Sant Genís dels Agudells

Els orígens

El barri de Sant Genís dels Agudells, al vessant oriental de Collserola (anomenada en aquest sector serra dels Agudells), té un origen força antic dins el territori de Barcelona, del qual fou una de les deu parròquies inicials: l’acta de dotació és del 4 de juliol del 931, fou consagrada pel bisbe Teodoric de Barcelona, en temps del comte Sunyer. És notable al temple actual, la seva construcció d’origen romànic amb vestigis pre-romànics. També cal destacar el peix simbòlic dels primers cristians, situat a la dreta de la porta principal del temple.

Segons Carreras i Candi la antiga parròquia era una de les més petites i pobres del territori de Barcelona. L’any 1359 passà a dependre del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, fundat en aquell moment, però amb la desaparició del cenobi passà a dependre de la parròquia d’Horta (1867). Avui perviu l’antiga església de Sant Genís dels Agudells, restaurada al segle XVII, al costat de la qual hi ha encara el cementiri.

Institut Cartogràfic de Catalunya: Fons Família Cuyàs. Fotografia del 1950  

Hi va haver un temps en què el terme parròquia no era equivalent d’església sinó de població, en la mesura que els centres eclesiàstics actuaven com a aglutinadors i com a registres tant de naixements com de propietats. Avui, la història de l’edat mitjana s’ha de rastrejar en els arxius d’aquelles esglésies.
El fogatge del 1359 li atribuí 55 focs. Al s XVII constituïa ensems amb Horta un sol municipi i una sola parròquia, i fins al s XIX s’anomenà el terme parroquial de Sant Genís d’Horta. Durant el s XIX Sant Joan d’Horta es desenvolupà i s’independitzà de Sant Genís, que havia romàs estancat. El 1888 era un dels quatre districtes en què era dividit el municipi d’Horta. Dins el seu terme hi havia també els nuclis de població de Sant Jeroni vora el monestir de la Vall d’Hebron (s XIV), incendiat el 1835 (a la carretera de l’arrabassada a on trobem la benzinera), de Collserola, dels Penitents, de la Farigola, de Vallcarca i de la Clota i l’ermita de Sant Cebrià d’Horta, prop de la qual hi ha el Laberint d’Horta.

L’escut municipal fins a la primera meitat del segle XIX portava el nom de Sant Genís dels Agudells de Horta i els tres ocells (merles d’aigua) propis de Sant Genís, però després va perdre el nom i les armes.


Aquesta primera vida cristiana i rural predominantment muntanyenca, de reminiscència ibera, tenia com a objectiu principal protegir-se dels possibles enemics.

Sant Genís dels Agudells comptava des de la consagració amb la seva sagrera que comprenia l’església, el cementiri i l’espai inclòs dintre les trenta passes concedides pel bisbe.

La sagrera era un terreny sagrat, posat sota la protecció i immunitat eclesiàstica. L’església excomunicava els que l’envaïen o profanaven. Les famílies pageses s’hi refugiaven per protegir-se de les ràtzies dels sarraïns i fins i tot construïen, dintre d’aquests espais, sagrers o cellers on protegien les collites dels pillatges.

La traça actual de l’edifici, amb el seu característic campanar punxegut, li ve donada per una reconstrucció realitzada l’any 1671.

El conjunt està format per l’església, la rectoria annexa, el cementiri parroquial i el mas del segle XIII Can Safont que fou residència de Jaume Safont, escrivà de la Generalitat en el segle XV. Can Safont també va ser la primera adreça de l’ajuntament de l’antic municipi de Sant Genís dels Agudells.

Ja l’any 1.028 era parròquia. El Papa Benet XIII, l’any 1.396 va unir la Parròquia de Sant Genís al monestir de sant Jeroni, construït per la reina Violant d’Aragó l’any 1.393. Des d’aquesta data, la parròquia fou dirigida pels priors del monestir fins l’any 1.770, en què començà a dependre dels rectors nomenats pel bisbe de Barcelona.

Es podria recordar, en l’aspecte religiós, la gran devoció popular en el segle XIV, a l’altar de Sta. Maria; així com, al segle XVII, la devoció al Sant Crist.

Així doncs al costat mateix del temple hi ha el cementiri parroquial. Se sap que, cap a la meitat del segle XIV, tenia una capella i un sacerdot nomenat pel bisbe, i que poc temps després era administrat pels frares de sant Jeroni.


El cementiri que hi trobem, per tant, és molt antic. Fins a la meitat del segle XIV tenia capella pròpia, avui desapareguda, i sacerdot nomenat directament pel bisbe. La característica especial d’aquest recinte funerari recau en que és l’únic cementiri parroquial que existeix actualment a la ciutat de Barcelona. És, per tant, propietat de l’església catòlica i, en conseqüència, es considera privat. Està en funcionament sota l’administració d’una junta, malgrat no fa gaires anys l’ajuntament de Barcelona va intentar clausurar-lo. L’any 1787, una reial ordre del rei Carles III, seguint els corrents europeus anomenats higienistes, suprimia els cementiris parroquials per raons de salubritat i d’higiene, i ordenava la construcció de recintes funeraris allunyats de la població i amb dependència municipal.

El cementiri conté alguns panteons a l’entrada i unes fileres de nínxols, entre els quals destaquen algunes làpides antigues. S’hi pot veure, per exemple, la tomba de cinc pares felipons de Gràcia morts al començament de la Guerra Civil, la de Josep Vidal i Granés, fundador de les romeries de Sant Medir i la primera sepultura de Carrasco i Formiguera, afusellat a Burgos, ja que les autoritats franquistes denegaren permís per sepultar-lo a Montjuïc, on descansen actualment les seves despulles
Queda per confirmar a quin sant està reverenciant, i hi ha versions enfrontades, perquè els sant Genís van ser com a mínim tres.

Un dels sant Genís va ser escrivent a Arles. S’explica que la seva tasca era transcriure les sentències dels judicis. Mentre portava a terme els seus treballs, segons narra el santoral, va assistir a la lectura d’un decret de persecució als cristians que el va indignar i el va precipitar en fugida i rebel·lia. El van capturar i van decapitar. Es considera que va ser batejat per la seva pròpia sang.

El segon, sant Genís de Clermont, té una història comuna: va ser pelegrí, va fer miracles i va morir en santedat. Se’l recorda el 7 de juliol.

El tercer, sant Genís de Roma, era més pintoresc. Disposem de ben poques dades històriques referides a la vida i fets d’aquest Sant. Sí que tenim notícia que al segle VIè ja tenia culte i la festa ja se celebrava el 25 d’agost. També se sap que era actor.

Es veu que en una ocasió estava actuant davant de l’emperador romà representant una escena on es ridiculitzava el baptisme dels cristians. En arribar l’ escenificació del baptisme, en aquell precís moment el Sant reclamà per a ell mateix ser batejat i alhora hi confessà públicament la seva fe cristiana. Amb un insòlit coratge s’atreví encara a recomanar als espectadors i al propi Emperador que abracessin la fe cristiana. Immediatament va ésser detingut i sotmès a diferents tortures. Davant la fermesa del Màrtir romà finalment fou decapitat.

Aquest succés esdevingué a l’entorn de l’any 300, en època de l’emperador Dioclecià.

Font: Biblioteca de Catalunya, Fons Salvany, fotografia del 1924.
Vegeu el cementiri a la part esquerra de la imatge.

Tres sants, tres sant Genís, deuen oferir molta més protecció i ajuda als seus fidels que no pas un de sol.

L’ajuntament de Barcelona té catalogat el complex parroquial de Sant Genís dels Agudells, com a conjunt Històric-Artístic.

Des de l’associació de veïns conjuntament amb el Col·lectiu Agudells i confiem que amb el suport de l’administració i del Patronat de Collserola volen recuperar la antiga via romana que des del pla de Barcelona portava fins al Vallès travessant el barri i l’antic monestir de Sant Jeroni. Via que va caure en l’oblit quan els frares residents al monestir la varen tancar per que el constant tràfec de gent els distreia en la seva vida contemplativa.
Així mateix també volen recuperar per a gaudi dels veïns i veïnes del l’antiga via de carreteig que també travessava el barri.


Vocalia de cultura de l’associació de Veïns de Sant Genís dels Agudells