Arxiu juny, 2010

Brindis per aconseguir un Estat propi

La plaça de Sant Jaume de Barcelona va viure ahir la primera mobilització ciutadana després que dilluns es fes pública la sentència contra l’Estatut. L’entitat organitzadora, Acte de Sobirania, no va concebre, però, la concentració com una mostra de rebuig o de protesta. Al contrari, “és una festa”, va proclamar un dels portaveus de l’associació, Enric Fontanals, que va recordar que el procés estatutari està “mort” i ara comença el camí cap a la independència. És per aquest motiu que Acte de Sobirania va convidar el prop de mig miler de persones que van anar fins davant del Palau de la Generalitat a fer un brindis amb cava per celebrar la nova situació –la iniciativa es va repetir en altres municipis–, una clara mostra que els independentistes veuen la resolució del TC com una excel·lent oportunitat per intentar aconseguir el seu objectiu. “Hem de donar les gràcies als que ens han portat fins a aquesta cruïlla, on hi ha dos camins: ser una regió espanyola espoliada o un Estat propi”, va reblar Fontanals.


Crítiques a Montilla
Els organitzadors van criticar la decisió del president de la Generalitat, José Montilla, d’anar darrere d’una senyera en la manifestació del 10 de juliol i van assegurar que ells també hi assistiran, però encapçalant una pancarta amb el lema Independència. Segons Acte de Sobirania, “els polítics utilitzen la senyera per tapar les seves vergonyes”. Aquest anunci contrasta amb la posició d’altres sectors del sobiranisme que han fet una crida a no participar en la manifestació.

La coincidència del partit d’Espanya contra Portugal amb l’acte d’ahir va propiciar més d’una curiosa estampa quan algun aficionat guarnit amb els colors de la roja que creuava la plaça Sant Jaume es va colar sense voler enmig de les senyeres.

 

Notícia publicada el dimecres, 30 de juny del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Publicat el dimecres, 30 de juny del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Sentència del TC i dignitat catalana (Antoni Segura)

Cal perseverar en la unitat per donar una resposta contundent a la sentència. Una resposta que mostri clarament que la dignitat dels ciutadans de Catalunya expressada en referèndum no es pot trepitjar impunement.

La sentència deixa «a priori» dos únics camins: o un nou pacte entre Catalunya i Espanya o, si es tanquen totes les portes a una nova entesa, la desafecció conrearà el camí de la independència.

Ahir, finalment, el Tribunal Constitucional (TC) va dictar sentència sobre la constitucionalitat de l’Estatut i, sense cap mena de dubtes, aquesta ha suposat una altra i greu retallada a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i pel poble de Catalunya, que el va votar en referèndum.

D’una banda, la sentència declara anticonstitucionals i, per tant, nuls alguns articles (97: «El Consell de Justícia de Catalunya és l’òrgan de govern del poder judicial a Catalunya. Actua com a òrgan desconcentrat del Consell General del Poder Judicial…») i algunes parts de 13 articles més que afecten l’ús preferent del català a les administracions públiques, a l’autonomia orgànica, funcional i pressupostària del Consell de Garanties Estatutàries, a algunes de les funcions del Síndic de Greuges i de les atribucions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del Consell de Justícia de Catalunya –que en resulta afectat també en la seva composició, organització i funcionament–, a les competències compartides, a les competències de la Generalitat sobre les caixes d’estalvis i les entitats de crèdit, als mecanismes de solidaritat (sistema de finançament) i a les competències de la Generalitat per establir i regular els tributs propis dels governs locals. De l’altra, reinterpreta –totalment o parcialment– 30 articles més. Finalment, no modifica el preàmbul de l’Estatut, tot i que s’indica que la menció de Catalunya com a nació no té rellevància normativa ni eficàcia legislativa, ja que això només és aplicable a la «nació espanyola».

Les reaccions no s’han fet esperar. El govern espanyol ha expressat la seva satisfacció i ha considerat que la sentència avala la constitucionalitat de l’Estatut en la seva pràctica totalitat, segons la vicepresidenta Fernández de la Vega. El PP difícilment pot amagar la seva clara derrota, ja que dels 124 articles que va impugnar només 14 han estat anul·lats, cosa que ha posat de manifest, un cop més, el seu allunyament de les aspiracions dels ciutadans de Catalunya i la manca de coneixement de la realitat del país i, àdhuc, de la Constitució en versió, ja de per si prou restringida, del TC.

Això no obstant, a Catalunya, les reaccions del principals partits polítics han estat contundents i d’una forta indignació. El president, José Montilla, ha titllat el TC d’irresponsable i mancat de legitimitat (ha trencat el pacte constitucional de 1978), ha manifestat la seva decepció i indignació per una sentència que acata però que no comparteix i s’ha compromès a fer respectar les aspiracions d’autogovern i la voluntat dels ciutadans de Catalunya expressada en referèndum. CiU ha qualificat la situació de molt greu i ha fet una crida també a fer respectar la dignitat de Catalunya de manera contundent. La mateixa indignació han manifestat ICV i ERC que, a més, ha fet una crida per avançar pel camí de la independència, ja que aquesta és la segona retallada de l’Estatut, que representa un xoc de legitimitats entre els ciutadans de Catalunya i un grup de deu magistrats deslegitimats. Cal, doncs, i hi coincideixen tots, una resposta contundent i unitària més enllà de les urgències electorals.

Bé, i ara què? Sens dubte, com han indicat tots els partits catalanistes, cal perseverar en la unitat per donar una resposta contundent a la sentència. Una resposta que mostri clarament que la dignitat dels ciutadans de Catalunya expressada en referèndum no es pot trepitjar impunement, ja que, com assenyalava en la seva declaració institucional el president Montilla, Catalunya no renunciarà a res i exigirà el respecte a la seva dignitat com a poble per demostrar que és una nació i un sol poble. En suma, la sentència deixa a priori dos únics camins: o un nou pacte entre Catalunya i Espanya que sigui respectuós amb la voluntat d’autogovern dels ciutadans de Catalunya, la qual cosa, després d’aquesta sentència, suposa una entesa política, perquè el problema avui no és jurídic o constitucional sinó polític; o, si es tanquen totes les portes a una nova entesa, la desafecció conrearà el camí de la independència encara que aquest no sigui encara avui l’objectiu de la majoria dels ciutadans catalans.

 

Article d’Antoni Segura, publicat el dimarts, 29 de juny del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Publicat el dimarts, 29 de juny del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

Ací se separen els camins (Vicent Partal)

La sentència del tribunal constitucional marca la fi de l’autonomia.

La sentència del tribunal constitucional marca la fi de l’autonomia. Com a país podem optar per indignar-nos i acceptar la situació tot intentant d’arribar al mateix lloc per unes altres vies, com sembla que proposa el president Montilla. Però com a país també podem decidir que el menyspreu institucional amb què ens tracta l’estat ens deslliura de tot pacte, escrit o no, amb Espanya. I ací, a partir d’avui, és on es bifurquen els camins.

Es bifurquen traçant, per un costat, la via dels qui a tot preu voldran mantenir-se dins l’estat espanyol i la via dels qui pensem que avui ja és més sensat i prudent de proclamar la independència. La retallada que la justícia espanyola va fer ahir de l’estatut és un fet d’una gravetat política difícil de superar. Encara no ha estat publicada la sentència, però pel veredicte publicat, ja es pot observar que castiga greument el text estatutari i ataca sense miraments la base central del text. La introducció obsessiva de les referències a la ‘indisoluble unitat d’Espanya’ és en aquest sentit definitòria de fins a quin punt uns jutges desprestigiats pretenen esmenar la plana no solament al Parlament de Catalunya sinó fins i tot a les corts espanyoles. Sis jutges fan entrar per força en l’ordenament jurídic català un concepte diametralment contrari al que va inspirar l’estatut, ignorant que les majories polítiques votades pels ciutadans no volien incloure-l’hi i no l’hi van incloure.

El menyspreu de la voluntat popular per la màxima institució jurídica espanyola no és de cap manera una anècdota prescindible. Ni es pot reduir a un detall folclòric. El president Montilla va provar ahir d’aïllar l’atac culpant-ne el tribunal i prou, però no és veritat. Si Espanya hagués volgut evitar aquest xoc de trens que es va concretar ahir en la sentència ho hauria pogut fer; això ho sabem tots. Però no ha volgut. El Tribunal Constitucional, si de cas, és la caricatura ridícula d’un estat en franca regressió. Però la caricatura no anul·la el retrat. Les institucions espanyoles no han fet res per evitar aquest esperpent. Ara no poden pretendre que se’n desentenen aprofitant que, la sentència, només l’hem de pagar nosaltres.

Així que ara ens toca de decidir. De nosaltres depèn de restar envescats durant dècades en un estatut inservible que aprofundirà la decadència social, política, econòmica i cultural del país o canviar-lo de soca-rel fent-ne un estat lliure d’Europa. Tothom té dret de triar el futur que considere millor per a Catalunya i d’enganyar-se, si vol; però al final aquesta sentència deixa clar que les opcions són únicament dues: o decidim nosaltres sols o ells ens imposen les seues decisions.

 

Article de Vicent Partal, publicat el dimarts, 29 de juny del 2010, a Vilaweb.

No hi ha Comentaris

O Albània o Noruega (Cesc Batlle)

Cada any, de la riquesa que genera Catalunya, l’Estat espanyol en treu un 14% que no torna mai més. I diem el 14% i no el 9%, índex que ha reconegut el mateix Estat espanyol, perquè els càlculs no inclouen els impostos de societats, que haurien de ser comptabilitzats com si es liquidessin on es generen.

Sovint es parla del dèficit fiscal, aquell 14% del PIB en què és espoliada Catalunya un any rere l’altre. Però què vol dir aquest percentatge a la pràctica? Quina és la magnitud d’aquesta erosió sobre el nostre futur? Seguidament intentarem explicar que l’impacte acumulat d’aquesta sagnia és tan fenomenal, que la diferència per al nostre futur col·lectiu d’aquí a vint anys, entre el que tindrem si l’espoli continua com fins ara i el que tindríem si fóssim independents, és tan gran com la diferència que hi ha a dia d’avui entre Albània i Noruega (Albània té un PIB per càpita de només el 4% del de Noruega). En altres paraules: si no canvia res, d’aquí a vint anys només serem una Albània respecte de la Noruega que hauríem pogut ser.

Cada any, de la riquesa que genera Catalunya, l’Estat espanyol en treu un 14% que no torna mai més (el famós dèficit del 14%). I diem el 14% i no el 9%, índex que ha reconegut el mateix Estat espanyol, perquè els càlculs de l’Estat espanyol no inclouen els impostos de societats (pràcticament tots liquidats a Madrid), que haurien de ser comptabilitzats com si es liquidessin allí on es generen, com passa entre països independents. Per exemple, Vodafone paga tot l’impost de societats a Madrid (i no a Londres) per al negoci fet a Espanya, a pesar que una fracció molt notable del negoci té lloc a Catalunya, que és on es liquidaria si fóssim independents. Quan s’hi inclouen aquests impostos, l’espoli passa del 9% al 14%.

Però hem de créixer un 16% (el doble del que ha crescut la Xina darrerament!) perquè, quan ens treguin el 14%, tot just aconseguim no decréixer. Això pot ser contraintuïtiu, però, per exemple, si les vendes ens cauen un 50% (de 100 a 50), no en fem prou que després creixin un 50% per rescabalar-nos-en (passaríem de 50 a 75), sinó que ens cal créixer un 100% (de 50 tornaríem a 100). I aquest creixement s’obté un any sí i l’altre també, car l’espoli no descansa, però un any sí i l’altre també desapareix. Com un Sísif qualsevol, tornem sempre al punt de sortida. Per contra, si l’espoli no es produís, la base des de la qual creixeríem cada any seria un 16% més gran que l’anterior. I llavors és la màgia dels interessos compostos (que vol dir reinvertir tots els interessos, tal com podria passar si no ens espoliessin), que, per exemple, fa que un interès del 10% ens faci doblar el capital en set anys, la que faria que la diferència d’ací a vint anys entre el nostre futur com a nació espoliada i el que tindríem si ens traguéssim aquest jou de sobre, fos tan radicalment diferent: d’albanesos a noruecs.

Si un tal diferencial de creixement costa de creure, val la pena recordar els casos de Noruega i Finlàndia respecte d’un país de referència com és l’Estat francès. Noruega, del 1998 al 2008, va créixer un 53% més que França. I si algú pensa que això es pot deure al petroli i el gas que formen part del patrimoni natural de Noruega, en el seu cas, Finlàndia, del 1979 al 1989, va créixer un 63% més que França sense cap mena de recurs natural com els dels noruecs. Ambdues són societats prou petites per ser cohesionades i, per tant, molt ben disposades a contribuir voluntàriament al bé comú, com seria el cas de Catalunya. Per contra, ells tenien i tenen líders que genuïnament treballen per a la millora dels seus compatriotes, possiblement amb una barreja d’encerts i d’errors, però sense disbarats ni enganys ni vaques sagrades.

No cal dir que, a mesura que ens féssim més rics, possiblement dedicaríem voluntàriament part dels recursos als països més desfavorits, o canviaríem gradualment una part del nostre temps de treball a lleure o vacances, que és una altra forma de riquesa, tal com passa, per exemple, als països nòrdics. També ens caldria invertir en elements no directament productius però necessaris per al suport d’un estat, com, entre d’altres, una xarxa d’ambaixades. Això faria que no es creixés tan ràpidament com les xifres actuals permetrien, però, al contrari de la situació actual, totes aquestes tries serien nostres.

Com que és inapel·lable que la magnitud de l’espoli no canviarà dins de l’Estat espanyol i que el federalisme és una enganyifa, tots aquells partits polítics que no ens proposin un canvi dràstic de les regles del joc, en realitat, ens estan proposant que arrangem fermament el nostre futur a l’albanesa. I és que aquesta és la conseqüència de l’espoli al qual estem sotmesos, i aquesta és la tria per al nostre futur: o Albània o Noruega.

 

Article de Cesc Batlle, publicat el dimarts, 22 de juny del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

L’Àrea Metropolitana vota sobre la independència de Catalunya aquest 20 de juny

La Coordinadora per la Consulta sobre la Independència considera que la major participació de municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona refermen la ‘normalització’ del procés. Aquest diumenge 20 de juny, un total de 44 municipis participaran en aquesta quarta onada.

La capital del Baix Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, serà la central de dades i resultats nacionals. De fet, la comarca representa gairebé el 50% de la població convocada a participar. ‘Creiem que la nostra victòria està aconseguida, a partir d’aquí tot el que hi hagi són bones notícies’ ha assenyalat en roda de premsa Bernat Dausà, portaveu de Sant Feliu Decideix.

Bertran ha destacat el ‘caràcter metropolità’ i ‘baixllobregatí’ que tindrà la jornada d’aquest diumenge, en què hi poden participar 500.000 persones. Podran anar a una de les 315 urnes instal·lades en 140 col·legis electorals. Capitals de comarca com Mataró o Falset celebraran consulta per a la l’autodeterminació. També celebraran el 20J municipis més petits, el que més, Sobremunt (Osona), on hi ha censades 77 persones.

D’altra banda, uns 5.000 voluntaris col·laboraran per el correcte desenvolupament de la jornada, que comptarà, com en edicions anteriors, amb la presència d’observadors internacionals. Un d’ells és el lingüista nordamericà d’origen gal·lès Meic Dalger, que recorrerà bàsicament localitats de les Terres de l’Ebre, com Garcia o Móra la Nova. L’altre és l’actor gallec afincat a Madrid, Javier Gutiérrez, que ha intervingut a sèries de televisió com ‘Los Serrano’ o ‘Aguila Roja’ i a pel·lícules com ‘Días de Fítbol’ o ‘El otro lado de la cama’.

Tothom ja pensa en la consulta de Barcelona del 10 d’abril del 2011
Després del 20J, la Coordinadora no preveu cap altra gran ‘onada’, tot i que s’han mostrat favorables a què aquesta tardor, ciutats com Rubí, Tarragona o Terrassa facin les seves consultes, encara que sigui per separat. El procés acabarà el dia 10 d’abril de 2010 quan la consulta arribi a Barcelona.

 

Notícia publicada el divendres, 28 de juny del 2010, a www.cronica.cat.

No hi ha Comentaris


La punxa d’en Xap (diaris Avui i el Punt, dimarts, 15 de juny del 2010)

No hi ha Comentaris

Reagrupament obre una oficina electoral al passeig de Gràcia

També posa en marxa una oficina mòbil, un vehicle que recorrerà Catalunya per difondre les propostes de la formació de Carretero

Oficina electoral al rovell de l’ou de Barcelona, en ple passeig de Gràcia, i una de mòbil. Reagrupament comença obertament la campanya i es proposa a “continua acostant-se als ciutadans” per donar a conèixer les propostes de la formació de Joan Carretero i recollir les “idees i suggeriments” dels catalans, segons s’assegura en el comunicat que anuncia que aquesta seu electoral s’inaugurarà aquest dimecres a la tarda.

Per fer-se veure, l’equip de l’exconseller ha llogat un local a la novena planta del número 55-57 del passeig de Gràcia. A la resta del país, s’hi podrà veure l’oficina mòbil, un vehicle pintat amb el logotip de Reagrupament que recorrerà pobles i ciutats.

La formació, encara pendent de concretar com es repartiran el cartell electoral els seus candidats i pendents de la decisió de Joan Laporta, que podria associar-s’hi o no, també prepara una nova web.

 

Notícia publicada el dilluns, 14 de juny del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris

La reivindicació del referèndum, al carrer

Milers de persones han marxat pel centre de Barcelona amb el lema ‘Autodeterminació és democràcia’

Representants d’Amer, d’Arenys de Munt, d’Argentona, del Baix Llobregat, de Cruïlles, de Lleida, dels Pirineus, de Reus, de Sabadell, de Sant Cugat del Vallès i de Terres de l’Ebre, en representació de totes les consultes de Catalunya han obert la marxa d’aquest dissabte que organitza la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), i que ha aplegat una milers de persones: 5.000, segons la policia, 50.000, segons els organitzadors.

La mobilització, a Barcelona, amb el lema Autodeterminació és democràcia, ha començat a les sis de la tarda a la plaça d’Urquinaona. Amb la marxa es volia donar suport a les consultes populars sobre la independència; mostrar el rebuig absolut a qualsevol tribunal que vulgui decidir el futur de Catalunya; reclamar “el dret a l’autodeterminació del poble català perquè és una nació i perquè autodeterminació és democràcia”, i fer palès que la via autonomista i estatutària està esgotada.

A la segona línia hi anaven representants d’entitats de la societat civil i persones conegudes del país. S’han adherit a la marxa Catalunya Lliure, CUP, ERC, Entesa pel Progrés Municipal, JERC, JNC, Maulets, PSAN, Reagrupament, algunes agrupacions locals de Convergència i Unitat nacional catalana.

Acte final a l’Arc del Triomf
La presentació de l’acte ha estat a càrrec de Gerard Sesé. Hi han intervingut la coral Poble que ha interpretat Cant del Poble i l’Estaca, i l’actriu Montserrat Carulla ha recitat La campana de Sant Honorat, entre d’altres intervencions.

La manifestació, preparada des de fa setmanes, ha coincidit amb la setmana en què el Parlament ha acceptat a tràmit la iniciativa popular per organitzar un referèndum d’independència oficial.

 

Notícia publicada el diumenge, 13 de juny del 2010, al diari Avui.

No hi ha Comentaris