Sentència del TC i dignitat catalana (Antoni Segura)


Cal perseverar en la unitat per donar una resposta contundent a la sentència. Una resposta que mostri clarament que la dignitat dels ciutadans de Catalunya expressada en referèndum no es pot trepitjar impunement.

La sentència deixa «a priori» dos únics camins: o un nou pacte entre Catalunya i Espanya o, si es tanquen totes les portes a una nova entesa, la desafecció conrearà el camí de la independència.

Ahir, finalment, el Tribunal Constitucional (TC) va dictar sentència sobre la constitucionalitat de l’Estatut i, sense cap mena de dubtes, aquesta ha suposat una altra i greu retallada a l’Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats i pel poble de Catalunya, que el va votar en referèndum.

D’una banda, la sentència declara anticonstitucionals i, per tant, nuls alguns articles (97: «El Consell de Justícia de Catalunya és l’òrgan de govern del poder judicial a Catalunya. Actua com a òrgan desconcentrat del Consell General del Poder Judicial…») i algunes parts de 13 articles més que afecten l’ús preferent del català a les administracions públiques, a l’autonomia orgànica, funcional i pressupostària del Consell de Garanties Estatutàries, a algunes de les funcions del Síndic de Greuges i de les atribucions del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i del Consell de Justícia de Catalunya –que en resulta afectat també en la seva composició, organització i funcionament–, a les competències compartides, a les competències de la Generalitat sobre les caixes d’estalvis i les entitats de crèdit, als mecanismes de solidaritat (sistema de finançament) i a les competències de la Generalitat per establir i regular els tributs propis dels governs locals. De l’altra, reinterpreta –totalment o parcialment– 30 articles més. Finalment, no modifica el preàmbul de l’Estatut, tot i que s’indica que la menció de Catalunya com a nació no té rellevància normativa ni eficàcia legislativa, ja que això només és aplicable a la «nació espanyola».

Les reaccions no s’han fet esperar. El govern espanyol ha expressat la seva satisfacció i ha considerat que la sentència avala la constitucionalitat de l’Estatut en la seva pràctica totalitat, segons la vicepresidenta Fernández de la Vega. El PP difícilment pot amagar la seva clara derrota, ja que dels 124 articles que va impugnar només 14 han estat anul·lats, cosa que ha posat de manifest, un cop més, el seu allunyament de les aspiracions dels ciutadans de Catalunya i la manca de coneixement de la realitat del país i, àdhuc, de la Constitució en versió, ja de per si prou restringida, del TC.

Això no obstant, a Catalunya, les reaccions del principals partits polítics han estat contundents i d’una forta indignació. El president, José Montilla, ha titllat el TC d’irresponsable i mancat de legitimitat (ha trencat el pacte constitucional de 1978), ha manifestat la seva decepció i indignació per una sentència que acata però que no comparteix i s’ha compromès a fer respectar les aspiracions d’autogovern i la voluntat dels ciutadans de Catalunya expressada en referèndum. CiU ha qualificat la situació de molt greu i ha fet una crida també a fer respectar la dignitat de Catalunya de manera contundent. La mateixa indignació han manifestat ICV i ERC que, a més, ha fet una crida per avançar pel camí de la independència, ja que aquesta és la segona retallada de l’Estatut, que representa un xoc de legitimitats entre els ciutadans de Catalunya i un grup de deu magistrats deslegitimats. Cal, doncs, i hi coincideixen tots, una resposta contundent i unitària més enllà de les urgències electorals.

Bé, i ara què? Sens dubte, com han indicat tots els partits catalanistes, cal perseverar en la unitat per donar una resposta contundent a la sentència. Una resposta que mostri clarament que la dignitat dels ciutadans de Catalunya expressada en referèndum no es pot trepitjar impunement, ja que, com assenyalava en la seva declaració institucional el president Montilla, Catalunya no renunciarà a res i exigirà el respecte a la seva dignitat com a poble per demostrar que és una nació i un sol poble. En suma, la sentència deixa a priori dos únics camins: o un nou pacte entre Catalunya i Espanya que sigui respectuós amb la voluntat d’autogovern dels ciutadans de Catalunya, la qual cosa, després d’aquesta sentència, suposa una entesa política, perquè el problema avui no és jurídic o constitucional sinó polític; o, si es tanquen totes les portes a una nova entesa, la desafecció conrearà el camí de la independència encara que aquest no sigui encara avui l’objectiu de la majoria dels ciutadans catalans.

 

Article d’Antoni Segura, publicat el dimarts, 29 de juny del 2010, al diari Avui.

Els Comentaris estan tancats