Arxiu maig, 2010

Aquest diumenge, Sabadell (Jordi Palmer)

Sabadell celebra en solitari aquest diumenge la seva consulta sobiranista. Prop de 170.000 persones tindran dret a vot en una cita singular que servirà per mesurar l’estat de forma d’aquest moviment que a poc a poc ha fet forat en la vida política dels catalans. A favor o en contra, però gairebé tothom té una opinió formada sobre el tema.

Els votants sabadellencs hauran de respondre com tants altres ciutadans catalans a la qüestió de si volen per a Catalunya un futur sobirà o si prefereixen quedar-se com fins ara.

Per si de cas, convé recordar que la consulta barcelonina de la Diagonal va acumular una participació total d’un 12,17 per cent en un període de votacions d’una setmana, amb possibilitat de votar per internet, amb un desplegament de mitjans propagandístics totalment desproporcionat i una despesa econòmica a càrrec de tots els contribuents.

Estarà bé tenir la dada de participació barcelonina a mà per quan es vulguin fer comparacions. A Sabadell encara tenen la immensa sort que l’Ajuntament no se’ls ha posat en contra, però en cap cas tindran a la seva disposició els mitjans i els calés que Jordi Hereu va abocar a la Diagonal i a sobre per perdre. Enfront del nyap de Barcelona, la il·lusió de Sabadell. Què trien?

 

Article de Jordi Palmer, publicat el divendres, 28 de maig del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Xerrada “Sobre la Independència i l’economia”

Us convidem a la xerrada “sobre la Independència i l’economia”, que tindrà lloc el proper dimecres, 2 de juny a les 19.30, a la sala Pepita Casanellas (Foneria, 19, 08038 Barcelona, entrada pels Jardins dels Drets Humans).

Hi intervindran en Jordi Comas, exalcalde de Matadepera, i en Salvador Garcia, impulsor del Col·lectiu Emma.

Aquest acte està organitzat per Reagrupament Zona Franca.

No hi ha Comentaris

Ara, com fa cinquanta anys (Salvador Cardús)

“Després de trenta anys d’Estat de les Autonomies, pot haver-hi qui trobi natural el clima en què vivim, com els que vivint habitualment en una atmosfera viciada no enyoren l’aire pur. Però n’hi ha prou de treure el nas a fora per adonar-nos com a Espanya estem privats de llibertat i de respecte”. En aquesta afirmació de dramàtica actualitat, substituïu-hi “trenta anys d’Estat de les Autonomies” per “vint anys de dictadura”, i tindreu una de les frases del pamflet que va escriure Jordi Pujol el 1960 amb el títol Us presentem el general Franco, i que va acabar amb els anomenats Fets del Palau, el cinquantenari dels quals s’ha celebrat aquesta setmana.

Joan B. Culla, en la seva intervenció setmanal a la tertúlia amb Manel Fuentes a Catalunya Ràdio, precisament aquest 19 de maig, va explicar amb el seu magisteri habitual que els Fets del Palau significaren la sortida a la llum pública d’un “nou catalanisme” que s’havia anat covant al llarg dels anys cinquanta. Com a desencadenant d’aquest nou moviment, extraordinàriament minoritari d’altra banda –Jordi Pujol, a les seves memòries, i arran de la seva detenció, escriu: “En la meva lluita estava molt sol”–, Culla assenyala tant la descoberta de la misèria social i econòmica dels sectors populars per part d’aquells joves catòlics –és a dir, la consciència social–, com la constatació que, amb la Guerra Civil, “allò que havien guanyat com a catòlics, ho havien perdut com a catalans” –la consciència patriòtica.

Amb l’afer Galinsoga, la campanya contra el director de La Vanguardia que va acabar destituït, i els Fets del Palau, doncs, s’iniciava un procés liderat per Jordi Pujol que just vint anys després el duria a presidir el govern de la Generalitat durant els següents vint-i-tres anys. Certament, l’any 1960, en plena dictadura, el combat de Jordi Pujol havia de semblar no tan sols temerari, sinó condemnat al fracàs, per allò que escrivia al seu pamflet: que la gent s’havia acostumat a l’aire viciat de la dictadura. I, no cal dir-ho, calia ser un visionari –com sembla que ho fou Jaume Vicens i Vives, ja molt malalt, en valorar la importància de la detenció de Pujol– per creure que tot allò portaria l’ara expresident a exercir el gran paper que ha tingut en el destí de Catalunya.

Doncs bé: tal com suggereixo a l’inici d’aquest article, crec que és pertinent establir una comparació entre aquell moment històric i les circumstàncies actuals del nostre país. Perquè, des del meu punt de vista, ara tornem a ser davant d’un moviment incipient de voluntat de canvi que, per bé que encara minoritari, indica un nou horitzó de llibertat per a Catalunya: la seva independència política. Els punts de partida no serien pas gaire diferents dels d’aquells que explica Culla. D’una banda, hi ha la constatació que la Constitució de 1978, per bé que ens va dur la democràcia, s’ha convertit en una presó a l’hora de satisfer les aspiracions nacionals dels catalans. Jo mateix he escrit, en referència a l’aniquilació de la nostra voluntat nacional: “Allò que la dictadura no va aconseguir amb els seus crims en quaranta anys, ho podria fer possible la democràcia espanyola en quaranta anys més”. D’altra banda, tenim l’evidència d’unes circumstàncies econòmiques que depauperen el nostre país de manera terriblement injusta i sense perspectiva de poder remeiar-ho. Tots els indicadors mostren que Espanya està disposada a matar la seva gallina dels ous d’or. Així doncs, la constatació que el nostre país, per tenir un horitzó de progrés social i econòmic raonable, no pot seguir sotmès a la sagnia actual estableix l’altra base del desvetllament polític de què parlo.

Com fa cinquanta anys, doncs, hi ha una nova generació –amb la mateixa edat dels que llavors es van revoltar– disposada a passar a l’acció. Aquesta generació ja no en té prou de “repensar” el país, no tan sols perquè ja som el país més repensat del món, sinó perquè a aquestes alçades tornar-lo a pensar esdevé sovint un exercici de dilació en la presa de les decisions necessàries i urgents. Ara bé, les diferències a favor del moment actual són notòries. En primer lloc, el marc democràtic ens estalvia d’acabar a la presó, i no és poca cosa. La independència ja no fa por. En segon lloc, trenta anys de Generalitat han acabat creant unes expectatives nacionals a les quals difícilment voldrem renunciar i que posen en evidència permanent la insuficiència del model actual. I, en tercer lloc, si Pujol es trobava molt sol en aquells anys seixanta, ara l’independentisme, només havent mogut el dit petit, i segons la darrera enquesta d’un diari tan poc sospitós d’esbiaixaments secessionistes com La Vanguardia, ja té un 37 per cent de suport popular.

En contra, l’actual moment de desvetllament nacional té la mancança d’un lideratge sòlid. Probablement no és hora d’esperar líders forts, sinó que caldrà comptar amb altres formes de guiatge més horitzontals. Però darrere de tot desvetllament profund hi ha persones sòlides, i aquestes persones hi són i aviat les anirem coneixent. Tampoc no hi ha, a hores d’ara, una traducció estrictament política de tota aquesta expectativa de canvi, i sembla que hi ha qui s’impacienta. ¿Cal recordar que dels Fets del Palau a la creació de CDC, el 1974, van passar catorze anys i que d’aquesta creació a les primeres eleccions van passar sis anys més? Amb tot, els temps de la política s’han accelerat, i tinc la certesa que no caldrà esperar vint anys per veure la consolidació política del projecte independentista. A més, de la mateixa manera que el catalanisme va acabar desbordant els límits de CDC i Jordi Pujol, l’independentisme també es canalitzarà a través de les diverses opcions polítiques actuals o futures. Aviat veurem emergir l’independentisme socialista al PSC, es reforçarà l’independentisme a CiU i ICV i veurem la reformulació estratègica d’ERC, els qui sempre se n’han dit. A més, disposarem d’una plataforma electoral on segur que hi haurà Reagrupament i tothom qui vulgui contribuir a empènyer tota la resta de partits cap allò que és primer i principal.

Tanmateix, em demano si a la vista dels Fets del Palau i de tot el que van significar per al futur del país, no hauríem d’esperar dels seus mateixos protagonistes i de tot aquell catalanisme polític que en va derivar –i que durant molts anys hem anomenat nacionalisme– una més gran contribució al gran pas que el país ha de fer els propers anys. ¿Els podem tornar a demanar la mateixa lucidesa, coratge i risc de fa cinquanta anys pe’r fer el nou pas que la nostra llibertat i respecte nacionals exigeixen? No vull pas creure que s’han acostumat a l’aire viciat de l’autonomisme…

 

Article de Salvador Cardús, publicat el diumenge, 25 de maig del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

El dilema espanyol

El dret col·lectiu a l’autogovern de Catalunya presenta unes profundes i inequívoques arrels històriques que el fan un cas especial en la política comparada de les realitats nacionals de tot el món. Com sabem prou bé, la voluntat de preservar l’autogovern va ser un dels vectors de la història medieval i moderna de Catalunya, que inclou innombrables guerres amb França i dues guerres contra la monarquia hispànica. Al segle XX, la voluntat d’autogovern dels catalans va cristal·litzar institucionalment amb la Mancomunitat, un embrió de govern nacional cridat a aixecar el país a tots els nivells. La imposició de la dictadura del general Primo de Rivera va posar fi a aquest tímid episodi de llibertat col·lectiva, però l’any 1931, abans que s’aprovés la Constitució de la II República Espanyola, es va recuperar un espai d’autogovern amb la institució de la Generalitat. No cal emfasitzar el que va suposar després per a Catalunya la imposició d’una dictadura i d’un govern autoritari durant quatre dècades. Després de la gran manifestació unitària de 1977, i seguint el guió de 1931, la Generalitat va ser restablerta abans que s’aprovés la nova Constitució democràtica, com a expressió d’uns drets històrics que aleshores no va discutir ningú. I un nou Estatut d’Autonomia pactat entre tots va rebre un ampli suport popular en el referèndum de 1979. Anys després, la gran majoria de forces polítiques catalanes es va proposar reformar l’Estatut per assegurar un reconeixement nacional formal i un autogovern d’alt nivell competencial, simbòlic i institucional en el nou escenari global. El resultat tots el sabem.

Sortosament, la història no es repeteix, i Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta que hagi d’anihilar el seu autogovern. Però Catalunya, i amb ella tot l’Estat, sí que es troba en una cruïlla històrica decisiva que pot segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat nacional interna. Amb tots els seus defectes, que les idealitzacions de la Transició perden de vista, la Constitució de 1978 va tenir una virtut: va obrir un marc flexible en què cada comunitat autònoma podia trobar el nivell d’autogovern més acostat possible a les característiques i aspiracions de la societat respectiva. Un sol exemple bastarà. La Constitució de 1978 estableix el deure de conèixer el castellà però no prohibeix que una comunitat autònoma pugui establir un deure de coneixement anàleg per a la seva llengua pròpia, si en aquest deure la comunitat hi veu tant una garantia de sostenibilitat lingüística com una eina d’integració social i d’igualtat d’oportunitats. A l’Estatut del 1979 els catalans van fixar l’objectiu d’arribar a la plena igualtat del català i del castellà “quant als drets i deures dels ciutadans de Catalunya” i al del 2006 els catalans van considerar arribat el moment de concretar aquesta igualtat establint per al català el deure que ja existeix per al castellà. Si ara resulta que aquest deure és inconstitucional o és interpretat de manera banal, o si es posa en qüestió el significatiu èxit d’integració que ha suposat la immersió lingüística, només podem concloure que el punt on se’ns vol retornar se situa ni més ni menys que abans de 1979.

Mentre altres democràcies del món desenvolupat s’esforcen a resoldre la seva convivència multinacional a través del reconeixement constitucional del seu pluralisme nacional intern i de diversos models federals d’autogovern i de govern compartit, Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes polítics i amb vocació de futur. Amb l’anunciada sentència d’un Tribunal Constitucional caducat, dividit, deslegitimat i internacionalment desprestigiat, és evident que Espanya es troba a les portes d’un episodi d’estricta involució política i autonòmica, amb el perill que suposa la negació de les aspiracions de reconeixement i d’autogovern nacional dels catalans. Si aquestes aspiracions –que han estat formulades amb plena lleialtat a l’ordenament jurídic, pactades entre tots i referendades a les urnes– no caben a la Constitució, només hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves aspiracions o renuncien a la Constitució; l’evolució federal i plurinacional de l’Estat autonòmic està avui en perill mortal. Els sotasignats, col·laboradors de la premsa diària catalana, de sensibilitats i tarannàs diferents, volem unir les nostres veus per fer saber a l’opinió pública que la situació actual és excepcional i demana gestos polítics excepcionals. La responsabilitat és, en primer lloc, de les institucions i dels partits polítics. Els pactes han de ser respectats, especialment quan tenen, a més a més, la legitimitat democràtica dels ciutadans. Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans actuals.

Toni Aira, Sebastià Alzamora, Pere Ayguadé, Josep M. Ballarín, Joan Barril, Oriol Bohigas, Carles Boix, Pere Bonnin, Josep Borrell Figuera, Alfred Bosch, Albert Branchadell, Gemma Calvet, Juli Capella, Manuel Castaño, Àngel Castiñeira, Jordi Coca, Joquim Coello, Agustí Colomines, Melcior Comes, Joan B. Culla, Manuel Cuyàs, Antoni Dalmau, Carles Duarte, Ramon Folch, Josep M. Fonalleras, Iu Forn, Patrícia Gabancho, Quim Gibert, Salvador Giner, Saül Gordillo, Xavier Gual, Hèctor López Bofill, Alfons López Tena, Josep M. Lozano, Ferran Mascarell, Àlex Masllorens, Imma Merino, Joan Francesc Mira, Joaquim Monclús, Josep Moya-Angeler, Xavier Muñoz, David Murillo, Josep Oliva, Ramon Pedrós, Carles Porta, Miquel Pueyo, Pilar Rahola, Ferran Requejo, Ignasi Riera, Enric Roca, Xavier Roig, Ferran Sáez, Cristina Sánchez Miret, Vicent Sanchis, Marçal Sintes, Eulàlia Solé, Josep M. Solé i Sabaté, Sílvia Soler, Joan Subirats, Vidal Vidal, Albert Villaró, Vicenç Villatoro.

 

Article publicat el divendres, 21 de maig del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

La crida nacional més venerable

Els veterans Moisès Broggi, Heribert Barrera, Oriol Domènech, Agustí Bassols i Joan Blanch proposen una candidatura unitària independentista

Una nòmina destacada de patums polítiques, culturals i socials del país, de caràcter transversal i amb una consciència nacional fonda i una veterania acreditades, van fer ahir la seva crida a favor de crear una Conferència Nacional del Sobiranisme, amb l’ambiciosa pretensió de promoure una candidatura transversal independentista de cara a les eleccions al Parlament que faci de la independència de Catalunya la principal prioritat.

“Nosaltres només hem de fer la crida i que sigui eficaç per a la creació de la Conferència Nacional, que ha de ser impulsada per gent jove i de mitjana edat, que són els que més es beneficiaran de la independència de Catalunya”, va afirmar l’exconseller de Justícia Agustí Bassols, en una primera presentació del manifest –que l’AVUI publicava dissabte passat– al Col·legi de Periodistes. I és que l’octogenari polític democristià parlava des d’una taula acompanyat dels altres quatre venerables promotors del text: el centenari doctor Moisès Broggi –que avui fa 102 anys–; el doctor Oriol Domènech; el president del Parlament Heribert Barrera, exlíder d’ERC, i Joan Blanch, exalcalde socialista de Badalona, fundador del PSC. Al vespre, en un acte a la sala d’actes d’Òmnium Cultural, que va ser insuficient per acollir les més de 300 persones que s’hi van aplegar, tots cinc van explicar la seva convicció independentista a través de fets històrics i de les seves decepcions viscudes al llarg de quasi un segle de “dependència espanyola” i de la necessitat d’abandonar un “autonomisme fracassat” que, en el món global, porta a “l’acceptació tàcita d’una mort dolça” de la nació catalana.

En l’acte, els venerables promotors del manifest van passar el relleu a noms més joves del món social i cultural català com el periodista Víctor Alexandre, l’escriptor Jordi Coca, el lingüista Joan Solà i el filòsof Josep Maria Terricabras, mentre que entre el públic es podien veure alguns altres dels primers 70 firmants del manifest, com ara l’exconsellera Carme Laura Gil, els periodistes Miquel Calçada i Carles Cuní, l’actor Joel Joan i l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra. Coca, que milita a ICV, va remarcar la necessitat de la “unitat transversal” per aconseguir la independència, mentre que Solà va retreure al president Pujol que diumenge, en una entrevista a l’AVUI, tornés a “l’ara no toca” sobiranista. “Doncs quan tocarà?, quan ja no serem ningú?”, es demanava.

 

Notícia publicada el dimarts, 18 de maig del 2010, al diari Avui.

1 Comentari

Josep Maria Terricabras: “L’ideal seria una Solidaritat Catalana independentista”

Amb convicció i ganes de despertar consciències, el filòsof Josep Maria Terricabras conclou que l’autonomisme és en via morta i que és l’hora d’acordar un full de ruta sobiranista. Advoca per una nova Solidaritat Catalana com a plataforma electoral unitària o per un acord previ de mínims.

¿Les relacions Catalunya-Espanya estan en un final de trajecte o en un episodi més de la batussa eterna?
Som en un final de trajecte, que no està concentrat en un punt ni s’acaba de seguida. Baixar del tren i passar tota l’andana és un procés una mica llarg i difícil. Amb tot, és obvi que amb el temps cada vegada més gent s’adona que no hi ha sortida: s’ha de triar entre l’autonomisme i la sobirania. I l’autonomisme és una cosa cada vegada més esquifida, retallada i miserable, que no satisfà ni els desitjos d’aquells que no són gaire nacionalistes, que al final s’adonen que l’independentisme és la solució. Encara hi ha qui defensa el federalisme, però, pobres, s’hi agafen com una solució d’emergència, perquè saben que a Espanya ningú n’és. Com et vols casar amb algú que no es vol casar amb tu? El federalisme és una ocasió perduda per a Espanya i una solució antiga. S’hauria pogut donar, però ja no.

L’autonomisme és, doncs, en via morta?
Sí. És en una via morta, amb la gent dins del vagó esperant, però atipant-se’n. La Renfe ens ha donat exemples terribles d’això, amb viatges de Girona a Barcelona de tres hores, sense donar explicacions, dient que callis i no reclamis a sobre. Aquesta és la via autonomista que s’està confirmant i que el TC acabarà de reblar. Això no pot satisfer en cap cas els empresaris catalans, però tampoc les universitats, ni la societat civil o els ajuntaments. La dependència exagerada de Madrid no deixa respirar com es voldria i això du a la frustració de molta gent.

La renovació del TC salvaria l’Estatut?
No. El TC no m’interessa gens, no en faria cap cas. No sé per què s’entretenen a demanar que es renovi. El TC ja no hauria d’haver intervingut en aquesta operació, perquè no li tocava. No té cap legitimitat, només la que ells s’han atribuït, perquè la Constitució no diu enlloc que els estatuts han de passar pel TC.

¿S’hauria de treure alguna lliçó de l’espectacle de l’Estatut al TC?
La lliçó és literalment penosa; de demanar-se com pot haver-hi institucions amb tota la retòrica jurídica que són d’estricte control polític. Com pot ser que un TC que respectés una mica la diversitat de l’Estat només tingués gent nomenada pel PP i el PSOE? Això no passa a cap país del món amb una certa formació plurinacional. És tan pervers que no hi ha res a fer. La renovació del TC que amb tan bona fe –amb un candor impropi de polítics bregats– reclamen CiU i el PSC és d’una ingenuïtat espantosa. Renovar el TC no voldria dir res, sinó tornar a començar el procés amb gent que pensen del tot igual, triats pel PP i PSOE, contraris a l’Estatut.

¿I de les consultes sobiranistes de la societat civil què se n’ha d’aprendre?
Aporten lliçons molt interessants. Una és que el sobiranisme és un discurs normalitzat, quan fa 15 anys parlar d’independència costava. És molt important que sigui una iniciativa sortida de la base, que sobretot serveix per crear debat entorn del sobiranisme i consciència nacional. La gent pot votar com a assaig d’una possibilitat futura i pedagògicament té molta força. Les consultes han posat a l’agenda la independència com una qüestió transversal. Però en cap cas sóc partidari d’anar a un referèndum d’independència oficial en la situació actual. Si me l’ha d’organitzar l’Estat espanyol o un govern que no creu en la sobirania sinó que hi posa bastons a les rodes –el PSC, concretament– és obvi que no el guanyem. Cal una majoria parlamentària a Catalunya, que faci govern i des del govern prepari la independència i el referèndum. El guanyarem segur.

Com veu la proposta de la Coordinadora de la consulta de fer un referèndum oficial d’iniciativa popular?
Hi tinc poca fe. Qualsevol moviment en aquest línia té la meva complicitat, però com que la llei de consultes requereix que doni permís el govern espanyol, sé que ho negarà segur, igual que no vol renovar el TC. Jurídicament la via de la legalitat espanyola està acabada.

I com s’aconsegueix fer la proclamació parlamentària de la independència?
Aquesta és la via absolutament democràtica. Si l’independentisme es presenta a les eleccions i té majoria, després cal que actuï en conseqüència. La legalitat espanyola s’hi oposaria, però a l’Europa i el món d’avui, la decisió lliure dels ciutadans, si fos majoritària, hauria de ser acceptada.

Hi ha un sobiranisme emergent, però molt dividit. Qui el rendibilitzarà?
Això és el més problemàtic i ara és l’hora de la generositat política. Si de debò hi ha grups convençuts que la independència és una prioritat per organitzar bé el país –en immigració, economia, etc.– seria ideal que hi hagués com una Solidaritat Catalana antiga, en la qual s’ajuntessin tots els grups que estan per la independència. És molt difícil perquè hi ha massa personalisme i purisme entre els grups, però és l’únic que podria engrescar la gent. Tindria un resultat espectacular i evitaria que es perdessin vots. El problema és que potser alguns dels líders actuals no serien els millors reclams i hi caldria gent nova.

Això és picar ferro fred…
Sí, però s’ha de picar, perquè a vegades hi ha miracles… Si la coalició no fos possible, caldria que abans de les eleccions els partits fessin un acord sobre el full de ruta de la independència, de manera que cadascú pogués votar en funció de les seves preferències socials o econòmiques sabent que el camí el tenen pactat. I això sí que s’hauria de poder aconseguir. I entre aquest grups hi ha ERC, sectors importants de CiU, i Carretero, Laporta, la CUP… i molts grups.

 

Entrevista a Josep Maria Terricabras, filòsof,
publicada el dilluns, 17 de maig del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

L’entorn de Reagrupament promou un manifest reclamant una ‘candidatura unitària’ de l’independentisme

60 personalitats de la societat catalana presenten un manifest que reclama una candidatura unitària de l’independentisme de cara a les eleccions.

Dilluns vinent, 60 personalitats de la societat catalana presentaran al Col·legi de Periodistes un manifest en favor d’una candidatura unitària de l’independentisme de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya d’aquesta tardor. D’aquesta manera volen aglutinar “tot l’independentisme emergent” en una llista “transversal i equilibrada que motivi als abstencionistes”.

Volen que es fixi com a prioritat la construcció d’un Estat català que és “l’única solució” per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. El text del manifest també exigeix la fi de l’espoli fiscal. A més, també aposten per crear al Parlament un grup de diputats que no hagin de “renunciar a les seves ideologies personals”, sinó que lluitin amb l’única intenció d’aconseguir “un Estat català”.

Els signants del manifest, que hauria estat promogut des de l’entorn de Reagrupament per convèncer a Joan Laporta que faci el salt definitiu a la política catalana, són personalitats catalanes que no tenen cap relació amb la política activa. Entre ells destaquen l’expresident del Parlament Heribert Barrera, l’exalcalde socialista de Badalona Joan Blanch, l’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte, l’ex-president del F.C Barcelona Agustí Montal, l’actriu Montserrat Carulla, el filòsof Raimon Panikkar i l’arquitecte Oriol Bohigas.

 

Notícia publicada el divendres, 14 de maig del 2010, a www.cronica.cat.

No hi ha Comentaris

“El seny dicta que el més fàcil és la independència”

Entrevista a Anna Arqué, responsable de comunicació i d’internacional de la coordinadora de la consulta sobre la independència. Desacomplexada com la coordinadora per la consulta sobre la independència, de la qual és impulsora, Arqué parla sense eufemismes i ofereix la nova mentalitat que mira de fer-se forat.

Quin diagnòstic político-social fa de la Catalunya d’avui?
La fórmula autonomista ha fracassat i hi ha una eclosió d’una força transformadora que és l’independentisme. És una força que dóna il·lusió i esperança, amb fets com el de la Cambra de Comerç, on el Cercle Català de Negocis ha presentat candidatura. Des dels diferents àmbits hi ha apostes sobiranistes.

Per què considera que l’encaix Catalunya-Espanya ja és impossible?
Perquè només hi pot haver una sobirania sobre un poble. Un Parlament sobirà. O amb el poble veí estàs encaixat amb una fórmula que no pots existir, perquè estàs sotmès a una sobirania que no és la teva. Per tant, ara mateix, el seny dicta que el més fàcil és la independència. Altres fórmules amb Espanya són arrauxades i no creen més que conflicte.

¿Creu, doncs, que és més utòpic un projecte federalista que independentista?
Totalment. És el que estem constatant i vivint. La relació amb Espanya la podrem tenir molt bona des de la sobirania pròpia.

L’historiador J.B. Culla parla de la “dècada de les decepcions” en el catalanisme polític. Hi està d’acord?
És una època de decepcions per a aquells catalanistes que encara pensaven que una relació amb Espanya era possible. Als que som independentistes no ens ha decepcionat. Al revés, ara vivim un moment de molt positivisme, quan veus companys que deien que l’encaix era possible i ara veuen que no, aleshores s’apropen i entenen que l’independentisme és la solució. D’una manera natural.

Algú pot rebatre-li la màxima: l’independentisme no està creixent.
És evident que creix. I no només el concepte o l’afany, sinó l’expressió, el convenciment personal que ja es pot dir i que és possible treballar-hi.

Molta gent independentista es pregunta si són prou i com s’hi arribarà.
La majoria ja hi és i el procés d’independència, el com, ja s’ha iniciat.

Però la gent pot pensar “Espanya mai no ens deixarà fer-ho”.
És que hem de tenir clar que Espanya no és la que ens ha de deixar. No és el que ens ha de preocupar. Nosaltres ens farem independents, no l’Estat espanyol, que no ho ha fet ni reconeixent Kosovo. Quan el teixit social mostra a la classe política la seva voluntat, i l’està mostrant, exercint, amb el dret a l’autodeterminació, els polítics ho han de recollir. I aleshores s’haurà de fer valer el dret internacional, al qual estem supeditats, on l’ONU reconeix de ple aquest dret.

En aquest sentit, la resistència dels partits catalans a tramitar la consulta al Parlament com la interpreten?
D’una mancança de voluntat política, segurament perquè el seu discurs encara no reflecteix el que ha de reflectir, la voluntat del poble. Pensem que a les eleccions haurien de plasmar la seva posició envers la independència.

L’ambigüitat de CiU i PSC no hi ajuda.
Qui defensa que l’última paraula la té la sobirania del poble català és independentista. En aquest procés de l’Estatut, que tothom sap que és amb les regles de joc espanyoles, qui es queixi és perquè està donant la preeminència a la voluntat del poble català per davant del poble veí. Per tant, està sent independentista, o ens enganya. Com que el TC no té competències? Doncs no ho portem a Madrid, la via de l’Estatut passa per Madrid i la seva constitucionalitat, la mateixa que no admet la nostra sobirania, no ens enganyem.

¿Veu possible que el PSC trenqui la disciplina de vot amb el PSOE?
No, tots sabem que avui en dia la política és una política amb pe minúscula, de partit, no majúscula, de país.

Per tot plegat, ¿creu que estem davant de l’inici d’una segona Transició?
No, això seria veure-ho des d’una perspectiva de l’Estat espanyol. El que estem és en un procés d’independència.

El moviment de les consultes sobiranistes quina traducció creu que tindrà a les eleccions?
Hi haurà un increment del vot independentista. I una nova oferta electoral, independentista, on milers de persones podran dipositar el seu vot.

Què pensa de Laporta? El veu un potencial líder polític?
Laporta és una persona que estima el seu país i si es decideix a encapçalar una organització política, garantirà que tots els independentistes puguin votar independència.

¿És recomanable que les noves formacions vagin unides?
No només crec que és una possibilitat, sinó que hauria de ser la realitat. L’ideal seria que tots els polítics que ja hi ha i els nous anessin junts, si no les noves forces independentistes hauran de tenir una visió global i anar plegats. I el que no hem de fer és neutralitzar l’independentisme en els seus matisos, sinó gestionar tot el paisatge.

D’aquí 20 anys, quan es parli de les consultes, com es veuran?
La consulta sobre la independència anirà als llibres d’història perquè està significant l’aixecament del poble català en un procés democràtic i pacífic, una revolució social en ple segle XXI, davant d’una situació incoherent on els representants polítics no són capaços ni de portar a debatre el dret a l’autodeterminació al Parlament.

 

Entrevista a Anna Arqué, de la coordinadora de la consulta sobre la independència,
publicada el dijous, 13 de maig del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Ramon Carner: “La independència arribarà abans que la sentència”

Ramon Carner és el pare del Cercle Català de Negocis, patronal independent i independentista que va camí del miler de membres. Són comerciants i petits i mitjans empresaris que tenen un objectiu clar: l’Estat propi perquè l’economia catalana i el seu teixit productiu guanyin competitivitat a nivell global.

Quatre anys amb l’Estatut sobre la taula, mandats esgotats, membres reprovats… ¿Hem de demanar la renovació del Tribunal Constitucional (TC)?
No. Els polítics del nostre país s’equivoquen quan pretenen influir en la justícia d’un altre país. Ens han tingut enganyats molt de temps, perquè ens deien que políticament podíem encaixar amb Espanya. Potser en una altra època, però és evident que jurídicament mai no hi hem encaixat. I la prova és el TC.

Està actuant contra Catalunya?
Jo crec que fa molt ben fet! El TC ha de vetllar per la Constitució espanyola i, evidentment, si jo fos del TC faria el mateix. Ja m’agradaria a mi tenir un tribunal com aquest que vetllés per la Constitució del meu país.

Però hi ha articles clavats als d’altres Estatuts, com l’andalús, que estan recorreguts. No creu que hem de defensar la seva constitucionalitat?
No. Nosaltres som una nació històrica i hem tingut legislació molt abans que Espanya. Som un país que sempre hem estat lliures i ara, per circumstàncies històriques, estem dins d’Espanya, però no hi encaixem de cap de les maneres. El TC vetlla per la no ingerència d’altres postulats que vulguin llimar la Constitució espanyola, ¿què hi hem d’anar a fer, demanar que canviïn els membres o dir-los el que han de fer? Això és absurd!

I com ens hem de defensar?
El primer pas és dir les coses clares: Catalunya no encaixa a Espanya ni políticament ni socialment ni culturalment ni jurídicament. I el proper pas és fer de Catalunya un nou Estat d’Europa.

Abans de la sentència?
Nosaltres entenem que, al pas que va el TC, la independència arribarà abans que la sentència.

Com?
És molt senzill. En el moment que hi hagi una majoria social que voti partits que volen la independència de Catalunya, aquests s’han d’unir per proclamar la declaració unilateral d’independència en el Parlament. A partir d’aquí comença la negociació amb Europa i amb Espanya del nou Estat català dins el món. Un cop el tinguem, ja veurem com el governem.

I com convencem els europeus i els espanyols?
Hem de guanyar-nos els alemanys. Ells necessiten un Estat econòmicament fort al sud d’Europa, que no n’hi ha cap, i Catalunya ha de fer aquest paper. Hem de convèncer Alemanya perquè allargui els fons socials europeus deu anys més a Espanya. Així tothom hi sortirà guanyant: Catalunya serà independent, Espanya tindrà els diners que no li aportarà Catalunya i Europa tindrà un Estat fort al sud.

Creu que la majoria social que es necessita podria sorgir en les eleccions de la tardor?
Des del Cercle Català de Negocis estem parlant amb tots els partits perquè incloguin al seu programa electoral que si hi ha majoria nacionalista, s’uniran per proclamar la independència. Ens falta reunir-nos amb Iniciativa, però en Mas s’ho està pensant, en Puigcercós s’ho està pensant i en Carretero ja ens ha dit que ho farà.

I no s’ha de fer un referèndum?
Un cop els diputats hagin proclamat la independència, s’ha de fer la Constitució i, quan estigui tot preparat, s’ha de fer un referèndum per aprovar-ho. No es pot fer primer perquè com a comunitat autònoma d’Espanya no és possible, no ens deixaran, i no tenim la força mediàtica per fer-ho. Farem el referèndum per validar que el poble català vol un Estat propi i aprovar la nostra Constitució. Ara fer un referèndum seria un suïcidi.

I com valora les consultes?
Són molt importants perquè són una eina per fer despertar la gent. Molts catalans havien tirat la tovallola i estaven desanimats perquè veien que la classe política havia anul·lat els moviments independentistes. Però ara, des d’Arenys, s’ha aconseguit reanimar la gent, que surti de casa i que s’expressi.

Com a empresari, creu que el poder econòmic donarà suport a la declaració d’independència que proposa?
El pes de Catalunya en el món ha baixat, l’economia catalana està molt tocada i ens està arrossegant la mala política econòmica d’Espanya. Estar dins d’Espanya és una pèrdua per a tots els empresaris.

Per què?
En un món global, en el qual hem de competir amb empreses franceses amb l’Estat francès al darrere, amb empreses alemanyes amb l’Estat alemany al darrere, amb empreses italianes amb l’Estat italià al darrere, les empreses catalanes, si no tenim també un Estat al darrere, no serem competitives. El món global és el món dels comerciants catalans des de sempre.

Però hi ha empresaris que tenen por de perdre el mercat espanyol.
Abans n’hi havia molts; ara quasi ningú, ja. Els catalans sempre hem volgut fer negocis, i als segles XIX i XX vam encaixar amb Espanya perquè Espanya era negoci. Però ara amb l’encaix hi perdem, i cada vegada hi ha més empresaris que ho veuen. La qüestió econòmica és la clau de la independència i del ressorgiment nacional, perquè el que ens uneix als catalans és la butxaca!

 

Entrevista a Ramon Carner, president del Cercle Català de Negocis,
publicada el dimarts, 11 de maig del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Barsalona, t’astimu (Sebastià Alzamora)

Alegreu-vos, barcelonins i barcelonines, perquè d’avui endavant, i fins diumenge que ve, ja podeu votar com voleu que sigui la Diagonal del futur. Per fer-ho, només heu d’anar a la pàgina web de l’Ajuntament de Barcelona, www.bcn.cat (o .org o .es, només faltaria), i fer clic a la finestra que diu: “El futur de la Diagonal és a les teves mans”. Allà us assabentareu que “cada segon que passa estem més a prop de fer realitat una nova Diagonal”: com és de rigor en un cas així, hi ha un rellotge amb un compte enrere (que s’haurà posat a zero en el moment en què es pugui començar a votar) i una musiqueta digna de la banda sonora de Vicky Cristina Barcelona, amb castanyetes i tot. També podreu posar-vos al corrent de les senzillíssimes passes que cal seguir per entrar al procés participatiu (en diuen així) que ens permetrà aconseguir una zona per respirar, desconnectar, guanyar temps o gaudir d’infinites connexions, que déu-n’hi-do les connexions que vol dir això. I podreu, per fi, triar entre l’opció A (convertir la Diagonal en un bulevard), l’opció B (fer-ne una rambla) o l’opció C (cap de les dues anteriors).

La iniciativa és excel·lent i n’hi ha prou de dir, per fer-se’n la idea, que està a l’alçada del nivell al qual ens té acostumats l’Ajuntament del Cap i Casal. Com sempre, l’enhorabona. No hi ha dubte que l’estímul de la participació ciutadana és un magnífic símptoma de salut i vigor democràtics, i que donar al personal la possibilitat de dir-hi la seva sobre la configuració d’una de les vies principals de la ciutat farà que tots i totes sentim la nova Diagonal molt més nostra: només els pregaria que, quan la construeixin, no s’oblidin de reservar un espai més aviat grandet per posar-hi un mural en el qual puguin anar a estampar la seva signatura tots aquells i aquelles que hagin format part del procés participatiu (a dalt del mural hi hauria d’haver una intervenció d’algun artista que celebri que Barcelona és una història d’amor que compartim entre tots, gairebé com si es tractés d’un gang bang de gran abast).

Insistesc que la idea és tan bona que l’únic retret que hi faria és que no s’hagi posat mai abans en pràctica. És evident que la manera de trobar la millor solució a les qüestions urbanístiques més delicades és preguntar als ciutadans: algun desaprensiu –mai no en falten– que volgués aixafar la guitarra al nostre admirat consistori podria objectar-hi que els ciutadans, com se sol dir vulgarment i amb perdó de l’expressió, no en tenim ni puta idea. Però li respondríem que això, a Barcelona, fa estona que no és cap problema: francament, i per posar-ne només un exemple, si s’hagués fet segons el que als ciutadans ens hagués sortit del bolet, no crec que el Fòrum hagués quedat gaire pitjor. En canvi, ara no tan sols podríem presumir d’una de les pífies urbanístiques més colossals del segle XXI, sinó que, a més, podríem treure pit dient que la vam cometre entre tots.

Potser encara som a temps d’aplicar el mateix sistema, què sé jo, a la Sagrada Família: vostè què prefereix, que sigui un temple cristià, un centre comercial amb multicines i bolera, o cap de les dues coses? Ens pensàvem que hi havia gent que cobrava per prendre aquesta mena de decisions, però s’ha d’admetre que així és molt més divertit. Per cert, la meva proposta és convertir la Diagonal en un camp de patates. Amb tanta crisi, almenys tindríem l’alimentació assegurada.

 

Article de Sebastià Alzamora, publicat el dilluns, 10 de maig del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris