Arxiu abril, 2010

Més electors i més municipis que mai cridats a votar sobre la independència

Avui voten quinze capitals de comarca, entre les quals Girona, Lleida, Reus i Manresa · Benach votarà a Reus · Si es mantingués la mobilització del 13-D i el 28-F la participació se situaria al voltant del 17%

Avui se celebra a 211 municipis la consulta sobre la independència de Catalunya. És la vegada que més poblacions voten, en més comarques, a més capitals de comarca i amb un cens més elevat: 1.327.575 d’electors que fins a les vuit del vespre podran dipositar la papereta. Una bona part de l’atenció se l’endurà la participació. En aquest sentit és bo recordar que, atenent l’estudi dels politòlegs Jordi Muñoz i Marc Guinjoan, si es mantingués el mateix grau de mobilització que el 13-D (27,37% de participació) i el 28-F (21.51%), la participació resultant avui seria d’un 16,78%.

I això s’explica sobretot per les dimensions d’alguns dels municipis que avui votaran: Lleida, Girona, Manresa, Granollers, Reus… En efecte, les consultes d’aquest cap de setmana seran les més importants en nombre de municipis i de cens electoral. El 13-D foren convocats uns set-cents mil votants, el 28-F no arribaven als tres-cents mil, i ara seran un milió i mig. En nombre de municipis també és la tanda més important: el 13-D van ser cent seixanta-set municipis; el 28-F, vuitanta; i el 25-A seran dos-cents dotze. A més, la consulta es farà a quinze capitals de comarca, de les trenta-quatre que hi prendran part.

Vist així, caldrà veure quin efecte tindrà en els electors la no-sentència de la setmana passada del Tribunal Constitucional espanyol, que ha condicionat l’activitat política d’aquests últims dies i que s’afegeix al context pre-electoral que tant present tenen els partits.

Els partits han tingut present aquesta convocatòria de consultes de manera diferent. Si CDC i ERC hi dónen suport i hi envien avui representants, el PSC s’hi refereix en termes de respecte i ICV manté un paper més ambigu, deixant llibertat als càrrecs electes i als militants perquè s’hi impliquin com creguin convenient. Avui votaran batlles de CiU i d’ERC i també membres de l’actual govern: els consellers Jordi Ausàs, a la Seu d’Urgell i Josep Huguet, a Manresa, i també el president del Parlament, Ernest Benach (ERC), a Reus. Per part de CiU, també votaran uns quants diputats: Dolors Batalla, a Valls, Santi Vila, a Figueres i Salvador Esteve, a Martorell. També votarà, a Olot, el diputat al Congrés espanyol, Pere Macias.

Ulldecona podrà votar

Un dels municipis que votarà és Ulldecona, al Montsià, malgrat l’ordre de la batllessa, Núria Ventura (PSC), de retirar les urnes. Ventura havia rebut una carta de la sots-delegació del govern espanyol a Tarragona perquè no es fessin servir les urnes, perquè eren propietat de l’estat espanyol. Finalment, tal com va explicar a VilaWeb un dels impulsors de la consulta i primer tinent de batlle, Lluís Millán, la consulta es pot fer mercès a les urnes que les han deixat de l’Ajuntament d’Alcanar, també al Montsià. Aquests dos municipis han decidit d’obrir les urnes també a la participació dels valencians que s’hi vulguin acostar.

Observadors internacionals

Una cinquantena d’observadors internacionals participaran avui a les consultes, per seguir de prop el procés. Tots ells han coincidit a destacar que la seva participació vol ‘ajudar modestament’ a la iniciativa catalana i ‘validar’ la transparència de la celebració, segons ha explicat Jean Guy Talamoni, cap del grup parlamentari de Corsica Libera de Còrsega. Els observadors es desplegaran a Girona, Figueres, Olot, Torredembarra, Lleida, Mollerusa, Balaguer, el Maresme, Igualda, Manresa, Montsià, la Seu d’Urgell, Pallars, Baix Camp, Valls, Conca de Barberà, Granollers i a última hora de la nit a Reus, on s’ha organitzat la central de dades de la consulta.

 

Notícia publicada el diumenge, 25 d’abril del 2010, a Vilaweb.

6 Comentaris

Se’ns veuen les vergonyes (Salvador Cardús)

L’única virtut que haurà tingut tot el procés de reforma de l’Estatut i l’esperpèntic final que li escriu un Tribunal Constitucional incapaç de rematar la faena, dubitatiu entre el recurs a una estocada que travessi el cor de la bèstia o a una puntilla a la nuca, és que haurà posat al descobert la gran tragicomèdia que ha estat la política catalana aquests darrers trenta anys. Ara a la política catalana se li veuen les vergonyes. Perquè cal reconèixer que els espanyols mai no han enganyat: la Constitució espanyola és clara i rotunda en la seva lletra, i hem estat els catalans els que hem viscut de les quimeres de suposats esperits de la Transició i d’inexistents pactes constitucionals entre Catalunya i Espanya. I som nosaltres sols que hem volgut creure que l’Estatut era una mena de petita Constitució catalana, quan és una llei orgànica espanyola, expressió directa de la voluntat de la nació espanyola a través de les seves Corts i l’única que té realitat jurídico-constitucional. Fins i tot ens hem mentit dient-nos que el referèndum de l’Estatut era una expressió de la sobirania catalana, quan en cap cas no tenia aquesta naturalesa jurídica. De sobirania, a Espanya, només n’hi ha una i és la del poble espanyol.

Vull deixar ben clar que no m’alegro de tot aquest escàndol. Hi ha qui, amb mala fe, pressuposa que l’independentisme s’alimenta del principi que, com pitjor anem, millor. En tot cas, no és el meu cas i no ho hauria de ser de ningú: no és fent el ridícul que es pot mantenir el nivell d’autoestima necessari per avançar cap a l’emancipació nacional. L’independentisme no necessita una sentència negativa del Tribunal Constitucional, perquè ni amb una de positiva no en tindria prou. Però, en canvi, sí que he de dir que tinc la certesa que el tribunal està fent bé la seva feina, que no és altra que la de garantir que es compleixi la Constitució i sense les ambigüitats que són fruit dels oportunismes d’uns i altres. Ells han de garantir la unitat d’Espanya i han d’assegurar que la sobirania segueixi residint allà on la Constitució estableix: en l’única nació reconeguda, que és l’espanyola. El tribunal, és cert, està en una situació de precarietat per la incapacitat del PP i del PSOE de pactar-ne la renovació, però les lleis preveuen aquesta situació, de manera que formalment no tan sols té tota la força jurídica que cal, sinó que té tota la legitimitat democràtica que necessita per emetre una sentència com i quan més li plagui. I si la sentència és redactada per uns nous magistrats, bé sigui en una versió rotunda, bé sigui en una versió vellutada, serà exactament la mateixa sentència.

El que sí que és un escàndol és la reacció antidemocràtica del PSC, ICV i CiU a la possible sentència. I s’entén perquè, com he dit, aquest final posa al descobert les vergonyes de la política catalana dels darrers trenta anys, entestada a fer-nos creure allò que no existia. No: constitucionalment no som una nació, i per tant l’Estat espanyol no pot ser plurinacional. No: no tenim cap mena de sobirania reconeguda i per tant, la sentència no la pot posar en entredit. No: no hi ha hagut mai cap pacte formal entre Catalunya i Espanya, perquè Espanya és un Estat que només signa pactes amb altres subjectes polítics internacionalment reconeguts, és a dir, amb altres Estats. El gran drama actual de la política catalana és que s’ha desenvolupat sobre una gran mentida fundacional. Entenc que es digui que a finals dels setanta era difícil o impossible anar més enllà. D’acord. I entenc que es digui que hi havia la promesa que, en democràcia, tot seria possible: pecat d’ingenuïtat. Molt bé. Però els nostres líders polítics van saber molt aviat que ens havien enredat. I, davant la magnitud del fiasco, van optar per seguir la via del com si: fer com si fóssim una nació, com si tinguéssim una sobirania pròpia –o compartida–, com si tractéssim Espanya de tu a tu… I ara tot s’ha descobert. Ara s’ha posat en evidència la farsa, i, una vegada més, PP i PSOE es posen d’acord per recordar-nos que si ens volem autoenganyar, que ja ens ho farem, però que les regles de joc són les que són.

En aquest sentit, és democràticament vergonyós l’intent dels nostres principals partits de voler endarrerir la sentència del Constitucional per després de les eleccions catalanes. Demanar la renovació del tribunal abans que emeti sentència, recusar-ne els magistrats o demanar que s’inhibeixin són estratagemes impropis de partits democràtics, pensades només per poder arribar a les eleccions amb més comoditat política per a ells però furtant als electors un element determinant en la seva presa de decisió per als propers anys. Per decidir qui votar, ens cal saber amb quines regles es jugarà la partida, i necessitem saber què proposen els nostres partits davant de l’evidència de la mort definitiva del text estatutari.

Entenc molt bé, doncs, el desconcert i la irritació dels partits catalans, que veuen acabada l’etapa d’ambigüitat que tantes satisfaccions els ha proporcionat. I s’entén l’enrabiada de Jordi Pujol contra el Tribunal Constitucional, cridant a rebel·lar-nos-hi. Pujol pot estar més disgustat que qualsevol altre, perquè ja havia advertit que la reforma de l’Estatut obriria la caixa dels trons i que, com ha passat, hi perdríem bous i esquelles, que en aquest cas vol dir perdre el marge d’ambigüitat en el que s’havia sobreviscut trenta anys. Però atenció, president: si ens rebel·lem contra el Tribunal Constitucional, que quedi clar que darrere hi van enganxats l’Estatut i la Constitució. S’ha acabat el temps de fer embuts.

Aquests dies he recordat les converses amb l’enyorat Josep M. Puig Salellas durant les celebracions de les jornades anuals El nacionalisme a la fi dels segle XX de 1987 a finals dels 90. Puig Salellas, amb mirada de notari, seguia amb sornegueria els nostres grans debats especulatius sobre el futur de la nació, per recordar-nos –quan ens embalàvem massa– que, finalment, res no existeix políticament si no té un suport jurídic. M’agradaria poder-lo escoltar ara, quan parlem amb tanta frivolitat d’un vague “dret a decidir” per evitar parlar de la independència! I el recordo perquè crec que, efectivament, els catalans hem viscut trenta anys en una ficció política, en una nació sense papers, basada en una realitat de la qual cap notari no hauria pogut donar-ne fe. I això s’ha acabat. Anem despullats, i tothom ho pot veure.

Els que teniu la sort de poder anar a votar a les consultes d’avui, si us plau, feu-ho. I voteu per la independència, que necessitem un vestit nou i a mida.

 

Article de Salvador Cardús, professor de sociologia de la UAB i periodista, sociòleg i escriptor,
publicat el diumenge, 25 d’abril del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Esparreguera dóna el tret de sortida a la tercera onada de consultes sobiranistes

Més de 18.000 habitants d’aquest municipi poden votar des de les nou del matí en qualsevol dels sis espais habilitats. També ho faran els catalans que viuen a Irlanda. Demà diumenge, ho faran 211 municipis més, entre els quals hi ha Girona i Lleida

Un total de 212 municipis de Catalunya es pronunciaran aquest cap de setmana sobre la independència de Catalunya. I és Esparreguera qui marca l’inici de la tercera onada de consultes sobiranistes amb l’obertura aquest dissabte, un dia abans que la resta, de sis centres de votació que funcionaran durant tota la jornada.

De fet, Esparreguera és l’únic municipi que organitza aquest dissabte votacions d’aquest tipus, en les quals poden participar totes les persones de més de 16 anys. També poden votar els immigrants empadronats, encara que no tinguin el permís de residència.

Així, més de 18.000 habitants d’aquest municipi poden votar des de les nou del matí d’aquest dissabte en qualsevol dels sis espais que la plataforma Esparreguera Decideix ha habilitat, i ho podran fer fins a les vuit del vespre.

Aquest dissabte també votaran un grup de catalans que viuen a Irlanda que ha decidit mobilitzar-se i que faran el recompte de vots en un pub.

Diumenge està prevista la votació de 211 localitat més, entre les quals hi ha Girona i Lleida. En total poden votar 1,3 milions de persones de 34 comarques, bona part de les quals viuen en municipis de més de 10.000 habitants

La Coordinadora Nacional per a la Consulta sobre la Independència ha demanat a la gent que participi en les votacions per demostrar que el poble català “passa” del Tribunal Constitucional i reivindica el dret a l’autodeterminació.

 

Notícia publicada el dissabte, 24 d’abril del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

El referèndum il·legal del PSC a Barcelona (Alfons López Tena)

L’Ajuntament de Barcelona, en mans del PSC, ha convocat un referèndum sobre la reforma de la Diagonal, perquè els votants escullin una de tres opcions, dues d’elles (opcions A i B) consistents en fer passar un tramvia i la tercera (opció C) en no fer-hi res. No consta que hagi demanat ni obtingut el permís de l’Estat que preceptua la Constitució espanyola i normativa espanyola i catalana concordant, perquè l’eufemisme de dir-li ‘consulta’ al que és un referèndum no li allibera d’aquesta obligació, segons va dir el Tribunal Constitucional espanyol quan va anul·lar la convocatòria aprovada pel Parlament basc (sentència 11-setembre-2008). Si ampliar el cens electoral atorgant dret de vot a les persones entre 16 i 18 i estrangers empadronats és prou per obviar la necessitat de permís de l’Estat, en prendrem bona nota, perquè si així no cal el permís de l’Estat per ‘consultar’ sobre la Diagonal, és que no cal el seu permís per ‘consultar’ cap altra cosa, sigui quina sigui la pregunta.

Centenars de comissions organitzadores arreu de la Nació hem organitzat i organitzem referèndums sobre la independència sense intervenció de les administracions públiques precisament per obviar el permís de l’Estat i ser-hi dins de la legalitat, però si l’Estat no impedeix el referèndum il·legal de Barcelona sobre la Diagonal tindrem una nova escletxa legal espanyola per aprofitar. Nosaltres, però, organitzem referèndums amb garanties, a diferència del PSC: el vot és presencial i es pot comprovar, el del PSC és informàtic i no es pot comprovar; en els nostres les persones han d’acreditar la seva identitat, en el del PSC no se sap qui vota; en els nostres tots els partits tenen dret a nomenar interventors i apoderats que controlen la votació i el recompte, en el del PSC no; en els nostres tots els mitjans de comunicació poden ser-hi presents a la votació i al recompte, en el del PSC no; en els nostres hi treballen voluntaris, en el del PSC funcionaris obligats; els nostres es financen per aportacions privades, el del PSC amb diners dels impostos (confessen haver gastat ja 2 milions €); nosaltres no promovem cap opció, el PSC en promou una i en desqualifica i amaga una altra; els mitjans públics ens ignoren i boicotegen, però fan propaganda contínua del referèndum del PSC, i les empreses privades beneficiàries de les obres paguen la publicitat de les opcions que les afavoreixen (A i B) i n’amaguen la que no els hi donarà negoci (opció C).

Nosaltres complim la llei i les normes de Nacions Unides, el PSC no compleix la llei i ho organitza a la manera d’Hugo Chávez. És un referèndum convocat pels socialistes, organitzat pels socialistes, i amb les garanties que donen els socialistes: un frau il·legal i corrupte.

 

Article d’Alfons López Tena,
publicat el divendres, 23 d’abril del 2010, a directe.cat.

No hi ha Comentaris

Roger Granados: “Si volem una Catalunya lliure el que ens cal és una Constitució”

“Un estatut és el que té una comunitat de propietaris, el que tenen les grans nacions són constitucions” · “El model és el dels EUA perquè no genera dubtes sobre els continguts”

Roger Granados és un dels vuit juristes que ha creat la Constitució de Catalunya perquè sigui aprovada pel Parlament i el país tingui una carta magna per començar el procés d’independència.

Com va sorgir la idea?
Un bon dia Joan Carretero va agafar un grup de persones, mentre parlàvem del tema sobre l’Estatut i el Tribunal Constitucional, i va dir: “Aquest país el que necessita és una Constitució, com totes les grans nacions del món”.

Quan va començar?
Fa uns dos anys d’aquella conversa. Abans no ens havíem plantejat mai, ni sabíem de ningú, que volgués fer la nostra constitució. I va ser quan, discretament, un grup de juristes ens hi vam posar.

En català i anglès.
En català, perquè és l’idioma en què ha d’estar redactada, i en anglès, per fer-ne una difusió a nivell internacional.

De què ens serveix una Constitució si no tenim un Estat propi?
És que la Constitució és l’instrument jurídic i polític a partir del qual constitueixes l’Estat. Ara hem de posar punt i final al període estatutari que els partits polítics, fins ara, han seguit en aquest país. I el que s’ha de fer és construir l’element bàsic a partir del qual configuraràs la Catalunya del futur.

Amb un objectiu clar: la independència.
Sí. Nosaltres volem un Estat lliure i independent per al futur de Catalunya. I el primer que ens cal és una Constitució.

I el nou Estatut?
Un estatut és el que té una comunitat de propietaris o una societat mercantil. Les grans nacions d’aquest món el que tenen són Constitucions.

Per què han pres de model de referència el text constitucional dels Estats Units?
Al principi, quan es va analitzar, es va produir la discussió de si s’havia de seguir un model més nord-americà o austríac, que seria el sistema constitucional espanyol. Quina és la gran diferència? Doncs hem fet una Constitució amb la premissa que la gent la pugui entendre.

Així, és l’antítesi de la Constitució espanyola?
És que si la llegeixes, la meitat de les coses no les entens. Llavors, has de tenir uns senyors, que es diuen Tribunal Constitucional, perquè diguin el que diu la Constitució. I, en canvi, si llegeixes la Constitució de Catalunya o dels Estats Units, queda molt clar el que diu. No hi ha dubtes sobre els continguts.

Clar i català.
És que volíem defugir l’ambigüitat, que ha donat molts mals resultats històricament i, sobretot, quan es redacten normes fonamentals a partir de les quals es creen els països. I l’exemple és el que li ha passat a l’Estatut.

Com han de ser les normes polítiques?
Ben clares i contundents.

Com han estat les reaccions?
Molt positives. Hem quedat sorpresos. El mateix que passa amb aquest gran moviment social, espontani, amateur i gratuït que són les consultes populars. Ningú s’havia plantejat mai que es poguessin fer. Haver-les fet invalida moltes creences i deixa en evidència molts immobilismes.

I qui l’ha d’aprovar perquè tingui vigència?
Els diputats del Parlament de Catalunya.

Preveuen les forces armades? I la figura d’un cap d’Estat?
Això no hi queda regulat. Quedaria en mans del consens polític de la Catalunya independent.

El text deroga en territori català la Constitució del regne d’Espanya. Un gran conflicte?
El gran tema que hi ha a la base de la independència és el concepte de sobirania. Per als espanyols, la sobirania nacional catalana resideix en el poble espanyol, mentre que, per a nosaltres, la sobirania nacional catalana resideix en el poble de Catalunya.

Com defineix aquest escenari de futur?
Com un compromís valent, honest i que no té marxa enrere.

 

Entrevista d’Eduard Batlle, a Roger Granados, membre de la Direcció Nacional de Reagrupament,
publicada el divendres, 23 d’abril del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Sant Jordi 2010

En motiu de la Diada de Sant Jordi i de la Consulta sobre la Independència de Catalunya,
del proper diumenge, 25 d’abril, us animem a penjar la senyera al balcó i a regalar roses i llibres.

Aquí teniu una selecció de títols. Si voleu recomanar d’altres llibres,
envieu-nos un comentari mitjançant el formulari al final de l’entrada.

Carretero. Retrat d’un metge que fa política
Francesc Orteu
A Contra Vent Editors, 2010

 

 

 

 
El camí de la independència
Salvador Cardús
La Campana, 2010

 

 

 

 
Declaració unilateral d’independència
Catalunya, estat de la Unió Europea

Josep Pinyol i Balasch
Pròleg de Joan Carretero
Cloenda de Carles Móra
Llibres de l’Índex

 

 

 
El retorn dels catalans
Patrícia Gabancho
2010

 

 

 

 
Un somni per als meus fills
Joan Laporta
Angle Editorial, 2010

 

 

 

 
RepúblicaTV
La Catalunya de la primera televisió

Francesc Canosa
2010

 

 

 
Crònica de la independència
Patrícia Gabancho
2009

No hi ha Comentaris

Fernández Díaz reclama canviar el nom de l’Estadi Lluís Companys pel de Juan Antonio Samaranch

El president del PP a l’Ajuntament de Barcelona al·lega
que el president afusellat ja és recordat en altres espais de la ciutat

Alberto Fernández Díaz, president del grup del PP a l’Ajuntament Barcelona, ha reclamat que l’Estadi Olímpic, que porta el nom del president Lluís Companys, es canviï per dedicar-lo a Juan Antonio Samaranch. Fernández Díaz considera que “la projecció internacional i l’èxit de Barcelona no s’entenen sense la figura i l’encert de Juan Antonio Samaranch, amb qui la ciutat ha d’expressar un deute de gratitud permanent”.

Per això, considera que “l’Ajuntament té ara l’oportunitat de retre homenatge al que fos president del COI durant 21 anys, i qui va aconseguir que els Jocs Olímpics del 92 se celebressin a Barcelona, donant el seu nom a una de les instal·lacions esportives més singulars d’aquells Jocs”.

El president local del Partit Popular ha argumentat que “la tradició marca que els estadis olímpics portin el nom de la ciutat que acullen els Jocs, com es va fer a Munich i a Roma”. “No obstant això, en el ple [de l'Ajuntament] del 30 de març de 2001 es va aprovar donar el nom de Lluís Companys a l’Estadi Olímpic, amb l’únic vot contrari del Partit Popular”, ha afegit. Fernández Díaz ha recordat que “en aquell ple i durant l’última dècada sempre ha defensat que els estadis olímpics han de dur el nom de la ciutat que organitza els Jocs, i si han de tenir el nom d’algú il·lustre, en el cas de Barcelona hauria de ser el de Juan Antonio Samaranch”.

Així mateix, Fernández Díaz ha volgut matisar, per “no entrar en controvèrsia amb la figura de Lluís Companys”, que “qui va ser president de la Generalitat ja té dedicats diversos espais públics a la ciutat, com ara un passeig i una escultura prop de l’Arc del Triomf i fins i tot una sala a l’Ajuntament mateix”. Finalment, el líder municipal popular ha insistit en “l’oportunitat que se li presenta a l’Ajuntament per canviar el nom de l’Estadi, ja que el nomenclàtor preveu que s’atorgui el nom a un espai públic una vegada mort el personatge”.

 
Notícia publicada el dijous, 22 d’abril del 2010, al diari Avui.

1 Comentari

Catalunya vetlla amb els màxims honors un dels darrers dirigents del franquisme

La premsa internacional en destaca el passat franquista i la corrupció al CIO,
mentre els polítics catalans elogien el seu pas per l’olimpisme internacional

La mort de Juan Antonio Samaranch no ha pas passat desapercebuda de la premsa internacional. La majoria dels diaris de fora en destaquen el paper de dirigent franquista i els escàndols de corrupció que va viure el Comitè Internacional Olímpic quan en fou president. En canvi, els polítics del país insisteixen en el seu paper d’home de l’esport mundial. I el govern s’ha ofert, fins i tot, a instal·lar-li la capella ardent al Palau de la Generalitat, que s’ha obert avui al matí.

A França Le Monde recorda Samaranch com un home de diplomàcia i amb una àmplia xarxa d’influències. També en ressalta ‘la part d’ombra’, l’admiració que professava al dictador Franco. En la mateixa línia s’expressa Le Figaro, que després de parlar de la seva tasca al CIO, recorda que va ser un destacat membre del govern franquista.

Als Estats Units el diari The New York Times publica un extens obituari signat per Associated Press que recorda el ‘creixement exponencial’ que van viure els jocs olímpics durant el seu llarg mandat, però també que es va trobar amb ‘l’escàndol de corrupció més gran’ que hagi viscut mai l’organització. Pel diari nord-americà, ‘com a ex-dirigent esportiu del règim feixista de Franco a Espanya, Samaranch havia arribat a tolerar un cert grau de corrupció. Tendia a passar per alt la reputació tacada d’alguns membres del CIO. Com a resultat, una organització que deia que representava els principals valors de l’esport va acabar amb un escàndol vergonyós com el de Salt Lake City’.

Pel Washington Post, ‘la reputació de Samaranch es va veure afectada sobretot per l’escàndol de Salt Lake City, que va derivar en l’expulsió de sis membres del CIO i en la renúncia de quatre més’. I el diari Los Angeles Times afegeix que ‘alguns el definien com a autoritari, adduint que la seva personalitat i la seva gestió del moviment olímpic havien estat modelats durant els seus primers anys de funcionari feixista en l’Espanya del general Francisco Franco.’

Al Regne Unit el The Times recorda Samaranch com una ‘de les figures més poderoses i controvertides de l’esport mundial’. La televisió pública BBC destaca que Samaranch ‘va ser considerat l’home més poderós de l’esport quan va dirigir el CIO entre el 1980 i el 2001′, i que va començar la seva carrera en el món de l’esport ‘durant la dictadura del feixista d’Espanya Francisco Franco’.

També els diaris alemanys es fan ressò de la mort de Samaranch, i per molts ha estat la notícia principal de les edicions digitals. Süddeutsche Zeitung descriu el president honorífic del CIO com un ‘revolucionari’ dins el món del olimpisme. L’altre gran diari alemany, el Frankfurter Allgemeine Zeitung, titula la notícia així ‘El rei del sol de l’olimpisme és mort’. Die Welt publica que el pas de Samaranch pel COI va representar ‘una influència significativa’ en la institució. La gran majoria dels diaris digitals fan referència al passat polític del Samaranch, i al seu càrrec de secretari d’estat de l’esport durant la dictadura franquista. En un resum de la seva vida, l’emissora Info Ràdio RBB recorda que ‘no es pot passar per alt la seva faceta política’, malgrat la seva feina al CIO, en què va ‘rescatar l’olimpisme’.

La xarxa critica el silenci sobre el període franquista

Alguns grups de Facebook i molts usuaris de Twitter van reaccionar ràpidament a la mort de Samaranch. Especialment, van criticar les lloances i els homenatges que ben aviat va començar a prodigar-li la plana major dels polítics del país. El grup de Facebook Good Bye Samaranch: un franquista menys! acabava la jornada d’ahir amb més de mil dos-cents membres. Un altre grup, No al minut de silenci per Samaranch al Camp Nou reclama que l’estadi no faci ‘cap mena d’homenatge als franquistes’, contra l’anunci del Futbol Club Barcelona, de qui Samaranch era soci, de fer ‘uns instants de silenci’ en senyal de condol durant el partit de dissabte. Aquest grup tenia ahir, a última hora, mil cinc-cents adherits.

La Comissió de la Dignitat va dir ahir a VilaWeb que la instal·lació de la capella ardent al palau de la Generalitat era un fet indigne. ‘El palau de la Generalitat és un lloc reservat a les persones que han defensat Catalunya i la democràcia. Samaranch no compleix cap d’aquests requisits.’ Els impulsors de la Comissió de la Dignitat, disgustats, consideren que el govern comet un acte de molta gravetat.

El silenci sobre el passat franquista de Samaranch s’imposa al país oficial

Partits i polítics de tots colors de l’arc parlamentari català han ignorat en les seves reaccions el passat de destacat dirigent franquista de Samaranch. D’aquesta qüestió, quasi ningú no en vol parlar i tothom s’empara en els anys recents de dirigent olímpic internacional. Això sí, sense fer referència als escàndols de corrupció del Comitè Internacional Olímpic (CIO). Una de les qüestions que ha suscitat més controvèrsia és la instal·lació, avui, de la capella ardent de Samaranch al Palau de la Generalitat.

El vice-president del govern, Josep Lluís Carod-Rovira (ERC), va dir ahir a VilaWeb: ‘La Generalitat és obligada a oferir el palau a les personalitats que han rebut la medalla d’or de la institució; per tant, cal demanar a qui ho va fer per què va lliurar aquesta medalla a Samaranch.’ I després de lamentar la mort de Samaranch, va manifestar que era ‘el català més important del món de l’esport i de l’olimpisme d’àmbit internacional’. Segons Carod, Samaranch va ser una persona ‘hàbil i diplomàtica en les relacions socials’ i les va saber utilitzar per a ‘les finalitats que es proposava’. També el conseller Joan Saura va justificar els màxims honors a Samaranch amb el motiu tècnic de l’obligació de la Generalitat d’oferir el palau.

L’eurodiputat d’ERC, Oriol Junqueras, ha dit que Samaranch era la demostració ‘que gairebé tothom pot fer alguna cosa útil pel país’, en referència a l’impuls de la candidatura olímpica de Barcelona. Però també ha recordat que Samaranch va ‘col·laborar amb una dictadura que va estroncar la vida, l’esforç i l’esperança de centenars de milers de persones’.

Jaume Bosch va dir que Iniciativa per Catalunya-Verds (ICV) respectava el dolor de la família i la decisió de la Generalitat d’oferir el palau, però que no compartia moltes de les valoracions fetes sobre la seva figura, plena de clarobscurs. ‘En les valoracions cal recordar també el passat no democràtic vinculat al règim franquista.’

En canvi, el senador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), Joan Josep Nuet, ha estat crític amb el fet que la capella ardent s’instal·li al palau de la Generalitat. ‘És un insult a les víctimes del franquisme; això mai no es permetria a Alemanya amb un ex-dirigent feixista d’aquest nivell’, va dir a VilaWeb. Després d’explicar que no era contrari a destacar ‘les virtuts olímpiques del Samaranch de l’època democràtica’, va precisar que calia posar-les al costat ‘del seu passat d’alt dirigent de la Falange i d’home de confiança de Franco. Samaranch mai no ha demanat perdó per haver estat un dirigent feixista i, per tant, coneixedor directe dels crims del franquisme; dir que això és una circumstància històrica és fer hipocresia política, igual que provar d’amagar el passat, com sembla que es fa en aquest país.’

Segons Convergència i Unió (CiU) Samaranch ha estat ‘un català universal’ i ‘un punt de referència de l’esport internacional, en què va fer una tasca important que, amb els anys, el va dur a rebre guardons tan destacats com el Príncep d’Astúries o la Medalla d’Or de la Generalitat’. CiU també en destaca la seva tasca econòmica i empresarial, concretament al capdavant de la Caixa.

L’ex-president Jordi Pujol va defensar un ‘balanç positiu’ de la trajectòria de Samaranch. Per ell, va ser un personatge ‘molt important de la Catalunya del segle XX’, que va haver de viure en un país complicat i durant un segle complex. Pujol diu que va conèixer Samaranch a final dels anys setanta i va poder comprovar que el seu ’sentiment de país, la seva imbricació amb Catalunya’ havia anat augmentant durant aquests trenta anys. De fet, va ser Jordi Pujol qui va donar la medalla d’or de la Generalitat a l’ex-dirigent franquista.

El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) es va sumar als elogis a Samaranch. Els socialistes en van destacar la seva ‘gran tasca’ en la renovació del CIO i ‘la seva importància i el paper vital en la contribució a l’èxit de la candidatura de Barcelona 92, uns Jocs Olímpics que seran recordats com un dels millors de la història’. Sobre la capella ardent que s’instal·larà demà al Palau de la Generalitat, fonts del PSC van dir a VilaWeb que no hi trobaven cap inconvenient sempre que semblés bé al govern.

 

Article publicat el dijous, 22 d’abril del 2010, a Vilaweb.


La premsa internacional destaca el passat falangista i la corrupció

The Times: Si vol entendre la corrupció institucionalitzada, un bon lloc per a començar és el palau de Lausana des d’on Samaranch dirigia el CIO

L’Express: Samaranch va canviar la divisa de Coubertain. Amb ell la cosa important era participar en els beneficis.

BBC: Samaranch va deixar créixer un càncer de corrupció i de luxe al CIO

Le Monde: No va amagar mai la seva admiració pel dictador Francisco Franco

The New York Times: Samaranch, un antic dirigent esportiu franquista, va tolerar un cert nivell de corrupció al Comitè Olímpic.

La Stampa: S’ha emportat a la tomba el seu fosc passat amb la camisa blava de la Falange

Sidney Morning Herald: Amb Samaranch el Comitè Olímpic va esdevenir sinònim de nepotisme, clientelisme, escàndols, secrets i elitisme.

Kurier: L’espanyol estava al servei dels feixistes

New Zealand Herald: Samaranch era autocràtic i intolerant

Wall Street Journal: Samaranch insistia a ser tractat d’excel·lentíssim i a envoltar-se de luxe


Capella ardent al Palau de la Generalitat

El president de la Generalitat, José Montilla, ha rebut avui al matí els familiars de Samaranch, que han arribat al Palau de la Generalitat per instal·lar-hi la capella ardent. És el tracte que s’atorga a qui ha rebut la Medalla d’Or de la Generalitat. El cotxe fúnebre ha entrat al Palau per la porta principal, on els ha rebut el president en persona. La capella ardent s’obrirà a les cinc de la tarda.


Responsable de l’impediment d’un comitè olímpic català

Juan Antonio Samaranch també va ser qui va liquidar les aspiracions olímpiques de Catalunya quan, el 1996, el CIO va aprovar una modificació de la Carta Olímpica que impedia que les nacions sense estat poguessin participar en els Jocs Olímpics. Fins aleshores, la Carta definia ‘país’ com aquell ‘país, estat, territori o part de territori que el CIO consideri, en la seva absoluta discreció, com a zona de jurisdicció del comitè olímpic nacional reconegut’. Però amb la modificació impulsada per Samaranch, només poden participar als Jocs els ‘estats independents reconeguts per la comunitat internacional’, que és la definició de ‘país’ que recull ara la Carta Olímpica. D’aquesta manera, Samaranch va aconseguir evitar que existeixi mai un comitè olímpic català.

No hi ha Comentaris

Samaranch és la prova (Vicent Partal)

Ahir llegir la premsa internacional i comparar-la amb la catalana i l’espanyola
ens tornava als vells temps que tant enyorava Samaranch.

La mort de Samaranch ha posat el dit a la nafra. Enmig del debat sobre la Falange i Garzón, el falangista que arribà a ser cap de l’esport internacional ha posat les coses al lloc que exactament ocupen. El taüt rebrà tots els honors al Palau de la Generalitat (vergonya!) i la classe política que va fer la transició acotarà el cap davant seu. ‘Atado y bien atado…’

És inaudit. El país oficial es va lliurar ahir a la cerimònia de glorificar Samarach, amb deler i al vell estil: tancant files i amagant la veritat. Un recorregut per la majoria dels diaris o per la majoria de les webs dels partits i de les institucions era ben alliçonador. No és que en destacassen, més o menys, el pas per l’olimpisme i la contribució a Barcelona 92. No. Allò que feien era diferent i greu: amagaven tant com podien el seu passat franquista. Com si no hagués existit. Com si s’hagués oblidat aquell crit de ‘Samaranch fot al camp!’, entonat pels demòcrates de tots els colors al final del seu pas infaust pel Palau de la Generalitat, que ell va ocupar, en el sentit militar del terme, com a president de la Diputació. Com si no haguessen existit els seus negocis estranys. Com si no hagués vestit mai l’uniforme del Movimiento.

Ahir llegir la premsa internacional i comparar-la amb la catalana i l’espanyola ens tornava als vells temps que tant enyorava Samaranch. Amb la diferència que ara ni cal la institució de la censura. On ací tot eren panegírics, allà hi trobàvem informació. Que no amagava la seua importància en el moviment olímpic, però que no estalviava crítiques, dures, pel seu passat feixista, per la corrupció en què va colgar el Comitè Olímpic durant el seu mandat, per la seua permissivitat amb el dopatge o per l’extravagància i l’autoritarisme que manifestava.

Molts dels qui ahir tiraven floretes a Samaranch, despús-ahir s’exclamaven que la Falange pogués portar a judici Garzón. Ho feien amb una capacitat d’oblit selectiu monumental, perquè cal recordar que la Falange era precisament el partit de Samaranch.

Ara, aquest oblit selectiu no és innocent i té conseqüències. D’una banda, deixa sense legitimitat l’oportunista campanya pro-Garzón (o és que direm ara que hi ha falangistes bons i falangistes dolents?) D’una altra, ens recorda que l’èxit i el poder poden fer bo qui siga i que hi ha moments que tot sembla que tinga un preu. Finalment, i aquesta és la pitjor, ens posa de cara a la pura realitat: som un país, encara, impotent a l’hora de superar el franquisme, incapaç. I en la por reprimida i en la incomoditat ridícula d’ahir era visible que això és així també perquè la classe política que tenim prové de la renúncia o de la incapacitat de derrotar-lo i de l’acomodació a unes regles de joc marcades i amb trampa que trenta-cinc anys després encara prevalen.

 

Editorial de Vicent Partal, director de Vilaweb,
publicat el dijous, 22 d’abril del 2010, a Vilaweb.

1 Comentari

Juan Antonio Samaranch es mor sense haver passat comptes pel passat franquista

Home de l’esport de Franco, va acabar dirigint el moviment olímpic · La Comissió de la Dignitat diu que la instal·lació de la capella ardent al Palau de la Generalitat és un fet indigne

Avui s’ha mort a la clínica Quirón de Barcelona Juan Antonio Samaranch, amb vuitanta-nou anys, d’una insuficiència coronària. Samaranch fou l’home de l’esport de Franco, en qualitat de delegat d’esports, i procurador de les corts franquistes. Es va afiliar molt jove a la Falange Tradicionalista y de las JONS i va començar la carrera política a l’Ajuntament de Barcelona, com a regidor d’Esports, el 1955. També fou l’últim president de la Diputació de Barcelona i, ja mort el dictador, ambaixador a la Unió Soviètica i a Mongòlia. Finalment, va acabar dirigint el Comitè Internacional Olímpic, del qual era president honorari des del 2001, i va portar els Jocs Olímpics a Barcelona.

El president de la Generalitat, José Montilla, rebrà demà a les deu del matí els familiars de Samaranch, que arribaran al Palau de la Generalitat per instal·lar-hi la capella ardent. És el tracte que s’atorga a qui ha rebut la Medalla d’Or de la Generalitat. En aquest comunicat, el gabinet del president ha informat que els familiars de Samaranch i el cotxe fúnebre entraran al Palau per la porta principal, on els rebrà ell mateix. És previst que a dos quarts d’onze del matí se celebri un acte restringit al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat. La capella ardent s’obrirà una hora després i tancarà a les cinc de la tarda.

La classe política elogia de manera unànime la figura de Samaranch

El vice-president de la Generalita, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha lamentat la mort de Samaranch, qui ha qualificat com ‘el català més important del món de l’esport i l’olimpisme a nivell internacional’. Per Carod, Samaranch va ser una persona ‘hàbil i diplomàtica en les relacions socials’ i les va saber utilitzar per ‘les finalitats que es proposava’.

Una de les primeres reaccions a la mort de Samaranch ha estat la de la secretària general de l’esport de la Generalitat, Anna Pruna (ERC), que ha destacat que fou ‘ una figura clau en l’olimpisme i una persona entregada a l’esport’, i ha subratllat ‘la seva contribució a fer possible la celebració dels Jocs Olímpics del 1992 a Barcelona’. I ha afegit: ‘Sempre va ser un home d’idees avançades i ha estat, amb diferència, un dels millors dirigents esportius a escala mundial (…). La petjada que ha deixat al món de l’esport serà molt difícil d’igualar per cap altra persona’.

Esquerra ha manifestat el condol en nom de la formació política als familiars i amics de Samaranch. La portaveu dels republicans, Anna Simó, ha destacat el paper que va jugar en ‘projectar la imatge de Barcelona arreu del món’ amb els Jocs Olímpics del 1992. Però, també ha recordat que Samaranch era una persona ‘amb qui ERC mai ha compartit simpatia política per la seva vinculació amb el règim franquista’.

Per la seva banda, CiU ha destacat de Samaranch que era ‘un català universal’ i ‘un punt de referència en l’esport internacional on va exercir una important tasca que, amb els anys, el va dur a rebre guardons tant destacats com el Príncep d’Astúries o la Medalla d’Or de la Generalitat’. CiU també en destaca la seva tasca econòmica i empresarial, concretament al capdavant de ‘La Caixa’.

L’ex-president Jordi Pujol ha defensat un ‘balanç positiu’ de la trajectòria de Samaranch. Pujol ha indicat que Samaranch va ser un personatge ‘molt important de la Catalunya del segle XX’, que va haver de viure en un país ‘complicat’ i durant un segle ‘complex’. Pujol ha explicat que va conèixer Samaranch a finals dels anys setanta, i va poder comprovar que el seu ’sentiment de país, la seva imbricació amb Catalunya’ havia anat augmentant durant aquests trenta anys. De fet, va ser Jordi Pujol qui va donar la medalla d’or de la Generalitat a l’ex-dirigent franquista.

El PSC s’ha sumat als elogis a Samaranch. Els socialistes n’han destacat la seva ‘gran tasca’ en la renovació del COI i ‘la seva importància i el paper vital en la contribució a l’èxit de la candidatura de Barcelona 92, uns Jocs Olímpics que seran recordats com un dels millors de la història’. Sobre la capella ardent que s’instal·larà demà al Palau de la Generalitat, fonts del PSC han dit a VilaWeb que no hi trobaven cap inconvenient sempre que a ll govern li semblés bé.

Qui no ha volgut pronunciar-se ni sobre la mort de Samaranch ni sobre la instal·lació de la capella ardent és Iniciativa, que ha declinat a VilaWeb fer-ne cap comentari.

Un grup a Facebook contra el minut de silenci al Camp Nou

El Futbol Club Barcelona, del qual Samaranch n’era soci, ha anunciat que en el partit amb el Xerès de dissabte es guardarien ‘uns instants de silenci’ com a mostra de condol. Però ja hi ha un grup a Facebook contrari, que amb el nom No al minut de silenci per Samaranch al Camp Nou reclama que l’estadi no faci ‘cap mena d’homenatge als franquistes’. De moment, la pàgina té un centenar de membres.

 

Article publicat el dimecres, 21 d’abril del 2010, a Vilaweb.

1 Comentari