Arxiu març, 2010

Tu amb qui estàs?

2 Comentaris

Independentisme per a gent normal (Carles Bonaventura Cabanes)

Reagrupament és un projecte independentista desacomplexat
que diu que Catalunya ha de ser independent,
que hem de tenir estat dins la UE i que aquest serà un estat normal

Poc abans de la segona assemblea nacional de Reagrupament, una enquesta d’un mitjà de comunicació defensor de l’ordre establert des de la banda del centredreta regionalista pronosticava que una candidatura independentista encapçalada per Joan Laporta i Joan Carretero no obtindria representació en les eleccions al Parlament. Poc després de la segona assemblea nacional de Reagrupament, un mitjà de comunicació defensor de l’ordre establert des de la banda del centreesquerra regionalista també pronosticava que una candidatura independentista encapçalada per Laporta i Carretero no aconseguiria entrar a la cambra catalana. Entremig, doncs, això: la segona assemblea nacional de Reagrupament al Palau de Congressos, amb prop de 1.400 inscrits (de gairebé 3.500 associats), amb la participació de Joan Laporta i de moltes altres persones que van voler donar suport amb la seva presència a aquesta proposta política rupturista i valenta: Antoni Maria Badia i Margarit, Heribert Barrera, Toni Strubell, Salvador Cardús, Víctor Alexandre i molts d’altres. Una assemblea en què es va aprovar un full de ruta cap a la independència en el qual han treballat més de 650 reagrupats, en què es va presentar una proposta de Constitució Catalana elaborada per un equip de juristes i en què hi va haver sobretot il·lusió i ganes de tirar endavant.

Què té el projecte de Reagrupament que engresca tanta gent però que alhora provoca tanta por i tanta mala llet en determinats cercles politicomediàtics, tants insults, tants articles provocadors, tantes ganes de desmobilitzar-nos? Doncs que és un projecte independentista fet per gent normal i per a gent normal. Fins fa poc, els independentistes havíem de ser més d’esquerres que ningú, més anticapitalistes que ningú, més ecologistes que ningú, més pacifistes que ningú, més feministes que ningú… m’he deixat alguna cosa?, ah sí!, també havíem de resultar més simpàtics a Madrid que ningú. Ara, en canvi, hi ha un projecte independentista desacomplexat que diu que Catalunya ha de ser independent, que hem de tenir estat propi dins la UE i que aquest serà un estat normal: amb Constitució pròpia, policia, exèrcit, serveis d’intel·ligència, un cos diplomàtic, etc. «S’han tornat bojos aquests independentistes!», ens diran els regionalistes catalans i espanyols, «populistes», «perillosos», «desbocats»… doncs, no; ens hem tornat normals. I això és el que els fa mal.

 

Article de Carles Bonaventura Cabanes,
publicat el dissabte, 27 de març del 2010, al diari El Punt.

Us animem a difondre aquest article que explica que és Reagrupament.
Aquí el trobareu en format PDF, en dues versions (1 ó 2 còpies per pàgina):
Independentisme per a gent normal (1)
Independentisme per a gent normal (2)

No hi ha Comentaris

La nova caverna mediàtica (Jordi Creus)

Benvolgut lector: ara que la televisió analògica ha mort i la digital s’ha imposat arreu, amb la consegüent multiplicació de l’oferta, et recomano de perdre deu minuts fent una passada ràpida per totes aquelles cadenes que, com bolets, han crescut dins del nostre món audiovisual. Enmig d’ofertes per comprar tot allò que mai necessitarem, la música més enganxosa, les enèsimes reposicions de sèries caducades en tots els sentits i, admetem-ho, d’alguns honorables intents de fer una televisió digna amb pocs mitjans a l’abast, crec que el titular més destacat d’aquesta nova etapa digital és una presència sobredimensionada a la graella de la dreta espanyola més cavernícola.

La ultradreta que un bon dia es va identificar amb aquell diari colpista batejat com El Alcázar té actualment diverses cadenes de televisió amb les quals es pot sentir ben satisfeta. Parlo, per exemple, de Veo 7, lligada al diari El Mundo; de Libertad Digital TV, amb Jiménez Losantos i César Vidal com a principals espases, o de la cadena Intereconomía, en la qual un bon dia va invertir (i va perdre bous i esquelles) la nostra Agrupació Mútua, presidida per Fèlix Millet fins el passat mes de juliol i avui intervinguda pel govern de l’Estat a causa d’irregularitats greus en la gestió. Intereconomía, una de les cadenes més bel·ligerants amb tot allò que sembli català, està paradoxalment controlada per un ciutadà que ha viscut molt temps al nostre país, Julio Ariza. Aquest home, anys enrere, era la mà dreta d’Alejo Vidal-Quadras. Avui, lluny de la política parlamentària, Ariza és un empresari d’èxit gràcies, sobretot, a les concessions de les administracions vinculades al Partit Popular.

En aquestes cadenes sovintegen els debats monocolor en què els catalans com a col·lectiu –i sense tenir en compte la lògica diversitat– hi sortim sovint malparats. És allò de parlar del terrorisme islàmic i vincular-lo sense rubor i, òbviament, cap prova, amb el nacionalisme català. Un nacionalisme que, segons la seva lògica premental, abraça des dels Maulets fins al president Montilla i que inclou també els sectors més temperats del Partit Popular català. Bingo! Són cadenes de televisió tallades pel patró Mayor Oreja. I què vol dir això? Fàcil: barreja naps amb cols a la mateixa olla, calúmnia sense remordiments, que alguna cosa queda i, si són catalans, fot-los castanya, que és de franc. Ah! I aprofita per vendre conspiracions a tort i a dret. Des de l’èxit d’El codi da Vinci, les trames novel·lesques s’han multiplicat exponencialment i ara senyoregen sobre les notícies presumptament serioses que ens ofereixen aquestes –i altres– cadenes.

Perquè si un ciutadà amb dos dits de front es mira des de, per exemple, Olot, Balaguer, Dénia o Vilafranca de Bonany qualsevol d’aquestes informacions o tertúlies es veurà immers en el món de la ciència-ficció. I podrà veure aberracions com, per exemple, el presumpte programa d’investigació que va presentar fa pocs dies el periodista Melchor Miralles a Veo 7 titulat Víctimas del catalán. Miralles ens hi presenta una situació apocalíptica per als castellanoparlants a Catalunya. Perquè no sé si ho saben, però els catalans parlem la nostra llengua només per tocar la pera als nostres veïns de ponent. Per això, i només per això, a les escoles catalanes es tortura els infants que no tenen com a primera llengua la catalana, mentre els polítics nacionalistes es mengen amb mongetes els pobres botiguers que retolen els seus comerços en la llengua de Cervantes i, en les seves hores de lleure, aquests mateixos polítics fan pactes amb etarres i jihadistes per trencar aquest paradís terrenal que és Espanya.

Res de nou. Cap novetat. Tot s’hi val perquè en aquests casos no hi ha un fiscal general de l’Estat que digui que ja n’hi ha prou de racisme contra un determinat col·lectiu. A l’Espanya d’avui, ser racista envers Catalunya i els catalans surt gratis. Contra Pujol, contra Montilla, contra Puigcercós, contra Laporta. Tots ells poden ser titllats de nazis per qualsevol energumen amb ploma o micròfon i no passa res. Com a molt, li riuran l’acudit. Un acudit que, per cert, no fa cap gràcia.

 

Article de Joan Creus, historiador i director de la revista Sàpiens,
publicat el dimecres, 31 de març del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

El conte de la infantesa

El nostre company de RCAT les Corts Adolf F. ens ha donat trasllat de la següent reflexió:

El dia 13 de desembre de 2009 es va celebrar la consulta sobre la independència a la ciutat de Sant Cugat del Vallès de la que n’és alcalde el Sr. Lluís Recoder, destacat membre de CIU.

Aquest mateix dia se li va preguntar al Sr. Recoder, “Sr. Recoder, què ha votat vostè?”,
on l’Alcalde va respondre “Vaig votar que sí” (http://www.vilaweb.tv/?video=5930).

El passat dia 16 de març, al programa “El gato al agua” d’Intereconomía, va ser entrevistat i a la pregunta del moderador “¿Sr. Recoder, es usted independentista?”,
aquell va respondre taxativament “No, yo lo que quiero es más autonomía para Catalunya, (…) es más, esto de las consultas pierde fuelle” (http://www.youtube.com/watch?v=2JoyAkEfwE8).

Això recorda el conte de la infantesa “potser sí, potser no, potser sí que independentista fora jo”.

Enlloc de demostrar coratge davant la caverna mediàtica, va expressar covardia i demostrar l’ambigüitat del discurs de CIU.

No hi ha Comentaris

Jo no defensaré Garzón (Vicent Partal)

Ara toca defensar Garzón, diuen. Sembla que uns falangistes podrien acabar la seua la carrera judicial, i la ‘progressia’ hispana crida i brama. Però jo no m’hi sumaré, ni per solidaritat internacional. He vist massa de prop com aquest personatge permetia la tortura i violava les regles més elementals de la democràcia.

He sentit relats estremidors, fets de viva veu i de primera mà. Els he sentits de gent torturada per aplicació de la llei antiterrorista que s’ha aixecat la samarreta davant seu i dels seus companys o que ha plorat relatant les atrocitats sofertes, sense més resposta d’aquest jutge estel·lar que la del menyspreu. Però, encara que no els haguera sentits en directe, en tindria prou d’haver llegit els relats públics de les seues víctimes, de les que em mereixen confiança. Parle, posem per cas, i n’hi ha prou amb un exemple, dels detinguts del 92, en aquella infame ràtzia olímpica que Europa acabà desautoritzant anys després. El 2004, per escrit, el Tribunal d’Estrasburg va acusar Garzón de no haver volgut investigar les documentades denúncies de tortures que li havien estat presentades. I amb una acusació com aquesta n’hi hauria d’haver prou.

És tan sols una falta, n’hi ha que excusen ara. Doncs, no. Cal dir que no és l’única falta, però que, fins i tot si ho fos, ja n’hi hauria prou. Parlem de tortures, no d’un error processal qualsevol, d’una manca de documentació. I cal dir amb la veu ben alta i clara que no es pot defensar la democràcia violant els drets democràtics. Si n’hi ha que volen oblidar aquest principi bàsic, doncs que el defensen, enmig de la baralla partidista. Però, a mi, em faria molta vergonya d’oblidar-ho, i per això, per dignitat democràtica, no pense ni moure un dit en defensa de Garzón. Ja s’ho faran.

 

Article de Vicent Partal, director de Vilaweb,
publicat el dijous, 29 de març del 2010, a Vilaweb.

2 Comentaris

FC Barcelona – Ath. de Bilbao (dissabte, 3 d’abril 2010)

Desprès de l’èxit del partit Catalunya-Argentina, l’agrupació de RCAT les Corts, conjuntament amb les de Sants i Sarrià estem preparant un acte de visibilitat, a les portes del Camp Nou, el proper dissabte 3 d’abril, en motiu del FC Barcelona – Ath. Bilbao.

A l’espera de rebre els permisos corresponents de l’Ajuntament de Barcelona, l’acte consistirà en:

  • Col·locació de tres taules informatives de Reagrupament.
  • Distribució de fliers de l’Associació i merxandatge als assistents a les boques del metro i a les portes del camp.
  • Per fer tot això necessitem voluntaris! Qui hi estigui interessat i ens vulgui ajudar que ens enviï un mail a: participacio@rcatlescorts.org amb les seves dades.

    Moltes gràcies per la vostra col·laboració.

No hi ha Comentaris

Catalunya catatònica (Joan Carretero)

En els darrers temps, els ciutadans de Catalunya han contemplat, amb gran estupefacció, una colla d’esdeveniments que han posat en evidència un país feble, sense tremp ni energia, per afrontar el present i el futur amb cap mena d’optimisme.

Així, s’han succeït situacions caòtiques en la mobilitat ciutadana provocada pel funcionament dels trens de rodalia, també pels xàfecs –la sequera només fou pal·liada per les pregàries a la Moreneta–; en les comunicacions i els serveis bàsics com l’energia elèctrica, col·lapsats per una minsa nevada; en la gestió d’un incendi forestal, amb la dramàtica mort d’uns bombers en acte de servei, que serveix per a debats estèrils i frustrants; en el sistema educatiu, incapaç de portar-nos cap a l’excel·lència desitjada; en com n’és, d’absolutament impotent, la capacitat política de Catalunya, per a les negociacions de l’Estatut d’Autonomia i del finançament; en unes dades econòmiques que situen Catalunya en posició de màxim risc, i en tot de més casos i maneres d’obrar que fan de Catalunya una nació en franca decadència.

La Generalitat, govern i Parlament, no té ni la capacitat ni la voluntat de liderar la societat. No vol –tampoc pot gaire– exigir a les grans empreses oligopolístiques, que fan i desfan al seu caprici, els mínims necessaris per garantir uns serveis bàsics de qualitat, mentre que els ciutadans rebem el tracte d’administrats, també, en el sentit d’haver de pagar serveis de país del Primer Món però rebre prestacions de país del Tercer Món.
Fem ús de la memòria per recordar com el Parlament és ridiculitzat pel dirigent d’una companyia elèctrica, gairebé monopolística a Catalunya, per la desídia d’uns parlamentaris que no es creuen que representen els ciutadans d’un territori maltractat històricament pels dirigents polítics.

Després de la transició política, Catalunya ha consolidat una casta de polítics professionalitzats, sense retorn a la vida civil, permanentment preocupats per ser els primers servidors de la metròpoli i, per tant, incapaços de negociar altra cosa que engrunes, és a dir, fer allò que es coneix com la pràctica del peix al cove. Llinatge de polítics que ha retrobat amb entusiasme les millors dites de la por catalana: “El nostre mal no vol soroll”, “Qui dies passa, anys empeny”. Les qüestions nacionals han esdevinguts folklòriques per deixar pas a l’assumpció de veritats absolutes, presumptament de caràcter progressista, que s’expressen exponencialment en períodes electorals mitjançant la concurrència per part de tots els partits polítics a una subhasta de drets i, tantes com siguin possibles, promeses de més prestacions públiques.

Avui però, amb horror i temor, la crisi econòmica ha evidenciat, a aquest grup social endogàmic que són els polítics professionalitzats, que els diners públics no existeixen per ells mateixos, sinó que són el fruit dels impostos que genera l’economia productiva i, per tant, les empreses no són l’enemic, sinó la font del benestar. Fent palesa la certesa que el país es troba en un carreró sense sortida i necessita una reacció vigorosa i decidida.

En paral·lel, aquest procés de decadència es presenta entre la ciutadania de Catalunya, la qual ha delegat en les institucions públiques bona part de les seves responsabilitats individuals i col·lectives. Ha cregut els missatges dels dirigents polítics, n’ha fet cas, i ara espera que tot ho endreci l’administració. Els ciutadans viuen, en general, una situació volguda de dependència, pensen que tot ha de ser resolt pels altres, que l’esforç individual no cal, que sempre hi ha d’haver algú que es fa càrrec de tot el que l’envolta. L’educació dels fills ha estat transferida al sistema d’ensenyament en progressió idèntica a l’augment del fracàs escolar que va campant amb total indiferència de molts; el sistema de salut trencarà les vores per incapacitat de tots d’afrontar les disfuncions actuals; i fins i tot s’ha establert la conscienciació que, pel que fa als fenòmens meteorològics, l’administració pública se n’encarregarà des de l’inici.

En un país que no es pot regir per si mateix, els serveis i les infraestructures només es mantenen en situacions d’estricta normalitat, gairebé senzillament per inèrcia. Aquest és un avís del quals molts no fan cas, uns perquè exigeixen fer el que els ve de gust en qualsevol circumstància, d’altres perquè han decidit castigar el sistema polític amb la seva indiferència i incloure’s en el gruix d’abstencionistes, actualment en xifres rècord, i amb increment notable d’aquells que voten en blanc.

La catatonia es defineix com una síndrome caracteritzada per la inèrcia i la manca d’iniciativa motora. L’anàlisi que faig del nostre país em porta a concloure que Catalunya en pateix; altrament, estic convençut que disposa de capacitat per sortir d’aquest marasme. Catalunya ha de reaccionar i ha de fer-ho ara. És urgent una mobilització ciutadana per rescatar el país de l’atonia, de la catatonia.

Des de Reagrupament treballem en aquesta direcció, la nostra proposta de país parteix de la necessitat d’una ruptura. L’experiència ha mostrat que cal dirigir Catalunya cap enfora des de dins. El primer trencament volem que es produeixi en les eleccions al Parlament que s’han de celebrar a la tardor. Aquestes eleccions han de ser un plebiscit entre els que ara hi són, aquells que volen que tot segueixi igual, i aquells que volem que Catalunya tingui les eines necessàries per estar, en condicions d’igualtat amb la resta de nacions, en el concert dels Estats del món. Que el nostre país tingui capacitat de defensar els seus interessos, de donar benestar a la seva ciutadania, de disposar d’empreses amb capacitat per competir en els mercats mundials.

A Reagrupament ens esforcem perquè les properes eleccions permetin l’elecció als ciutadans de Catalunya entre el conjunt de partits que plantegen la continuïtat en les maneres de fer des d’un Parlament autonòmic, i una candidatura àmplia i transversal disposada a treballar per fixar el destí lliure del nostre país, compromesa amb la independència de Catalunya i amb la democràcia.

L’astorament pot esdevenir una victòria si la majoria de ciutadans lliures, valents i responsables, diem prou a la resignació, diem sí a la llibertat i sí a la plenitud nacional.

 

Article de Joan Carretero,
publicat el dissabte, 20 de març del 2010, a l’Avui.

No hi ha Comentaris

Una d’óssos polars…

Una de les icones més recurrents de les organitzacions ecologistes és l’ós polar. L’excelsa silueta d’aquest plantígrad s’emmascara darrera d’instantànies que el mostren esprimatxat i famèlic, moribund en un gel marí que s’enfonsa sota els seus peus mentre neda desesperadament en el seu afany per sobreviure. És una imatge molt gràfica que els ecologistes exploten perspicaçment a fi i efecte de conscienciar dels perills engendrats pel desenvolupament humà sobre el sistema natural i, en extensió, sobre el tan esmentat canvi climàtic. Ens avisen de que cada cop hi ha menys óssos, que estan en perill d’extinció per desídia antròpica i que ataquen els poblats esquimals perquè ja no troben menjar en el seu medi natural, on el gel flotant -avui més efímer- els servia de plataforma de caça.

Les darreres estimacions xifren la població d’óssos polars en 20.000 i 25.000 exemplars distribuïts pel fràgil ecosistema àrtic en una vintena de comunitats (IUCN/SSC), amb una lleugera tendència a la disminució els darrers anys. S’estima que als anys 60’ hi havia uns 5.000 óssos polars; sens dubte, la restricció de la seva caça aprovada pels governs de Canadà, Dinamarca, Noruega, Estats Units i l’antiga URSS l’any 1973 ha estat determinant en la seva recuperació. D’aleshores ençà, dècades en què s’ha constatat un escalfament significatiu en molts sectors de l’Àrtic, la població s’ha multiplicat. Les dades absolutes emmascaren, però, tendències regionals divergents. A Canadà, per exemple, país que alberga dues terceres parts de tots els plantígrads blancs, les regions que han vist recuperar en nombre més significatiu el nombre d’óssos polars són, paradoxalment, aquelles on la temperatura ha augmentat i, paral.lament, en aquelles àrees que s’han refredat el nombre d’unitats ha disminuït lleugerament (Lomborg, 2008). Un altre exemple es constata a Svalbard (Noruega), un dels racons de l’Àrtic on l’increment de temperatura ha estat més elevat al llarg del segle XX (~+3ºC) i on la població ha passat de 1.000 a 3.000 óssos. Cal recordar, a més, que els óssos polars ja van sobreviure i saber adaptar-se a temperatures notablement més càlides que les actuals, com durant el menystingut periode càlid medieval o durant l’època de l’Imperi romà.

La supervivència dels óssos polars exemplifica la dimensió moral que ha assolit el canvi global en la nostra societat. Els ecologistes i seguici “progre” ens bombardegen amb mitges veritats i falsedats manipulades que acaben involucrant a tota la societat. Prenent les dades més propícies per als seus interessos i estalviant-se aquelles més incòmodes, estenen les seves proclames entre la ciutadania a través dels nombrosos altaveus mediàtics de què disposen, implicant així les classes dirigents. Els polítics actuals, més polítics de professió que de vocació, afamats de bonisme i mancats d’esperit crític, necessiten complaure les seves necessitats electorals per mantenir la poltrona. És necessari vendre fum, quedar bé a ulls de la societat que els ha d’escollir cada quatre anys i demostrar la seva sensibilitat i capacitat de lideratge enfront del desafiament més gran al qual s’ha enfrontat la humanitat (Al-Gore dixit). En països com el nostre, on gran part de la recerca es cobreix amb fons públics, els polítics i els tècnics políticament tutel.lats acaben sent els que reparteixen el suculent pastís del finançament de la recerca. En conseqüència, molts científics col•laboren a fer quadrar el cercle si no volen restar sense recursos: la ciència puja al carro i accentua el seu discurs apocalíptic; la ciència retroalimenta així el sistema, creant una teranyina d’interessos econòmics, polítics i acadèmics de la qual és molt difícil d’escapar.

Com que el canvi climàtic és atractiu pels mass media i dóna sucosos titulars, ven fàcil i és la font de la qual beu la puixant indústria verda. Independentment de la controvèrsia actual sobre la possible manipulació de dades de l’informe base de Nacions Unides (IPCC, 2007) -polèmica descomunal que ha arribat minsament a casa nostra, no així en països seriosos-, el concepte de canvi climàtic s’ha instrumentalitzat. Potents lobbies científics i empresarials han agitat la bandera de la por i han escampat la idea d’un apocalipsi climàtic que ha calat a la societat gràcies a la complicitat dels creadors d’opinió. Es succeeixen els titulars sobre onades de calor, huracans demolidors, l’augment del nivell del mar, la desaparició d’illes i incendis devastadors, barrejant indistintivament els conceptes de temps i clima segons la conveniència de cada moment, amb el dit acusador sempre apuntant a l’omnipresent canvi climàtic. Sobtadament, tot ho explica ara el canvi climàtic: és més fàcil tenir una diana simple i diàfana que admetre la desconeixença humana respecte del complex funcionament del sistema natural i les limitacions del nostre coneixement actual.

No apareixen notícies referents a l’estancament de l’ascens de la temperatura planetària des d’inicis de segle XX, la recent tendència a la recuperació del gel marí de l’Àrtic o l’increment gradual de l’extensió de la cobertura de neu a l’hemisferi nord de les darreres dècades. La informació és intencionadament esbiaixada i les notícies que van contra el mainstream dominant es silencien. El canvi climàtic s’ha convertit en la nova religió del segle XXI, és una eina d’ensinistrament ideològic i d’adoctrinament social. Finalitats molt nobles (reducció de la contaminació, reciclatge, eficiència energètica, etc.) entren per l’embut del canvi climàtic. Pretenen vendre’ns gat per llebre aprofitant el desconeixement social de la matèria. I, mentrestant, la ciència hi col•labora. Els negacionistes o escèptics (en diuen així…) del canvi climàtic són excomunicats, els que creiem que encara no tenim un coneixement prou íntegre com per comprendre què està succeint, menystinguts, mentre els col·laboracionistes de la doctrina oficial són aplaudits i recompensats. Aquí rau la clau del problema: qui talla el bacallà dels recursos destinats a la ciència són, al cap i a la fi, els polítics professionals, els que han combregat amb les rodes de molí i participen de la “moda” climàtica. S’està oblidant el caràcter objectiu de la ciència i aquesta sovint serveix els interessos dels entramats econòmics, desacreditant així la seva finalitat existencial. Lamentable i trist.

Necessitem més recerca encaminada a desxifrar la probable empremta humana en el clima i destriar el possible component natural de l’escalfament registrat durant l’últim segle. I aquesta recerca també és un motiu més pel qual no podem seguir ancorats en aquesta Espanya “moderna” que ha retallat enguany un 17% el pressupost destinat a projectes d’investigació. L’assoliment d’un estat propi ha d’ésser, sens dubte, la punta de llança per a fer de la ciència un puntal de l’economia catalana del segle XXI. Catalunya ha d’afrontar l’actual crisi econòmica com una oportunitat per reconduir el sistema econòmic i dotar d’un paper preponderant les activitats vinculades a la R+D+I. Mentre no sigui així, la fuga de cervells cap a països sensats ens seguirà fuetejant. Perquè la fuga de cervells no és només una migració 3er món-1er món, sinó que és una realitat que castiga especialment països com el nostre. Cervells que s’han preparat per ésser les classes dirigents d’un país docte al segle XXI, fuga que compta amb el beneplàcit de les mediocres castes polítiques dirigents d’avui que pretenen mantenir així l’establishment imperant.

Fins a aquest punt ens han portat els partits polítics tradicionals. Des d’ara i en el futur, Catalunya ha de confiar en aquelles propostes polítiques que apostin per un país lliure i on la ciència sigui objectiva i la facin els científics, sense prejudicis induïts pels ecologistes i polítics de torn, on, a més, hi imperi la meritocràcia i no la ideologia sucursalista.

Marc Oliva, investigador postdoctoral de l’Antarctic Environments and Climate Change
del Centro de Estudos Geográficos, Universitat de Lisboa

1 Comentari

Infiltrats i espies (mba4639)

L’altre dia el Joan Carretero a l’acta d’Estat que es va fer a Sabadell va arrancar uns aplaudiments espontanis quan va dir que tots els presents a la sala eren independentistes, a part dels quatre infiltrats dels serveis secrets. Suposo que els aplaudiments eren per haver dit que havia infiltrats i no pas que tothom eren independentistes.

Tots som conscients que existeixen els infiltrats i espies dins del moviment independentista, però en coneixem alguns?

Acusar directament i públicament un company independentista d’infiltrat o espia, és molt contraproduent. Primer perquè és quasi impossible poder-ho demostrar i segon perquè degut això, pots equivocar-te ocasionant un dany molt greu a un patriota català, al moviment independentista i de retruc a la teva reputació.

Però això no treu que n’hi hagi d’infiltrats i espies. Cadascuns provinents de diferents serveis secrets, d’organitzacions adversàries. Cadascú amb diferents objectius. Per exemple un infiltrat o espia del Servei Secret d’Intel·ligència (o MI6) de la Gran Bretanya només l’interessarà captar informació de primera mà del moviment independentista i en canvi un infiltrat del servei secret espanyol (o CNI), si pot, a més, mirarà de minar-lo des de dins.

Per poder tenir una idea del que estem parlant, miraré de fer unes reflexions de com poder detectar als que poden ser candidats a ser-ho. Però com he dit abans, amb totes les reserves i prudència que requereix un assumpte tant espinós com aquest.

En primer lloc, hauríem de diferenciar entre un infiltrat i un espia. Per mi la diferència és subtil i només està en que l’infiltrat és un espia que s’ha col·locat dins de l’organització per poder aconseguir millor els seus objectius.

A part d’això, la resta de les característiques dels espies i infiltrats són comunes. Aquí teniu una llista que he pensat al respecte i que m’agradaria que m’ajudéssiu a millorar.

1. Quan apareixen a l’organització o a la xarxa independentista, acostumen a ser persones més aviat joves, prop dels 30 fins com a molt els 40 anys.
2. Tenen un origen familiar desconegut. En el sentit que ningú ha conegut a cap parent familiar consanguini seu directament. No tenen parella i si la tenen, no acostumen a anar amb ella als actes i encara menys se’ls hi veu una actitud d’estimació típica d’una parella.
3. Han viscut abans d’aparèixer en escena, uns anys fora de Catalunya. És a dir, mostren un cert desarrelament o mostren uns coneixements vagues i tòpics respecte a la situació política, però ràpidament aprenen a dissimular-lo.
4. Tenen una feina que els permet poder dedicar molt de temps a la causa. Normalment és molt difícil d’aclarir a què es dediquen. Per exemple, acostumen a dir que són consultors o advocats però no et diuen per quina firma o és impossible treure aigua clara que és exactament el que fan. Alguns diuen fins i tot que viuen de renda. Cap d’ells et donaran prou dades per poder un dia anar a la seva feina a veure que fan o més senzillament, poder-los trucar a la feina.
5. Són persones agradables i molt simpàtiques. Amb una gran empatia per dir el que vols sentir. Però molt reservades amb la seva vida privada.
6. No els agrada agafar molt de protagonisme públicament, només el necessari per poder aconseguir l’objectiu.
7. Saben parlar varis idiomes, a part del català i l’espanyol.

A partir d’aquí, segons sigui el seu objectiu per ser un infiltrat o un espia:

8. Els infiltrats són escaladors nats, no dubten en ser llepafils quan convé i també trepitjar o difamar als qui li poden fer ombra, això si sempre en privat o en petit comitè. En poc temps aconsegueixen col·locar-se en els llocs estratègics de l’organització o del moviment independentista.

o bé

9. Els espies, acostumen a estar fora de l’organització o són els responsables d’una petita entitat cultural, ONG o associació, que els hi permet una posició privilegiada per poder assistir en totes les reunions, sense despertar sospites. De fet, aquestes persones, sempre les trobes a tot arreu. Sembla que no tinguin cap més feina que assistir a totes les reunions, i en elles, no acostumen a apuntar-se com a voluntaris per a fer tasques, només les imprescindibles per continuar a dins.

Si coneixeu algú que reuneix la majoria d’aquests punts característics, desconfieu. Si voleu posar-lo a prova, pregunteu forces coses en privat sobre la seva vida laboral i sobretot de la seva família. A on ha nascut, a quina escola va anar, quina carrera ha estudiat i a on, si està casat, si té fills, si té pares o germans i a on viuen, a què es dedica, en quina empresa treballa, com li va la feina, quins clients té, si té una casa, si ha viscut fora a l’estranger…etc. Després compareu amb altres companys de plena confiança que és el que a ells els hi ha explicat. Amb totes les dades recollides entre tots, comproveu si les dades que us ha dit són verídiques. Avui en dia amb Internet i amb la xarxa sobiranista que s’està teixint a Catalunya, és factible poder preguntar si el coneixen al poble que diu que ha nascut o a on viuen els seus pares i germans, com també trucar a la feina demanant per a ell.

Amb tot, si no trèieu aigua clara o descobriu que hi ha algunes incongruències greus, això no vol dir que sigui un espia o un infiltrat. Però cal estar a l’aguait de no explicar-li certes coses i mantenir una certa reserva amb ell.

Per acabar, també és pot donar el cas, que persones que al principi no eren espies o infiltrats, posteriorment han estat captats pels serveis secrets o per les organitzacions adversàries. En aquest cas, la majoria de les característiques que numerades abans, no serveixen.

Però també acostumen a tenir alguns punts en comú, com:

10. En un moment de la seva trajectòria ha comés algun petit delicte o error, que els podia condicionar el seu futur, ja sigui amb conseqüències monetàries o que li ocasionaria molt mala reputació, com pot ser algun afer relacionat amb la seva vida sexual. Gràcies al xantatge vers aquests obscurs assumptes, són captats pels serveis secrets o per alguna organització rival.

o bé

11. Estan dolguts per un tracte rebut o per la percepció de què no els té en prou consideració. Són persones que tenen molta ambició, però no acaben d’aconseguir els objectius proposats. En comptes de fer autocritica prefereixen donar la culpa als que estan al capdavant de l’organització. Si el dolor que senten és prou fort, poden actuar per despit arribant a l’extrem de fer tot el que sigui per fer mal a l’organització, incloent transmetre informació confidencial de l’organització als adversaris o enemics.

A mesura que la independència estigui més a prop, ens sortiran més infiltrats i espies dins del moviment independentista. Aquests poc a poc, faran tot el possible per col·locar-se bé dins de les organitzacions que tinguin més possibilitats de reeixir. No s’hi pot fer res. Hem d’aprendre a viure amb aquest perill. En aquest sentit, l’únic que podem fer mentre no tinguem els nostres propis serveis secrets, és ser prudents i discrets amb qui confiem certes coses.

Endavant les Atxes!!

Article publicat el dimecres, 17 de març del 2010, a Vilaweb.

No hi ha Comentaris

II Assemblea Nacional de RCAT


Us convoquem a la II Assemblea Nacional de Reagrupament que tindrà lloc diumenge, dia 21 de març de 2010, a la ciutat de Barcelona, a l’auditori del Palau de Congressos de Catalunya, Av. Diagonal 661-671, de 9 a 14 hores.

L’inici de la sessió plenària serà a les 9 hores i els associats es podran acreditar per accedir-hi a partir de les 8 hores.
L’assemblea es desenvoluparà d’acord amb la normativa aprovada en l’anterior assemblea consultable en la nostra web i amb el Reglament funcionament de la 2a Assemblea, amb el següent

Ordre del Dia
Audiovisual de benvinguda
Salutacions i intervencions dels convidats
1. Obertura i lectura de l’acta de la sessió anterior. Aprovació o modificació.
2. Ratificació, si s’escau, dels nous membres de la Junta Directiva nomenats d’acord amb l’ordre de resultats de les votacions de l’elecció dels membres de la Junta Directiva en la Primera Assemblea
3. Informe del President
4. Informe econòmic
5. Presentació del document “Organitzant el nostre futur lliure”.
6. Presentació de la Constitució de Catalunya
7. Últimes paraules de convidats i audiovisuals
8. Cloenda de l’assemblea per la Presidència

Tot associat que vulgui assistir amb veu i vot pot formalitzar la inscripció per via telemàtica abans del dia 17 de març de 2010, o bé el mateix dia de celebració de l’Assemblea. Per poder votar a l’Assemblea Nacional heu d’haver formalitzat la vostra associació com a socis d’RCAT abans del 5 de març i estar al corrent de pagament. Si us heu inscrit més tard podreu assistir però sense dret a vot

L’assistència a l’Assemblea Nacional és personal.

El preu d’inscripció és de 10 €. Podeu fer l’ingrés al compte de REAGRUPAMENT (“la Caixa” 2100-3031-83-2200604441) abans del dia 17 de març de 2010, tot indicant el nom i cognoms i les paraules SEGONA ASSEMBLEA, o bé fer-ho efectiu el mateix dia de l’Assemblea. Per tal d’evitar incidències amb les acreditacions us recomanem portar el justificant de pagament. Recordeu de fer constar el vostre nom complet si feu una transferència.

No hi ha Comentaris