El 28-N, tu tries: o autonomia o independència

En el moment històric en què som ara ens toca triar, potser ja d’una manera definitiva, si el que volem per al nostre país és ser espanyols; és a dir, ser ja per sempre més una comunitat autònoma espanyola de règim comú, o si estem disposats a tenir un estat propi que pugui donar resposta als nostres reptes com a país.

Els catalans hem viscut alegrement d’il·lusions des de fa molts anys, però l’Estat espanyol s’ha encarregat de deixar-nos clar, en aquests últims mesos, que les nostres il·lusions –federalisme, concert econòmic, plurinacionalitat…- no seran mai possibles dins d’una Espanya cada dia més reforçada. En aquest sentit, el 28 de novembre serà un moment clau, en el qual els ciutadans d’aquest país podrem dir amb tota llibertat el que volem per a la nostra nació. Si aquell vespre el Parlament és ple de diputats autonomistes, això voldrà dir que ja ens està bé la situació d’espoli i humiliació a què ens tenen sotmesos. Si, en canvi, els independentistes som majoria, estarem en condicions d’esdevenir un poble lliure, un nou estat de la Unió Europea, en qüestió de poc temps.

De vegades sembla que els catalans estiguem afectats per una mena d’amnèsia col·lectiva. No fa gaire, el govern de la Generalitat i els partits que li donen suport ens volien convèncer que s’havia aconseguit el millor acord de finançament de la història. Ara, quan tan sols han passat uns mesos, la Generalitat ha d’emetre bons perquè està tècnicament en una situació de fallida. I tot això mentre es va generant un dèficit cada vegada més gran que, a la llarga, provocarà que els pocs recursos econòmics que som capaços de gestionar es destinin, gairebé exclusivament, a pagar aquest deute.

Un altre aspecte que demostra aquest nivell d’il·lusió en què hem viscut i que ara sembla que no vulguem reconèixer és el nombre rècord de tancament de fàbriques de “baix valor afegit”. Des de la Generalitat se’ns deia que això responia a un millor nivell de la nostra economia que no admetia ja treballs de baixa qualificació i sous reduïts; que nosaltres ja havíem entrat en l’etapa del R+D i que les fàbriques que necessitaven mà d’obra “poc qualificada” havien de marxar a països amb economies que nosaltres ja havíem superat. No fa gaire, però, el president de la Generalitat va haver d’anar a la Xina a suplicar que fàbriques d’aquesta mena –una cadena de muntatge de vehicles- tornessin a instal·lar-se a Catalunya en una demostració clara que el nostre nivell com a país està caient en picat.

Davant d’això, Reagrupament proposa un pla basat en tres receptes bàsiques que s’han resumit en l’eslògan “Independència, democràcia i treball”. D’una banda, la necessitat de la independència, ja que només amb un estat propi serem capaços de disposar de les eines necessàries per capgirar la situació i apostar per un sistema econòmic adequat al nostre teixit productiu. És vital, també, afrontar un procés de regeneració democràtica, amb accions legislatives que afavoreixin la transparència i el control de la gestió pública, la limitació de mandats, una llei electoral basada en circumscripcions petites, un règim dur d’incompatibilitats, una simplificació i racionalització de l’administració, una austeritat pressupostària i un llarg etcètera de mesures que ens donaran aquest plus de seriositat que ens permetrà anar pel món amb orgull. Finalment, cal recuperar l’exigència màxima en la feina ben feta, en els valors de l’esforç, l’excel·lència i la justa recompensa. Hem de treballar més i més bé, per poder ser un país millor i amb més qualitat de vida.

Ara per ara, però, el primer repte és entrar amb força al Parlament el 28 de novembre. O un Parlament autonomista o un d’independentista, o més Espanya o la llibertat, tu tries.

 

Article de Joan Carretero, publicat el dimecres, 27 d’octubre del 2010, a Nació Digital.

No hi ha Comentaris

«Si som prou rellevants, obligarem a fer la sociovergència»

Entrevista a Joan Carretero, al setmanari El Temps, en què afirma que “és Laporta qui no vol el matrimoni entre Reagrupament i Solidaritat”


 Joan Carretero (Tremp, Pallars Jussà, 1955) és president de l’associació Reagrupament Independentista. Combina la llarga jornada de metge a Puigcerdà amb una agenda ja prou atapeïda d’actes preelectorals. Assegura que no hi ha la més mínima possibilitat d’acord de coalició amb Joan Laporta, i garanteix que el ciutadà trobarà la papereta de Reagrupament el 28N.

 
 
 

Uns mesos enrere afirmàveu: “Esperem que Laporta decideixi, nosaltres hi som per a ajudar.” Què ha canviat des d’aleshores perquè Reagrupament ja no esperi ningú?
Reagrupament va mantenir aquesta afirmació durant mesos, fins que Laporta va decidir de crear un projecte diferent amb socis diferents. Nosaltres hi som per a ajudar a gestar el projecte independentista, però no el projecte d’aquests tres senyors.

El ciutadà podrà votar Reagrupament Independentista?
Tan segur com que podrà votar CiU, PSC o PP.

La papereta serà només de Reagrupament, o encara hi ha alguna possibilitat que pugui aparèixer acompanyada de les sigles de Solidaritat?
Reagrupament Independentista tindrà papereta de vot única, segur.

La coalició és definitivament impossible?
Ha estat impossible des del moment en què s’ha creat aquest nou moviment, Solidaritat Catalana per la Independència, que en el seu reglament especifica que un cop ha triat els seus candidats ja és impossible de moure’ls. A Reagrupament vam aprovar unes llistes que permetien que es pogués moure la gent fins a l’últim dia. Per tant, la coalició amb aquesta formació és impossible, perquè els seus candidats són inamovibles.

Així, qui no vol el matrimoni és Laporta?
Efectivament.

Durant molt de temps, Solidaritat assegurava que oferia a Reagrupament el cap de llista per Girona i Lleida, però que vós no volíeu el pacte.
A nosaltres l’únic que ens han ofert és anar a les seves eleccions de candidats, que ells anomenen primàries però jo no. Això és tan absurd com dir a ERC que vingui a les nostres assemblees, perquè ERC ja té els seus mecanismes d’elecció. Per fer una coalició amb Solidaritat, s’havia de passar per les seves eleccions, i nosaltres els vam dir que no. I ja està.

Es pot haver produït un xoc de personalitats entre els dos líders, vós i Joan Laporta, que hagi dificultat l’entesa?
Un líder, suposant que jo sigui un líder, que està durant sis mesos donant-li la possibilitat que encapçali el projecte… No és un problema de personalismes, perquè, si no, mai no li hauria ofert aquesta possibilitat.

Quant fa que vós i el senyor Laporta no parleu?
Un mes, aproximadament. Quan ens van dir que el seu reglament no permetia coalició una vegada triats els candidats de Solidaritat. La reunió es va acabar de seguida.

I des d’aleshores, ni un SMS ni un correu?
És que no tenim res de què parlar. La vida és prou més plural que aquests senyors. Ells fan la seva vida i nosaltres la nostra. No entenc l’interès exagerat per aquest cas, quan tothom troba normal que els autonomistes no es presentin junts.

Molts independentistes encara no entenen per què no hi ha unitat.
Quan tres persones van crear el seu moviment [Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran], aquesta unitat ja no era possible. Si haguessin volgut la unitat, s’haurien acostat a Reagrupament per oferir-se.

Quant a programa i projecte, hi ha diferències insalvables?
És possible que sí. Per exemple, Solidaritat estava a favor de la vaga, perquè deia que la vaga era per la independència. La majoria d’associats de Reagrupament estàvem a favor d’anar a treballar. En pocs dies ja hem tingut una diferència substancial.

El votant no tria només segons el suport o no a una vaga.
Tenim un programa electoral des de fa molts mesos. Veiem molt clar que hem de fer una llei electoral de petits districtes, una llei d’incompatibilitats, una llei de transparència, la limitació de mandats, etc. I no sé si Solidaritat pensa igual, perquè, que jo sàpiga, l’únic en què coincidim és en la proclamació unilateral de la independència. De fet, fa uns mesos, dos dels tres impulsors de Solidaritat parlaven de fer un referèndum, com proclama ERC. Cadascú fa el seu camí.

Laporta us va suggerir, a través de la premsa, que féssiu un pas enrere pel bé de l’independentisme, per concentrar forces en una sola llista. En algun cas Reagrupament es podria plantejar de retirar-se?
Per què ens hem de retirar nosaltres i no ells? Em sembla bé que hi hagi una, dues o vint propostes, però ningú no pot dir a un altre que es retiri.

“Què votaràs, Carretero o Laporta?”, és una pregunta prou de moda entre els independentistes que han decidit de no votar ERC.
La gent ha d’informar-se de la trajectòria política de les persones, la coherència i el rigor de les persones, qui va votar a favor de l’Estatut i qui no, qui va dir que l’Estatut no servia per a res i qui va dir que sí, etc. La gent és prou gran per a triar què vol entre les opcions que tindrà: més autonomia, Belén Esteban, o un canvi rigorós.

Interpreto que els autonomistes són tots menys Solidaritat i Reagrupament. Reagrupament és el canvi rigorós, i qui és Belén Esteban?
Qualsevol cosa frívola que s’ocupa només de la popularitat. No cal que ho digui, la gent ja ho entén.

Tothom sap situar Reagrupament en l’eix nacional. Però l’eix social no queda clar. ERC us etiqueta com a independentisme de centre-dreta, amb un to despectiu. Un independentista d’esquerres se sentirà còmode amb els plantejaments socials de Reagrupament?
Un independentista, sigui d’esquerres o de dretes, si una cosa no pot fer és votar ERC. A partir d’aquí, que voti qui vulgui. Però no ERC, perquè ha fet un viatge des de fa uns quants anys cap a l’esquerra absurda, aquest esquerranisme que no porta enlloc però que a l’hora de la veritat aprova uns pressupostos tan dretans com faci falta, i les seves famoses polítiques socials no han arribat enlloc.

ERC, PSC i ICV es defineixen com a partits d’esquerres. El PP i CiU, com a centre-dreta. I Reagrupament?
Reagrupament no és un partit clàssic, és un moviment que aplega gent de dretes, d’esquerres i de centre, entre més coses perquè, des de fa temps, a Catalunya és indiferent si ets de dretes o d’esquerres perquè no pots fer política en clau catalana. Totes les polítiques que ha fet el PSC-PSOE són d’esquerres perquè ho diuen ells? I el socialisme és allò que fan els socialistes. A Catalunya es viu d’il·lusions i mites, i un que diu que és d’esquerres queda molt bé. I a més, la llarga tradició de dictadures que hem patit fa que aquí s’associï dreta a dictadura, quan això a Europa no passa: a ningú no se li acudeix de dir feixista a algú que voti un partit de dretes. Aquí, en canvi, ràpidament es fan atribucions d’aquesta mena. A Espanya, el PSOE, que és el PSC, ha fet polítiques brutalment de dretes.

La majoria d’enquestes donen representació a Solidaritat i no a Reagrupament.
Les enquestes d’aquest país –país poc democràtic, tot sigui dit– no es fan per reflectir la realitat sinó per influir-hi. Hi ha molta gent que pretén que nosaltres no ens presentem, perquè som un risc per a l’statu quo. Fan tant com poden perquè ens desanimem i perquè la gent pensi que el vot a Reagrupament no serà útil.

Sou un risc més per a CiU que no per a ERC?
Tots els partits ens veuen com un risc. Per exemple, volem presentar una llei d’incompatibilitats que afectarà tots els àmbits polítics, una llei de finançament dels partits i una llei electoral, entre més. Això no agrada a cap dels partits tradicionals i, a més, quan es presenten nous partits hi ha risc de pèrdua d’escons per als altres, de manera que reben tots.

CiU i ERC s’han adreçat a vós per interessar-se pel vostre projecte?
No. Només s’han interessat per matar-nos, no pas per parlar…

Si obteniu representació, i es donés el cas que alguna formació requerís el suport de Reagrupament, quines condicions hi posaria Reagrupament, si és que preveu l’opció de pactes?
En el supòsit que en el món només quedessin el senyor Mas i el senyor Montilla, faríem per manera que fos president Artur Mas. Dit això, si som prou rellevants, els obligarem a fer un govern sociovergent, perquè ni els uns ni els altres no tindran cap mena de ganes de relacionar-se amb nosaltres, els ho farem massa difícil. Abans Mas que Montilla, però no li donarem cap mena de suport perquè vagi practicant el peix al cove. Que s’ho facin entre CiU i el PSC.

Reagrupament sociovergent!
Sí, farem tant com sigui possible perquè es produeixi, perquè nosaltres no podem votar els pressupostos de la Generalitat, que són fruit de l’espoliació fiscal espanyola. Qui pot votar el pressupost de la Generalitat? Els autonomistes.

ERC també els vota i no és pas autonomista.
I també voten els de l’estat, que és on es produeix inicialment l’espoliació fiscal.

Quina relació podeu arribar a tenir amb Solidaritat i ERC al Parlament a partir del 28N?
Tot apunta que després d’aquestes eleccions el nostre Parlament no podrà fer encara una votació per decidir si vol la independència o no, perquè no tindrà prou diputats independentistes. Si coincidim tots tres, de segur que hi haurà qüestions que podrem votar i algunes altres que no.

I un front comú independentista al Parlament?
Si no sumem 68 diputats, quin front comú es pot fer?

El president del grup municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Jordi Portabella, es desmarca de la doctrina de la direcció nacional i aposta per una llista independentista unitària per a les eleccions municipals. Reagrupament podria estar-hi disposat?
A Reagrupament encara no hem parlat de les municipals. Convidar-nos a anar a una llista municipal no té gaire sentit perquè el nostre objectiu és la independència de Catalunya; la gestió municipal no forma part de les nostres pregàries. No som un partit clàssic que es presenta a totes les eleccions, però en tot cas, justament on menys sentit tindria anar junts és en unes municipals.

Mai no us presentaríeu a unes eleccions espanyoles?
Ara no. Però no vol dir que d’aquí a un any, la majoria d’associats vulguin participar-hi. Però atès que volem la proclamació unilateral de la independència, la nostra expectativa és el Parlament de Catalunya, no el de Madrid.

Alguns associats de Reagrupament i de Solidaritat han presentat un manifest per reclamar als caps de les dues formacions una coalició. Penseu que és una crida majoritària?
Penso que és justament al contrari. Hi va haver una certa eufòria inicial, perquè Solidaritat es va presentar com una organització que naixia perquè hi hagués unitat. Van sortir en una conferència de premsa dient que volien que CiU, ERC i Reagrupament anessin junts. Generava una certa il·lusió en molta gent.

També vós estàveu il·lusionat?
A mi em va semblar una bona idea. Però la unitat té sentit si tens un objectiu en comú i una manera comuna d’arribar-hi.

I la manera d’arribar-hi falla?
Per exemple, l’Uriel Bertran no podria anar a les nostres llistes, perquè és la tercera vegada que va a les llistes al Parlament, i a Reagrupament entenem que amb dues legislatures ja has de marxar cap a casa. Aquest senyor és un polític professional des que va fer la primera comunió, i això és incompatible amb la nostra manera de veure la política.

Si Reagrupament no obté representació, què farà Joan Carretero?
El dia 29 de novembre, dilluns, tinc consulta a la meva àrea bàsica. Ara bé, si surto escollit diputat, he de deixar la meva feina de metge perquè és incompatible, però fins que no es constitueixi el Parlament, el dia 29 tots anirem a treballar. Per dedicar-me més intensament a la campanya faré les vacances que no he fet a l’estiu.

 

Fragment de l’entrevista publicada a la revista El Temps.

No hi ha Comentaris

El control del grup parlamentari (Marc Cros)

La immensa majoria de mitjans de comunicació posen injustament Reagrupament i Solidaritat al mateix sac, tot fent-los culpables per igual de la no coalició. Ho redueixen a un afer de llistes o personalismes, i avall! Molts periodistes no gosen o no poden assenyalar el muntatge solidari, uns perquè ho veuen de massa lluny i uns altres perquè ho veuen de massa a prop, però la realitat és contundent: Solidaritat, en els escassos dos mesos de vida, no ha fet ni un sol pas creïble per a la unitat.

L’assemblea de solidaris i reagrupats de base de la setmana passada ho va tornar a il·lustrar a la perfecció: candidats capdavanters de Reagrupament hi van assistir, de Solidaritat cap; Carretero va elogiar la iniciativa dels “patriotes de pedra picada”, Laporta els va titllar de “ploramiques”. Tot i això, molts mitjans encara van culpar Carretero de la no coalició. Doncs res d’això és cert, la unitat real era fa dos mesos, entre Laporta i Carretero. Les llistes mai van ser un problema ni tampoc els noms. Reagrupament, fins al darrer moment i a petició dels associats, pot modificar les llistes; i els candidats han assegurat per activa i per passiva que estan disposats a fer un pas enrere per la unitat. Res d’això passa amb els candidats oficials de Solidaritat, tot el contrari, resten muts i atrinxerats.

Si no hi va haver un pacte fa dos mesos, no va ser per llistes ni personalismes. L’entrebanc més important, que crec que va dinamitar el pacte, va ser el control del grup parlamentari. Carretero estava disposat a no anar a les llistes per conservar el control del grup, a l’estil Arzalluz. També cedia els llocs que Laporta hagués de menester –no eren gaires- i el nom del partit. Quan tu negocies una coalició i ofereixes les sigles i tants llocs a les llistes com calguin, què més pots fer?

El problema és que Laporta volia aterrar i manar, i no només manar a Reagrupament, sinó també entrar al govern dels seus amics convergents…potser voldria ser conseller? D’aquesta manera posava en perill el full de ruta grana. Per Reagrupament és tan important entrar al Parlament com, una vegada dins, créixer. Créixer a partir de la coherència en el discurs, de les formes valentes i d’una gestió austera i incorruptible. Si Esquerra no hagués abandonat l’eix nacional i s’hagués quedat a l’oposició, molt probablement ara seria la segona força del Parlament i en les properes eleccions optaria a la majoria absoluta. Va preferir la poltrona, els cotxes oficials i les dietes enlloc del país. Ara no ens podem permetre entrar en un govern de gestió de les misèries, ara toca el patriotisme insubornable. Ara toca independència!

 
Article de Marc Cros, publicat el dimecres, 13 d’octubre del 2010, a www.somnoticia.cat.

No hi ha Comentaris

Mantenir la tensió democràtica (Jordi Casals)

Després de més de 30 anys des de la fi de la dictadura franquista, l’independentisme català veu la llum cada vegada amb més força; després d’haver viscut en el caïnisme dels primers anys, per passar als múltiples grupuscles dels 80 amb retrons d’explosions.

Als 90, després de la crida a ERC de finals dels anys 80, l’independentisme entra al Parlament de Catalunya i al segle XXI, el 2003 concretament, l’independentisme entra al govern de Catalunya. Amb la redacció del nou estatut i la seva doble retallada (Mas i ZP i el Tribunal Constitucional), bona part dels catalanistes passen a engruixir l’opció independentista. Sembla que hem encetat ja el procés cap a la independència, un camí sense retorn. La clau és la confluència entre la majoria social catalanista i l’independentisme.

Tot plegat, ve marcat per l’existència d’un independentisme cada cop més fort i influent en les institucions democràtiques catalanes. Que l’independentisme institucional hagi tingut la força per condicionar majories ha suposat avançar cap als límits de l’autonomisme, situant el catalanisme de morros amb el mur constitucional. Ara la qüestió és si ens hi quedem, quiets, mirant les totxanes rònegues o bé saltem aquest mur.

Després del 2010 res no tornarà a ser al mateix en la política catalana. Els partits s’han de redefinir, tots, davant el dret a decidir, opció cada cop més hegemònica en la societat catalana. Però res no tornarà a ser el mateix si l’avantguarda històrica, que ha estat l’independentisme català en els darrers anys, continua amb prou força com per mantenir la tensió democràtica i fer que els partits que vulguin governar el país s’encaminin cap a la construcció de l’estat català i exercir el dret a decidir.

El 28-N, cap vot independentista a casa, cadascú que voti l’opció que trobi amb més capacitat per tenir la força necessària per mantenir la tensió democràtica en les institucions catalanes, per tal que ningú caigui en la temptació, no ja de tornar enrere, sinó de baixar els braços i prendre una opció immobilista.

 

Article de Jordi Casals, publicat el dimecres, 13 d’octubre del 2010, a Nació Digital.

No hi ha Comentaris

El Cercle d’Economia tampoc veu clar l’encaix amb Espanya

Reclama refer el pacte constitucional que passaria per “anar més enllà de l’Estatut”

Sobiranisme empresarial no, però gairebé.El Cercle d’Economia considera necessari un nou pacte constitucional que afavoreixi “un millor encaix” de Catalunya amb Espanya i aporti estabilitat institucional a les properes dècades, segons la seva carta d’opinió d’actualitat d’octubre.

Per al Cercle d’Economia, el procés de l’estatut i la sentència donen a entendre el trencament d’alguna cosa entre Catalunya i Espanya, una percepció que també afecta al pacte constitucional. Per això, a set jornades d’un possible canvi de rumb en la cúpula dirigent catalana, el Cercle demana refer la Constitució per aportar “estabilitat institucional” a les properes dècades.

Al seu parer, aquest pacte passa perquè els grans partits espanyols abordin la qüestió amb una visió de llarg termini, allunyada d’instints electoralistes immediats i d’actuacions que pretenguin la conquesta i preservació del poder. També cal que es consideri la Constitució com un “marc dinàmic” al servei de la convivència dels espanyols.

A la vegada, el Cercle d’Economia creu que la societat catalana, liderada des de la política, ha de configurar una “posició comuna” tan majoritària com sigui possible que, “superant el desencís del fallit procés de l’Estatut”, perfili la proposta d’un model concret de conformació de l’Estat.

En aquest sentit, el Cercle d’Economia remarca que “no es tractaria de tornar a assumir el risc d’una nova frustració amb la redacció d’un nou Estatut”, sinó de “mirar més enllà” i dissenyar un marc relacional capaç de restablir progressivament la mútua confiança amb Espanya.

 

Notícia publicada el dijous, 7 d’octubre del 2010, a www.naciodigital.cat.

No hi ha Comentaris

Duran i Lleida aplana el camí per fer un govern CiU-PSC

Josep Antoni Duran i Lleida, líder d’Unió democràtica, ha obert la porta a una ‘gran coalició’ entre convergents i socialistes després de les eleccions catalanes del 28 de novembre. Fa unes setmanes, Celestino Corbacho del PSC-PSOE, s’hi va mostrar partidari.

El portaveu de Convergència i Unió al Congrés dels Diputats de Madrid ha assegurat que “si no hi ha altre remei els països democràtics poden fer aquest tipus de gran coalició”, però ha reiterat que “si és possible és millor per a qualsevol país que governi una sola opció política”.

Duran i Lleida tampoc descarta deixar la seva tasca a Madrid si Artur Mas li ofereix alguna conselleria al govern català. En la passada legislatura Duran ja era partidari d’una gran coalició sociovergent, amb Mas de President, com a alternativa al govern d’esquerres. A més a més, Duran ha criticat amb força a Esquerra i a Iniciativa.

 

Notícia publicada el dimarts, 5 d’octubre del 2010, a www.cronica.cat.

No hi ha Comentaris

Amenaçar un país amb nou paraules (Vicent Partal)

Nosaltres no som Croàcia, Eslovènia o Bòsnia. Però això té poca importància. Allò que sí que en té és que Espanya ja no pot ser Sèrbia.

Era un acte més. Mig de campanya, mig de govern. Un dels darrers com a ministre. Li van passar els papers que havia de llegir. Ell anava llegint i, de sobte, quan faltaven poques frases per a acabar, va improvisar i va deixar anar que ningú no es pensàs que la independència fóra pacífica. I ho va dir ensopegant amb la fonètica. Nerviós. Sec. Violent.

La frase escrita, segons la versió que n’ha repartit el seu ministeri, deia: ‘En l’àmbit econòmic, podem desconnectar-nos del mercat espanyol? Potser sí, encara que d’una manera traumàtica. Em pregunto si la solució per a garantir el futur econòmic de Catalunya està en el divorci traumàtic d’Espanya i en l’aïllament.’ Però el ministre Corbacho va dir ‘Podem desconnectar-nos del mercat espanyol? Potser sí, encara que d’una manera traumàtica. Que ningú es pensi que les coses [silenci una mica llarg] seran `pacíficas´ [en espanyol]‘. Nou paraules improvisades que deixà caure. I a continuació continuà llegint com si res: ‘Em pregunto si la solució…’ .

Ell va dir això i nosaltres tenim l’obligació de demanar-nos per què el ministre Corbacho no va cenyir-se al text escrit per dir just això que va dir? No ho sé. L’acte era del ministeri. Parlava com a ministre i, parlant en aquesta funció, no crec que ningú siga tan imprudent de dir una cosa així simplement improvisant. Parlava, potser, com a membre del govern? No es pot ignorar que la constitució espanyola atorga encara avui a l’exèrcit la defensa de la ‘unitat de la pàtria’, un anacronisme com un altre, hereu directe de la dictadura franquista i incompatible amb la democràcia i amb Europa. Ens volia dir, doncs, que si intentàvem de proclamar la independència, la seua resposta, en plena Europa del segle XXI, seria d’enviar l’exèrcit contra la voluntat popular?

Hi ha la possibilitat que deixàs anar una frase que no hauria d’haver dit o que fins i tot no volia dir. Ho entenc. Potser volia recalcar el discurs i en va fer un gra massa sense adonar-se de la solemnitat del moment. Però, com que allò que va dir és molt greu, gravíssim, si aquest fos el cas, ja hauria d’haver dimitit. Perquè hi ha errors que es poden permetre i errors que cal corregir el mateix dia que passen. I aquest, si fos un error, és dels intolerables.

O ho hauria de ser, perquè, dit tot això, resulta sorprenent que els partits polítics, tret dels independentistes, hagen optat per rebaixar la importància de les paraules del ministre. Començant pel seu partit que va dir que això no era cosa d’ells, sinó del ministeri (quina excusa!) i continuant amb el silenci de CiU i ICV, silenci que van justificar dient que no volien que la frase adquirís una gran importància –potser volien dir molesta.

Estic convençut, diga què diga el ministre, que no hi haurà violència contra la independència, per una raó molt concreta: perquè, si Espanya prova de recórrer-hi, aleshores, automàticament, nosaltres haurem guanyat el reconeixement i la salvaguarda de les democràcies europees. I això, no ho ignora el govern espanyol.

Nosaltres no som Croàcia, Eslovènia o Bòsnia. Però això té poca importància. Allò que sí que en té és que Espanya ja no pot ser Sèrbia. Encara que a voltes pensen com si foren serbis, ells també són conscients que, la batalla dels tancs, l’han perduda abans de començar, i per això sobten de manera especial paraules, amenaces directes, del to de les que ahir va proferir el ministre Corbacho.

Als qui es pensen que faig massa cas d’una simple frase, m’agradaria recordar-los que fa molts anys vaig llegir amb estupor una carta al director publicada en el diari croat Vjesnik. Aquell diari era dels primers que havia criticat la política supremacista sèrbia de Vik Draskovic, política que acabà portant a la guerra, a la independència de sis nacions i a la misèria absoluta i a l’aïllament internacional de Sèrbia. La carta (era el 1986) em va cridar l’atenció perquè tenia una forma molt rara. Solament deia: ‘Onsevulla que hi haja una tomba sèrbia serà Sèrbia.’ No ho vaig entendre a la primera, però era una amenaça, i també aleshores bastaren nou paraules per fer-la.

 

Notícia publicada el dimecres, 6 d’octubre del 2010, a Vilaweb.

No hi ha Comentaris

Corbacho veu violència (Salvador Cot)

Probablement, l’efecte més profund de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut ha estat destruir el discurs nacional del PSC. Dècades d’acusar de victimisme al catalanisme polític, de pressuposar que hi ha amics espanyols a l’altra banda han acabat, de sobte, amb els arguments del socialisme català estrellats contra una paret i inservibles per a sempre més.

Davant d’això, dins d’aquest àmbit ideològic hi ha hagut quatre reaccions divergents. La primera, majoritària dins l’aparell del partit, ha estat fer veure que no ha passat res important i que es tracta d’uns desajustaments competencials que el PSOE arreglarà via lleis orgàniques. La segona, abundant entre l’entorn intel·lectual del maragallisme, ha consistit en un acostament explícit a les tesis sobiranistes. La tercera, més pròpia de la base i simbolitzada per un curiós article de Rosa Cullell, ha derivat cap a una pintoresca barreja d’arquitectura política i jurídica amb el sentimentalisme familiar i la nostàlgia dels paisatges infantils…

I faltava la quarta: la por. En aquest cas, era més esperable que l’argument de l’amenaça (tancs espanyols? insurreccions al Baix Llobregat?) vingués del cantó de l’espanyolisme més vistós, del que viu en els entorns del PP o Ciutadans. Però no. Ha estat Celestino Corbacho, el ministre que plega a càmera lenta, el que s’ha volgut guanyar el tercer lloc a les llistes dient que la independència no seria “pacífica”.

El cas és que a Catalunya no hi ha gent armada. Ni bombes. Només vots. Així que, inevitablement, les afirmacions de Corbacho només poden ser una amenaça. I no pas contra el catalanisme, sinó contra la democràcia.

 

Notícia publicada el dimarts, 5 d’octubre del 2010, a www.naciodigital.cat.

No hi ha Comentaris

Reaccions de rebuig a l’amenaça de Corbacho

El ministre espanyol i dirigent socialista ha dit que la independència de Catalunya no seria pacífica

Els partits han començat a reaccionar, amb rebuig, a l’amenaça de Celestino Corbacho, ministre espanyol de Treball i candidat número tres per Barcelona a les llistes del PSC, que ha dit que la desconnexió econòmica de Catalunya respecte l’estat seria ‘traumàtica’ i no pas pacífica (àudio). Esquerra, Reagrupament i Solidaritat han criticat les paraules del ministre. Tant CiU com Iniciativa han dit a VilaWeb que, de moment, preferien no pronunciar-se al respecte. Els ecosocialistes volen estudiar detingudament les paraules del ministre, mentre que CiU els resta valor. El PSC, en canvi, s’ha desentès de la polèmica argüint que la conferència (pdf) de Corbacho era organitzada pel ministeri.

Ignasi Llorente, portaveu d’Esquerra, ha dit a VilaWeb que creia que el camí cap a la independència seria ‘una transició democràtica i pacífica a través de les urnes.’ ‘Ja que parla de situacions traumàtiques, Corbacho hauria de veure que és traumàtica la reforma laboral i els milers de desocupats que hi ha’, ha dit Llorente. I ha prosseguit: ‘No entenem les declaracions de Corbacho més enllà del fet que no tingui cap més argument i que agiti el papus de la por per no haver d’entrar al debat sobre si hi ha una majoria a favor de la independència o a favor de voler decidir lliurement el futur del nostre país.’ Llorente ha dit que entenia que el PSC vol posicionar-se davant d’aquell electoral que no veu bé la independència: ‘Això és respectable, i ja ha quedat clar que el PSC vol baixar del tren en aquesta estació. No queda tan clar, en canvi, quina és la posició d’altres formacions, com CiU, que mantenen una ambigüitat sobre la qüestió’.

Per la seva banda, la vice-presidenta de Reagrupament, Rut Carandell, ha dit a VilaWeb que denunciarien davant la Unió Europea les paraules de Corbacho perquè no podien permetre que hi hagués ‘agressions a les persones’. Carandell entén que les paraules de Corbacho són ‘una amenaça formal d’un membre del govern espanyol, que amenaça de fer ús de la violència’.

Des de Solidaritat Catalana han exigit ‘la dimissió o el cessament del ministre espanyol senyor Corbacho, incapacitat per ser-ho en una democràcia on els governants són triats pel poble, que és qui pren les decisions, i la seva renúncia o destitució com a candidat del PSC-PSOE, perquè no pot ser candidat qui pretén treure rèdits de la violència, l’empara, la justifica, o amenaça amb la violència els contrincants polítics i els votants’. A més, han afegit que ‘amb violència no es pot imposar ni impedir res’ i que durien endavant ‘la independència de Catalunya amb el suport pacífic, cívic i democràtic de la majoria dels catalans’.

Corbacho amenaça que la independència no serà pacífica
El ministre Corbacho ha dit que a les eleccions del 28 de novembre, Catalunya posava en joc no només un govern per a quatre anys sinó el model de relació amb l’estat espanyol. Corbacho ha dit, en una conferència (pdf) avui al Fòrum de Nova economia de Barcelona, que era evident que Catalunya es podia desconnectar econòmicament de l’estat però que ningú no pensés que això no seria ‘traumàtic’. Corbacho ha seguit al peu de la lletra la conferència que portava escrita, però hi ha afegit, al cinquè paràgraf de la pàgina 5, parlant de la separació d’Espanya: ‘No es pensin que les coses seran pacífiques’.

Per al candidat número tres del PSC la relació dels catalans amb l’estat espanyol té una forta càrrega ’sentimental’, cosa que fa que sigui una decisió ‘personal i intransferible’. Corbacho ha recordat que mai Catalunya havia tingut tant autogovern i tanta prosperitat com en els últims 30 anys.

Corbacho ha centrat la seva intervenció en dos missatges. Per una banda, una defensa del model ‘catalanista’ del PSC, que aposta per aprofundir amb els ‘instruments’ d’autogovern que dóna el nou Estatut, i per l’altra banda un atac frontal a la política del Partit Popular d’utilitzar la immigració en campanya electoral.

En relació amb el PP i el cas de Badalona, Celestino Corbacho ha acusat ‘d’irresponsabilitat’ al Partit Popular per barrejar la immigració i la inseguretat en la campanya electoral.

Pel que fa a l’autogovern de Catalunya, Celestino Corbacho ha advertit sobre les ‘dreceres’ polítiques que volen allunyar Catalunya de l’estat espanyol. En aquest sentit, el ministre ha dit que el PSC defensa un projecte de Catalunya ‘obert’ a l’estat espanyol, a Europa i al món.

Corbacho ha explicat que la relació de Catalunya amb l’estat espanyol té una forta càrrega sentimental que fa que sigui una elecció ‘personal i intransferible’ que cap partit polític pot gestionar. El ministre ha afegit que els ’sentiments no es poden desendollar’.

El candidat del PSC també ha dirigit uns advertiments a les polítiques del partits que defensen l’allunyament de l’estat espanyol. En aquest sentit, ha advertit sobre aquestes polítiques i dreceres i ha conclòs que Catalunya es pot desconnectar de l’estat espanyol com es pot divorciar un matrimoni. Corbacho, però, ha recordat que els divorcis poden ser tant de ‘mutu acord o traumàtics’ i en aquest cas, un eventual divorci de Catalunya amb l’estat espanyol seria ‘traumàtic’ i tampoc seria pacífic, que ‘no s’enganyin els que despleguen aquestes polítiques.

 

Notícia publicada el dimarts, 5 d’octubre del 2010, a Vilaweb.

No hi ha Comentaris

Celestino Corbacho fa servir la por i vaticina una Guerra Civil si Catalunya s’independitza

L’actual ministre de Treball del govern espanyol i número tres a les llistes del PSC per Barcelona a les eleccions al Parlament, Celestino Corbacho, adverteix que la independència de Catalunya no s’aconseguirà per la via ‘pacífica’.

Celestino Corbacho afirma que en les eleccions del proper 28 de novembre Catalunya no només s’hi juga el color del proper govern de la Generalitat, sinó que també està en joc el model de relació amb l’Estat espanyol.

Corbacho ha explicat que per ell la relació entre els catalans i els espanyols té un fort component “emocional”, i per això creu que la decisió sobre com ha de ser la nova relació entre Catalunya serà “personal i intransferible”.

Corbacho també ha alertat que la independència seria “traumàtica” i que en cap cas seria “pacífica”. L’encara ministre de Treball ha fet aquestes declaracions en una conferència al Fórum Europa en què ha recordat que Catalunya no havia tingut mai tan autogovern com actualment i tanta prosperitat com en els últims 30 anys.

 

Notícia publicada el dimarts, 5 d’octubre del 2010, a www.cronica.cat.

No hi ha Comentaris