer en el mercat global.

I, ves per on, el desballestament definitiu de l’Estatut ha arribat en el millor moment que podia arribar, quan tot just portem mig any treballant la pèrdua de la por i la necessitat d’una regeneració democràtica se’ns obren les portes per a una nova esperança.

Catalunya pot dir ara, amb més raó que mai, amb més atenció i crèdit internacional que mai, que ja en té prou de tota aquesta farsa, anem superant la por, anem recuperant l’autoestima i se’ns revela un futur propi com a nou Estat en el marc de la Unió Europea, només ens fa falta el convenciment majoritari de la nostra ciutadania i vet aquí que ens n’adonem que cada cop som més els qui hi creiem. Per això, hom diria que darrerament  hi veu més ulls guspirants i còmplices somriures, ho tenim a tocar i ho estem fent bé, sembla que fins i tot es comencen a perfilar alguns líders per dur a terme el pronunciament definitiu en seu parlamentària. Ara cal que el poble els referendi a les properes eleccions catalanes i d’aquí a allà hem d’aprofitar tots els escenaris possibles per anar-nos-en convencent. L’assemblea del Reagrupament Independentista i la manifestació per l’afirmació de la nació i del dret a decidir del proper dia 10 de juliol ens hi hauran d’ajudar per força.

L’alliberament nacional és possible perquè cada cop som més els qui anem vencent la por i per coherència i responsabilitat només pretenem ser ciutadans dignes del nostre propi país.

Visca Catalunya Lliure.

Benvingut sigui l’Estat Català.

Joan Jordi, “Jotes” Rossell, és reagrupat d’Horta-Guinardó

...

Foto cedida per Retalls de vida.  Cliqueu-hi a sobre si voleu visitar la seva galeria