La victòria del 25 d’abril (Carles Ribera)


Ahir al matí, mentre m’afaitava, una mica més i em tallo estil José Tomás però a la cara. El motiu d’aquest petit accident va ser el salt de goig en sentir una presentadora d’una ràdio líder al país descobrint que això de les consultes per la independència no és pas una fricada minoritària. La benvolguda col·lega va veure la llum, ves per on, en constatar que la xifra de prop de 35.000 voluntaris en l’organització de la tercera onada és similar a la que va congregar el voluntariat del gran esdeveniment de la Catalunya autònoma, els Jocs de Barcelona 1992.

De vegades un simple detall estadístic pot fer més feina que setmanes de mobilització. No hi doneu més voltes, que si vots, que si participació, que si bla, bla, bla. El triomf estratègic del 25-A és clar: només havent fet adonar els incrèduls i/o els despistats que amb l’embranzida per les consultes es podrien organitzar no uns sinó dos Jocs Olímpics (sumant-hi les dues primeres onades ja en són més de 60.000) s’han acomplert amb escreix les expectatives. Que ja som mig milió d’independentistes declarats? I els que vindran! Però l’aventura és sòlida sobretot perquè arrela en un col·lectiu humà conscienciat com mai no havia passat fins ara. Si un esdeveniment amb tantíssim suport mediàtic i institucional com els Jocs va arrossegar només la meitat de voluntaris aplegats, fins ara, amb les consultes, no costa gaire calcular de quines magnituds estaríem parlant si haguéssim gaudit de la mateixa complicitat de manaires que avui s’atrinxeren rere la frase “aquestes consultes no serveixen per a res”. I tant que serveixen. A Samaranch, per una mobilització de voluntariat molt inferior, ha anat de poc que no el canonitzen. Ara només ens falta trobar el nostre Samaranch. Aquí és, em temo, on començaran les pinyes. Però no aigualim la festa. De moment, enhorabona i endavant amb la feina!

 

Article de Carles Ribera,
publicat el dilluns, 26 d’abril del 2010, al diari Avui.

Els Comentaris estan tancats