Arxiu maig, 2010

Manifest del 8 de maig de 2010

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.

D’aleshores ençà la nació catalana ha patit moments dolorosos, guerra, dictadura i repressió. Al 1978 una constitució elaborada sota l’atenta mirada dels poders fàctics tampoc va permetre la nostra recuperació nacional. Alguns van veure un miratge, la possibilitat d’una relació bilateral, una confederació de nacions a mig termini com l’existent abans del segle XVIII. Falses il·lusions la crua realitat s’ha imposat al llarg d’aquests més de trenta anys. Els nostres drets no seran mai reconeguts a Espanya.

Avui catalans i catalanes, vinguts de terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, som aquí per reivindicar de forma simbòlica davant del Consell de Drets Humans de Nacions Unides, el que ja vam fer dimecres de forma oficial, l’exercici del nostre inalienable dret d’autodeterminació. Durant els darrers mesos, sense el suport de cap administració, sense recursos, gairebé mig milió de catalans, en seguiran més, han expressat ja al Principat el seu desig que esdevinguem un estat independent i sobirà integrat al si de la Unió Europea. I igualment volem disposar d’un seient de ple dret al si de l’Organització de Nacions Unides.

Els catalans i catalanes estem farts de viure en un estat que no respecta els nostres drets. I en el cas del Principat, a hores d’ara està en discussió si la sobirania dels afers que ens afecten resideix en el conjunt dels ciutadans de l’actual Estat espanyol o bé rau en els catalans i catalanes.

La posició de l’Estat espanyol, expressada pel Tribunal Constitucional, en declarar-se competent per jutjar allò que afecta Catalunya ens ho ha deixat molt clar. Dins l’Estat espanyol la nació catalana no pot ser altra cosa que un conjunt de regions sense capacitat de decisió política. Mai com ara les coses han estat tan clares.

Nosaltres, uns convençuts de sempre, altres desenganyats, no creiem en cap estatut ni en cap pacte amb l’Estat espanyol perquè aspirem a tenir una Constitució catalana i, per això, esperem que quan abans millor els tribunals espanyols ens declarin regió sense dret a cap bilateralitat perquè d’aquesta manera acabarà aquesta patètica comèdia i es posarà en evidència que tots aquells que encara defensen l’encaix de la nació catalana dins de la gàbia espanyola i ens volen fer creure que això és possible, menteixen. Avui només els ximples poden creure que una nació catalana, exercint els seus drets històrics, té cabuda a l’Estat espanyol.

Des d’aquí, davant de la seu de les Nacions Unides a Ginebra volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar.

No volem cap Govern que no es comprometi amb la independència de la nostra nació. Volem que els nostres representants parlamentaris siguin de debò nacionalistes, és a dir compromesos amb aconseguir un Estat propi.

No volem candidats a les properes eleccions que no diguin amb claredat que si arriben al Govern promouran la declaració d’independència per tal que assolim ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Aquí i ara nosaltres ens comprometem a treballar plegats per declarar la independència, fer un referèndum sota la tutela de les Nacions Unides i construir un Estat propi.

Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:

Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!

Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

No hi ha Comentaris

Allò que el periodisme no sap de Reagrupament (o sí)

El Sr. Laporta sempre ha dit que, en cas d’oferir-se a la política, no li serveix l’actual oferta electoral. Vol fer-ho en un partit nou. Reagrupament, per la seva banda, sempre ha dit que no és un partit com a tal, sinó una associació política.

Una associació sorgida entre milers de persones que no estan d’acord amb l’actual oferta electoral. El seu objectiu fundacional és procurar una nova candidatura electoral.

Per això hi ha sintonia entre el Sr. Laporta i Reagrupament. Per això hi ha complicitat política entre tothom que ha participat (organitzant i votant sí) en la Consulta, com per exemple el Sr. Carles Mora i Reagrupament.

Aquest anàlisi de la situació d’esgotament de l’oferta política i del nostre encaix dins d’Espanya és compartit per moltes personalitats del país: Heribert Barrera, Badia i Margarit, Toni Strubell i d’altres que ajuden des de la discreció pública, però presents en les necessitats estructurals de Reagrupament.

Si Reagrupament no comptés amb milers de persones anònimes serioses en els seus entorns professionals no s’haguera arribat a aquesta situació, doncs evidentment no ha comptat amb la professionalitat de la classe periodística. Els darrers mesos, tal com van advertir molts politòlegs, RCat ha patit una “apagada informativa”. Ni tant sols TV3 va ser present a la darrera assemblea.

La gran aportació que pretén Reagrupament en la política catalana és poder trencar (dinamitar) l’actual oferta de partits polítics, immobilistes que estan més preocupats de la pròpia supervivència que de fer un acte de regeneració política i dignitat sobiranista.

Així, tenint en compte que la legislació espanyola exigeix ser “partit polític” per a poder presentar-se a les eleccions i que Reagrupament és una associació, caldrà per tant crear-ne o (registrar-ne) un. Tot i això, quan Reagrupament es va iniciar fa un parell d’anys i no se sabia l’èxit ni el futur que podria tenir a la societat catalana aquest projecte si que es va registrar un partit polític amb tres afiliats per si algú volia aprofitar-ho amb posterioritat.

Ara Reagrupament està assolint l’èxit i la suma de diferents actors i això no vol dir que no sigui possible la creació d’un partit polític amb un nom diferent en el que qui sintetitzi aquesta nova formació constituïda per Reagrupament sigui Joan Laporta.

El Sr. Laporta podria fer dues coses a la seva vida: dedicar-se a la carrera esportiva (tipus Samaranch) o bé, dedicar-se al seu despatx en exclusiva. En totes dues guanyarà prestigi, diners i qualitat de vida i en canvi s’està pensant en entrar en el món de la política. En les societats madures democràticament (com la nord-americana) és precisament la gent com ell la que es dedica a la política:aquells que han assolit l’èxit en allò que han fet previament.

Reagrupament i molts altres grups com el Cercle Català de Negocis o La Consulta cerquen el mateix: la declaració d’independència. Aquests moviments el formen uns catalans, cada cop més nombrosos, que estan emprenyats i cansats de fer brindis al sol: ara signem per les seleccions ara signem pel català a Europa ara signem per a que ens deixin estar els del TC ara signem pel concert econòmic.

En tot cas, com podem estar en contra i silenciar que, per primer cop en la història democràtica del nostre país, les persones que encapçalarien el projecte estan treballant fora de la política i tenen “ofici i benefici”.És això el que apropa la gent a la política. Veure tot aquest moviment de gent que té ofici: un és metge en exercici qui avui i ara està passant consulta en una ciutat com Puigcerdà i l’altre és president d’un club de futbol (amb èxits i que ha demostrat ser capaç de dirigir una gran institució) i té un despatx d’advocats abans i ara. Altres són mestres d’escola, arquitectes, filòlegs, economistes, empresaris, lampistes, fusters, periodistes. Cal ,a més a més, no oblidar la Vegueria d’Exteriors formada per patriotes que treballen en multinacionals o altres institucions fora del nostre país.

Tots ells fan política després de treballar i patir la crisis. Des de el número 1 fins al 3.587. I els potencials líders també. Sense parlar de la grandesa i generositat política, sense president, de qui liderant des de l’ inici una associació està disposat a relegar el seu lideratge en altres persones. I això tampoc ha succeït mai en la nostra història democràtica. De fet,els periodistes ho saben i coneixen la potència d’aquests argument però ho silencien i prefereixen “vendre” confusió entre Laporta i Carretero. I si aquest és el seu criteri professional, què diran quan critiquin els mòduls electorals? Què limita realment la seva professionalitat? El criteri sectari que apliquen o els mòduls que cerquen l’equitat que no han tingut durant la legislatura?

 

Article publicat el dimarts, 4 de maig del 2010, a www.tribuna.cat.

No hi ha Comentaris