Una d’óssos polars…


Una de les icones més recurrents de les organitzacions ecologistes és l’ós polar. L’excelsa silueta d’aquest plantígrad s’emmascara darrera d’instantànies que el mostren esprimatxat i famèlic, moribund en un gel marí que s’enfonsa sota els seus peus mentre neda desesperadament en el seu afany per sobreviure. És una imatge molt gràfica que els ecologistes exploten perspicaçment a fi i efecte de conscienciar dels perills engendrats pel desenvolupament humà sobre el sistema natural i, en extensió, sobre el tan esmentat canvi climàtic. Ens avisen de que cada cop hi ha menys óssos, que estan en perill d’extinció per desídia antròpica i que ataquen els poblats esquimals perquè ja no troben menjar en el seu medi natural, on el gel flotant -avui més efímer- els servia de plataforma de caça.

Les darreres estimacions xifren la població d’óssos polars en 20.000 i 25.000 exemplars distribuïts pel fràgil ecosistema àrtic en una vintena de comunitats (IUCN/SSC), amb una lleugera tendència a la disminució els darrers anys. S’estima que als anys 60’ hi havia uns 5.000 óssos polars; sens dubte, la restricció de la seva caça aprovada pels governs de Canadà, Dinamarca, Noruega, Estats Units i l’antiga URSS l’any 1973 ha estat determinant en la seva recuperació. D’aleshores ençà, dècades en què s’ha constatat un escalfament significatiu en molts sectors de l’Àrtic, la població s’ha multiplicat. Les dades absolutes emmascaren, però, tendències regionals divergents. A Canadà, per exemple, país que alberga dues terceres parts de tots els plantígrads blancs, les regions que han vist recuperar en nombre més significatiu el nombre d’óssos polars són, paradoxalment, aquelles on la temperatura ha augmentat i, paral.lament, en aquelles àrees que s’han refredat el nombre d’unitats ha disminuït lleugerament (Lomborg, 2008). Un altre exemple es constata a Svalbard (Noruega), un dels racons de l’Àrtic on l’increment de temperatura ha estat més elevat al llarg del segle XX (~+3ºC) i on la població ha passat de 1.000 a 3.000 óssos. Cal recordar, a més, que els óssos polars ja van sobreviure i saber adaptar-se a temperatures notablement més càlides que les actuals, com durant el menystingut periode càlid medieval o durant l’època de l’Imperi romà.

La supervivència dels óssos polars exemplifica la dimensió moral que ha assolit el canvi global en la nostra societat. Els ecologistes i seguici “progre” ens bombardegen amb mitges veritats i falsedats manipulades que acaben involucrant a tota la societat. Prenent les dades més propícies per als seus interessos i estalviant-se aquelles més incòmodes, estenen les seves proclames entre la ciutadania a través dels nombrosos altaveus mediàtics de què disposen, implicant així les classes dirigents. Els polítics actuals, més polítics de professió que de vocació, afamats de bonisme i mancats d’esperit crític, necessiten complaure les seves necessitats electorals per mantenir la poltrona. És necessari vendre fum, quedar bé a ulls de la societat que els ha d’escollir cada quatre anys i demostrar la seva sensibilitat i capacitat de lideratge enfront del desafiament més gran al qual s’ha enfrontat la humanitat (Al-Gore dixit). En països com el nostre, on gran part de la recerca es cobreix amb fons públics, els polítics i els tècnics políticament tutel.lats acaben sent els que reparteixen el suculent pastís del finançament de la recerca. En conseqüència, molts científics col•laboren a fer quadrar el cercle si no volen restar sense recursos: la ciència puja al carro i accentua el seu discurs apocalíptic; la ciència retroalimenta així el sistema, creant una teranyina d’interessos econòmics, polítics i acadèmics de la qual és molt difícil d’escapar.

Com que el canvi climàtic és atractiu pels mass media i dóna sucosos titulars, ven fàcil i és la font de la qual beu la puixant indústria verda. Independentment de la controvèrsia actual sobre la possible manipulació de dades de l’informe base de Nacions Unides (IPCC, 2007) -polèmica descomunal que ha arribat minsament a casa nostra, no així en països seriosos-, el concepte de canvi climàtic s’ha instrumentalitzat. Potents lobbies científics i empresarials han agitat la bandera de la por i han escampat la idea d’un apocalipsi climàtic que ha calat a la societat gràcies a la complicitat dels creadors d’opinió. Es succeeixen els titulars sobre onades de calor, huracans demolidors, l’augment del nivell del mar, la desaparició d’illes i incendis devastadors, barrejant indistintivament els conceptes de temps i clima segons la conveniència de cada moment, amb el dit acusador sempre apuntant a l’omnipresent canvi climàtic. Sobtadament, tot ho explica ara el canvi climàtic: és més fàcil tenir una diana simple i diàfana que admetre la desconeixença humana respecte del complex funcionament del sistema natural i les limitacions del nostre coneixement actual.

No apareixen notícies referents a l’estancament de l’ascens de la temperatura planetària des d’inicis de segle XX, la recent tendència a la recuperació del gel marí de l’Àrtic o l’increment gradual de l’extensió de la cobertura de neu a l’hemisferi nord de les darreres dècades. La informació és intencionadament esbiaixada i les notícies que van contra el mainstream dominant es silencien. El canvi climàtic s’ha convertit en la nova religió del segle XXI, és una eina d’ensinistrament ideològic i d’adoctrinament social. Finalitats molt nobles (reducció de la contaminació, reciclatge, eficiència energètica, etc.) entren per l’embut del canvi climàtic. Pretenen vendre’ns gat per llebre aprofitant el desconeixement social de la matèria. I, mentrestant, la ciència hi col•labora. Els negacionistes o escèptics (en diuen així…) del canvi climàtic són excomunicats, els que creiem que encara no tenim un coneixement prou íntegre com per comprendre què està succeint, menystinguts, mentre els col·laboracionistes de la doctrina oficial són aplaudits i recompensats. Aquí rau la clau del problema: qui talla el bacallà dels recursos destinats a la ciència són, al cap i a la fi, els polítics professionals, els que han combregat amb les rodes de molí i participen de la “moda” climàtica. S’està oblidant el caràcter objectiu de la ciència i aquesta sovint serveix els interessos dels entramats econòmics, desacreditant així la seva finalitat existencial. Lamentable i trist.

Necessitem més recerca encaminada a desxifrar la probable empremta humana en el clima i destriar el possible component natural de l’escalfament registrat durant l’últim segle. I aquesta recerca també és un motiu més pel qual no podem seguir ancorats en aquesta Espanya “moderna” que ha retallat enguany un 17% el pressupost destinat a projectes d’investigació. L’assoliment d’un estat propi ha d’ésser, sens dubte, la punta de llança per a fer de la ciència un puntal de l’economia catalana del segle XXI. Catalunya ha d’afrontar l’actual crisi econòmica com una oportunitat per reconduir el sistema econòmic i dotar d’un paper preponderant les activitats vinculades a la R+D+I. Mentre no sigui així, la fuga de cervells cap a països sensats ens seguirà fuetejant. Perquè la fuga de cervells no és només una migració 3er món-1er món, sinó que és una realitat que castiga especialment països com el nostre. Cervells que s’han preparat per ésser les classes dirigents d’un país docte al segle XXI, fuga que compta amb el beneplàcit de les mediocres castes polítiques dirigents d’avui que pretenen mantenir així l’establishment imperant.

Fins a aquest punt ens han portat els partits polítics tradicionals. Des d’ara i en el futur, Catalunya ha de confiar en aquelles propostes polítiques que apostin per un país lliure i on la ciència sigui objectiva i la facin els científics, sense prejudicis induïts pels ecologistes i polítics de torn, on, a més, hi imperi la meritocràcia i no la ideologia sucursalista.

Marc Oliva, investigador postdoctoral de l’Antarctic Environments and Climate Change
del Centro de Estudos Geográficos, Universitat de Lisboa

Els Comentaris estan tancats