La nova caverna mediàtica (Jordi Creus)


Benvolgut lector: ara que la televisió analògica ha mort i la digital s’ha imposat arreu, amb la consegüent multiplicació de l’oferta, et recomano de perdre deu minuts fent una passada ràpida per totes aquelles cadenes que, com bolets, han crescut dins del nostre món audiovisual. Enmig d’ofertes per comprar tot allò que mai necessitarem, la música més enganxosa, les enèsimes reposicions de sèries caducades en tots els sentits i, admetem-ho, d’alguns honorables intents de fer una televisió digna amb pocs mitjans a l’abast, crec que el titular més destacat d’aquesta nova etapa digital és una presència sobredimensionada a la graella de la dreta espanyola més cavernícola.

La ultradreta que un bon dia es va identificar amb aquell diari colpista batejat com El Alcázar té actualment diverses cadenes de televisió amb les quals es pot sentir ben satisfeta. Parlo, per exemple, de Veo 7, lligada al diari El Mundo; de Libertad Digital TV, amb Jiménez Losantos i César Vidal com a principals espases, o de la cadena Intereconomía, en la qual un bon dia va invertir (i va perdre bous i esquelles) la nostra Agrupació Mútua, presidida per Fèlix Millet fins el passat mes de juliol i avui intervinguda pel govern de l’Estat a causa d’irregularitats greus en la gestió. Intereconomía, una de les cadenes més bel·ligerants amb tot allò que sembli català, està paradoxalment controlada per un ciutadà que ha viscut molt temps al nostre país, Julio Ariza. Aquest home, anys enrere, era la mà dreta d’Alejo Vidal-Quadras. Avui, lluny de la política parlamentària, Ariza és un empresari d’èxit gràcies, sobretot, a les concessions de les administracions vinculades al Partit Popular.

En aquestes cadenes sovintegen els debats monocolor en què els catalans com a col·lectiu –i sense tenir en compte la lògica diversitat– hi sortim sovint malparats. És allò de parlar del terrorisme islàmic i vincular-lo sense rubor i, òbviament, cap prova, amb el nacionalisme català. Un nacionalisme que, segons la seva lògica premental, abraça des dels Maulets fins al president Montilla i que inclou també els sectors més temperats del Partit Popular català. Bingo! Són cadenes de televisió tallades pel patró Mayor Oreja. I què vol dir això? Fàcil: barreja naps amb cols a la mateixa olla, calúmnia sense remordiments, que alguna cosa queda i, si són catalans, fot-los castanya, que és de franc. Ah! I aprofita per vendre conspiracions a tort i a dret. Des de l’èxit d’El codi da Vinci, les trames novel·lesques s’han multiplicat exponencialment i ara senyoregen sobre les notícies presumptament serioses que ens ofereixen aquestes –i altres– cadenes.

Perquè si un ciutadà amb dos dits de front es mira des de, per exemple, Olot, Balaguer, Dénia o Vilafranca de Bonany qualsevol d’aquestes informacions o tertúlies es veurà immers en el món de la ciència-ficció. I podrà veure aberracions com, per exemple, el presumpte programa d’investigació que va presentar fa pocs dies el periodista Melchor Miralles a Veo 7 titulat Víctimas del catalán. Miralles ens hi presenta una situació apocalíptica per als castellanoparlants a Catalunya. Perquè no sé si ho saben, però els catalans parlem la nostra llengua només per tocar la pera als nostres veïns de ponent. Per això, i només per això, a les escoles catalanes es tortura els infants que no tenen com a primera llengua la catalana, mentre els polítics nacionalistes es mengen amb mongetes els pobres botiguers que retolen els seus comerços en la llengua de Cervantes i, en les seves hores de lleure, aquests mateixos polítics fan pactes amb etarres i jihadistes per trencar aquest paradís terrenal que és Espanya.

Res de nou. Cap novetat. Tot s’hi val perquè en aquests casos no hi ha un fiscal general de l’Estat que digui que ja n’hi ha prou de racisme contra un determinat col·lectiu. A l’Espanya d’avui, ser racista envers Catalunya i els catalans surt gratis. Contra Pujol, contra Montilla, contra Puigcercós, contra Laporta. Tots ells poden ser titllats de nazis per qualsevol energumen amb ploma o micròfon i no passa res. Com a molt, li riuran l’acudit. Un acudit que, per cert, no fa cap gràcia.

 

Article de Joan Creus, historiador i director de la revista Sàpiens,
publicat el dimecres, 31 de març del 2010, al diari Avui.

Els Comentaris estan tancats