Allò que el periodisme no sap de Reagrupament (o sí)


El Sr. Laporta sempre ha dit que, en cas d’oferir-se a la política, no li serveix l’actual oferta electoral. Vol fer-ho en un partit nou. Reagrupament, per la seva banda, sempre ha dit que no és un partit com a tal, sinó una associació política.

Una associació sorgida entre milers de persones que no estan d’acord amb l’actual oferta electoral. El seu objectiu fundacional és procurar una nova candidatura electoral.

Per això hi ha sintonia entre el Sr. Laporta i Reagrupament. Per això hi ha complicitat política entre tothom que ha participat (organitzant i votant sí) en la Consulta, com per exemple el Sr. Carles Mora i Reagrupament.

Aquest anàlisi de la situació d’esgotament de l’oferta política i del nostre encaix dins d’Espanya és compartit per moltes personalitats del país: Heribert Barrera, Badia i Margarit, Toni Strubell i d’altres que ajuden des de la discreció pública, però presents en les necessitats estructurals de Reagrupament.

Si Reagrupament no comptés amb milers de persones anònimes serioses en els seus entorns professionals no s’haguera arribat a aquesta situació, doncs evidentment no ha comptat amb la professionalitat de la classe periodística. Els darrers mesos, tal com van advertir molts politòlegs, RCat ha patit una “apagada informativa”. Ni tant sols TV3 va ser present a la darrera assemblea.

La gran aportació que pretén Reagrupament en la política catalana és poder trencar (dinamitar) l’actual oferta de partits polítics, immobilistes que estan més preocupats de la pròpia supervivència que de fer un acte de regeneració política i dignitat sobiranista.

Així, tenint en compte que la legislació espanyola exigeix ser “partit polític” per a poder presentar-se a les eleccions i que Reagrupament és una associació, caldrà per tant crear-ne o (registrar-ne) un. Tot i això, quan Reagrupament es va iniciar fa un parell d’anys i no se sabia l’èxit ni el futur que podria tenir a la societat catalana aquest projecte si que es va registrar un partit polític amb tres afiliats per si algú volia aprofitar-ho amb posterioritat.

Ara Reagrupament està assolint l’èxit i la suma de diferents actors i això no vol dir que no sigui possible la creació d’un partit polític amb un nom diferent en el que qui sintetitzi aquesta nova formació constituïda per Reagrupament sigui Joan Laporta.

El Sr. Laporta podria fer dues coses a la seva vida: dedicar-se a la carrera esportiva (tipus Samaranch) o bé, dedicar-se al seu despatx en exclusiva. En totes dues guanyarà prestigi, diners i qualitat de vida i en canvi s’està pensant en entrar en el món de la política. En les societats madures democràticament (com la nord-americana) és precisament la gent com ell la que es dedica a la política:aquells que han assolit l’èxit en allò que han fet previament.

Reagrupament i molts altres grups com el Cercle Català de Negocis o La Consulta cerquen el mateix: la declaració d’independència. Aquests moviments el formen uns catalans, cada cop més nombrosos, que estan emprenyats i cansats de fer brindis al sol: ara signem per les seleccions ara signem pel català a Europa ara signem per a que ens deixin estar els del TC ara signem pel concert econòmic.

En tot cas, com podem estar en contra i silenciar que, per primer cop en la història democràtica del nostre país, les persones que encapçalarien el projecte estan treballant fora de la política i tenen “ofici i benefici”.És això el que apropa la gent a la política. Veure tot aquest moviment de gent que té ofici: un és metge en exercici qui avui i ara està passant consulta en una ciutat com Puigcerdà i l’altre és president d’un club de futbol (amb èxits i que ha demostrat ser capaç de dirigir una gran institució) i té un despatx d’advocats abans i ara. Altres són mestres d’escola, arquitectes, filòlegs, economistes, empresaris, lampistes, fusters, periodistes. Cal ,a més a més, no oblidar la Vegueria d’Exteriors formada per patriotes que treballen en multinacionals o altres institucions fora del nostre país.

Tots ells fan política després de treballar i patir la crisis. Des de el número 1 fins al 3.587. I els potencials líders també. Sense parlar de la grandesa i generositat política, sense president, de qui liderant des de l’ inici una associació està disposat a relegar el seu lideratge en altres persones. I això tampoc ha succeït mai en la nostra història democràtica. De fet,els periodistes ho saben i coneixen la potència d’aquests argument però ho silencien i prefereixen “vendre” confusió entre Laporta i Carretero. I si aquest és el seu criteri professional, què diran quan critiquin els mòduls electorals? Què limita realment la seva professionalitat? El criteri sectari que apliquen o els mòduls que cerquen l’equitat que no han tingut durant la legislatura?

 

Article publicat el dimarts, 4 de maig del 2010, a www.tribuna.cat.

Els Comentaris estan tancats